[1800] Les jotes de l'Urgell segarreta

1925. «Corrandes segarrenques»,
Josep Iglésias i Guizard (Barcelona, 1873 - 1932).
Portada de l'edició bellputgenca de l'autor de Maldà.

CXIX
Les cançons que jo refilo
són d'Urgell i la Segarra;
els instruments que les toquen:
els ferrets i la guitarra. 

Les corrandes i cançons de ronda són les denominacions més habituals per a les cobles, follies o glosses que, sovint amb ritme de jota, constituïen una forma de cançó festiva associada al festeig i la cultura popular. Les rondes, interpretades per colles de joves que s'organitzaven per anar a cantar a les noies a la nit, sovintejaven en els moments de l'any en què les feines del camp eren menys feixugues. Les corrandes i les jotes, normalment s'interpretaven amb guitarra i guitarró, als quals solien afegir-se instruments com la bandúrria i el llaüt. Tampoc podien faltar instruments de percussió com les castanyoles, la pandereta i els ferrets (triangle).

«Lo ritme de la jota entusiasma tant perquè porta en si aparellades totes les sensacions: alegria, dolor, amor, desdeny, odi... per això és tan popular, per això la canten igual homes i dones, vells i jòvens». Així començava sa ressenya el nostre folklorista, tot reconeixent la supervivència de la jota en les terres del Pla de Lleida, encara que «al pla d'Urgell se ronda més que no's balla», o sigui, es canta. Mentre que més cap al Segrià, «apropant-se més a l'Aragó... ja's balla la jota en un modo que res deixa que desitjar» respecte de l'aragonesa. Fa cent anys, doncs, la jota lleidatana encara era viva, cantada (en cançons de ronda) i ballada. 'Cançons de ronda', Valeri Serra i Boldú, «La Creu del Montseny», núm. 14, 16 i 17, 1899.

El tema sol anar de manera intencionada a expressar festivament conceptes satírics, crítiques i retrets a persones, oficis i pobles veïns, i sovint també l'expressió del sentiment amorós o de la manca d'atencions de part de l'enamorada. És de tonada alegre, de caràcter popular i curta, molt sovint improvisada i generalment composta per estrofes de quatre versos heptasíl·labs.

1925. «Corrandes segarrenques», 
Josep Iglésias i Guizard (Barcelona, 1873 - 1932),
Pròleg d'Anton Busquets i Punset,
Estampa R. Saladrigues, Bellpuig.
Abans que Joan Margarit i Jordi Pàmies, un altre «poeta de la Segarra» havia ja encetat la llista a començament de segle XX i, ben curiosament, no era nascut a la comarca, sinó a la Capital. Home de lletres i de ciutat, llicenciat en dret, va casar-se amb una pubilla de Maldà, filla de Josep Massot i Pinyol, un gran propietari de la població. Hi residí a llarg de més de trenta anys exercint de notari (crec), i això (viure-hi i passejar-s'hi, no pas la paperassa notarial) li inculcà l'amor per la terra i l'admiració per la gent dura i pura de la comarca. L'observació de persones, costums, terra i paisatge es convertí en el pou de la inspiració de la seua producció poètica.

Com molt altres poetes «menors» d'aquell temps, es foguejà en els Jocs Florals, on diuen les cròniques que hi guanyà diverses vegades la Flor Natural, el premi d'honor i cortesia, per a qui no componia cançons patriòtiques i religioses. La Flor havia d'ésser obsequiada a una dama present a la sala, la qual era convidada a pujar a l'estrada per tal de convertir-se en la Reina de la Festa i lliurar-ne els guardons principals.

La seua poesia religiosa fou guardonada per l'Acadèmia Mariana lleidatana, un dels feus de la Renaixença conservadora de la capital ponentina. És singular la seua afició a col·leccionar objectes que havien pertangut a Mn. Cinto. N'havia adquirit el despatx i el tenia instal·lat a casa seua a Maldà. Els seus hereus el donaren al Museu Verdaguer de Vil·la Joana a Collserola.

Autor dels llibres de poemes Segarrenques (1917), Corrandes segarrenques (1925) i Picarols i randes (1926), publicà també l’estudi Segarra i Conca de Barberà per la Mare de Déu del Tallat (1906) i estrenà diverses obres teatrals, com ara La mania d’un notari (1896) i El vistaire (1920) (www.viladetora.net)

Com a bon deixeble verdaguerià, i semblantment a Valeri Serra i Boldú, folklorista reconegut, i durant aquells mateixos primers anys del segle XX, s'interessà per la poesia de la terra, les corrandes i les cançons de pandero, que encara sobrevivien als avanços dels temps, fins que decidí d'escriure'n ell mateix, a imatge i semblança dels models populars. Així sorgiren els llibres de poemes Segarrenques (1917), Corrandes segarrenques (1925) i Picarols i randes (1926). Publicà també l’estudi Segarra i Conca de Barberà per la Mare de Déu del Tallat (1906) i estrenà diverses obres teatrals, com ara La mania d’un notari (1896) i El vistaire (1920), estrenada al Romea i tot (font: www.viladetora.net). (Cobla amb referències futboleres):

XXIX
Deixa que'l poble s'allunyi
per veure córners i gols,
que amb el permís de ta mare
tu i jo festejarem sols.

1932. Josep Iglésias i Guizard (Barcelona, 1873 - 1932)
Esquela del difunt a «La Vanguardia» del 9 febrer per a una missa a Barcelona.

1925. «Corrandes segarrenques»,
Josep Iglésias i Guizard (Barcelona, 1873 - 1932).
Vista de Maldà des del camí de Sant Joan, foto Ricard Balló 2015.

Al lector jove o allunyat de les nostres comarques ponentines, i potser també a molts entre nosaltres, pot sobtar-los que es parli de corrandes «segarrenques» si són fetes a Maldà, actualment a la part meridional de la comarca de l'Urgell. El cas és que tradicionalment la Segarra històrica era molt més àmplia que la moderna comarca de la Segarra. La Vall del Corb (sud de l'Urgell actual: Guimerà, Ciutadilla, Vallbona, Belianes, Nalec, Maldà, Omells de Na Gaia...,  i nord de la Conca de Barberà i capçalera del riu Corb), i la part de les Garrigues a l'est de les Borges Blanques (Els Omellons, L'Espluga Calva...) En aquesta Segarra històrica, els mots «segarrenc» i «segarreta» van passar a ser entre els pobles veïns sinònims d'agarrat fins al moll de l'os, malgrat que ni el DCVB en reculli aquesta accepció.

XV
Diuen que'l bon Segarreta
parla poc i és molt aixut... 

Senyor, com ha d'esplaiar-se 

si fa un any que no ha plogut!

Veg. més referències als pobles segarrencs a les cobles IX, XLIV, LXXXIX i CIX.

2012. «Les Garrigues segarrenques»,
Santi Arbós, «Som Garrigues», núm. 322, 22 de juny.
Article que fa una clara, succinta i precisa ressenya de l'abast actual del sentiment «segarrenc» fora de la Segarra moderna estricta, n'enumera les característiques compartides: alguns trets lingüístics de transició, arquebisbat de Tarragona, antiga vegueria de Montblanc, el romesco i la vinya, i, a la fi, es lamenta de la pèrdua d'aquesta identitat durant els darrers trenta anys. M'afegeixo al seu prec «potser encara seríem a temps d'utilitzar la marca 'Garrigues Segarrenques' per a esdeveniments culturals, projectes turístics, plans de desenvolupament, mancomunitats de serveis...», tot i que fora més inclusiva la denominació 'Segarra històrica', per tal de recordar sense exclusions i amb tots els ets i uts els pobles meridionals de l'Urgell de secà.

Modernament, un fet similar ocorre a la Plana d'Urgell, gran àrea geogràfica i cultural ponentina, migpartida al seu moment pel canal que en regà si fa no fa la meitat, i confosa amb la comarca de nova creació del Pla d'Urgell. Quan se cita Pla o Plana d'Urgell tothom es tanca en els límits comarcals, mentre es va oblidant l'accepció històrica i tradicional, que p.ex. va donar nom i sentit al setmanari bellputgenc «Lo Pla d'Urgell», dirigit per Valeri Serra i Boldú a la segona dècada del segle passat, ara fa poc més de cent anys. Als anys 1980, abans que la nova comarca fos creada, aquest nom fou donat a l'institut de secundària de Bellpuig, que romangué a la comarca de l'Urgell. Avui, després de la creació de la comarca veïna, (gairebé) tothom es pensa que és a Mollerussa, i quan se'ls fa veure l'error encara són capaços d'afirmar si no sabem a la comarca a on som. Que n'arriba a ser d'ignorant la ignorància!

