[812] De la Font del Paradell a la Primera Màquina

2014. Quarta Sèquia del Canal d'Urgell.
De la Font del Paradell a la Primera Màquina.
Comencem un matí de passejada per la banqueta de la 4a Sèquia a l'antic despoblat del Paradell, que tenia una senyora font per abeurar-se. Des de la construcció de la Sèquia, ara fa aprox 150 anys, la font va quedar inundada pel nou nivell més alt de la capa freàtica. La galeria baixava uns vuit o deu graons fins a trobar l'aigua. La importància per als habitants de la contrada la determina l'arc que n'emmarca l'entrada, potser del segle XVII. La coberta posterior ja és derruïda. Un cop inundada, asseguren que continuà essent punt de trobada d'enamorats: de sadollar els assedegats d'aigua a sadollar els assedegats d'amor. Quin meravellós reciclatge, a veure quan en recuperem aquest ús!

2014. Quarta Sèquia del Canal d'Urgell.
De la Font del Paradell a la Primera Màquina.
Tot i que som a l'agost, avui costarà arribar als 30º, i en Molineta de TV3 ha dit que hi haurà xàfecs a tot Catalunya. És veritat que el dia és nuvolot i la llum escassa. Arreu els cards ressecs es barregen amb el verd sostingut de la plana, que enguany no s'ha rostit per les tòrrides migdiades lleidatanes.

2014. Quarta Sèquia del Canal d'Urgell.
De la Font del Paradell a la Primera Màquina.
Encara es conserven alguns antics portells com aquest, amb els dos mollons guarda-rodes per tal que els carros no s'hi estimbessin.

2014. Quarta Sèquia del Canal d'Urgell.
De la Font del Paradell a la Primera Màquina.
El patrimoni ingent de les antigues casetes dels canalistes del Canal d'Urgell (a la foto, la Casella del Marca), que cada quatre o cinc quilòmetres controlaven el bon estat de la instal·lació llavors privada, hauria d'ésser ben inventariat a l'espera de nous usos (no turístics, si pogués ser). Els diferents tons del verd panís i del verd aufals s'alternen només interromputs per algun tros de pomeres o perers.

2014. Quarta Sèquia del Canal d'Urgell.
De la Font del Paradell a la Primera Màquina.
La captivadora bellesa de les columnes arbòries de les banquetes del Canal...

2014. Quarta Sèquia del Canal d'Urgell.
De la Font del Paradell a la Primera Màquina.
...envolta els caminaires i els invita tothora... 

2014. Quarta Sèquia del Canal d'Urgell.
De la Font del Paradell a la Primera Màquina.
...a sentir-se part viva de la plana lleidatana.

2014. Quarta Sèquia del Canal d'Urgell.
De la Font del Paradell a la Primera Màquina.
Les ametlles a punt d'esquitllar (o esquetllar), és a dir, a punt d'obrir-se i, per tant, de ser collides. Una ullada de tènue solet ens deixa Torregrossa al descobert.

2014. Quarta Sèquia del Canal d'Urgell.
De la Font del Paradell a la Primera Màquina.
L'aigua verdosa (avui grisa, reflex del cel ennuvolat) dels Canals d'Urgell, l'autèntica saba de la plana lleidatana des del segle XIX. On fórem si mai no hagués baixat l'aigua dels Canals? No la malgastem, doncs, ni tampoc n'oblidem la història. 

2014. Quarta Sèquia del Canal d'Urgell.
De la Font del Paradell a la Primera Màquina.
El canvi de paradigma de la família pagesa a l'explotació agrària amb tècniques industrials és ja un fet a tots els pobles a començament del segle XXI.

2014. Quarta Sèquia del Canal d'Urgell.
De la Font del Paradell a la Primera Màquina.
La salvaguarda de la banqueta té un bon exemple a Juneda, on ha estat convertida en parc per la pressió popular. Mentrestant, la Casa Canal continua tallant plataners allà on pot, enlloc de replantar-ne allà on ja no n'hi ha. Si s'anessin anat replantant, en una o dues generacions tindríem un altre cop una banqueta acostada a l'original.
 En canvi, es permeten de col·locar baranes metàl·liques als vells ponts, tret d'algun com el de l'entrada a Juneda, en una mostra molt exacta que l'únic valor que tenen els Canals per als regants (o la seua Junta) és l'econòmic. També una mostra més que els enginyers responsables d'aquestes obres són gent molt estudiada en sa matèria però poc llegida, conseqüència d'un sistema escolar que propicia una separació gairebé irreconciliable entre les ciències i les lletres, pobretes, menystingudes ara i adés. Així es fan els projectes i les obres per tot arreu... amb les merescudes excepcions que calgui reconèixer. A les fotos, compareu la mediocritat de la barana metàl·lica actual amb l'elegant funcionalitat de les antigues de pedra. I si els tractors de l'aufals no hi passen, que vagin a revoltar. 

