QUINA LA FEM?

20160902

[1510] L'enderroc del baluard de Santa Madrona, BCN

1891. Muralla de Santa Madrona, BCN

«La Ilustración hispano-americana», núm. 551, 24 de maig.

L'enderroc del pany de muralla davant de les Reials Drassanes medievals i a tocar del Portal de Santa Madrona, el darrer que restava de tota la gran muralla barcelonina i del qual en va quedar un bocí de record per a les futures generacions, que avui podem apreciar al cap del Paral·lel.

1891. Muralla de Santa Madrona, BCN
«La Ilustración hispano-americana», núm. 551, 24 de maig.
La part de la muralla que tancava al mar per la Rambla de Santa Mònica ja havia caigut al 1869, a causa de l'empenta urbanística d'aquells anys. Més enllà del baluard de Santa Mònica, el baluard de Santa Madrona prop del Portal va resistir més de vint anys, però també acabà caient, dit en llenguatge militar com els corresponia per la funció que feien. Santa Madrona fou la primera patrona de la ciutat, i tenia ermita i convent a mig aire de la falda de Montjuïc. El portal més proper que hi encarava des de la ciutat era aquest, l'únic que es conservà dempeus, perquè el creixement de la ciutat envers els espadats de Montjuïc era poc factible... llavors.

1891. Muralla de Santa Madrona, BCN
«La Ilustración hispano-americana», núm. 551, 24 de maig.
«El lienzo que cerraba la Rambla de Santa Mónica por la parte del mar desapareció en 1869, y de la batería de salvas y el baluarte de Santa Madrona pronto no quedará más que el recuerdo».

1891. Muralla de Santa Madrona, BCN
«La Ilustración hispano-americana», núm. 551, 24 de maig.
Pàgina que la revista dedicà a la vella Barcelona.

1891. Muralla de Santa Madrona, BCN
«La Ilustración hispano-americana», núm. 551, 24 de maig.
La làpida commemorativa de la construcció del baluard de Santa Madrona al 1644. Després d'anomenar els consellers de la ciutat responsables de l'obra, s'afegeix que «fonch feta l'obra nova de la Dressana i Baluart de Santa Madrona i muralla des de dit baluart al Portal de Sant Antoni...» i acaba citant-ne els constructors, que començaren l'agençament del tram al 1641.

1891. Muralla de Santa Madrona, BCN
«La Ilustración hispano-americana», núm. 551, 24 de maig.
L'estat de les obres d'enderroc des del carrer «Marqués del Duero», nom que es donà al segle XIX a l'Avinguda del Paral·lel, i que era un general (espanyol) que sota la I República lluità contra la tercera carlinada i que proposà la restauració borbònica, que no arribà a veure atès que morí en batalla.

1891. Muralla de Santa Madrona, BCN
«La Ilustración hispano-americana», núm. 551, 24 de maig.
El nou moll de la ciutat divuitesca, vist des del Moll del Carbó, al davant mateix de les Drassanes. En primer terme, les barquetes dels pescadors que encara subsistien en aquells temps.

1891. Muralla de Santa Madrona, BCN
«La Ilustración hispano-americana», núm. 551, 24 de maig.
El Portal de Santa Madrona.

1891. Muralla de Santa Madrona, BCN
«La Ilustración hispano-americana», núm. 551, 24 de maig.
Actualment, el portal dóna accés als anomenats Jardins de Santa Madrona, però en aquells anys encara hi havia aixecades les casernes militars adjacents a les Drassanes.

[1404] La Rambla de BCN inundada

20160901

[1509] Ciutats de l'Europa del Cinc-cents (vi)

1579. Bologna /Bolònia, ant. Bononia, «Famose città di tutto il mondo», Venècia.
Martin Rota (1520-1583) i Francesco Valegio (1560 ca.) (Archive.org).

La 'Ciutat Roja' a l'entrada de l'Edat Moderna, entre els rius Reno i Sàvena tota fortificada i amb la universitat més antiga del món, amb estudiants tan famosos com Dante i Petrarca, Erasme i Copèrnic. Amb el Renaixement, passà als dominis papals i es convertí en un dels grans centres comercials i culturals de la Itàlia de l'època. La ciutat arribà als vuit cents mil habitants, i més del 10% eren estudiants. Cosa que ens fa imaginar la videta bulliciosa de la ciutat intramurs. L'antic topònim Bonònia, probablement d'origen cèltic, acaba dissimilant en la llengua popular una n per una l.

1579. Bologna /Bolònia, ant. Bononia, «Famose città di tutto il mondo», F.Valegio.

1579. Pavia, «Famose città di tutto il mondo», Venècia.
Martin Rota (1520-1583) i Francesco Valegio (1560 ca.) (Archive.org).