Ah, i a la Noguera, territori històric del Comtat d'Urgell, per l'obstinació marxistoide d'alguns historiadors locals en aquells anys 80 s'ha fet oblidar aquesta pertinença essencial a un territori i història seculars, que avui podria usar-se com a marca turística conjunta del pla i de la muntanya urgellenques, des de la Plana fins al Pirineu amb el Segre com a nervi conductor, igual que conformà i aconduí el nostre dialecte lleidatà de nord a sud al seu moment. Doncs de cap manera aquells alguns van voler que Urgell figurés al nom comarcal, tot i la capitalitat urgellenca de Balaguer durant segles.

Anys 2010. L'Urgell de secà, o segarrenc.

CORRANDES SEGARRENQUES Amb motiu de les Corrandes de N' Iglesias i Guizard Pròleg d'Anton Busquets i Punset

---

«¡La corranda! Aqueixa forma, aqueixa manifestació de la poesia popular, tan dolça, tan suau i tan concentrada, ha tocat el cor d'un dels mellors poetes de la nostra literatura, a N’ Iglesias Guizard, el poeta de la Segarra.

«¡La corranda! Don Víctor Balaguer me la feia recollir d’entre'ls bosquerols de les Guilleries, quan, per allà els anys 89 i 90, anava a la vileta de Sant Hilari, com tants altres, a cercar-hi un pedaç per la seva salut atropellada. Jo era un adolescent, què dic, un adolescent! Era si un infant, encara. Dugues de les recollides granaren en el meu cor i en la meva ment! Aquelles tan nostres i tan típiques:

Marieta agraciada
quin cabei teniu tan fi....!
me 'n donguessiu tres o quatre
per cordes del violí!
A ta mare li vui dir,
qu'ès dona considerada....
dels anys que t'he festejat
vui que me'n pagui soldada. «Aqueixa llavor de poesia popular perdurà sempre en mi durant la meva estada a ciutat, no oblidant mai les sentades al volt del braser de la Popular Regionalista, cantant i recitant corrandes amb l'Aureli Capmany, en Joaquim Delclòs, en Joan Vallés i Pujals, en Joaquim Borralleres, en.... quina llista més llarga sants del Cel! Tota la recolta de la mussa popular va sortir en aquelles memorables sentades que solia presidir un músic quina vida fou segada massa aviat: en Massó i Goula. Les col·leccions d'en Pelai Briz, d'en Bertran i Brós, del meu cosí Ginestà i Punset, de tants altres.... eren aixamuirades per l’esclat del nostre entusiasme. I tot aquell bé de Deu era i és anònim; prò la llavor grifollà: i, sortosament, la conreuaren Mossèn Cinto i Mossèn Jaume Collell, amb certa temorega embranzida que donà autoritat.

«Han passat anys, des d'aleshores; prò no han passat en va. Un poeta de debò, en Ferran Agulló i Vidal, ha volgut i ha sapigut seguir, continuar i .... completar aquella nota, sortint-nos amb son aplec de cent trenta-tres corrandes, tan dolces, tan suaus i tan concentrades. El cor se n'hi ha anat, deixant-nos una recança que ha sapigut apaivagar la mussa d'altre poeta, aquell de la Segarra, n'Iglesias i Guizard.

«¡L'Agulló, n'Iglesias! Ells dos, només qu'ells dos, fins ara, són els continuadors de la mussa popular en 1’art de les corrandes, art exquisidíssim. L'un, l'Agulló, diu:

-Ai mare, quin fred que fa!
Ai mare, qu’és lluny la vila!-
La mare es lleva l'abric
i'l posa a la seva filla.
La mare l'agafa a coll...
caminaràs que camina.. !

l’altre, l'Iglesias i Guizard:

A n’el pla n'hi tinc mig cor,
i l'altre mig a la muntanya;
amb un ull miro l’Urgell
i amb l'altre ull a la Segarra.
Verge Santa, quin embull...
I... després dirà la mare
que jo no hi veig de cap ull!
«Digueu-me si pot igualar-se mellor l' esclat de la poesia nostrada. Temps a venir, no cal dubtar-ne, se recitaran les estrofes de n’Iglesias i de l'Agulló, com se reciten aqueixes notes anònimes que'ns fan fer alirets de pura joia. No sé per què al parlar del poeta de la Segarra, de n'Iglesias i Guizard, me ve a la memòria'l nom d'en Bertràn i Brós! La seva «Lletra de convit» una de les mellors poesies de llengua catalana, celebrada per en Menendez i Pelayo glosa una part, la més íntima, potser, de la vida de n'Iglesias i Guizard. Voldríem endevinar-ho. I... quin mèrit tindria? Nosaltres hem sobtat la vida íntima del poeta segarrenc, vida plena, vida dolça, vida regalada, que no han fruit, ni poden fruir els poetes de ciutat, salvant alguna contada excepció. Voldríem equivocar-nos, però...Tenim espai senyalat. Si no fos aixís... que coses diríem del poeta de la Segarra! Només tenim temps i espai per dir que aqueixes dolces, suaus i concentrades notes de poesia, son com una mena de vermouth per esperar, glatint, la segona sèrie de «Segarrenques» que, prologades per mestre Girbal Jaume, no trigaran a sortir, enfestant la literatura nostra, força neulida per lo novençanament esclatat.

«De les meves reposades a la llar del estimat confrare de Maldà, que acostumo a fer cada estiu tot anant, passant per l'Urgell, al poble de la mare dels meus fills, que coses podria contar- vos! Ja ho faré, ajudant Déu, puix que bones i propícies ocasions tindrem, majorment ara amb la possessió d'aquell reliquiari d'intimitats verdaguerianes, tan carinyosament estotjades».

1925. «Corrandes segarrenques»,
Josep Iglésias i Guizard (Barcelona, 1873 - 1932).

Portada de l'edició sense acolorir. 

Copiem a continuació les 150 corrandes de l'autor, que il·lustren amb vista horaciana la vida i costums de l'Urgell segarrenc d'ara fa cent anys. Autèntiques petites perles de poesia popular que captaren l'ànima festiva de la gent de la terra.

Corregeixo l'ortografia tant com puc per fer-les més llegidores, especialment de les elisions vocàliques que no alteren la mètrica del vers (font: elsgnoms.com)

