[1433] De la Bonaigua a la Vall d'Aran, segle XVIII

1890 ca. La Bonaigua.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).

1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Només a la mateixa sortida d'Esterri, el camí ja fa costa amunt, «que con más o menos violencia sigue hasta lo alto del puerto». Deixant a l'esquerra, «la piedra de la posesión» (un molló del camí) s'arriba a València «y su castillo en otro tiempo famoso y aora arruinado enteramente». Llavors hi estaven aixecant la nova església. Continuem pujant amunt «siguiendo el arroyo de la buena agua que viene del Puerto», on «se ven cerca del camino por aquellos prados buenas nogueras que dicen los buscan los extrangeros para santos».

1920 ca. València d'Àneu.
Foto: Marcel·lí Gausachs i Gausachs (1891-1931), (AFCEC-MDC).

1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,

 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
«Toda la Ribera de la Buena Agua [Bonaigua] tiene avellanos y buenas truchas, en los montes abudules [bedolls] cuyo conjunto haze este camino divertido». Encara hi havia óssos en aquells temps, sobretot aquest de molt remarcable: «se nos dio noticia de un famoso oso caminero que anda en este Puerto haciendo terribles estragos en los ganados y defendiéndose a pedradas de los perros».

Remarca l'autor els molts salts d'aigua, especialment el de l'Estany Gerber, i resta d'estanys de la zona, amb indicació de la riquesa en truites de cadascun. Arriba a l'ermita de les Ares, «habiendo antes pasado el Mesón de la Bona Aigua, que son los dos únicos edificios que hay del Duque en que parece hubo un castillo de que quedan restos».

1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,

 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

«Se pone tanta nieve en invierno en este Puerto que tiene obligación el mesonero de la Bona Aigua de poner unos pinos por señales por señales para que no se pierdan los tragineros y cobra por esto seis dineros». Cita l'autor altres valls que donen a la d'Àneu, com la d'Alós, «en donde hay una mina muy profunda... no es muy bueno, es malisimo». O el port de la solana de Son, «que cae a la falda del Teso... que es una montaña, pasa a... término de Espot o tira a la derecha, que da al Portarrón y cae a la Valle de Buí [Boí]». 

1890 ca. Santuari de la Mare de Déu de les Ares, la Bonaigua.
Foto: Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC-MDC).

1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,

 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Escriu l'autor que el nom d'Ares li ve «de las muchas que se sacan de la montaña de enfrente llamada Escalas de Baqueira; son mejores aras [pedres de marbre] las del Pla de Beret, que siguen hasta Montgarri, a donde pueden venir los franceses por los puertos de Orla, Aula i Salau, que son los 3 puertos que dan a la Ribera d'Alós siguiendo el río Noguera».

En una de les notes s'explica el tragí de fusta des de la Bonaigua cap a França. Els troncs els «han cortado unas compañías francesas en la Valle de Àneu y han subido arrastrando con bueyes los araneses poniéndolos pendientes hacia el río Ruda de modo que quitando dos estacas caen al río... y como este no tiene bastante agua se valen del arbitrio de serrar unos pantanos los quales recogen mucha agua, y abriéndolos repentinamente aumentan la del río y se llevan la madera hasta Garona». Sembla que les inundacions dels prats provocades per aquesta estratègia feien enfadar els pagesos, que «una noche pegaron fuego a la presa y ha quedado destruida».

1890 ca. Santuari de la Mare de Déu de les Ares, la Bonaigua.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).

1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,

 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

S'entra la Vall d'Aran baixant per la ribera de Ruda, «toda llena de prados sin haber en ella ni en sus montes árbol ninguno». Més endavant «se ve a la derecha el río Malo y más adelante entra en estos arroyos la pequña fuentecilla de que toma su nombre el río Garona».

1896 . Banhs de Tredòs.
Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989), (AFCEC-MDC).
El riu Aiguamoix al costat dels banys, amb la palanca de fusta.

1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,

 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

«A la izquierda se forma la Ribera de Aiguamòg... que tiene su origen en lo alto de los montes de ocho estanques... y a su derecha estan los Baños Cálidos tan celebrados, llamados de Aiguamoc, en los que hay una casa mala». Passada la palanca sobre la riera d'Aiguamòg, s'arriba al pont de pedra de la Garona «para llegar al lugar de Tredós que está a su orilla». 