Dominant el riu Ticino, afluent del Po, enmig de la fèrtil plana padana, s'aixecava l'antiga 'Ciutat de les 100 Torres', que lluïa una torre de guaita civil a cadascun del palauets de les famílies de la classe dirigent, les quals competien les unes amb les altres per l'alçada, interpretada com a símbol del seu poder econòmic. Algunes de les construccions podien arribar i passar dels 50 m. Tot i que algunes han desaparegut al llarg dels segles, encara en romanen dempeus un bon nombre, que converteixen la ciutat vella en una ciutat monumental i que conservava encara la típica planta quadrangular derivada del castrum romà, el campament militar de les legions, amb dos eixos perpendiculars, el card o via pretòria i la principal o decumana.

1579. Pavia, «Famose città di tutto il mondo», F.Valegio.

1579. Pavia, «Famose città di tutto il mondo», Venècia.

1579. Milano /Milà, «Famose città di tutto il mondo», Venècia.
Martin Rota (1520-1583) i Francesco Valegio (1560 ca.) (Archive.org).

La gran i poderosa ciutat ducal, fortament emmurallada amb enormes baluards i un gran fossat, més enllà de la primera línia de muralles antiga. La capital de la Llombardia és actualment el centre econòmic de la Itàlia contemporània, però ja fou la gran ciutat dominadora del nord des de temps immemorials. Al Cinc-cents passà finalment a domini de la monarquia hispànica fins al temps de la Guerra de Successió. Al capdamunt del gravat, el castell-palau ducal, i al bell mig de la ciutat vella el gran Duomo o catedral gòtica. La poca qualitat de la impressió n'impedeix una vista clara.

1579. Milano /Milà, «Famose città di tutto il mondo», F.Valegio.

1579. Passau, ant. Patavia, «Famose città di tutto il mondo», Venècia.
Martin Rota (1520-1583) i Francesco Valegio (1560 ca.) (Archive.org).
«Patavia Urbs Inferioris Bave. Floretiss. Danuby Oeni». La florent ciutat bavaresa dels tres rius, amb el Inn que es reuneix amb el Danubi al sud, al costat de la ciutat antiga, després que el riu Ilz ja se li hagi reunit al nord. Al gravat, veiem al fons, el Danubi als peus del castell i la ciutat antiga entre el Danubi i el riu Inn. Dos grans ponts de pedra unien les tres ribes a on creixia la ciutat, famosa per la fabricació d'espases i armes blanques, que portaven estampades el llop de l'escut d'armes de la població, i que féu furor entre els espadatxins. La ciutat fou víctima d'un foc devastador al segle XVII i per això aquest gravat esdevingué la font per conèixer-ne els topants fins a l'època renaixentista.

1579. Passau, ant. Patavia, «Famose città di tutto il mondo», F.Valegio.

1579. Brescia, «Famose città di tutto il mondo», Venècia.
Martin Rota (1520-1583) i Francesco Valegio (1560 ca.) (Archive.org).
La planta quadrangular de l'antiga ciutat romana encara s'endevinava en la ciutat renaixentista, envoltada completament de murs i baluards defensius. Fou una de les més importants ciutats de la terra ferma de Venècia. Romangué lligada a la Serenissíma fins a la unificació italiana al 1860.

1579. Brescia, «Famose città di tutto il mondo», F.Valegio.

[1504] Ciutats de l'Europa del Cinc-cents (v)

20160830

[1508] La construcció del xalet de la Renclusa del CEC, més

1915. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Foto: Lluís Estasen i Pla (1890-1947) (AFCEC-MdC).
L'estat del xalet-refugi de la Maladeta, un cop concloses les obres exteriors i pendent de l'acabament dels interiors. A la mort de Juli Soler, les obres passaren a supervisió de Mn. Oliveres. La construcció anà a compte del guia benasquès Josep Sayó, a canvi de l'arrendament del local per trenta anys.

Anys 1915-20. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça) (AFCEC-MdC).
La imatge, d'autor desconegut segons l'arxiu, mostra el xalet-refugi poc després d'ésser aixecat, potser fins i tot abans d'ésser inaugurat a finals d'estiu de 1916.

1916. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Foto: Santiago Perdigó i Díaz-Caneja (1893-1935) (AFCEC-MdC).
El xalet-refugi just a l'agost d'aquell any, quan n'estava prevista la inauguració, i la tragèdia del Pont de Mahoma la va retardar.

1916. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Foto: Santiago Perdigó i Díaz-Caneja (1893-1935) (AFCEC-MdC).
Bany a les gelades aigües de l'estany de la Renclusa o de Paderna (2.230 m), una mica més amunt del refugi. A l'esquerra de la imatge, s'aprecia la tenda de campanya parada per a l'ocasió.