I Les cobles ja són dictades, (1) les ha dictat un pastor que mena ramats d'ovelles... per ço s'ha fet Dictador. (1) introducció habitual de les tirades de cobles. II Quan vaig dir-te: jo t'estimo...  vas trasmudar la color,  com una oliva arbequina  quan de verda, es torna d'or. III Camí del mas temptador  que sempre em fas fer marrada:  giravoltes com l'amor  al pit d'una enamorada. IV No fa molt, collint raïms,  ton bes va dar-me frisança,  doncs a canvi d'un saumoll,  tu em vas regalar una pansa. V Al cloquer no hi ha campana,  a dintre ni altar ni sant...  ¿Per què en diran una ermita,  de l'ermita de sant Joan? VI Baròmetre del pagés,  termòmetre de l'Amor;  aquell, endevina pluja,  aquest, el fred i el calor. VII Camí del molí de sac  que ja ha esborrat el progrés...  torn casolà de farina...  ai, que no us veuré mai més! VIII Vola, vola, tartraneta  que m'espera la Rosó;  per més que volis lleugera  no volaràs tant com jo. IX Bela el be, l'euga renilla,  canta‘l gall, el bou remuga...  i de Maldà a Ciutadilla hi ha tant com d'aquí a l'Espluga. X Xafa la mola el blat roig  i surt blanca la farina;  xafa un bes la galta encesa  i surt un clap de boirina...  oh, blancor, blancor divina! XI Llaura la terra el pagés,  després la torna a solcar,  i quan l’ha llaurat tres voltes,  dubta... i la torna a llaurar. XII Les cançons per 'llà al desembre  m'arriben al fons del cor,  i es perquè xafen la oliva  i plora llàgrimes d'or. XIII Freturoses de jardins oh, terres que patiu fam, quan Déu us regala pluja us fa l'ofrena d'un ram. (2) (2) ruixat, poca pluja. XIV La serenata mes bella  que he sentida, us la diré:  es la remor de la pluja  quan cau sobre el sementer. XV Diuen que el bon Segarreta  parla poc i és molt eixut...  Senyor, com ha d'esplaiar-se  si fa un any que no ha plogut! XVI Si no fos la guerra eixorca  jo estaria molt content,  prô a Segarra hi manquen braços  i la hisenda es va fonent. XVII Jo tinc al balcó una rosa i a l'horta tot un planter; i a Pinós, una de closa, que és la mellor del Roser. Poncelles, roses divines... ja en podeu traure d'espines que jo us les arrencaré. (3) (3) inspirada en la Roser, filla del prologuista. XVIII Calces de vellut, la gorra,  brusa blava, un mocador,  faixa, espardenyes de betes...  heus aquí el mosso major. XIX El cabaler de cal Xapa  a una nina dels ulls blaus  li compra cada diumenge  un picotí de cacaus. XX Les delícies culinàries  d'un pagés jo us les diré:  bitxo, pa, all, arengada  i una tassa de café. XXI Manzanares, Manzanares...  que ets l'orgull dels de Madrid;  tenim el Corb a Segarra,  que et deixa cinc palms petit. XXII AI fons d'un tros tot nevat  hi plora blanca cabana,  com al lluny d'un mar de gel  sanglota una vela blanca. XXIII El pare esporga, el fill llaura,  a l'ombra s'hi ajaça un ca,  i allà, al fons de la cabana,  hi bull l'olla del dinar. XXIV Grinyola el rodet per l'eral  sota la calda estival;  i davall del tou de palla  les formigues hi fan cau. XXV Segarra té terres altes  i també té terres baixes,  les mosses tenen pandero (4)  i els homes, ball de les faixes. (4) referència a les cançons de pandero encara vives entre les mosses segarrenques. XXVI Si vols menjar fruita dolça  menja fruita de secà,  l'aigua amargueja la fruita  com les llàgrimes lo pa. XXVII Vine a mon cor, mare meva,  santa dona que em crià,  que tenint-te entre mos braços  me sento més català. XXVIII Les cobles ja són dictades  prô ara et faré la més bella,  vine, acosta't, per tu sola...  té la diré a cau d' orella, XXIX Deixa que el poble s'allunyi  per veure córners i gols,  que amb el permís de ta mare  tu i jo festejarem sols. XXX Per casar-te com Déu mana  posa't gorra, i faràs tropa...  que no hi ha res més ridícul  que un home amb barret de copa. XXXI Les campanes de la vila  repiquen a novenari  i la caputxa de l' avia  es despenja de] armari. XXXII Pels caminals de la vila  passeja el senyor Rector,  com si Déu passés pel terme,  donant la benedicció. XXXIII No fora bon Segarreta  ni us tindria voluntat  si no us cantés una cobla  Verge Santa del Tallat. XXXIV Vos sou morena Senyora;  la morenor del Tallat  jo sols la trobo pariona  amb l'altra del Montserrat. XXXV Segarra vol dir poesia,  Segarra vol dir gent bona,  i vol dir... Vicens Garcia,  el Rector de Vallfogona. XXXVI La mula ha caigut malalta;  a cal Jân plora tothom;  no ploren pas per la mula  que ploren pel pa que es fon. XXXVII El mesurador de blat  així li diu a una nena:  -De la teua vanitat  ja en tinc la mesura plena. XXXVIII Ja se'n va la gorra musca,  ja s' allunyen els calçons,  les armilles ribetades  i les bosses amb cordons. XXXIX En un mar de terra campa  hi ha cent garberes de blat;  cau foc i cada garbera  té forma de cuirassat. XL Fa temps que jugo a corrandes  i m'estic canta que canta,  i després de tant cantar  per fi he cantat les quaranta. XLI Quinze rengleres de vinya,  altres tantes d'olivers,  quinze més d' ametllers tendres,  i quinze d'arbres fruiters:  son les seixanta rengleres  de la història d'un pagés. XLII De la costa de la gleva  me n'han fet una aixarmada,  l’aixarmader que l’ha feta  ja té el pa de la mainada. XLIII Beneït eixam d' abelles  que aletegeu zumzadores,  sembleu damunt de les flors  un eixam de birbadores. XLIV Escolteu-me la corranda  que n'he dictat tot birbant  a una mossa Segarrenca,  veïna de Passanant: XLV Carregueu-me el sac de blat  al damunt de la somera,  que el moliner de Maldà  m'ha escollit per molinera. XLVI Així com el sabater  repica talons i soles,  el meu mestre moliner  repica raions i moles. XLVII En les vetlles de l' hivern  trobareu al meu escó,  damunt del pare, uns Rosaris,  als peus del avi, un porró,  a l’esposa, que fa mitja,  i el meu fill... lo ploricó. XLVIII Piadors i piadores  tot menjant rojals gotims  per damunt del cup, puntegen  la sardana dels raïms. XLIX A la voreta del mar  n' hi ha una donzella...  i a la vora del meu cor  sempre hi viu ella. L Jo no sé com ha sigut  que Mossèn Cinto ha vingut  a honorar la meva llar;  que el seu bon record m'ajut des del cel on deu morar. (5) (5) Per honra de la seva llar i de la Segarra, l' autor d' aquest llibret es posseïdor de un bé de Deu de records del nostre gloriós poeta Mn. Cinto Verdaguer (que al Cel sia), una mena de Reliquiari (així s' ha batejat) que ocupa una cambra humil de la seva pairalia i està exposat a la admiració i veneració dels visitants. Si els llegidors als qui convida especialment, honoren, un jorn, la llar del humil poeta de la Segarra, al visitar la cambra dels records, hi trobaran, al entrar, aquesta llegenda: «Visitant, bon visitant, acostat devotament al ser davant per davant d'aquest humil Monument. En tot hora i tot paratge pots trobar-hi inspiració... Entra i rendeix homenatge a l'autor del «Canigó». LI Si no arriba el mestre meu  al soli on vol arribar,  oh, mestre meu i preclar...  prega a Sant Joan de la Creu  que em faci de Cirineu. (6) (6) imatge del sant que Mn. Cinto sempre tenia damunt l'escriptori. LII Roda el món i torna al born...  jo quan surto de Segarra,  rodo, gasto rals, m'enyoro,  i al capdavall torno a casa. LIII El gipó es la prendatipo  de tota dona endreçada,  per ço diuen, quan va xorca,  que va mal engiponada. LIV Això en cert modo s'explica  lo que no té explicació  és que d’una tunda forta  se n'hagi de dir gipó. LV Avui ha quedat calçada  qui sap si plourà demà! Oh, esperança, que fas viure  al bon pagés català. LVI Corrandes que us cantaré  avui sortireu serenes  perquè un dia ple sol  és un dia sense penes. LVII A la llum del sol naixent  jo sô comptant les garberes  tot passant pel meu entorn  un vol d'aloses lleugeres. LVIII Les sopes que em sô menjat  tenien gust de claror,  que és una mena de gust  que no té amb altres parió. LIX Al ser a l' hora d'esmorzar  el sol devé mes calent  i l'acabo de torrar amb un trago d’aiguardent. LX Migdiada calitjosa  d' un dia esplèndid de juny...  i que en té la falç de força  ben agarrada pel puny! LXI Llençols nets i llit de molles  guarda-te'ls per a un senyor que jo amb manta, i jaç de palla  dormo més, i estic més bo. LXII Quan el sol se’n va a la posta  apar que ho faci per mi,  apar que ho faci per dir-me:  -Apa, noi, vés a dormir! LXIII Una nit ben estelada  vaig contar deu mil estrelles;  quan vaig ser a deu mil i una  se'm van cloure les parpelles. LXIV I és allavors que la lluna  -que gairebé feia el ple-  va dir-me: -No sigues tonto,  que és un compte de mal fer. LXV Ves, qui li empata la basa,  al meu fill que ja és donzell;  avui ha estrenat la faixa  que té dos palms de serrell. LXVI No és pas bon fill de Segarra  qui en ses corrandes no atina  a cantar-ne una renglera  al plat fort de la tupina LXVII Tupina és una barreja  que fa cantar la paella;  botifarra, llangonissa,  llomillo i cap de costella. LXVIII Orelletes, mitges trônges  pa de pessic, ratasia  si en voleu, veniu depressa,  que la Segarra en té cria. LXIX Majorales del Roser,  la casada i les donzelles,  sembleu rosa de cent fulles  tota plena de poncelles. LXX Donzelles engrescadores,  tant si son brunes com rosses,  les gentils puntejadores  del Pandero de les mosses. LXXI «Es un pandero quadrat  que atrau totes les mirades;  les mosses li han regalat  cintetes per pentinat,  cascavells per arracades». (7) (7) estrofa de la composició el «Pandero de les Mosses», del mateix autor, englantina dels Jocs Florals de Lleida. LXXII Cercareu inútilment  Festa Major sense gralla,  donzella sense aimador  i un poble sense rondalla. LXXIII La campana del meu poble  la sento sempre brandar  com si al més pregon de l'anima  hi portés el campanar. LXXIV Les figures Segarrenques  de més gran veneració  són el mestre de l’escola  i el vellet Senyor Rector. LXXV En Tomeu de can Baldiri  diuen que no creu en Déu,  no creu en Déu ni en sa Mare  prô creu en Sant Bartomeu.