En tot aquest trajecte no hi ha «población ni puede haberla por la abundancia de nieves, solo sirve de pastos en verano». Descripció de Tredòs: «es un pueblo de 50 o 60 casas, sus calles aunque empedradas estan muy puercas porque echan la paja en ellas para que la pisen el ganado que transita al tiempo de ir al pasto y volver a casa».

1907 ca.Vista de Tredòs (era Val d'Aran).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).
Esplèndida vista amb la sega feta i les garbes ja amuntegades.

1907 ca.Vista de Tredòs (era Val d'Aran).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).
El pont romànic de la Capella.

1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,

 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Moltes teulades es cobrien de «paja de centeno larga y en mucha cantidad, por lo qual son aquí frecuentes los incendios y hará 18 años que este pueblo fue enteramente venido a cenizas... y no ha mucho que sucedió lo mismo a la capital de Viella». Recomana l'autor l'ús de pedra de pissarra. Fa una petita descripció de l'església de la vila, de Maria Santíssima de Cap d'Aran. 

1896 . Església de Santa Maria de Cap d'Aran, Tredòs.
Foto: Lluís Marià i Vidal (1842-1922), (AFCEC-MDC).

1907. Església de Santa Maria de Cap d'Aran, Tredòs.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).

1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,

 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

El nom del terçó de Pujòlo prové, segons l'autor, «seguramente de un pueblo que hubo de este nombre», i té com a capital Salardú. Segueixen en nombre d'habitants Tredós i Bagergue, Gessa i Unha. De Salardú se'n ressenya la font «que viene conducida por una cañería».

En destaca també l'església gòtica amb el Sant Crist de Salardú, «tenido por muy milagroso, atribuyéndole que hizo volver el fuego que intentava poner el conde de Foix en la puerta de la iglesia, y que reconocido, el conde le regaló la reja que hay en el presbiterio y quatro grandes ciriales». La posada, diu, n'era molt dolenta.

1896 . Sant Crist de Salardú (era Val d'Aran).
Foto: Lluís Marià i Vidal (1842-1922), (AFCEC-MDC).

1907. Sant Crist de Salardú (era Val d'Aran).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).

1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,

 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Com a notes generals «para todo el valle», fa esment l'autor dels ramats del comú, o sigui, comunitaris de cada poble, també la incomprensió de la seua llengua castellana, per la qual cosa escriu que «conviene promover aquí la enseñanza y la lengua estableciendo escuelas en pueblos proporcionados del Valle para ambos sexos». Efectivament i desgraciada, al segle XIX arribaria la castellanització i espanyolització per mitjà de la introducció de l'ensenyament obligatori. 

1890 ca. Comuns de Salardú i Tredós (era Val d'Aran).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).

1890 ca. Santuari de la Mare de Déu de les Ares, la Bonaigua.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).
Les pastures comunals araneses amb els pastors amb esclops, samarres i capes típiques.

[1222] Partit Judicial de Vielha, 1913

[428] Banderinada pirinenca

[1432] «Guia Cicerone» a la Lleida de final del XIX

1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida: viaje por la ciudad, al objeto de conocer su historia, tradiciones y costumbres, estudiar sus monumentos, y facilitar al viajero cuantas noticias respecto a administración, industria y comercio puedan convenirle en la misma», 
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).

1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida: viaje por la ciudad, al objeto de conocer su historia, tradiciones y costumbres, estudiar sus monumentos, y facilitar al viajero cuantas noticias respecto a administración, industria y comercio puedan convenirle en la misma», 

Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).

Portada de l'edició d'un dels primers resums d'història de la ciutat de Lleida en temps de la Renaixença, encara en castellà. A poc a poc, però, aquesta redescoberta de la pròpia història de part de joves historiadors com Lluís Florejacs o Josep Pleyan aniria despertant part de la classe dirigent local, sempre aferrada -encara avui- al negoci i al poder.

1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...», 

Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).

Vista de la part de la plaça de Sant Joan que toca amb els porxos de la Paeria. En aquest punt de la ciutat, s'estrenà l'enllumenat de gas de la ciutat l'any 1861. A la paret hi podem veure els fanals. L'antic edifici de finestrals gòtics desapareixeria amb els anys. 

1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...», 

Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).

Els llargs títols descriptius de les obres de geografia humana del segle XIX.

1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...», 

Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).

