 |
| 1882. Josep Pleyan i de Porta, «Oda al ferro-carril del Noguera Pallaresa» (FPIEI). Llibreta que conté el manuscrit del cèlebre historiador lleidatà de la Renaixença, amb la poesia que dedicà al ferrocarril de la Pobla, que llavors es volia internacional, fins a Sent Gironç, a l'altra banda del Pirineu, a l'Arieja occitana. El catalanisme i el liberalisme sorgits de la revolució antiborbònica del 1868 en feren una bandera de progrés. La confiança en la revolució social i econòmica que havia de portar la construcció d'aquesta línia, que perdurà durant gairebé cinquanta anys, fins a la construcció de la seua primera meitat, fins a Balaguer, l'any 1924, i després vint-i-cinc anys més, fins al 1949-51, amb l'arribada de les vies a Cellers, Tremp i la Pobla de Segur, és només comparable, salvant totes les distàncies, amb les il·lusions desfermades per l'arribada de l'AVE espanyol a la ciutat l'any 2003. Sis mesos abans, no se'n feien poemes, però sí grans cants de sirena en tertúlies, premsa, fòrums econòmics i propaganda política. L'AVE arribà i passà amb més pena que glòria, sense canviar per a res la geoeconomia de la ciutat. Com a molt, millorant la connectivitat d'alguns usuaris que se'n poden permetre el preu. Semblantment ocorregué amb el ferrocarril pallarès. En el moment de projectar-se, a les dècades finals del segle XIX, era la novetat tecnològica més avançada en l'aspecte de les comunicacions terrestres, i cada estació es veia com un pol d'atracció de tota la comarca per als passatges i les mercaderies. Però als anys 1920, el tren ja començava a ésser superat per l'automòbil i a poc a poc també per l'aviació. Per tant, d'aquella joia poètica en els inicis de la idea, ben poc en quedava al moment de la construcció semifallida, ja que mai no arribà a travessar el Pirineu en restar aturar a la Pobla als peus dels Collegats (una decepció només comparable a la del tardà i fora de temps aeroport lleidatà). La decadència de la línia ha anat paral·lela al despoblament rural, i ha acabant essent del tot deficitària i només mantinguda per la caritat de la subvenció pública, sota la falsa idea d'un suposat reequilibri territorial, quan en realitat és irrisòria -fins i tot marginal- la població que en fa ús. Tinc companys que es manifestaren per la continuïtat de la línia que mai no hi han pujat. |
 |
| 1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida (FPIEI). Escrivia Pleyan l'any 1885 en el pròleg d'aquesta guia de manera apassionada i amb cega fe en el progrés: «Uno de los sucesos mas próperos que registraran los Anales de la Provincia de Lérida, es sin duda alguna, el de la construcción del Ferro-Carril del Noguera Pallaresa. Así lo estimamos nosotros, al menos, desde el día que se formuló el proyecto». L'entusiasme col·lectiu fou tan gran que es va proposar com un dels temes poètics al Certamen literari de Lleida del 1882, i en que s'oferia com a premi una locomotora de plata. El poeta, endut d'aquesta il·lusió, es decidí a agafar la lira i entonar, diu, «en celebración de tan fausto pensamiento un canto que tuvimos la suerte de ver laureado con el premio». |
 | |||
| 1882. Josep Pleyan i de Porta, «Oda al ferro-carril del Noguera Pallaresa» (FPIEI). Primera pàgina del manuscrit de la premiada romàntica Oda, amb tots els tics més recurrents de la pairal Renaixença, des de la referència a Otger, llegendari forjador de la identitat de la terra, a l'enumeració de cadascuna de ses parts, com a membres d'un conjunt que es vol fort i unit darrere una idea. L'agermanament de la plana amb el Pirineu és una idea aleshores nova, que contribuí en aquells temps a forjar la forta identitat provincial lleidatana entre les classes dirigents, que s'entendrà a les populars al llarg del segle XX:
|
soldats avui de la moderna idea, I a sa ombra preuada i falaguera Mireu-los, si no, ja: allí els d'Ilerda, I a terme la duran, puix interessa |
 |
| Tercera pàgina del manuscrit de l'oda ferroviària. L'ampul·lositat de la sintaxi romàntica es desplega a l'ample al llarg del poema. No s'hi planyen gerundis subordinants ni relatives inacabables; tampoc no hi manquen els imperatius admiratius, els hipèrbatons majestuosos o les referències històriques ni la terminologia bel·licosa i medievalitzant. Tot ben passat per les confiades expansions positivistes del poeta sobre la voluntat de progrés de l'ànima humana, manifestada de manera col·lectiva (encara potser no nacional) en el caràcter dels pobles lleidatans. |
Han passat uns quants anys, los antics pobles
encara hi són del Segre i gai Noguera
en la marge florida;
Mes de les runes dels castells dels nobles
ni un merlet queda en peu, que en la pradera
han cobrat llurs penyals ja nova vida
alçant amb ells mil fàbriques vistoses,
allí amples rescloses
lo moviment ne donen a cent fargues,
allà un nou pont a dos comarques lliga
ahorrant les jornades i fatiga.
Mes enllà un actiu poble hi rebrota
de les mines al peu que amb goig espilota
oferint-li riquesa amb abundància.
Lo que ahir un desert tan sols ne era
avui és ja magnífica pradera
que perfuma la vall amb sa fragància;
i mercès a sa constància
des Lleida i fins a Tremp i el Maladeta
alçant va l'ilergeta
cent fàbriques i túnels, torres, pobles,
que al pas de so de triomf noves arcades
pregonen dels moderns los distints poblesa
avergonyint a les edats passades.
I eix canvi, qui l'ha obrat? D'eixa victòria
qui el ferm adalid n'és? A qui la glòria
correspon de tan gran, bella conquista,
tan sospirada com fins 'vui mai vista?
Mireu-lo, que allà ve a tota carrera,
nou Carlemany cobert amb sa armadura,
un núvol porta al casco per cimera
i monts i rius salvant res l'adetura [l'atura].
|
Lo geni és de l'avenç; cal sols mirar-lo
per rendir-se humiliat, se'ns fer-li guerra,
i cap poble que el veu deix d'aclamar-lo
per rei i emperador de sa terra.
Sa veu és la del segle, i sa mirada
fins en la nit té el brill de clara estrella,
i quan sa mà amb un poble n'ha encaixada
ja pot dir que sa vida serà bella.
Quan parla fins al cau ne fuig la fera
i deposant los homes tota sanya,
i eix geni, que ne ve del sud d'Espanya,
la vida a renovar de la muntanya,
eix geni és lo carril del gai Noguera.
|