LXXVI Que la unió fa la força  la pagesia ho abona;  la pala tira el gra enlaire  i el vent el desembullona. LXXVII La carretada curulla  de garbes sembla un tresor,  quan s'aboca al clos de l'era  apar que hi caiga un munt d'or. LXXVIII La núvia ha d'anar a subhasta  son pare l'hi ha parat l'ham;  l’esquer per ‘quell que la pesqui  ha de ser el preu d'un ram. LXXIX Jo pla voldria pubilla  mes ànsies dir-te en un mot  mes, ai, que fora endebades:  mon cor quan calla ho diu tot. (8) (8) de la comèdia «El Vistaire». LXXX Surt a la finestra hermosa,  si et plau el dar-me consol,  que si surts a la finestra  sortira de nit lo sol. LXXXI Rubina de Santa Tecla  que vas deixar un mal rastre;  la terra va quedar erma  com el cor d' una madrastra. LXXXII Si voleu saber d'un poble  el lloc de contractació,  és la plaça de l’església  després de Missa Major. LXXXIII Matí que bufa seré  pregona la marinada;  quan la sentis, para fort,  que sol arribar enfadada. LXXXIV Després la terra s'esbauma  al seu bes cantant els pins  i sentireu l’alenada  d'espígols i romanins. LXXXV El dia es rúfol, plovisca,  de sobte bufa morella;  com la morella es traïdora  el pagés diu: -guarda't d' ella. LXXXVI Setembre pels boletaires,  si plou tens gust d'il·lusions,  doncs ets pare dels pebrassos,  mucoses i rovellons. LXXXVII Ja en pot està d' enfadat  un pagés, que arreu s' engresca,  davant d' un plat d' allioli  i cârgols a la brutesca. LXXXVIII AI peu del confessionari  es confessa la Rosó;  ves què dirà la barjaula  que fa riure al confessor. LXXXIX En el pla n'hi tinc mig cor,  l' altre mig a la muntanya;  amb un ull miro a l'Urgell,  i amb l' altre ull a la Segarra.  Verge Santa i quin embull...  i després dirà la mare  que jo no hi veig de cap ull! XC Sia dit amb reverència  en Pau que és dels homes grans  porta per Setmana Santa,  un Crist de quinze quartans. (9) (9) És gran honor entre els fills de Segarra portar el Sant Crist en la processó del Dijous Sant. Ordinàriament és un brau pagés qui el porta, i malgrat sia el poble costerut, fa un esforç suprem per a retornar-lo a l’església sens ajuda d'altri. Per a ponderar l'esforç és d'habitud sentir a dir: «El Sant Crist que jo porto pel Dijous Sant pesa quinze quartans de blat...» XCI Per Sant Marc és festa grossa,  predica Mossèn Francés,  els escolans van de gala,  hi ha banc, i és missa de tres. (10) (10) Banc de l'Ajuntament: en dia de festa grossa 1'Ajuntament i les Autoritats van al «Banc d'honor» que tenen col·locat al Presbiteri. «Missa de tres»: de tres capellans. XCII Hermoses nits Segarrenques  voltades de meravelles,  des del meu solar us frueixo,  frec a frec de les estrelles. XCIII La núvia, l' esposa, els fills,  els néts... Senyor, i quants anys! ara que ja ho veig tot negre  se'm tornen els cabells blancs. XCIV Ara que ja tinc per viure  se 'm presenten tots els mals...  És cert que Déu dóna faves  a aquell que no té queixals. XCV Un tros de terra argilosa  m'apar pissarra vermella,  on el pagés passa comptes  amb la punta de la rella. XCVI Gorra musca, barretina  mocador, faixeta, o drap...  no hi ha res tan saludable  com anar sense re al cap. XCVII Matinada Segarrenca  d'un temps d'hivern destructor...  ¿per què arribes tota blanca, per què m'emboires el cor? XCVIII Vine al sac de les olives  que te'n vull donar una aumosta,  i després cap al molí,  que ens cruspirem una rosta. (11) (11) tros de pa sucat d'oli verge i fregit a la paella. La rosta si la fan a casa, no és tan bona. A frec de la perola del molí, a la vora del foc i tot mirant com llagrimegen d'oli verge els esportins, té un regust especial, que demana torna.  XCIX A voltes el matrimoni  es tracta aquí a tall de dula;  l'Engràcia es casa amb un xic  que té dos rucs i una mula. C ¿Que hi has trobat moliner  amagada al sac de blat?  la lluna de la mestressa (12) del cabaler del Torrat. (12) Quiscunes mestresses de Segarra fan llunes al marit i les eclipsen al fons d'un sac de blat, que si, per descuit, va al molí, tornen al ple. Rigorosament històric: Per llunes, vol dir sagnar un xic la borsa de l'espòs per a agulles o altres foteses. CI Ortografia i gramàtica  de la nostra gent senzilla:  En Pere es soldat de Ceuta  i en Pau serveix a Menilla. (13) (13) rigorosament exacte. CII El mascle de la conilla  tothom sap que és un conill  i el marit de la pubilla,  no s'escapa de pubill. CIII Si et cases a la Segarra,  tindràs parents a trompons:  els oncles, cosins i ties  de quatre generacions. (14) (14) A voltes sentireu a dir: -La tia de cal Pelat... i si us embranqueu per l'arbre genealògic, correu perill de caure sense trobar la branca salvadora... Oh, pròdiga natura, que dones ties i oncles a mesura. CIV Perquè vegis, pubilleta,  que el meu cor és una bresca,  encar que fa un sol que torra  te'n cantaré una de fresca. LA PARADA (15) (15) «La Parada»: una de les més típiques i hermoses costums segarrenques, que dissortadament se va esfumant. Quan la boda és «rica», la parada és una meravella de presentació: les mules van enflocades i el «silló» [selló] de la núvia es una preciositat. Els pobles per a on ha de passar la boda (si aquesta és de «rumbo», estant endiumenjats i la parada és esplèndida de flors, i de fadrins i mosses (que al capdavall tot són flors). El nuvi te ocasió de lluir la seva «vanitat» buidant la borsa; i nuvis i acompanyants surten del poble entre les aclamacions sorolloses del públic satisfet i agraït. La Parada és una fillola de l'hermosa costum El Pandero de les Mosses. Les majorales del Roser són les que posen el cordó que barra el pas als nuvis i acompanyants, fins que, feta l'ofrena, la dipositen a la safata de la Confraria. CV La núvia va aclofadeta  aclofadeta al selló;  porta mantellina blanca,  i un ram al mig del gipó. CVI El nuvi en l’airosa mula  que repica els cascavells,  llueix borseguins i gorra,  i al trau del gec, dos clavells. CVII Seguidors i seguidores  com un vol de papallons  han sortit de la masia  refilant tendres cançons. CVIII La núvia va enrajolada  i és l'amor qui se l’endú  a la nova pairalia  de la vila de Verdú. CIX Des del mas fins a la vila  troben pobles pel camí:  Omellons, Espluga Calba,  Nalec, Maldà i Sant Martí. CX Cada poble espera els nuvis  fins que els fa descavalcar  i allarga un cordó de seda  perquè no puguen passar. CXI La parada ja està feta,  i el nuvi, glatint-li el cor  compra'l pas de la pubilla,  trencant el cordó a pes d' or. CXII D'hermosa branca florida  me n' han robada una flor...  Déu doni molts anys de vida  al seu feliç robador. (16) (16) fa esment de les noces de sa filla. CXIII Quan l'hereu de cal Marçal  se'n va anar a fer de vistaire (17)  el futur sogre va dir:  -Quin perdigot més ratxaire! (17) Altra hermosa costum: Vistaire és qui va a «vistes» d'una donzella. És clar que també podria anar a «vistes» d'una vídua, emperò la bella costum no s'és feta per als vidus i perdria la seva gentilesa si en volgués fer una parodia un «doblador de matrimonis». CXIV Al despatx de ca la vila  hi han posat un rentador,  perquèja es compon de dones  tota la Corporació. CXV Ara sembla que hi traslladen  l’oficina del Jutjat,  perquè així, com tot són dones,  hi haurà més autoritat. CXVI El fill de la majordona  te'ls quatre empleos millors:  nunci, campaner, sereno  i mosso dels Regidors. CXVII Quan les vetlles de l' hivern  passes al caliu del foc,  jo et canto cançons de ronda  al caliu del meu amor. CXVIII A la vora del riu Segre  i a la vora del riu Corb escric les cançons de ronda  que a l'ensems son rius d' amor. CXIX Les cançons que jo refilo  són d' Urgell i la Segarra;  els instruments que les toquen:  els ferrets i la guitarra. CXX Amb les flors de la finestra  jo te'n faria un ramell  afegint-hi la collita  de tots els meus pensaments. CXXI Quan floreix la trepadella  i els blats ensenyen l’espiga  surten les cançons més fondes  i floreix l’ànima mia. CXXII Les roses de tes galtones  són les meves il·lusions...  ai, si jo pogués segar-les amb la falç dels meus petons. CXXIII A la vinya del meu cor  s'hi ha posat la fil·loxera;  si vols replantar-la tu,  te la dono tota entera. CXXIV Si et cases amb mi, pubilla,  no estaràs poc regalada...  per servir-te tindràs sogra,  dos ties i tres cunyades. CXXV Com una gola de llop  la nit es fosca nineta;  si vols que surti la lluna  treu el cap per la finestra. CXXVI He comprat un tros de terra,  un ruc i tres sacs de blat;  ja no em manca sinó dona  per estar ben arreglat. CXXVII A la fira del meu cor  fa temps que ningú s'hi fira;  mula que porto al firal,  si entra mansa en surt molt guita. CXXVIII Diga'm si vols fer capítols  i no'm donis més turment;  la plaça ja ha estat ‘sitiada’  creu-me a mi: capitulem, CXXIX Les flors dels meus ametllers  enguany no se salvaran,  que per elles i el meu cor  sempre venen freds tardans. CXXX Te vaig conèixer un divendres  i un dimarts t'ho vaig dir clar;  com que tu tretze son tretze,  el tretze ens hem de casar. CXXXI Ja estic cansat de desprecis;  com que tu no em portes llei,  me'n vaig a servirr a un altre amo;  si els vols conèixer, és el Rei. CXXXlI Diga'm, vida de ma vida,  per què et rius del meu amor:  no facis, no, tardania  del renadiu del meu cor. CXXXIII Per estar prop del teu cor  voldria se escapulari  i en tes mans, un gra de glòria  del teu minúscul rosari. CXXXIV Es tan vell el meu amor,  que qui el prova tintineja;  l’amor meu és com el vi,  que com més vell, mes rancieja. CXXXV Tres-cents seixanta-cinc dies  que té l'any, la guerra em fas  i enguany, per més marejar-me,  resulta que és de traspàs. CXXXVI Quina música més dolça  té per mi aquest guitarró;  el pare hi rondà la mare  i després, vaig nàixer jo. CXXXVII Si a un capellà li confesses  el molt que m'has fet sofrir  només que per penitència  dirà que et casis amb mi. CXXXVIII Tinc els talons desclavats  i mig obertes les soles;  ja veus, doncs, com a la ronda  no li manquen castanyoles. CXXXIX Les pedres de la pedrera  són planes si tu m'ajudes,  mes encara no te'n vas  ja se'm tornen cantelludes. CXL Jo et voldria a ma voreta  a l'abril de birbadora,  a l'hivern, collint olives,  i a l'era d'escombradora. CXLI Vine-te'n al meu darrera  quan jo me'n vagi a segar  que a la feixa que jo segui  ja hi podràs espigolar. CXLII Set per vuit cantà la guatlla  aquell jorn del meu encís...  quin idil·li, Verge santa!  set per vuit... cinquanta sis. CXLIII Llegeixo el primer cartell  i encara si Déu m' ajuda...  amb tu no ens entendríem pas;  tens massa lletra menuda. CXLIV Quina dolça escalforeta  a la fornal del cor meu,  i aquest cel de ma esperança  sempre llis, senyalant neu! CXLV Vés a fer la crida, nunci,  perquè em trobo a faltar el cor;  si algú et demana les senyes:  té una ferida d'amor. CXLVI Hi ha boira, fa un fred que pela  i les canto tremolant;  si se'm gelen a la gola  les cançons no sortiran. CXLVII Hivern cru vol dir collita,  foc ardent, cremor de llavi,  un plat de sopes bullides  i una gota al nas de l'avi. CXLVIII Enguany l'oliva va cara  i el blat s'infla de saó,  per esperar a l'any arriba...  bon Nadal que Deu mos do! CXLIX Les corrandes i cançons  com la fruita llaminera,  si t'hi engresques, tot cantant,  mai pots trobar la darrera. CL Les cobles ja son dictades;  se m'ha acabat lo paper,  penjo la lira a l'esgolfa...  quan soni, ja hi tornaré.