Vista de la ciutat des de l'oest, en el camí que sortia de l'antiga porta de Sant Antoni en direcció a Fraga. La silueta de la Seu domina la ciutat, i a la dreta s'observen els meandres del riu, amb l'antic pont de pedra al fons.

1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...», 

Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).

Els pals telegràfics que resseguien la vella carretera. A la dreta, les torres de la catedral nova; elevat al seu darrere, el cimbori de l'església del Roser; al centre, la fumera de l'antic molí (olier, crec) emplaçat sota l'actual carrer Acadèmia. Al damunt, el gran primer embalum de l'edifici de l'Acadèmia Mariana; al darrere, difuminats, la Casa de Misericòrdia i el campanar de Sant Llorenç que hi trau el nas. 

1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...», 

Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).

Les hortes de fruiters de Rufea en primer terme. Llavors, la ciutat no disposava de banquetes, i el Segre s'ajeia fins just al darrere de l'antic Hospital de Santa Maria. Al fons, el vell pont medieval de pedra, amb la caseta que tenia ben bé al mig. 

1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...», 

Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).

Detall de la ciutat als peus de la Seu Vella, vista des del sud-oest.

1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...», 

Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).

Les antigues portes de la muralla de Lleida eren sis: la del Pont, la de Sant Antoni, la de Boters, la de Sant Martí, la de la Magdalena, i la de Ferran. «Hoy la mayor parte de los transeuntes penetran en la ciudad por la puerta del Príncipe Alfonso, recientemente construida, que la que comunica con la estación del ferrocarril». Els noms regis fan referència als Borbons, llavors altre cop malauradament regnants, en acabada l'època d'exilli a què els forçà la Revolució de 1868. 

1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...», 

Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).

La parafarnàlia gramatical del castellà desplegat per l'historiador i cronista de la ciutat.

1877. Lleida. «Guia Ciceroe de Lérida...», 

Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).

Recordatori dels inicis del ferrocarril lleidatà: de la primera barraca que feia d'estació «un poco más allà del cementerio» (a la Vilanoveta), «para que sirviera de estación en tanto se construía la actual y el puente de hierro sobre el Segre», per on circulà el primer tren al 2 d'octubre de 1861. La nova estació també inaugurada llavors, se l'endugué «un huracán... la tarde del 28 de febrero siguiente [1862]».  A l'esplanada que hi havia entre l'estació i la ciutat vella, s'hi havien emplaçat al llarg dels segles el Convent de Carme, el dels Santjoanistes, el del Sant Esperit, el dels franciscans i les esglésies de Sant Pau i Sant Gil, «además de la extensa plaza del Mercadal y muchas fábricas de curtidos las más». La devastació de la zona era notòria, «contribuyendo... a su destrucción las avenidas del Noguerola y los muchos sitios [setges] puestos a la ciudad, cuyo punto más vulnerable ha sido siempre éste».

Al setge de 1412 hi hagué en aquest pany de muralla ús de bombardes de part dels lleidatans, durant les escaramusses entre els partidaris de Jaume d'Urgell contra els de Ferran d'Antequera, l'altre pretendent al tron de Martí I l'Humà: «Esta es la primera noticia que, por lo que respecte a Lérida, se tiene del uso de estos instrumentos de guerra, de los cuales entonces la ciudad tenía fábricas».

Explica la nota a peu de pàgina que al 12 de setembre de 1869 s'expedí el decret que autoritzà l'enderroc de les antigues muralles d'aquesta part de la ciutat i de les dels caputxins, «con motivo de venir a Lérida la Real Familia» (de l'Estat veí i metròpoli colonial nostrada). Llavors «se derribó un trozo de muro improvisando el camino que conduce a la estación, por el que entraron a la ciudad SSMM y Príncipes el día 5 de octubre del propio año de 1860». Al 1875, s'hi construí definitivament la porta, que anomenaren del «Príncipe Alfonso» (espanyol).

1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...», 

Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).

Del Passeig de Cabrinety se n'explica que «este paseo, o más propiamente esta rambla se comenzó a construir en 1860 sobre el que desde 1833 y con el nombre de paseo o plaza de Fenando VII existía en el espacio que ahora abarca el actual y la manzana de la izquierda», amb els jardins del General a la punta, més o menys a l'actual plaça de la Pau. Aquells jardins del General Cabrinety eren un lloc «de pasatiempo y reunión de los leridanos en los días festivos». 

