[1415] Argelers de la Marenda, segle XVII

1660 ca. Argelers de la Marenda (el Rosselló). 

Gravat del Cavaller de Beaulieu (Europeana). 

La vila catalana tota emmurallada, just a la fi de la Guerra dels Segadors, quan el Regne de França començà l'ocupació del Rosselló com a rescabalament de la seua intervenció en els afers de la I República Catalana de Pau Claris.

1660 ca. Argelers de la Marenda (el Rosselló). 

Gravat del Cavaller de Beaulieu (Europeana). 

La vista és feta des del nord, amb la mar als peus de la vila i el Canigó terra endins a la dreta.

1660 ca. Argelers de la Marenda (el Rosselló). 

Gravat del Cavaller de Beaulieu (Europeana). 

El poblet s'agombolova al voltant de l'església, ben fortificat, amb baluards i altres torres. Dalt dels turons de les Alberes, les torres de guàrdia disposaven d'un sistema de comunicació a base de foc i fum, per anar passant els avisos de perill de l'un a l'altre poble. 

1660 ca. Argelers de la Marenda (el Rosselló). 

Gravat del Cavaller de Beaulieu (Europeana). 

La petita cala amb les barques dels pescadors. La vila restava un pèl enretirada terra endins. Cap turista, platja verge. 

1660 ca. Argelers de la Marenda (el Rosselló). 

Gravat del Cavaller de Beaulieu (Europeana). 

Diversos detalls de la vila, tancada dins les muralles. Damunt les Alberes, les torres de la Massana i d'Albert fumegen en senyal de perill. 

1660 ca. Argelers de la Marenda (el Rosselló). 

Gravat del Cavaller de Beaulieu (Europeana). 

Terra endins, cap a l'oest, el massís del Canigó, símbol de la forja de la nació. 

[490] Vistes catalanes del Sis-cents

[1414] Lo Camí de Ferro de la Pallaresa

1885. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Vista general de Balaguer al segle XIX, com si fos presa des de dalt de la teulada del convent de Sant Domènec. El carrer del Pont, que portava del pont fins al portal de la vila vella, hi apareix arrecerat entre el riu i el tossal, sota la presidència de la preciosa església gòtica de Santa Maria. 

1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida (FPIEI).
La construcció de ferrocarril transpirinenc de Lleida a Sent Gironç a l'Arieja occitana fou una veritable obsessió entre els intel·lectuals lleidatans de la segona meitat del segle XIX. El camí de ferro havia de perforar el Pirineu per connectar Lleida amb Europa i el món. Per fi, Lleida entraria a la via del progrés. mai tan ben dit. Per això en feren bandera el catalanisme i el liberalisme lleidatans de l'època. Com tantes altres empreses col·lectives en aquest nostre país al llarg del segle XX, es quedà a mig fer i no va poder passar de La Pobla de Segur. Altra vegada els Collegats feien de frontera infranquejable. Ara hem repetit fiasco amb l'aeroport. I és que, com deia el poeta, «tenim a penes el que tenim i prou».

1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
És inestimable la confiança en el progrés que tenien aquells homes i dones. I més sorprenent encara, no s'avergonyien de celebrar-ho per mitjà d'un poema. Ara, als nostres tan formats i masteritzats tècnics i científics, això els semblaria simplement una collonada. Així va el món, vatua l'olla!

1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
En sortir de la ciutat de Lleida, el ferrocarril creuarà la «feracísima huerta» de Fontanet, a on trobarà la històrica ermita de Granyena, que segons la tradició solia freqüentar el Papa Calixt III quan vivia a Lleida com a beneficiat de la catedral.


A cinc quilòmetres i mig, la via arribarà al poble d'Alcoletge, «poco distante del trazado del camino de hierro, con 879 almas, pueblo agrícola y testigo un tiempo de la llegada de César a Ilerda i de las escaramuzas que en sus cercanías tuvieron lugar entre las legiones de aquel dictador y las de Afranio y Petreyo». L'etimologia ens n'indica que ja existia en temps dels sarraïns. No era previst que el poble, per la seua proximitat a la capital tingués estació. En realitat, però, sí que n'hi ha, però molt allunyada del turó a on s'agombolava el poble vell.