I

Les cobles ja són dictades, (1)
les ha dictat un pastor
que mena ramats d'ovelles...
per ço s'ha fet Dictador.
(1) introducció habitual de les tirades de cobles.

II

Quan vaig dir-te: jo t'estimo... 

vas trasmudar la color, 

com una oliva arbequina 

quan de verda, es torna d'or.

III

Camí del mas temptador 

que sempre em fas fer marrada: 

giravoltes com l'amor 

al pit d'una enamorada.

IV

No fa molt, collint raïms, 

ton bes va dar-me frisança, 

doncs a canvi d'un saumoll, 

tu em vas regalar una pansa.

V

Al cloquer no hi ha campana, 

a dintre ni altar ni sant... 

¿Per què en diran una ermita, 

de l'ermita de sant Joan?

VI

Baròmetre del pagés, 

termòmetre de l'Amor; 

aquell, endevina pluja, 

aquest, el fred i el calor.

VII

Camí del molí de sac 

que ja ha esborrat el progrés... 

torn casolà de farina... 

ai, que no us veuré mai més!

VIII

Vola, vola, tartraneta 

que m'espera la Rosó; 

per més que volis lleugera 

no volaràs tant com jo.

IX

Bela el be, l'euga renilla, 

canta‘l gall, el bou remuga... 

i de Maldà a Ciutadilla

hi ha tant com d'aquí a l'Espluga.

X

Xafa la mola el blat roig 

i surt blanca la farina; 

xafa un bes la galta encesa 

i surt un clap de boirina... 

oh, blancor, blancor divina!

XI

Llaura la terra el pagés, 

després la torna a solcar, 

i quan l’ha llaurat tres voltes, 

dubta... i la torna a llaurar.

XII

Les cançons per 'llà al desembre 

m'arriben al fons del cor, 

i es perquè xafen la oliva 

i plora llàgrimes d'or.

