[980] La treta de la Mare de Déu de les Sogues

Segle XIX. Goigs de la Mare de Déu de les Sogues, Bellvís, el Pla d'Urgell.
La treta de la Mare de Déu per reclamar-li la pluja necessària per al cereal de la plana foren habituals fins que arribà l'aigua del Canal d'Urgell. Els goigs de la Mare de Déu, en reconeixement d'aquesta funció, començaven recordant-li-ho:
Puix sou refugi sagrát,
ampáro segur, y guia:
aygua enviaunos Maria
en esta gran sequedát.

Atenent al desconsuelo,
y als lamentos de Amorós
ab vostre Fill preciós
acudiu per son consuelo;
del Urgéll, y Vehinát
ohiu los ays, Verge pia.

Vos sou la Raquél Divina,
que ab las Sogas, que aplicáu
del pou de Jacob pujáu
aygua pura, y cristallina;
miránt tant atribulát
al Poble, que en Vos confía.

Mare pues sou de pietát
en tot treball, y agonía,
aygua enviaunos Maria
en esta gran sequedát.

1899. Mare de Déu de les Sogues, Bellvís.
Recull de Valeri Serra i Boldú, a La Creu del Montseny, any I, núm. 34 (12 nov. 1899), (MDC).
Amb ortografia prefabriana i pur accent lleidatà: «Quan els camps de l'Urgell se trovavewn aixarrahits y les ventades acabaven de ressecarlos amenassant malmetre la cullita, ja de molt antich se precehía a la Treta de la Santa Imatge. Avuy que'l Canla fertilisa tot l'Urgell no hi ha lloch a ferla, mes no per això deixa de venerarse com avans a la Mare de Déu». S'explica com se sol·licitava la Treta pel síndic de Linyola o del Palau d'Anglesola i es comunicava als religiosos del Miracle,«y ells mateixos se cuidaven de participar als pobles lo dia que devien acudir en professó». Durant el vuitavari, processó fins al miracle i sermons repetits, a dins i a fora, «pels que no hi cavien. Això de tenir que predicar dos sermons en romeries... ho hem vist a dotzenes de vegades a l'Urgell. En la festa anyal del Sant Crist de Balaguer, succeeix aixís, y això que l'iglésia no té res de petita».

1922. Mare de Déu de les Sogues, Bellvís.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch (MDC).
La petita imatge de la Mare de Déu.

1899. Mare de Déu de les Sogues, Bellvís.
Recull de Valeri Serra i Boldú, a La Creu del Montseny, any I, núm. 34 (12 nov. 1899), (MDC).
Es comenta la treta del 1798: primer dia 18 d'abril, Bellvís i Sidamon;  segon, Térmens, Vilanova de la Barca, Menàrguens i Vallfogona; tercer, Mollerussa, Vilanova de Bellpuig i Juneda; quart, Bellcaire, Castellnou, els Arcs i Artesa; cinquè, Palau, Fondarella i Palau; sisè, Golmés, Torregrossa, Bell-lloc, els Alamús i Bellmunt; en la narració falta un dia, potser el de Lleida i els seus carrers, com ara Alcoletge. El darrer dia, Linyola. Es descriu l'ordre de la professó, segons el Pare Torrentó.
Amb la Guerra del Francès, la imatge anà a parar a Mallorca, on se n'anaren els pares trinitaris, fins al 1815, quan la imatge retornà a l'església de Linyola, fins que el santuari estigués preparat per rebre-la novament i digna. Els del Poal no s'ho prengueren gens de bé i organitzaren un tiroteig al pont del reguer del camí de Lleida, el mateix dia que la imatge era transportada en processó fins a Bellvís.

1922. Mare de Déu de les Sogues, Bellvís.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch (MDC).
Detall de la verge moreneta de Bellvís.