Cinc o sis anys enrere, cap als inicis dels 1870s encara no hi havia cap casa a l'esquerra de Ferran. «A un lado resta en pié todavía la puerta de Fernando, sencillo monumento... Frent casi... está el establecimiento de baños, pequeño, pero limpio y bien surtido de aguas, construido por los años 1843 en la huerta del Convento de Carmelitas». Ben a prop, l'hospici i la Fonda España, «donde debe dirigirse el viajero que guste hospedarse holgadamente». 

Malgrat tot, la continuació de la rambla de Ferran fins a l'estació, «el predilecto alguun día de los ilerdenses, no se ve ahora tan concurrido como antes, por disputarle el puesto el magnífico de los Campos Elíseos».

Carrer de la Democràcia: format sobre el baluard del Carme i de l'antiga església i cementiri de la Magdalena. Les runes de l'antiga església gòtica foren definitivament enderrocades al 1835, «aprovechandose la piedra en la construcción de los muros del paseo de Fernando». Ben a prop, hi hagué l'Hospital de nens òrfens, fundat extramurs per Sant Vicent Ferrer segons la tradició. 

La porta de la Magdalena havia tingut una gran importància en èpoques passades: «En ella prestaban los Reyes su juramento de guardar los fueros de la ciudad cuando a la misma venían por vez primera y en la cual no podían penetrar sin haber cumplido antes este requisito». Acaba Pleyan d'explicar tota la cerimònia del jurament feta pels nostres reis medievals en honor de la ciutat de Lleida.  

1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...», 

Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).

Els hostes reials de segles pretèrits solien hostatjar-se en algun palau de la Plaça Sant Joan, on tenien lloc les festes que se la ciutat li dedicava: «Consistían estas en encender por la noche grandes fogatas, profusión de blandones por las ventanas y las parrillas de la calles y de la torre de la catedral; además se aventavan las campanas, los juglares recorrían las calles y plazas...», a més de justes i tornejos i curses de braus. 

Fins i tot, davant la porta de la Magdalena hi féu jurament Felip V, al 24 de setembre de 1701, amb tanta festa que i lluminària «que no se hallaba de menos la luz del día». Al dia 30 el primer Borbó jurava les Constitucions de Catalunya a Barcelona. El joc de les potències europees faria canviar el destí del nou rei, quan a partir de 1705 Carles d'Àustria també s'ofereix com a pretendent i esclata la pugna successòria, en què els aragonesos i catalans preferiran la Casa d'Àustria com a millor garant del seus drets seculars. 

L'església de la Magdalena quedà molt danyada al 1812 quan explotà el polvorí que hi havia, amb grans desgràcies personals. Al número 22 del Carrer Magdalena hi visqué, segons la tradició, el Sant Patró de la ciutat. Recull l'autor el miracle del pou, «en el que el memorable ilergeta verificicó el milagro de hacer subir las aguas hasta el borde». El pou era als afores, «al lado del huerto de Biscarri en donde antes había el baluarte de San Anastasio, construido por los tiempos de la guerras de los segadores... y en cuyas murallas había la imagen del Santo, que tal vez sea la misma que se halla hoy en el molino de Vilanoveta». 

1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...», 

Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).

El carrer del Carme s'acabava antigament a l'Hospici que hi havia, tot i que després s'hi afegí el convent del Carme. S'hi resum la història del convent del Carme i també de l'Hospici o «inclusa», en què s'hi acollien els nounats desemparats de la ciutat, des del 1787, amb els béns testamentaris de Gaspar de Portolà. Aquell anys de 1877 les Germanes de la Caritat hi acollien 82 nenes i 65 nens.

1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...», 

Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).

El carrer de «Curtidores Alto», o carrer dels Blanquers, havia passat a formar part del carrer del Carme. Afirma l'autor que «la costumbre observada de unos años a la fecha de cambiar los nombres de la calles es censurable a todas luces». Els assaonadors lleidatans fabricaven «riquísimas suelas y cordobanes, hermosos dantes y marroquíes además de los finisimos pergaminos en donde se escribían aquellos códices y libros corales sembrados de miniaturas que tanto hoy admiramos». Pel que fa als guants, eren tan fins que «un par de aquellos podían y solían ser encerrados en cajitas formadas de una cáscara de nuez». Els productes s'exportaven per tota la Mediterrània, i fins i tot a Campània «tenía Lérida un cónsul y departamento en la Lonja».