XIII
Freturoses de jardins
oh, terres que patiu fam,
quan Déu us regala pluja
us fa l'ofrena d'un ram. (2)
(2) ruixat, poca pluja.

XIV

La serenata mes bella 

que he sentida, us la diré: 

es la remor de la pluja 

quan cau sobre el sementer.

XV

Diuen que el bon Segarreta 

parla poc i és molt eixut... 

Senyor, com ha d'esplaiar-se 

si fa un any que no ha plogut!

XVI

Si no fos la guerra eixorca 

jo estaria molt content, 

prô a Segarra hi manquen braços 

i la hisenda es va fonent.

XVII
Jo tinc al balcó una rosa
i a l'horta tot un planter;
i a Pinós, una de closa,
que és la mellor del Roser.
Poncelles, roses divines...
ja en podeu traure d'espines
que jo us les arrencaré. (3)
(3) inspirada en la Roser, filla del prologuista.

XVIII

Calces de vellut, la gorra, 

brusa blava, un mocador, 

faixa, espardenyes de betes... 

heus aquí el mosso major.

XIX

El cabaler de cal Xapa 

a una nina dels ulls blaus 

li compra cada diumenge 

un picotí de cacaus.

XX

Les delícies culinàries 

d'un pagés jo us les diré: 

bitxo, pa, all, arengada 

i una tassa de café.

XXI

Manzanares, Manzanares... 

que ets l'orgull dels de Madrid; 

tenim el Corb a Segarra, 

que et deixa cinc palms petit.

XXII

AI fons d'un tros tot nevat 

hi plora blanca cabana, 

com al lluny d'un mar de gel 

sanglota una vela blanca.

XXIII

El pare esporga, el fill llaura, 

a l'ombra s'hi ajaça un ca, 

i allà, al fons de la cabana, 

hi bull l'olla del dinar.

XXIV

Grinyola el rodet per l'eral 

sota la calda estival; 

i davall del tou de palla 

les formigues hi fan cau.

XXV

Segarra té terres altes 

i també té terres baixes, 

les mosses tenen pandero (4) 

i els homes, ball de les faixes.

(4) referència a les cançons de pandero encara vives entre les mosses segarrenques.

XXVI

Si vols menjar fruita dolça 

menja fruita de secà, 

l'aigua amargueja la fruita 

com les llàgrimes lo pa.

XXVII

Vine a mon cor, mare meva, 

santa dona que em crià, 

que tenint-te entre mos braços 

me sento més català.

XXVIII

Les cobles ja són dictades 

prô ara et faré la més bella, 

vine, acosta't, per tu sola... 

té la diré a cau d' orella,

XXIX

Deixa que el poble s'allunyi 

per veure córners i gols, 

que amb el permís de ta mare 

tu i jo festejarem sols.

XXX

Per casar-te com Déu mana 

posa't gorra, i faràs tropa... 

que no hi ha res més ridícul 

que un home amb barret de copa.

XXXI

Les campanes de la vila 

repiquen a novenari 

i la caputxa de l' avia 

es despenja de] armari.

XXXII

Pels caminals de la vila 

passeja el senyor Rector, 

com si Déu passés pel terme, 

donant la benedicció.

XXXIII

No fora bon Segarreta 

ni us tindria voluntat 

si no us cantés una cobla 

Verge Santa del Tallat.

XXXIV

Vos sou morena Senyora; 

la morenor del Tallat 

jo sols la trobo pariona 

amb l'altra del Montserrat.

XXXV

Segarra vol dir poesia, 

Segarra vol dir gent bona, 

i vol dir... Vicens Garcia, 

el Rector de Vallfogona.

XXXVI

La mula ha caigut malalta; 

a cal Jân plora tothom; 

no ploren pas per la mula 

que ploren pel pa que es fon.

XXXVII

El mesurador de blat 

així li diu a una nena: 

-De la teua vanitat 

ja en tinc la mesura plena.

XXXVIII

Ja se'n va la gorra musca, 

ja s' allunyen els calçons, 

les armilles ribetades 

i les bosses amb cordons.

XXXIX

En un mar de terra campa 

hi ha cent garberes de blat; 

cau foc i cada garbera 

té forma de cuirassat.

XL

Fa temps que jugo a corrandes 

i m'estic canta que canta, 

i després de tant cantar 

per fi he cantat les quaranta.

XLI

Quinze rengleres de vinya, 

altres tantes d'olivers, 

quinze més d' ametllers tendres, 

i quinze d'arbres fruiters: 

son les seixanta rengleres 

de la història d'un pagés.

XLII

De la costa de la gleva 

me n'han fet una aixarmada, 

l’aixarmader que l’ha feta 

ja té el pa de la mainada.

XLIII

Beneït eixam d' abelles 

que aletegeu zumzadores, 

sembleu damunt de les flors 

un eixam de birbadores.

XLIV

Escolteu-me la corranda 

que n'he dictat tot birbant 

a una mossa Segarrenca, 

veïna de Passanant:

XLV

Carregueu-me el sac de blat 

al damunt de la somera, 

que el moliner de Maldà 

m'ha escollit per molinera.

XLVI

Així com el sabater 

repica talons i soles, 

el meu mestre moliner 

repica raions i moles.

XLVII

En les vetlles de l' hivern 

trobareu al meu escó, 

damunt del pare, uns Rosaris, 

als peus del avi, un porró, 

a l’esposa, que fa mitja, 

i el meu fill... lo ploricó.

XLVIII

Piadors i piadores 

tot menjant rojals gotims 

per damunt del cup, puntegen 

la sardana dels raïms.

XLIX

A la voreta del mar 

n' hi ha una donzella... 

i a la vora del meu cor 

sempre hi viu ella.

L

Jo no sé com ha sigut 

que Mossèn Cinto ha vingut 

a honorar la meva llar; 

que el seu bon record m'ajut

des del cel on deu morar. (5)

(5) Per honra de la seva llar i de la Segarra, l' autor d' aquest llibret es posseïdor de un bé de Deu de records del nostre gloriós poeta Mn. Cinto Verdaguer (que al Cel sia), una mena de Reliquiari (així s' ha batejat) que ocupa una cambra humil de la seva pairalia i està exposat a la admiració i veneració dels visitants. Si els llegidors als qui convida especialment, honoren, un jorn, la llar del humil poeta de la Segarra, al visitar la cambra dels records, hi trobaran, al entrar, aquesta llegenda:

«Visitant, bon visitant,
acostat devotament
al ser davant per davant
d'aquest humil Monument.
En tot hora i tot paratge
pots trobar-hi inspiració...
Entra i rendeix homenatge
a l'autor del «Canigó».

LI

Si no arriba el mestre meu 

al soli on vol arribar, 

oh, mestre meu i preclar... 

prega a Sant Joan de la Creu 

que em faci de Cirineu. (6)

(6) imatge del sant que Mn. Cinto sempre tenia damunt l'escriptori.

LII

Roda el món i torna al born... 

jo quan surto de Segarra, 

rodo, gasto rals, m'enyoro, 

i al capdavall torno a casa.

LIII

El gipó es la prendatipo 

de tota dona endreçada, 

per ço diuen, quan va xorca, 

que va mal engiponada.

LIV

Això en cert modo s'explica 

lo que no té explicació 

és que d’una tunda forta 

se n'hagi de dir gipó.

LV

Avui ha quedat calçada 

qui sap si plourà demà!

Oh, esperança, que fas viure 

al bon pagés català.

LVI

Corrandes que us cantaré 

avui sortireu serenes 

perquè un dia ple sol 

és un dia sense penes.

LVII

A la llum del sol naixent 

jo sô comptant les garberes 

tot passant pel meu entorn 

un vol d'aloses lleugeres.

LVIII

Les sopes que em sô menjat 

tenien gust de claror, 

que és una mena de gust 

que no té amb altres parió.

LIX

Al ser a l' hora d'esmorzar 

el sol devé mes calent 

i l'acabo de torrar

amb un trago d’aiguardent.

LX

Migdiada calitjosa 

d' un dia esplèndid de juny... 

i que en té la falç de força 

ben agarrada pel puny!