2014. Quarta Sèquia del Canal d'Urgell.
De la Font del Paradell a la Primera Màquina.
La pressió urbanística de la darrera bombolla immobiliària, primera del segle XXI, és una realitat que no sé si ja, per a nostra desgràcia, som a temps de corregir a cap poble.

2014. Quarta Sèquia del Canal d'Urgell.
De la Font del Paradell a la Primera Màquina.
Juneda entre el Canal principal i els primers quilòmetres de la 4a Sèquia. 
Fotos dels panells informatius del Parc de la Banqueta (cliqueu per veure-les més grans).

2014. Quarta Sèquia del Canal d'Urgell.
De la Font del Paradell a la Primera Màquina.
El salt de la primera màquina fou el primer que es construí l'any 1902, propietat del Cal Francisquet. El dibuix mostra com es desviava l'aigua cap a l'edifici de la vora on hi havia la turbina. S'inaugurà al 1902 i abastia de llum a Juneda i Torregrossa.

2014. Quarta Sèquia del Canal d'Urgell.
De la Font del Paradell a la Primera Màquina.
L'antiga imatge mostra la casa de la turbina, ja desapareguda als anys 1980 i els dos salts que hi havia. Fixeu-vos en el detall de la canalleta a la porta de la casa.

2014. Quarta Sèquia del Canal d'Urgell.
De la Font del Paradell a la Primera Màquina.
L'aigua és un bé públic aprofitat pels regants. D'acord. En contrapartida, les banquetes dels Canals han de ser un bé públic per a tothom, crec.

2014. Quarta Sèquia del Canal d'Urgell.
De la Font del Paradell a la Primera Màquina.
Nius de puputs, pouets de rec originals i una plana pròdiga.

2014. Quarta Sèquia del Canal d'Urgell.
De la Font del Paradell a la Primera Màquina.
Les modernes torres de guaita del territori: les sitges del pinso que apunten per damunt de les granges, i els trossos irrigats de merd... Ara que ja no hi ha pagesos, sinó empreses agrícoles, és temps de començar a exigir-los que es facin càrrec de l'eliminació dels propis residus com un dels processos essencials de sa gestió. Això de socialitzar les pèrdues i quedar-se els beneficis és una pràctica que ha de desaparèixer de tots els nivells de la societat (o potser m'equivoco), des dels bancs fins a les empreses, també les agrícoles: qui se'n quedi els guanys, que se'n quedi la merd... 

part anterior:

[408] De Grealó a les envistes de Juneda, 4a sèquia

[811] Artesa de Lleida, una història gràfica (iv): vida i costums a principis del segle XX

2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
El lleure era escàs i se centrava al voltant de les cerimònies religioses, des dels Carnestoltes a les fires o Festes Majons (dit en perfecte lleidatà), sempre dedicades al sant patró de la vila. La constitució dels equips de futbol dels pobles, integrats del tot per joves només del mateix poble, obrí la porta del lleure laic. A Artesa, la fundació del club de futbol data del 1924, ara fa noranta anys.

2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
El calendari festiu religiós donava una mica d'alegria o de repòs al calendari laboral agrícola de l'època, que no es comptava per hores, sinó per jornals. Al tros cada dia, excepte les festes de guardar. A més, l'omnipresència de l'Església en els afers socials i privats de les persones era absoluta. No es podia faltar a processó o a missa: sempre hi havia qui passava llista.

2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
Les processons seguien uns rituals ben establerts i repetits de generació en generació i, més enllà d'un acte religiós, esdevenien espectacles comunitaris on tot el poble havia de col·laborar: des dels domassos als balcons, les grans banderes, els passos dels sants o la Creu,... tothom hi podia trobar una feina. El pal·li del mossèn sovint se'l reservaven els qui tenien més duros del poble. Aclariment: un duro era una moneda de 5 pessetes, la unitat monetària d'aleshores. Diu la dita: Un duro, doncs aquí m'aturo, feta anar en el sentit de no em fotràs.