Encara recordo les suades que s'havien de fer quan el viatger hi arribava amb el platillo (que així s'anomenaven aquells trens de color grisós del tardofranquisme), ja que li esperaven uns bon vint minuts de pujada a peu. Si a més era a hora foscant, la sensació era tètrica. Per tant, ha estat sempre una estació molt mal aprofitada. El vell edifici també va desaparèixer fa poques dècades (jo encara la recordo habitada) i ara el baixador és a tocar del pas a nivell.

Diuen les males (o no) llengües de la memòria popular que la via havia de passar molt més a prop del poble, però que com que migpartia les finques de certs propietaris que aleshores eren els manaires del poble, doncs va decidir-se d'allunyar-la molt més avall. És a dir, que fou conseqüència d'una cacicada de les que es portaven a l'època.

A Vilanova de la Barca, amb 650 habitants i a 13 km de la capital, s'hi preveia la primera estació, «y de su nombre se deduce su origen relativamente moderno. La barca de paso que desde antigua fecha tiene sobre el Segre para comunicarse con los pueblos del Segrià, de los cuales el más principal es Corbins...» la distingeix de la Vilanova de França o del Segrià, a l'altra banda del riu. Aleshores es creia que els veïns (o mercaderies) dels pobles de l'altre marge concorrerien a l'estació més propera a agafar els trens.

El següent poble que es trobaria la via fóra el de Térmens (TERMINUS, etimologia llatina), que «como su nombre indica fue otros tiempos límite entre el Condado de Urgel i el Waliato de Lareda», i probablement ja abans entre els valiats de Lleida i Balaguer. Una estació en aquest poble donaria servei a pobles de l'altra banda del Segre, però també de la Plana d'Urgell, com ara Linyola, «célebre por su manzanilla [camamilla], la mejor que se conoce».

1885. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
En aquells temps encara no hi havia construïda la banqueta del Segre a Balaguer, i les crescudes devien posar sovint en perill els habitatges de la ribera. Els característics arcs de les cases del carrer del Pont són perfectament visibles, enllà de l'areny del riu. En primer pla, la creu de terme gòtica rebia el caminant a peu de camí just a l'entrada del majestuós pont de pedra de sòlids pilans i grans ulls, amb barana i tot, que donava pas a la banda del poble. Actualment, la creu, reconstruïda, és al jardí de davant del convent, crec recordar-la allà.

1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
No preveia el primer projecte cap més estació fins a Balaguer, «pero desde el tren en marcha irá viendo el viajero un país que si no es más fértil y productivo no es por la falta de elementos naturales sino por la poca afición de los grandes capitalistas a la agricultura». És ben cert això que diu Pleyan, i és una constant en la història de les modernes fortunes de capital de la ciutat, han fugit de l'horta i del terròs, avergonyides dels seus humils i baixos orígens. Aquesta aversió encara continua viva avui en dia, i hi ha molta gent a Lleida ciutat que es coneix Cambrils, Miami o Calafell més bé que no pas els pobles de la plana lleidatana.

Llavors la distància de 22 km entre Lleida i Balaguer costava 3 hores i mitja en cotxe. En cotxe de cavalls, òbviament, que amb el ferrocarril quedaria reduïda a una de sola, «y entonces pocos seran los viajeros que pasen por Lérida que no quieran ir a visitar la vetusta ciudad, que si por su antiguedad venerable es aliciente del arqueólogo y del artista, por sus tradiciones religiosas, por sus recuerdos históricos, pos su situación pintoresca y por la fama que le conquistaron sus Condes memorables se hace simpática a todos».

Efectivament, poc més amunt de Balaguer, la via creua el Segre, però no enfila cap a Camarasa sinó cap a Santa Linya, des d'on pujarà cap a Tremp per la marge dreta de la Noguera Pallaresa. L'autor s'esplaia una mica en la història balaguerina, «una de las más antiguas poblaciones de Cataluña. Tal vez como la misma Lérida deba su fundación a los primitivos habitantes de las cuevas de Camarasa (época neolítica)».