1917. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Foto: Ignasi Canals i Tarrats (1896-1966) (AFCEC-MdC).
L'agost de l'any següent a la inauguració els voltants de l'edifici encara mostraven rastres de les obres, però començaven a pujar-hi els excursionistes, majorment burgesos barcelonins o gavatxos, cosa que justificava la finalitat per a la qual fou construït.

1918. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Foto: Arnau Izard i Llonc (1897-1993) (AFCEC-MdC).
La primitiva cabana de pedra a redós de l'enclusa rocosa, ja abandonada i sense teulat després de la inauguració del nou xalet.

1920 ca. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Foto: Lluís Estasen i Pla (1890-1947) (AFCEC-MdC).
Les activitats d'hivern es veieren molt potenciades amb l'obertura del refugi. En la imatge s'hi observen els esquís i bastons de l'època, un d'ells cobert amb un guant de manopla.

1920. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça) (AFCEC-MdC).
Fotografia d'autor desconegut dels primers anys de funcionament del refugi, nevat encara a l'entrada de l'estiu.

1920 ca. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Foto: Lluís Estasen i Pla (1890-1947) (AFCEC-MdC).
L'edifici contigu al xalet-refugi, destinat a estable de cavalleries, cobert de neu, vist des del costat de l'edifici principal.

1922. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Foto: Lluís Estasen i Pla (1890-1947) (AFCEC-MdC).
El foc a terra de la cantonada de l'edifici adjacent al xalet, retratada al dia de Nadal.

1933. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Foto: Albert Oliveras i Folc (1899-1989) (AFCEC-MdC).
El refugi a ple rendiment a l'abril d'aquell any, encara tot envoltat de neu.

1933. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Foto: Albert Oliveras i Folc (1899-1989) (AFCEC-MdC).
Una corrua d'esquiadors surten del refugi, que mostra encara un gran tou de neu.

1935. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Foto: Albert Oliveras i Folc (1899-1989) (AFCEC-MdC).
L'edifici adjacent retratat des d'una finestra del xalet, gairebé tot colgat de neu.

1916 ca. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Foto: Albert Oliveras i Folc (1899-1989) (AFCEC-MdC).
Acabades les obres del xalet, sota la coordinació de Mn. Jaume Oliveres un cop desapareguts els dos grans impulsors inicial, s'aixecà en una balma de la roca ben a prop de la paret del primitiu refugi una capella, que es posà sota advocació òbvia de la Mare de Déu de les Neus. Mn. Oliveres s'escarrassà per convèncer la junta del CEC, que hi accedí després d'una certa polèmica, i perquè el patronatge econòmic anà a càrrec d'Emili Juncadella. A causa del tràgic accident que retardà la inauguració del refugi i de la vetlla que dels dos cossos en féu Mn. Oliveres al xalet-reugi, la capella també fou consagrada un mes més tard. Llavors Mn. Oliveres tornà a la Renclusa per a l'ofici de consagració i l'endemà s'enfilaren a l'Aneto per beneir-hi una creu de ferro en record dels accidentats.

1916 ca. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça) (AFCEC-MdC).

Detall arquitectònic de la façana neoromànica de la capella adossada a la balma de la Renclusa. Mn. Oliveres restà molt afectat per l'accident al Pont de Mahoma, de manera que complí sa promesa de sacrifici a les missions de Veneçuela, a on marxà l'any 1918 i a on s'estigué durant set anys com a prevere de la parròquia de Tumeremo. Al 1925, retornat a Barcelona, impulsà la construcció de l'església de Santa Teresa de l'Infant Jesús del barri de Gràcia. Tenia llavors 48 anys, i cada 5 d'agost pujà a la Renclusa per dir una missa a la capella de la Mare de Déu de les Neus en record dels finats. En moltes ocasions, acabava pujant a la creu de l'Aneto que recordava els desapareguts a resar-hi ses oracions. El 8 d'agost de 1949, amb 72 anys, féu la seua darrera ascensió a l'Aneto, cim al qual havia pujat més de quaranta cops per diferents vies. A l'agost de 1954 pujà per darrer cop a la Renclusa i tres anys més tard morí als 80 d'edat.

A les Maleïdes, el cim dit d'Oliveres-Arenes (3.298 m) ret homenatge a un dels grans pioners del pirineisme català.

1917. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (AFCEC-MdC).

Un perfecte enquadrament del nou xalet-refugi des de la porta d'arc neoromànic de la capella de la Mare de Déu de les Neus a la Renclusa.

1920. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Foto: Ignasi Canals i Tarrats (1896-1966) (AFCEC-MdC).

El xalet-refugi a la Renclusa ribagorçana.

[1507] La construcció del xalet de la Renclusa del CEC, 1916

Seguidors