A la punta d'aquest carrer, hi hagué una petita obertura als murs de la ciutat, coneguda com el Portal Pintat, que comunicava amb l'areny del riu i, més modernament, amb la Plaça Cabrinety.

1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...», 

Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).

Al barri del Carme, hi hagué també el carrer de Bafart, una potentada família nobiliària de la ciutat, propietària del molí de prop de Sant Ruf. També el carrer de la Botera, per on s'escolava l'aigua de pluja de bona part del barri cap al Noguerola.

[1335] Monestirs lleidatans medievals, més

[1431] Laborde a la Porta del Cel valenciana

1811. Llíria (el Camp del Túria, País Valencià).
Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique...» (INHA).

Jardí aquàtic, dit nimfea, a mitja llegua de la població de Llíria, que l'autor viatger remet a orígens romans, i ja al començament del segle XIX «à été tellement dégradée par le temps, qu'on a bien de la peine à y reconnoître une antiquité romaine».

1811. Llíria (el Camp del Túria, País Valencià).
Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique...» (INHA).

Detalls dels jardins llirians i de l'ermita que hi havia al costat de la font. Ben a prop, hi hagué també una comunitat monacal, però l'edifici era enrunat, segons Laborde, i els religiosos emplaçats a Llíria.

1811. Llíria (el Camp del Túria, País Valencià).
Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique...» (INHA).

Per a l'autor, sorprèn la deixadesa del lloc, ja «qu'ils n'ont pas d'autre eau que celle qui en provient. La source sort de terre, brillante et limpide comme le crystal: elle est si abondante, qu'après avoir fourni a la consommation domestique de la ville, elle suffit encore à arroser les champs et a faire tourner plusieurs moulins». L'aigua era aconduïda a la vila per un conducte subterrani tallat a la pedra. 

1811. Llíria (el Camp del Túria, País Valencià).
Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique...» (INHA).

Plànol de la nimfea de Llíria, on hi hagué la font que proveïa d'aigua la vila i permetia fins i tot la irrigació d'horts i camps. 

1811. Llíria (el Camp del Túria, País Valencià).
Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique...» (INHA).

Antics fragments d'art romà. 

1811. Cartoixa de Porta Coeli, a Serra (el Camp del Túria, País Valencià).
Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique...» (INHA).

Vista del monestir cartoixà fundat al segle XIII a la vall de Lullén, al terme de Serra. La comunitat provingué d'Scala Dei, dos monjos i sis conversos. En els seus inicis, la comunitat fou afavorida per Margarida de Llúria, filla del gran almirall de la flota reial catalana a la Mediterrània. La parròquia de Llíria en fou dependent. 

1811. Cartoixa de Porta Coeli, a Serra (el Camp del Túria, País Valencià).
Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique...» (INHA).

Recomana Laborde d'entretindre's en l'excursió a la cartoixa, a tres llegües al nord de Llíria, abans d'arribar a València. «Le pays sauvage et aride que l'on traverse avant d'y arriver rend plus agréable la surprise dont on est frappé à l'aspect de la situation, l'une des plus riantes que l'on puisse rencontrer».

1811. Cartoixa de Porta Coeli, a Serra (el Camp del Túria, País Valencià).
Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique...» (INHA).

Descripció de l'exterior i l'interior de la Cartoixa en aquells temps, un autèntic recés espiritual: «c'est l'idée de la paix et mème du bonheur qu'on doit y recontrer. Ce charme du repos ocupé, peu apprécié probablement par les solitaires qui n'ont jamais connu que la vie du cloître, doix être bien senti de ceux qui l'embrassoient détrompés  des illusions et des vanités du monde». 

1811. Cartoixa de Porta Coeli, a Serra (el Camp del Túria, País Valencià).
Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique...» (INHA).

Detalls de la pau trobada a la Porta del Cel valenciana.

1811. Cartoixa de Porta Coeli, a Serra (el Camp del Túria, País Valencià).
Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique...» (INHA).

Vista de la cartoixa des de l'aqüeducte. 

1811. Cartoixa de Porta Coeli, a Serra (el Camp del Túria, País Valencià).
Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique...» (INHA).

Detalls de l'aqüeducte.

1811. Cartoixa de Porta Coeli, a Serra (el Camp del Túria, País Valencià).
Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique...» (INHA).

Detalls del pont d'accés i del bell conjunt monacal, presidit per l'esvelt campanaret. 

[1424] Per la Plana Alta de fa dos-cents anys