1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
La visió romàntica de la història és present a les paraules de Pleyan: «...sus Condes fueron famosos por sus proezas, por su libertad e hidalguía. La historia de Balaguer en esos tiempos es brillante... Por enlaces de familia estaban los Armengoles emparentados con los condes de Castilla y Barcelona y con los Reyes de Aragón». La referència a Jaume el Dissortat és obligada.

1885. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

El pont comptava sis gran ulls i tenia els pilans centrals reforçats i acabats en punxa per fer front a l'ímpetu de les aigües desfermades, que arrossegaven tota mena de troncs, que els podien malmetre si hi impactaven de ple. Al final del pont, hi havia una gran portalada fortificada, que donava pas al viatger al carrer del Pont, al peu de l'enorme rocam damunt del qual es parapetava el Castell Formós.

1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Llavors la història consistia en repassar cadascuna de les batalles de cadascuna de les guerres que s'havien esdevingut. Arribats al segle XIX, l'autor comenta que Balaguer comptava 4.732 habitants, «la mayor parte dedicados a la agricultura, pero tiene también alguna indústria y comercio que aumentará el día que el ferro-carril pase por la ciudad». 

No podien faltar la referència a Pere III, nascut a la vila, i a l'església de Santa Maria. «Además de la iglesia ya indicada hay que ver en Balaguer la del Convento de Santa Clara, en la cual se venera la Sagrada Imagen del Santo Cristo de Balaguer, a la que profesan especial devoción los habitantes de la ciudad y pueblos de la comarca» i s'hi recull la llegenda segons la qual la imatge arribà a la vora del Segre després de travessar la Mediterrània i remuntar riu amunt per l'Ebre.

«Pero aumentándose la devoción a la Imagen por los muchos milagros que hacía, se acordó en 1610 engrandecer aquella (iglesia) y construir un suntuoso templo a donde fue trasladado en Sagrado Cristo en 1626 y colocado en el altar mayor. A esta solemne ceremonia concurrió el rey [espanyol] Felipe IV, el infante Don Carlos su hermano, el Duque de Olivares, el Almirante de Castilla y otros varios grandes de la Corte».

1885. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.Sortosament, la vista típica actual de Balaguer encara és prou semblant a la que tingué durant segles. Això és degut al fet que en aquest cas no importava l'enderroc de la muralla per al desenvolupament d'un eixample, sinó la conquesta de l'altra marge del riu, que és l'autèntic eixample de la ciutat vella, que ha romàs més o menys ben conservada als peus de Santa Maria. Acaba l'autor sa digressió balaguerina a la «espaciosa Plaza del Mercadal», a on se celebraven «las famosas ferias de Balaguer».

1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
  Arriba la ruta al poble de Gerb, «en un cerro de las estribaciones del Montsec. Tiene unas 50 casas y sus habitantes se dedican en su mayoría a la fabricación de yeso. Tiene una fuente llamada de la Mora y otra denominada Almasí». Després s'arriba a Sant Llorenç de Montgai, «con pocos habitantes, dedicados a la agricultura».

El tram de la línia fèrria entre Lleida i Balaguer s'inaugurà en plena dictadura (espanyola) primoriverista, l'1 de febrer de 1924. Però de Balaguer per amunt, caldria esperar a la dura postguerra franquista perquè el tren arribés fins a Cellers (1949), Tremp (1950) i la Pobla de Segur (1951). Als peus dels Collegats s'aturarien les locomotores, sense que el somni de portar la línia fins a l'Arieja occitana hagi estat mai més una opció realista.

La pujada fins a Cellers es faria per Santa Linya, i no pas per Camarasa, com Pleyan creia a partir del primer projecte: «Haciendo un gran rodeo y ladeando el Segre, llega el ferro-carril a Camarasa situado a la opuesta margen del espresado río, sobre el que tiene un puente de piedra de cinco arcos de antigua construcción». Tenia llavors la vila poc més de 2.000 habitants, «la mayor parte agricultores, siendo en otros tiempos la industria de lienzos, bastos y alpargatas [espardenyes] bastante notable. El río da aquí bastante pescado y especialmente ricas anguilas».