LXI

Llençols nets i llit de molles 

guarda-te'ls per a un senyor

que jo amb manta, i jaç de palla 

dormo més, i estic més bo.

LXII

Quan el sol se’n va a la posta 

apar que ho faci per mi, 

apar que ho faci per dir-me: 

-Apa, noi, vés a dormir!

LXIII

Una nit ben estelada 

vaig contar deu mil estrelles; 

quan vaig ser a deu mil i una 

se'm van cloure les parpelles.

LXIV

I és allavors que la lluna 

-que gairebé feia el ple- 

va dir-me: -No sigues tonto, 

que és un compte de mal fer.

LXV

Ves, qui li empata la basa, 

al meu fill que ja és donzell; 

avui ha estrenat la faixa 

que té dos palms de serrell.

LXVI

No és pas bon fill de Segarra 

qui en ses corrandes no atina 

a cantar-ne una renglera 

al plat fort de la tupina

LXVII

Tupina és una barreja 

que fa cantar la paella; 

botifarra, llangonissa, 

llomillo i cap de costella.

LXVIII

Orelletes, mitges trônges 

pa de pessic, ratasia 

si en voleu, veniu depressa, 

que la Segarra en té cria.

LXIX

Majorales del Roser, 

la casada i les donzelles, 

sembleu rosa de cent fulles 

tota plena de poncelles.

LXX

Donzelles engrescadores, 

tant si son brunes com rosses, 

les gentils puntejadores 

del Pandero de les mosses.

LXXI

«Es un pandero quadrat 

que atrau totes les mirades; 

les mosses li han regalat 

cintetes per pentinat, 

cascavells per arracades». (7)

(7) estrofa de la composició el «Pandero de les Mosses», del mateix autor, englantina dels Jocs Florals de Lleida.

LXXII

Cercareu inútilment 

Festa Major sense gralla, 

donzella sense aimador 

i un poble sense rondalla.

LXXIII

La campana del meu poble 

la sento sempre brandar 

com si al més pregon de l'anima 

hi portés el campanar.

LXXIV

Les figures Segarrenques 

de més gran veneració 

són el mestre de l’escola 

i el vellet Senyor Rector.

LXXV

En Tomeu de can Baldiri 

diuen que no creu en Déu, 

no creu en Déu ni en sa Mare 

prô creu en Sant Bartomeu.

LXXVI

Que la unió fa la força 

la pagesia ho abona; 

la pala tira el gra enlaire 

i el vent el desembullona.

LXXVII

La carretada curulla 

de garbes sembla un tresor, 

quan s'aboca al clos de l'era 

apar que hi caiga un munt d'or.

LXXVIII

La núvia ha d'anar a subhasta 

son pare l'hi ha parat l'ham; 

l’esquer per ‘quell que la pesqui 

ha de ser el preu d'un ram.

LXXIX

Jo pla voldria pubilla 

mes ànsies dir-te en un mot 

mes, ai, que fora endebades: 

mon cor quan calla ho diu tot. (8)

(8) de la comèdia «El Vistaire».

LXXX

Surt a la finestra hermosa, 

si et plau el dar-me consol, 

que si surts a la finestra 

sortira de nit lo sol.

LXXXI

Rubina de Santa Tecla 

que vas deixar un mal rastre; 

la terra va quedar erma 

com el cor d' una madrastra.

LXXXII

Si voleu saber d'un poble 

el lloc de contractació, 

és la plaça de l’església 

després de Missa Major.

LXXXIII

Matí que bufa seré 

pregona la marinada; 

quan la sentis, para fort, 

que sol arribar enfadada.

LXXXIV

Després la terra s'esbauma 

al seu bes cantant els pins 

i sentireu l’alenada 

d'espígols i romanins.

LXXXV

El dia es rúfol, plovisca, 

de sobte bufa morella; 

com la morella es traïdora 

el pagés diu: -guarda't d' ella.

LXXXVI

Setembre pels boletaires, 

si plou tens gust d'il·lusions, 

doncs ets pare dels pebrassos, 

mucoses i rovellons.

LXXXVII

Ja en pot està d' enfadat 

un pagés, que arreu s' engresca, 

davant d' un plat d' allioli 

i cârgols a la brutesca.

LXXXVIII

AI peu del confessionari 

es confessa la Rosó; 

ves què dirà la barjaula 

que fa riure al confessor.

LXXXIX

En el pla n'hi tinc mig cor, 

l' altre mig a la muntanya; 

amb un ull miro a l'Urgell, 

i amb l' altre ull a la Segarra. 

Verge Santa i quin embull... 

i després dirà la mare 

que jo no hi veig de cap ull!

XC

Sia dit amb reverència 

en Pau que és dels homes grans 

porta per Setmana Santa, 

un Crist de quinze quartans. (9)

(9) És gran honor entre els fills de Segarra portar el Sant Crist en la processó del Dijous Sant. Ordinàriament és un brau pagés qui el porta, i malgrat sia el poble costerut, fa un esforç suprem per a retornar-lo a l’església sens ajuda d'altri. Per a ponderar l'esforç és d'habitud sentir a dir: «El Sant Crist que jo porto pel Dijous Sant pesa quinze quartans de blat...»

XCI

Per Sant Marc és festa grossa, 

predica Mossèn Francés, 

els escolans van de gala, 

hi ha banc, i és missa de tres. (10)

(10) Banc de l'Ajuntament: en dia de festa grossa 1'Ajuntament i les Autoritats van al «Banc d'honor» que tenen col·locat al Presbiteri. «Missa de tres»: de tres capellans.

XCII

Hermoses nits Segarrenques 

voltades de meravelles, 

des del meu solar us frueixo, 

frec a frec de les estrelles.

XCIII

La núvia, l' esposa, els fills, 

els néts... Senyor, i quants anys!

ara que ja ho veig tot negre 

se'm tornen els cabells blancs.

XCIV

Ara que ja tinc per viure 

se 'm presenten tots els mals... 

És cert que Déu dóna faves 

a aquell que no té queixals.

XCV

Un tros de terra argilosa 

m'apar pissarra vermella, 

on el pagés passa comptes 

amb la punta de la rella.

XCVI

Gorra musca, barretina 

mocador, faixeta, o drap... 

no hi ha res tan saludable 

com anar sense re al cap.

XCVII

Matinada Segarrenca 

d'un temps d'hivern destructor... 

¿per què arribes tota blanca,

per què m'emboires el cor?

XCVIII

Vine al sac de les olives 

que te'n vull donar una aumosta, 

i després cap al molí, 

que ens cruspirem una rosta. (11)

(11) tros de pa sucat d'oli verge i fregit a la paella. La rosta si la fan a casa, no és tan bona. A frec de la perola del molí, a la vora del foc i tot mirant com llagrimegen d'oli verge els esportins, té un regust especial, que demana torna. 

XCIX

A voltes el matrimoni 

es tracta aquí a tall de dula; 

l'Engràcia es casa amb un xic 

que té dos rucs i una mula.

C

¿Que hi has trobat moliner 

amagada al sac de blat? 

la lluna de la mestressa (12)

del cabaler del Torrat.

(12) Quiscunes mestresses de Segarra fan llunes al marit i les eclipsen al fons d'un sac de blat, que si, per descuit, va al molí, tornen al ple. Rigorosament històric: Per llunes, vol dir sagnar un xic la borsa de l'espòs per a agulles o altres foteses.

CI

Ortografia i gramàtica 

de la nostra gent senzilla: 

En Pere es soldat de Ceuta 

i en Pau serveix a Menilla. (13)

(13) rigorosament exacte.

CII

El mascle de la conilla 

tothom sap que és un conill 

i el marit de la pubilla, 

no s'escapa de pubill.

CIII

Si et cases a la Segarra, 

tindràs parents a trompons: 

els oncles, cosins i ties 

de quatre generacions. (14)

(14) A voltes sentireu a dir: -La tia de cal Pelat... i si us embranqueu per l'arbre genealògic, correu perill de caure sense trobar la branca salvadora... Oh, pròdiga natura, que dones ties i oncles a mesura.

CIV

Perquè vegis, pubilleta, 

que el meu cor és una bresca, 

encar que fa un sol que torra 

te'n cantaré una de fresca.

