Seguidors

20160806

[1488] Un racó de la Vall de Boí: els Estanys del Pessó, Tuc dels Carants i Pic Roi

2016. Els Estanys del Pessó, Tuc dels Carants i Pic Roi (la Vall de Boí). 
La primera sortida del GEST belianenc amb l'estiu ja ben entrat: quan arriba la Mare de Déu del Carme, la canícula ja guaita a la cantonada. Agafem un dia esplèndid, amb algun nuvolet que enllaganya el sol a estonetes, la calor es fa notar però és tolerable. La llum radiant i esplendent, segons com enlluernadora i tot. Només la xafogor de l'estona que pugem per dins el bosc es fa feixuga i pesant.

Aquest racó de la Vall de Boí, 
més enllà de les pistes d'esquí, és poc transitat i a tocar del port de Rus, tradicional via de contacte de la Vall Fosca amb la Ribagorça. Els dos estanyets del Pessó, el d'Avall i el d'Amunt (2.500 m.), acompanyats dels cims veïns, conformen idíl·liques postals. Pessó és el nom que al Pirineu rebien els munts de garbes apilats als prats (que s'assemblaven als mugrons), que per similitud s'encomanà als noms dels cims i d'aquests als llacs de l'entorn. Algunes pales mostren la terra rogenca, i això és el que vol dir Pic Roi, roig, en terminació sense palatal, típica dels dialectes pirinencs. En canvi, Carants (2.791 m.) és un mot molt antic i vellet, segons Coromines, preromà d'arrel sorotàptica de l'època de l'edat del Bronze, cap a 1.500 anys aC, i voldria dir barranc: «mot de la Ribagorça, Pallars i Segre mitjà que té el sentit de canaleta o barranquet pendent i rocós per on sol saltar l'aigua». 

Una excursió amb tots els ingredients d'una bona sortida familiar: de seguida hi endevinareu el sopar i les copes compartides del vespre anterior, la pujada pel bosc frondós. l'herbei tou dels prats sota els peus, alguns rocs per saltironejar ací i allà, els rierols d'aigua clara, les vistes obertes al nord des de dalt dels cims, 
el bany d'aigua frescal (o freda, segons parers), la teca compartida a l'hora de dinar, el vi reconfortant, el caferet amb les aromes safranenques, i les converses incessants, entre altres delícies dels sentits i per a l'esperit. Us hi animeu?
2016. Els Estanys del Pessó, Tuc dels Carants i Pic Roi (la Vall de Boí). 

[1487] Vistes de la Lleida de Vaffier, 1891

1891. Lleida.
Fotògraf: Hubert Vaffier (1834-1897), (Gallica).
A la sortida de l'estació i després d'un tros descampat s'arribava a l'entrada de la ciutat, amb els primers corrals i magatzems. 
1891. Lleida.
Fotògraf: Hubert Vaffier (1834-1897), (Gallica).
La Seu Vella era aleshores encara ocupada per la militarada espanyola. La vista dura de la mola del turó pelat fins a les primeres cases del Canyeret sorprenia el viatger, recent arribat amb el ferrocarril. 
1891. Lleida.
Fotògraf: Hubert Vaffier (1834-1897), (Gallica).
Detall dels primers corrals amb paret de tàpia a l'entrada a la ciutat, just a l'antic baluard del Carme.
1891. Lleida.
Fotògraf: Hubert Vaffier (1834-1897), (Gallica).
La tradicional vista de la ciutat des de l'altre costat del pont. El front fluvial de les cases de la primera Rambla, amb la banqueta original, amb els arbres encara jovenets. 
1891. Lleida.
Fotògraf: Hubert Vaffier (1834-1897), (Gallica).
S'aprecien els arcs tapiats del claustre de la Seu Vella, amb els dos nivells de finestres, atès que foren partits en dos pisos. La porta dels Fillols, completament tapada per altres edificacions auxiliars de les tropes ocupants espanyoles. 
1891. Lleida.
Fotògraf: Hubert Vaffier (1834-1897), (Gallica).
Les cases tenien totes grans galeries obertes al sol de la migdiada; allà la roba s'hi assecava en un tres i no res. A l'estiu, però, calia protegir-les amb les característiques persianes de corda. Els carros, aparcats davant de casa. 
1891. Lleida.
Fotògraf: Hubert Vaffier (1834-1897), (Gallica).
La vista de la pujada, llavors del tot descampada, de la Llengua de Serp, fins a la Porta dels Lleons, convertida en post de guàrdia militar.
1891. Lleida.
Fotògraf: Hubert Vaffier (1834-1897), (Gallica).
La Suda feia les funcions de polvorí de la guarnició. A la paret lateral del claustre, les finestres que s'hi practicaren per deixar entrar la llum als habitacles de la soldadesca.
1891. Lleida.
Fotògraf: Hubert Vaffier (1834-1897), (Gallica).
Detall del campanar. Els signes del pas del temps i la de història bèl·lica de la ciutat es marcaven a les pedres. La restauració no arribarà fins a la meitat del segle XX, un cop els militars (espanyols) decidiren canviar el turó de la Seu pel de Gardeny, on encara s'hi estarien uns cinquanta anys més.