1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

 Una succinta menció a la història de Camarasa, des del poblament prehistòric de les coves fins a la constitució del Marquesat medieval, que «lo compró la Paeria de Lleida que después lo retrovendió al poder real». La situació geogràfica i estratègica de la vila n'ha fet objectiu de totes les guerres que han passat pel territori en els darrers segles, i l'autor en destaca les darreres «luchas civiles de los siete años [carlista], en ls que fue la villa testimonio de una hecatombe que dejó amargos recuerdos al vecindario».

1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

El sepulcre de Ponç de Cabrera, Comte d'Urgell, al Monestir de les Avellanes, abans que fos venut i traslladat a la capital del món, Nova York, a començament del segle XX.

1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

  Sobre la configuració geològica, fa referència l'autor, a la formació volcànica dels rodals, i al forat bufador, una mena de cràter d'on emanen «vapores calientes». Sobre els costums, hi ha explicació de les festes de bateig practicades a Camarasa: «si el bautizado es el primer hijo varón o heredero, no solo se echan al concurso nueces, dulces y dinero, sino que es de rigurosa etiqueta tirar desde la casa de los padres y de sus amigos multitud de cántaros [sillons], como para manifestar que en aquella fiesta se echa la casa por la ventana». 

S'equivocà, però, en predir que «indudablemente tendrá estación en Camarasa nuestro ferro-carril», des d'on es donaria també servei a Cubells, Artesa, Alós i altres pobles de «los muy nombrados en la historia de los Condes de Urgel». No, el ferrocarril no tiraria cap a les terres mitjanes i altes de l'Urgell, sinó Pallars amunt, amb la intenció primigènia de travessar-lo de cap i cap, i no pas quedar-s'hi atrapat al bell mig: es preveia que la línia fèrria pujaria fins a Alòs d'Isil «para penetrar por el puerto de Salau a Francia».

1885. Castell de Mur (el Pallars Jussà).

«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

  Imatge característica de l'elegant Castell de Mur, en els dominis d'Arnau Mir, el nostre gran conqueridor de l'any 1000. 

1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

L'autor s'entreté en el comentari del Monestir de les Avellanes: «Junto al pueblo de les Avellanes está el monasterio de su nombre, famoso en otro tiempo... Hoy habilitado nuevamente, este cenobio cuya arquitectura es gótica merece una visita del excursionista».

En aquell segle XIX es projectava que el ferrocarril pujaria de Camarasa per la Noguera Pallarasa amunt resseguint la marge dreta del riu. Però la construcció del pantà en féu canviar els plans. Oroners quedaria sota les aigües i la via s'havia d'allunyar del riu, que no retrobaria fins als Terradets, únic pas practicable del Montsec. L'estació d'Àger es preveia en aquest poble, a causa de «la circunstancia de encontrarse en linea casi recta y a más de dos horas de distancia al oriente de Àger, población importantísima por su historia y por su vecindario». Finalment, quedà un poc més amunt, just al començament del congost. 

 Sobre el congost, escriu Pleyan que es tracta d'«una de las bellezas naturales que admira el excursinista, consistente en una hendidura de considerable elevación, que parece cortada a pico verticalmente, por la que se precipita el Noguera atravesando un puente de pocos metros de luz en medio de inmensas rocas de caliza blanca». Travessats els Terradets, arriba el ferrocarril a Cellers, «aldehuela [poblet] de escasos habitantes».

1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

La Conca de Tremp s'obre ara a la línia del tren, que l'haurà de travessar de sud a nord, de cap a cap. Es troba de seguida passat Cellers i la Guàrdia, amb un sentinella superb com el Castell de Mur, «digno así mismo de ser conocido, pues admira ver en medio de estos desiertos montes un ejemplar tan bien conservado de la arquitectura bizantino-gótica [romanicogòtica], con su puerta defendida por airosa bubarda y construido el edificio con sillares [carreus] toscamente labrados colocados en seco y a hiladas». 