2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
Les festes religioses comencen en la més tendra infantesa amb gran joia (batejos i comunions) fins que a la vellesa predomina la pena o tristor dels enterraments. A les famílies d'aquella època ni se'ls ocorria que es poguessin saltar cap d'aquestes cerimònies. Eren obligades per l'Església i per la tradició. Només amb l'arribada de la II República es començà, però poc als petits pobles, a posar noms llibertaris i sense bateig catòlic.

2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
De recordatoris de comunió amb fotografies no en tenien a totes les cases. Anar a Lleida a fer-se el retrato ja era una petita aventura. Però si s'hi anava, el fotògraf Emili Gausí era un dels clàssics i més sol·licitats.

2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
En aquells temps, i sobretot al llarg de la dictadura primo-riverista espanyola durant els anys 1920, els recordatoris eren majoritàriament estampats en castellà.

2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
Les capitulacions matrimonials eren obligades en aquella societat que vivia de la possessió de la terra. Cap detall no podia deixar-se a l'atzar, especialment la dot de la dona. I sobretot calia estar atent a la misògina saviesa popular, que assegurava que per casar-se, les dones, millor primes i callades, que de grasses i xarraires ja se'n tornen.

2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
Les famílies guardaven els documents notarials sota piles de llançols de cotó als racons dels asmaris (lleidatà, armari), o en capses enterrades sota alguna rajola baldera.

2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
El comiat dels difunts també era un afer comunitari: tota la vila acudia a l'últim adéu conjunt a l'església parroquial. El dol era llarguíssim i, inexcusablement per a les dones, de negre rigorosíssim.

2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
Les esqueles als diaris eren cosa de la capital, com el cas del veterinari Josep Puyol, fill d'Artesa però resident a Barcelona. Als poblets, com a molt, recordatoris mortuoris en sobres de sanefa negra, si la família se'ls podia permetre. A la fi, el testament era el document cabdal de la transmissió patrimonial dels béns a l'hereu. Per a la resta, buscar un bon casori a les filles, i per als cabalers el dret a la llegítima. Si se'ls havia de donar alguna cosa més, havia d'estar ben especificada en el testament: una màquina de cosir o un matalàs de llana eren peces valuoses per a tothom. Escriu Coromines sobre l'origen del mot cabaler que ja apareix usat per Llull, o sigui, als mateixos orígens de la llengua escrita, en «el sentit etimològic de persona acostada que hom envia a fora donant-li o prestant-li cabals perquè campi, i que avui significa fadristern, així perquè el pare li dóna només diners o la llegítima».

«Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida»,

treball de recerca de Meritxell Mir i Puig,

INS Gili i Gaya, curs 2013-2014.

part 1:

[800] Artesa de Lleida: una història gràfica (i)

anterior:

[810] Artesa de Lleida, una història gràfica (iii):
els inicis del segle XX

següent:

[820] Artesa de Lleida, una història gràfica (v):
el poble de fa cent anys

[810] Artesa de Lleida, una història gràfica (iii): els inicis del segle XX

2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
La primera fotografia (potser) de la vila, datada de 1909 i obra del fotògraf Josep Massot i Palmés. A la Geografia General de Catalunya (1913), escrivia Ceferí Rocafort: «La il·luminació pública és elèctrica procehidora de la fàbrica de Puigvert. Lo canal d'Urgell, cap al final del seu curs, passa pel terme d'aquest poble, essent lo penúltim que rega. També hi discorre lo riuet nomenat la Femosa, que sols porta ayga en temps de pluja». Les terres on es produïen «grans, vi, oli, fruytes y verdures» eren ja de reg en bona part del terme.

2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
El primer terç del segle XX, una època de lent traspàs dels costums agraris gairebé ancestrals, que amb el pas dels decennis s'anirien transformant entre grans i greus avatars històrics, polítics i socials.

2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
Les ventures dels avantpassats de la família Moix dels segles XIX i principi del XX.

2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
La dura i tradicional vida en els pobles de pagès en aquells temps. Les famílies agrupaven membres de diverses generacions i la subsistència era el pensament de cada dia. La propietat de la terra encara determinava una estructura agrària en què els masovers i arrendataris vivien de les engrunes dels grans terratinents rurals. Només amb molt d'esforç de sol a sol es podia mantindre i assegurar una petita família pagesa. L'arribada de l'aigua, però, en millorà la productivitat i, sobretot, n'assegurà la collita, tot i que fos a canvi del pagament del novè.