LA PARADA (15)

(15) «La Parada»: una de les més típiques i hermoses costums segarrenques, que dissortadament se va esfumant. Quan la boda és «rica», la parada és una meravella de presentació: les mules van enflocades i el «silló» [selló] de la núvia es una preciositat. Els pobles per a on ha de passar la boda (si aquesta és de «rumbo», estant endiumenjats i la parada és esplèndida de flors, i de fadrins i mosses (que al capdavall tot són flors). El nuvi te ocasió de lluir la seva «vanitat» buidant la borsa; i nuvis i acompanyants surten del poble entre les aclamacions sorolloses del públic satisfet i agraït.

La Parada és una fillola de l'hermosa costum El Pandero de les Mosses. Les majorales del Roser són les que posen el cordó que barra el pas als nuvis i acompanyants, fins que, feta l'ofrena, la dipositen a la safata de la Confraria.

CV

La núvia va aclofadeta 

aclofadeta al selló; 

porta mantellina blanca, 

i un ram al mig del gipó.

CVI

El nuvi en l’airosa mula 

que repica els cascavells, 

llueix borseguins i gorra, 

i al trau del gec, dos clavells.

CVII

Seguidors i seguidores 

com un vol de papallons 

han sortit de la masia 

refilant tendres cançons.

CVIII

La núvia va enrajolada 

i és l'amor qui se l’endú 

a la nova pairalia 

de la vila de Verdú.

CIX

Des del mas fins a la vila 

troben pobles pel camí: 

Omellons, Espluga Calba, 

Nalec, Maldà i Sant Martí.

CX

Cada poble espera els nuvis 

fins que els fa descavalcar 

i allarga un cordó de seda 

perquè no puguen passar.

CXI

La parada ja està feta, 

i el nuvi, glatint-li el cor 

compra'l pas de la pubilla, 

trencant el cordó a pes d' or.

CXII

D'hermosa branca florida 

me n' han robada una flor... 

Déu doni molts anys de vida 

al seu feliç robador. (16)

(16) fa esment de les noces de sa filla.

CXIII

Quan l'hereu de cal Marçal 

se'n va anar a fer de vistaire (17) 

el futur sogre va dir: 

-Quin perdigot més ratxaire!

(17) Altra hermosa costum: Vistaire és qui va a «vistes» d'una donzella. És clar que també podria anar a «vistes» d'una vídua, emperò la bella costum no s'és feta per als vidus i perdria la seva gentilesa si en volgués fer una parodia un «doblador de matrimonis».

CXIV

Al despatx de ca la vila 

hi han posat un rentador, 

perquèja es compon de dones 

tota la Corporació.

CXV

Ara sembla que hi traslladen 

l’oficina del Jutjat, 

perquè així, com tot són dones, 

hi haurà més autoritat.

CXVI

El fill de la majordona 

te'ls quatre empleos millors: 

nunci, campaner, sereno 

i mosso dels Regidors.

CXVII

Quan les vetlles de l' hivern 

passes al caliu del foc, 

jo et canto cançons de ronda 

al caliu del meu amor.

CXVIII

A la vora del riu Segre 

i a la vora del riu Corb

escric les cançons de ronda 

que a l'ensems son rius d' amor.

CXIX

Les cançons que jo refilo 

són d' Urgell i la Segarra; 

els instruments que les toquen: 

els ferrets i la guitarra.

CXX

Amb les flors de la finestra 

jo te'n faria un ramell 

afegint-hi la collita 

de tots els meus pensaments.

CXXI

Quan floreix la trepadella 

i els blats ensenyen l’espiga 

surten les cançons més fondes 

i floreix l’ànima mia.

CXXII

Les roses de tes galtones 

són les meves il·lusions... 

ai, si jo pogués segar-les

amb la falç dels meus petons.

CXXIII

A la vinya del meu cor 

s'hi ha posat la fil·loxera; 

si vols replantar-la tu, 

te la dono tota entera.

CXXIV

Si et cases amb mi, pubilla, 

no estaràs poc regalada... 

per servir-te tindràs sogra, 

dos ties i tres cunyades.

CXXV

Com una gola de llop 

la nit es fosca nineta; 

si vols que surti la lluna 

treu el cap per la finestra.

CXXVI

He comprat un tros de terra, 

un ruc i tres sacs de blat; 

ja no em manca sinó dona 

per estar ben arreglat.

CXXVII

A la fira del meu cor 

fa temps que ningú s'hi fira; 

mula que porto al firal, 

si entra mansa en surt molt guita.

CXXVIII

Diga'm si vols fer capítols 

i no'm donis més turment; 

la plaça ja ha estat ‘sitiada’ 

creu-me a mi: capitulem,

CXXIX

Les flors dels meus ametllers 

enguany no se salvaran, 

que per elles i el meu cor 

sempre venen freds tardans.

CXXX

Te vaig conèixer un divendres 

i un dimarts t'ho vaig dir clar; 

com que tu tretze son tretze, 

el tretze ens hem de casar.

CXXXI

Ja estic cansat de desprecis; 

com que tu no em portes llei, 

me'n vaig a servirr a un altre amo; 

si els vols conèixer, és el Rei.

CXXXlI

Diga'm, vida de ma vida, 

per què et rius del meu amor: 

no facis, no, tardania 

del renadiu del meu cor.

CXXXIII

Per estar prop del teu cor 

voldria se escapulari 

i en tes mans, un gra de glòria 

del teu minúscul rosari.

CXXXIV

Es tan vell el meu amor, 

que qui el prova tintineja; 

l’amor meu és com el vi, 

que com més vell, mes rancieja.

CXXXV

Tres-cents seixanta-cinc dies 

que té l'any, la guerra em fas 

i enguany, per més marejar-me, 

resulta que és de traspàs.

CXXXVI

Quina música més dolça 

té per mi aquest guitarró; 

el pare hi rondà la mare 

i després, vaig nàixer jo.

CXXXVII

Si a un capellà li confesses 

el molt que m'has fet sofrir 

només que per penitència 

dirà que et casis amb mi.

CXXXVIII

Tinc els talons desclavats 

i mig obertes les soles; 

ja veus, doncs, com a la ronda 

no li manquen castanyoles.

CXXXIX

Les pedres de la pedrera 

són planes si tu m'ajudes, 

mes encara no te'n vas 

ja se'm tornen cantelludes.

CXL

Jo et voldria a ma voreta 

a l'abril de birbadora, 

a l'hivern, collint olives, 

i a l'era d'escombradora.

CXLI

Vine-te'n al meu darrera 

quan jo me'n vagi a segar 

que a la feixa que jo segui 

ja hi podràs espigolar.

CXLII

Set per vuit cantà la guatlla 

aquell jorn del meu encís... 

quin idil·li, Verge santa! 

set per vuit... cinquanta sis.

CXLIII

Llegeixo el primer cartell 

i encara si Déu m' ajuda... 

amb tu no ens entendríem pas; 

tens massa lletra menuda.

CXLIV

Quina dolça escalforeta 

a la fornal del cor meu, 

i aquest cel de ma esperança 

sempre llis, senyalant neu!

CXLV

Vés a fer la crida, nunci, 

perquè em trobo a faltar el cor; 

si algú et demana les senyes: 

té una ferida d'amor.

CXLVI

Hi ha boira, fa un fred que pela 

i les canto tremolant; 

si se'm gelen a la gola 

les cançons no sortiran.

CXLVII

Hivern cru vol dir collita, 

foc ardent, cremor de llavi, 

un plat de sopes bullides 

i una gota al nas de l'avi.

CXLVIII

Enguany l'oliva va cara 

i el blat s'infla de saó, 

per esperar a l'any arriba... 

bon Nadal que Deu mos do!

CXLIX

Les corrandes i cançons 

com la fruita llaminera, 

si t'hi engresques, tot cantant, 

mai pots trobar la darrera.

CL

Les cobles ja son dictades; 

se m'ha acabat lo paper, 

penjo la lira a l'esgolfa... 

quan soni, ja hi tornaré.

Anys 2000. Maldà (l'Urgell segarreta).
Vista actual de la població on l'autor es casà i hi residí fins a la seua mort.

[1040] L'antiga jota lleidatana