En el pas per Puigcercós, se'n comenta la trista popularitat de què gaudia en aquell temps «con motivo del hundimiento del monte en que se asienta la población y cuyo fenómeno es debido a la consticución geológica del subsuelo», on un corrent d'aigua provocava cavitats que després s'esfondraven. «Témese fundadamente que en alguno de esos hundimientos desaparezca el pueblo».

1885. Monestir de Mur (el Pallars Jussà).

«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

L'església romànica de l'antic monestir de Santa Maria de Mur, de la segona meitat del segle XI, aixecat a l'altre extrem de l'altiplà on s'erigeix el gallard castell. 

1885. Monestir de Mur (el Pallars Jussà).

«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Detall de la paret exterior i de la porta d'entrada al recinte, amb la façana de l'església i la cadireta romànica del campanar en segon terme.  

1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Continuem la línia: «Sube la vía hacia Palau, pequeña villa de 401 habitantes y distante de Tremp media hora», i que antigament «producía alguna seda, lo que prueba es templado su clima». A les portes de Tremp fineix la primera part del llibret historicogeogràfic de Pleyan. 

1885. Monestir de Mur (el Pallars Jussà).

«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Detalls ampliats del conjunt monàstic pallarès, consagrat al 1069 per na Valença Mir, filla d'Arnau i casada amb Ramon IV de Pallars Jussà. S'hi observen encara les petites campanes. L'arbre esfullat i la fugissera figura que acompanyen la vista en componen una imatge més aviat tètrica. 

[1413] «Oda al ferro-carril del Noguera-Pallaresa»

[1413] «Oda al ferro-carril del Noguera-Pallaresa»

1882. Josep Pleyan i de Porta, 
«Oda al ferro-carril del Noguera Pallaresa» (FPIEI).
Llibreta que conté el manuscrit del cèlebre historiador lleidatà de la Renaixença, amb la poesia que dedicà al ferrocarril de la Pobla, que llavors es volia internacional, fins a Sent Gironç, a l'altra banda del Pirineu, a l'Arieja occitana. El catalanisme i el liberalisme sorgits de la revolució antiborbònica del 1868 en feren una bandera de progrés. La confiança en la revolució social i econòmica que havia de portar la construcció d'aquesta línia, que perdurà durant gairebé cinquanta anys, fins a la construcció de la seua primera meitat, fins a Balaguer, l'any 1924, i després vint-i-cinc anys més, fins al 1949-51, amb l'arribada de les vies a Cellers, Tremp i la Pobla de Segur, és només comparable, salvant totes les distàncies, amb les il·lusions desfermades per l'arribada de l'AVE espanyol a la ciutat l'any 2003. Sis mesos abans, no se'n feien poemes, però sí grans cants de sirena en tertúlies, premsa, fòrums econòmics i propaganda política. L'AVE arribà i passà amb més pena que glòria, sense canviar per a res la geoeconomia de la ciutat. Com a molt, millorant la connectivitat d'alguns usuaris que se'n poden permetre el preu.

Semblantment ocorregué amb el ferrocarril pallarès. En el moment de projectar-se, a les dècades finals del segle XIX, era la novetat tecnològica més avançada en l'aspecte de les comunicacions terrestres, i cada estació es veia com un pol d'atracció de tota la comarca per als passatges i les mercaderies. Però als anys 1920, el tren ja començava a ésser superat per l'automòbil i a poc a poc també per l'aviació. Per tant, d'aquella joia poètica en els inicis de la idea, ben poc en quedava al moment de la construcció semifallida, ja que mai no arribà a travessar el Pirineu en restar aturar a la Pobla als peus dels Collegats (una decepció només comparable a la del tardà i fora de temps aeroport lleidatà). La decadència de la línia ha anat paral·lela al despoblament rural, i ha acabant essent del tot deficitària i només mantinguda per la caritat de la subvenció pública, sota la falsa idea d'un suposat reequilibri territorial, quan en realitat és irrisòria -fins i tot marginal- la població que en fa ús. Tinc companys que es manifestaren per la continuïtat de la línia que mai no hi han pujat.