1899. Mare de Déu de les Sogues, Bellvís.
Recull de Valeri Serra i Boldú, a La Creu del Montseny, any I, núm. 35 (19 nov. 1899), (MDC).
La desamortització del 1835 retornà la imatge a la parròquia de Bellvís. Els pares trinitaris abandonaren el convent que «al passar-hi els revolucionaris deixaren pelades ses dependències i se n'emportaren l'arxiu... quedant-hi avuy no més que unes inaprofitables i venerandes runes...» Llavors, a Bellvís s'afanyaren a acabar l'església actual, per rebre dignament els pelegrins de la Mare de Déu. Fou consagrada al 1853, i s'hi iniciaren les obres del cambril de la imatge, acabades al 1869: «les músiques de la Catedral i Ajuntament de Lleida acabaren de donar solemnitat a les variades classes de festeigs que ab tal motiu s'organisaren y a pesar d'haberse celebrat quinze dies després de la batalla entre les tropes del gobern i les de la força republicana, se calcula que acudiren a la benedicció del Camaril de la Mare de Déu de les Sogues, unes deu mil persones, xifra exhorbitant si es té en compte que els pobles del voltant són tots molt petits».

1922. Mare de Déu de les Sogues, Bellvís.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch (MDC).
La Mare de Déu de les Sogues coronada. Les fotos molt probablement són de l'església parroquial de Bellvís. 

1899. Mare de Déu de les Sogues, Bellvís.
Recull de Valeri Serra i Boldú, a La Creu del Montseny, any I, núm. 35 (19 nov. 1899), (MDC).
Per als urgellencs, la veneració de la Mare de Déu de les Sogues és paral·lela a la del Sant Crist de Balaguer, i així ens ho mostren les cançonetes populars que es cantaven a les rondes o tot feinejant:
Mare de Déu de les Sogues,
Sant Cristo de Balaguer,
guardeu-me la meua xica,
d'aquí que jo tornaré.

1922. Mare de Déu de les Sogues, Bellvís.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch (MDC).
La imatge en son cambril.
Més detalls sobre la treta, en l'article del pare Parramón (1957). En documenta 20 tretes, entre 1733 i 1817.

1922. L'ermita del Miracle, Bellvís.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch (MDC).
L'ermita fou aixecada al 1528, quan hom va creure que unes algues vermelloses i unes clapes de salnitre en aquell lloc eren remembrances del vi de la bóta de Joan Amorós i de farina de la saca que duia la mura. Així ho van signar, a petició del rector Anton Despés, el vicari de Bellvís, Antoni Roselló; el vicari de les Sogues, Andreu Soler; i el vicari del Poal, Joan Falcó. El fet referma la forta devoció popular a la Mare de Déu, que motivà l'ampliació dels llocs de culte i veneració. És un edifici senzill, de planta rectangular, precedit per un atri porticat, restaurat l'any 1968 (www.poblesdecatalunya.cat).

1922. L'ermita del Miracle, Bellvís.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch (MDC).
Detalls de l'ermita del Miracle.

[770] Mare de Déu de les Sogues

[979] Cotlliure, 1711

1711. Cotlliure, el Rosselló.

Sammlung von Festungsplänen. I. Planes von Portugal, Spanien, Frankreich und denen Niederlanden
Johann Georg Maximilian von Fürstenhoff, 
1711-1732 (Deutsche Fotothek).

La vila de Cotlliure, del tot fortificada. Des del 1659 i per mitjà del Tractat dels Pirineus, Espanya i França es repartien el nostre país. Les comarques nord-catalanes conspiraren durant anys per tornar-se a unir a la resta del Principat. La voluntat de la monarquia hispànica era mantindre les possessions a Flandes a canvi de la partició de Catalunya. Mentre que els territoris de Gibraltar o Menorca, cedits a Anglaterra pel Tractat d'Utrecht al 1713, seran reclamats constantment, cap govern espanyol ha considerat que la Catalunya Nord hagués de ser restituïda a la resta de Catalunya. 

1711. Cotlliure, el Rosselló.

Al 1641, durant la Guerra dels Segadors, la vila fou assetjada per mar per l'armada francesa des de Cadaqués, i des del 1642 també per terra, per un exèrcit de 10000 homes comandat pel general Meylleraye. La forces castellanes del marquès de Mortara, que defensaven la vila, hagueren de capitular.

1711. Cotlliure, el Rosselló.

Detall del castell reial o fort de Sant Elm. Sobre l'antic primitiu castell, Carles V hi bastí un fortí fortament murallat al 1552. Vauban li acabarà de dar sa fesomia actual. Per a la fortificació de la punxa d'estrella del fort calgué arrasar la vila vella o poble alt. 