Escrivia Manuel Lladonosa (Un conflicte agrari: el canal d'Urgell i el pagament del novè, «Recerques: Història, economia i cultura», n. 7, 1978 , págs. 117-124): Pel conveni entre l'empresa constructora del canal i els regants, aquests havien de pagar a la primera un cànon del novè de tots els fruits que es collissin i 34 rals de billó anuals per cada jornal de terra regable que es destinés a pastura i farratges, durant seixanta anys. S'establia que la companyia constructora usaria dels beneficis que suposava la possessió del canal durant noranta-nou anys, finits els quals passaria a l'Estat, i als regants d'acord amb la LIei General d'Aigües... el pagament del novè... havia de comportar nombrosos incidents entre les dues parts.

Ja entre el 1882 i el 1889 es produí una agitació agrària a causa del malestar dels pagesos... per la pretensió de la companyia d'aconseguit la perpetuïtat de les concessions, tot acollint-se a la LIei de Canals del 1870, a fi de resoldre les seves dificultats financeres. El conflicte quedaria resolt amb la denúncia de la companyia a la concessió de la perpetuïtat... En aquest fet es manifesta ja el boicot al pagament del novè com una de les reivindicacions principals dels camperols.

Aquest pagament prenia una forma, com hem de veure més endavant, especialment humiliant per als pagesos de l'Urgell, car, ultra el pagament, les garbes no es podien recollir fins que hagués passat el carro de la companyia a triar-ne una de cada nou, la qual tot sovint era la millor. Tot plegat portava tant els pagesos propietaris com els arrendataris a oposar-s'hi, si bé la reivindicació podia anar des de la supressió del pagament del novè fins a la seva substitució per un cànon en metàl·lic, posició aquesta darrera que fou l'adoptada de manera general arran de l'agitació de l'estiu del 1933 i la que va prevaler en la resolució del problema.

2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
Pobresa i mortaldat a cada cantonada. L'estat del benestar llavors tan sols era una quimera. L'epidèmia de grip de 1918 fou de les més severes a tot el món. Es calcula que a l'Estat espanyol causà fins a 300.000 morts.

2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
A Artesa de Lleida, l'interès per l'educació portà a la construcció de les velles Escoles del carrer Sant Ramon, sempre mantingudes fins avui, allà cap als anys 1916-17, que foren construïdes segons les disposicions de la Mancomunitat. Encara que per causa de dificultats econòmiques d'aquella institució, hagué de ser l'Estat qui se'n fes càrrec de la construcció, gràcies a les gestions del diputat catalanista a les Corts de Madrid, Sr. Joan Moles.

2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
La renovació pedagògica del Liceu Escolar lleidatà, creat per Frederic Godàs, s'expandí per altres pobles de la plana, com ara Artesa. El Liceu Escolar fou una institució educativa de Lleida fundada l'any 1906 per la parella de mestres Frederic Godàs i Victorina Vila, amb la voluntat d'introduir un model pedagògic modern, basat en la igualtat, la llibertat, l'ajuda mútua i saber compartir.

2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
El servei militar obligatori fou una de les estructures més decisives de castellanització lingüística i d'espanyolització social del jovent del nostre país durant més de cent anys. Abans de partir, els joves de l'edat de quintar, muntaven la festa dels Quintos i Apol·lònies, que a cada poble mostrava activitats particulars. A Artesa, el jovent passava per les cases amb un carro per tal d'omplir-lo de llenya, i després se n'anaven a una era a fer foc, menjar... i festejar. Després, a partir dels 70s vindrien les vetllades amb orquestra, i a partir dels 80s les discomòbils de matinada.

2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
La tornada de la mili marcava l'inici de l'edat adulta dels nois. Calia fer un pensament: buscar xicota (si no se'n tenia) i assegurar la continuïtat familiar, sobretot si s'era l'hereu de casa. Els hereus rics se n'escapaven via pagament d'exempció. Les destinacions africanes eren, ara fa un segle, de les més temudes, tant per la dificultat de comunicació com per la llargada del servei.

«Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida»,

treball de recerca de Meritxell Mir i Puig,

INS Gili i Gaya, curs 2013-2014.

part 1:

[800] Artesa de Lleida: una història gràfica (i)

anterior:

[801] Artesa de Lleida, una història gràfica (ii):
ressenya històrica

següent:

[811] Artesa de Lleida, una història gràfica (iv):
vida i costums a principis del segle XX