1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida (FPIEI).
Escrivia Pleyan l'any 1885 en el pròleg d'aquesta guia de manera apassionada i amb cega fe en el progrés: «Uno de los sucesos mas próperos que registraran los Anales de la Provincia de Lérida, es sin duda alguna, el de la construcción del Ferro-Carril del Noguera Pallaresa. Así lo estimamos nosotros, al menos, desde el día que se formuló el proyecto».

L'entusiasme col·lectiu fou tan gran que es va proposar com un dels temes poètics al Certamen literari de Lleida del 1882, i en que s'oferia com a premi una locomotora de plata. El poeta, endut d'aquesta il·lusió, es decidí a agafar la lira i entonar, diu, «en celebración de tan fausto pensamiento un canto que tuvimos la suerte de ver laureado con el premio».

1882. Josep Pleyan i de Porta, 
«Oda al ferro-carril del Noguera Pallaresa» (FPIEI).
Primera pàgina del manuscrit de la premiada romàntica Oda, amb tots els tics més recurrents de la pairal Renaixença, des de la referència a Otger, llegendari forjador de la identitat de la terra, a l'enumeració de cadascuna de ses parts, com a membres d'un conjunt que es vol fort i unit darrere una idea. L'agermanament de la plana amb el Pirineu és una idea aleshores nova, que contribuí en aquells temps a forjar la forta identitat provincial lleidatana entre les classes dirigents, que s'entendrà a les populars al llarg del segle XX:

Del Segre gai i el remorós Noguera,
com vol d'aucells en la gentil pradera,
asseient-s'hi cent viles i poblats,
fills tots d'aquella ardida edat de punya,
al qual fragor vingué al món Catalunya,
recordau de sa història los fets passats. 

Allí el Pallars, i Sort, llur Sobirana,
d'Otger remembren lo feliç record;
Balaguer la cristiana
dels Armengols ne plora encar la cort.
I Tremp i Camarasa,
rebrots de la potent antiga raça
de ses belles germanes, ai, ensemps
planyent-se de sa sort, 'vui ben migrada,
sospiren pels avençs de nostres temps. 

I aixís com altres jorns en les batalles
valents soldats tenyiren-ne les malles
de sang, ardits la pàtria al defensar,

1882. Josep Pleyan i de Porta, 
«Oda al ferro-carril del Noguera Pallaresa» (FPIEI).

Segona pàgina del manuscrit de l'Oda de Pleyan. Resseguint els tòpics temàtics freqüents en aquells temps de Renaixença, ens trobem amb una verdagueriana cita de la Maladeta (que res té a veure amb el Pallars), una imprescindible referència al regeneracionisme per al progrés d'Espanya (que era el peatge que els calia pagar als poetes de la Renaixença per la gosadia d'escriure en una llengua altra que la de l'Estat), la tòpica imprecació a la capacitat de treball dels catalans, el retomb per tots els moments de la història des dels temps d'ilergetes i romans... La primera Renaixença mirava de no trepitjar els ulls de poll de les servils autoritats civils locals i militars, que es dignaven a tolerar cants poètics folklòrics en la llengua vernacla en les vetllades que oferien als vespres en els salons més aburgesats de la ciutat. Fins que el republicanisme no agafarà més cos, i a Lleida, això no serà fins que el segle fou tombat, la poesia no deixà de tindre aquest innocu aire jocfloresc i regionalista.  lleidatana entre les classes dirigents, que s'entendrà a les populars al llarg del segle XX:

soldats avui de la moderna idea,
germans de lluita sempre, en la pelea
també volen entrar.
I a Lleida amb ànsia estenen sa mirada
invocant sa amistat sempre preuada
que ella contesta amb crit de germanor;
I el Maladeta alçant l'altiva testa
sacut son blanc mantell, posa's de festa,
i enlaira el de la pau hermós penó. 

I a sa ombra preuada i falaguera
units per estret llaç los fills d'Otger,
del progrés que lo món ne regenera
se disposen amb joia lo camí a fer.
I en Tremp, que los acull enjogassada,
organitzen pacífica croada.
croada que per lema té el treball.
Croada que al dur el bé per tota Espanya,
feliç farà lo pla i l'alta muntanya
unint los fills del pla amb los de la vall. 