1711. Cotlliure, el Rosselló.

El fort del Mirador, al costat de l'antiga torre de Santa Teresa, el bastí al 1674 el Mariscal Vauban, un pobre orfe mort de gana que als disset anys s'enrolà com a militar dels exèrcits gavatxos per tal de sobreviure, als quals es vengué l'ànima amb una fidelitat absoluta. Encara avui és usat com a caserna, com a recordatori perenne de l'ocupació francesa. 

1711. Cotlliure, el Rosselló.

L'antic camí de Perpinyà. 
Massa segles ja en mans o de castellans o de francesos. 

[703] Bellaguarda, guardià del Vallespir

[978] La Il·lustració barcelonina, 1858

1858. BCN. «La Ilustración barcelonesa» (ARCA).
Capçalera de la publicació, que s'edità en 21 números quinzenals, de gener a novembre d'aquell any. Fou la primera d'una llarga tradició de revistes anomenades La Ilustració, majorment en castellà, i que té l'origen en el model de l'Illustrated London News, de 1842, i l'Ilustration parisenca de 1843. La Ilustración Barcelonesa fou editada per Eusebi Comas. L'any següent, de gener a maig, sortó La Ilustración: periódico universal, de Carles Custí. L'èxit d'aquestes revistes il·lustrades és fàcil d'escatir; eren il·lustrades: la introducció de gravats, xilografies i làmines en abundància, marcaren la novetat i renovació de les publicacions periòdiques de la segona meitat del segle XIX.

1858. BCN. «La Ilustración barcelonesa».
Detall de la capçalera, típicament vuitcentista: una al·legoria del progrés il·limitat (vaixells que comercien, fumeres de fàbriques a tota marxa, rodes dentades de les noves màquines...), fruit (teòric) del coneixement, de la raó, de la informació, de les ciències i de les arts (compàs, cartabó, bola del món, brúixola, paleta de pintor... ), encarnada en una figura femenina coronada sobre un pedestal, on llueix l'estel de la llibertat. La sanefa amb el nom castellà, fruit de la diglòssia encara no superada a les primeres dècades de la Renaixença, i la ciutat de Barcelona al fons.

1858. BCN. «La Ilustración barcelonesa».
Detall de la capçalera. A l'original, el mar apareix a la dreta i la ciutat de l'esquerra sembla inventada. Però si la girem, i llavors ens queda la sanefa il·legible, és clar que hi veiem Montjuïc al fons i les torres bessones de Santa Maria del Mar en primer terme. És a dir, hi ha inspiració en la ciutat comtal, tot i que l'efecte de capgirar-la lateralment és probable que fos buscat.

1858. BCN. «La Ilustración barcelonesa».
Diumenge de Rams barceloní del XIX, amb palmons i grans branques d'olivera.

1858. BCN. «La Ilustración barcelonesa».
Detall dels nens amb els palmons, i de la mare que serva la palma a la filla.

1858. BCN. «La Ilustración barcelonesa».
Detall dels bordegassos entremaliats, que trauen de polleguera el guàrdia.

1858. BCN. «La Ilustración barcelonesa».
Plaça de Sant Jaume.
La llarga corrua de la processó del Diumenge de Rams tombant per la Plaça de Sant Jaume procedent del Carrer del Bisbe, amb els diferents passos i els armats romans de la ciutat al capdavant. Malgrat el peu del gravat, s'assembla més a les processons penitencials de la Setmana Santa, que a la joia de Rams.

1858. BCN. «La Ilustración barcelonesa».
Plaça de Sant Jaume.
Detall d'algun penitents amb caputxa i vesta negra de dalt a baix, i dels acompanyants amb els ciris a banda i banda. Els passos es portaven a l'espatlla: en aquells temps no s'havien motoritzat encara. Sembla clar que és processó penitencial pels passos que s'hi veuen: Crist portant la Creu, la Creu, Crist als braços de sa mare davallant de la Creu, l'enterrament de Crist... i més penitents.

1858. BCN. «La Ilustración barcelonesa».
Plaça de Sant Jaume.
Detall de la cantonada del Carrer del Bisbe amb la Plaça de Sant Jaume, amb els penitents tots afilerats amb la llarga caputxa punxeguda.