Mireu-los, si no, ja: allí els d'Ilerda,
actius campions, amb los d'Erènia hermosa,
pacífics llauradors, la mà s'enllacen,
i els de Tremp la industriosa
als de Balaguer abracen,
i en un sol pensament fonent-se alhora,
com nous titans, somnien una empresa
tan gran com n'és al cor falagadora. 

I a terme la duran, puix interessa
l'amor patri de tots, i en ella hi fien
la sort així del pla com de muntanya.
puix lo ferrocarril del Pallaresa,
cadena de diamants sent per Espanya,
d'afectes nous també en serà ampla artèria
que esborrant los records d'antiga sanya
unirà los fills de Gàl·lia i los d'Ibèria.

1882. Josep Pleyan i de Porta, 
«Oda al ferro-carril del Noguera Pallaresa» (FPIEI).

Tercera pàgina del manuscrit de l'oda ferroviària. L'ampul·lositat de la sintaxi romàntica es desplega a l'ample al llarg del poema. No s'hi planyen gerundis subordinants ni relatives inacabables; tampoc no hi manquen els imperatius admiratius, els hipèrbatons majestuosos o les referències històriques ni la terminologia bel·licosa i medievalitzant. Tot ben passat per les confiades expansions positivistes del poeta sobre la voluntat de progrés de l'ànima humana, manifestada de manera col·lectiva (encara potser no nacional) en el caràcter dels pobles lleidatans.

Han passat uns quants anys, los antics pobles

encara hi són del Segre i gai Noguera

en la marge florida;

Mes de les runes dels castells dels nobles

ni un merlet queda en peu, que en la pradera

han cobrat llurs penyals ja nova vida

alçant amb ells mil fàbriques vistoses,

allí amples rescloses

lo moviment ne donen a cent fargues,

allà un nou pont a dos comarques lliga

ahorrant les jornades i fatiga.

Mes enllà un actiu poble hi rebrota

de les mines al peu que amb goig espilota

oferint-li riquesa amb abundància.

Lo que ahir un desert tan sols ne era

avui és ja magnífica pradera

que perfuma la vall amb sa fragància;

i mercès a sa constància

des Lleida i fins a Tremp i el Maladeta

alçant va l'ilergeta

cent fàbriques i túnels, torres, pobles,

que al pas de so de triomf noves arcades

pregonen dels moderns los distints poblesa

avergonyint a les edats passades.

I eix canvi, qui l'ha obrat? D'eixa victòria

qui el ferm adalid n'és? A qui la glòria 

correspon de tan gran, bella conquista,

tan sospirada com fins 'vui mai vista?

Mireu-lo, que allà ve a tota carrera,

nou Carlemany cobert amb sa armadura,

un núvol porta al casco per cimera

i monts i rius salvant res l'adetura [l'atura].

1882. Josep Pleyan i de Porta, 
«Oda al ferro-carril del Noguera Pallaresa» (FPIEI).

Versos finals de l'oda pleyanesca al ferrocarril pallarès. El retòric, carregat i exuberant elogi del progrés i l'avenç indeturables que representa lo carril del Noguera contra les velles reticències, serveix per cloure la laudatòria oda.

Lo geni és de l'avenç; cal sols mirar-lo

per rendir-se humiliat, se'ns fer-li guerra,

i cap poble que el veu deix d'aclamar-lo

per rei i emperador de sa terra.

Sa veu és la del segle, i sa mirada

fins en la nit té el brill de clara estrella,

i quan sa mà amb un poble n'ha encaixada

ja pot dir que sa vida serà bella.

Quan parla fins al cau ne fuig la fera

i deposant los homes tota sanya,

i eix geni, que ne ve del sud d'Espanya,

la vida a renovar de la muntanya,

eix geni és lo carril del gai Noguera.

[1385] Les Potades del Dimoni i el megàlit de Susterris


[1414] Lo Camí de Ferro de la Pallaresa