1858. BCN. «La Ilustración barcelonesa».
Santa Maria del Mar.
Consagració episcopal a Santa Maria del Mar. S'hi consagraven els bisbes de Vic i Menorca en una basílica de gom a gom.

1858. BCN. «La Ilustración barcelonesa».
Santa Maria del Mar.
Detall de l'orgue de Santa Maria del Mar

1858. BCN. «La Ilustración barcelonesa».
Santa Maria del Mar.
Detalls de l'altar preconciliar, a on té lloc la cerimònia de consagració, i del públic assistent, assegut, ço que vol dir que eren el tot Barcelona de l'època. Les cadires i reclinatoris solien ésser de propietat dels adinerats, però en aquesta ocasió ja devien haver estat col·locades per l'organització.

1858. BCN. «La Ilustración barcelonesa».
Passeig o Saló de Sant Joan.
El passeig de Sant Joan, abans de la construcció de l'Arc i de l'Exposició. Actualment dedicat al president Lluís Companys. Llavors era el parc de passejades i festejos per excel·lència de la burgesia barcelonina benestant.  

1858. BCN. «La Ilustración barcelonesa».
Passeig o Saló de Sant Joan.
Detall dels passejants. L'alta burgesia barcelonina, llavors i ara, era la casta més espanyolitzada de la ciutat, col·laboracionista a ultrança en el procés de la colonització nacional, i peça essencial de la dominació espanyola sobre Catalunya. Llavors com ara, per la por de perdre sos privilegis, preferien les molles de la menjadora borbònica, que la plenitud nacional, econòmica i social del país. 

1858. BCN. «La Ilustración barcelonesa».
Els Campos Elíseos.
La il·luminació veneciana dels Campos Elíseos de la Barcelona d'aquella època, inaugurats com a parc i jardins d'estiu al 1853 a tocar del Passeig de Gràcia. Avui desapareguts ja fa unes quantes estones, tenien cafè, fonda, estanys, placetes i glorietes, sala de ball i espectacle, i fins i tot una muntanya russa. Més tard s'hi féu també un teatre. Com que la mobilitat sempre ha estat una dèria a la ciutat, hi havia servei de tartanes fins a les Rambles.

1858. BCN. «La Ilustración barcelonesa».
Els Campos Elíseos.
Detall dels assistents a l'activitat d'aquella vesprada, amb les senyorasses assegudes en cadires. La il·luminació veneciana consistia en cilindres de paper de colors amb un llumet o xinxeta d'oli a l'interior, molt típiques de les festes majors del següent segle XX quan arribarà l'electricitat a pobles i ciutats. Els dies de vent, se servien de la il·luminació de gas. Es diu que hi va arribar a haver més de 5000 llumets en les nits d'il·luminació veneciana més esplèndides.

1858. BCN. «La Ilustración barcelonesa».
Jardins del Tívoli.Focs d'artifici als Jardins del Tívoli, competidors dels anteriors i ubicats més cap a Aribau, Diputació i Provença. S'obriren al 1849 a tocar de l'antiga muralla per oferir diversió als barcelonins: tómboles, música, balls, atraccions de fireta... Acabà en temps en mans del sogre de Frederic Soler Pitarra, que hi va representar algunes de ses obres.

1858. BCN. «La Ilustración barcelonesa».Jardins del Tívoli.Detall de la distingida gernació davant la màgia dels focs.

1858. BCN. «La Ilustración barcelonesa».
Convent de Jesús i Maria a Sant Andreu del Palomar.
Vista frontal del nou convent-col·legi de les reigioses de Jesús i Maria, que s'anà construint per etapes. L'arquitecte local, Joan Torras, professor de Gaudí, en fou l'encarregat i a la darrera etapa n'aixecà el temple, on el gran arquitecte col·laborà en el mosaic, l'altar major, la il·luminació i mobiliari. 

1858. BCN. «La Ilustración barcelonesa».
Convent de Jesús i Maria a Sant Andreu del Palomar.
Detall de la façana.

1858. BCN. «La Ilustración barcelonesa».
Convent de Jesús i Maria a Sant Andreu del Palomar.
Detall dels carruatges i de l'animació.

[934] BCN des del mar, segle XVII