[807] Costa Brava inviolada, Tossa de Mar

Anys 1930. Tossa de Mar, Costa Brava (ICC).

Anys 1930. Tossa de Mar, Costa Brava (ICC).

Anys 1930. Tossa de Mar, Costa Brava (ICC).

Anys 1930. Tossa, Costa Brava (ICC).

Anys 1930. Tossa, Costa Brava (ICC).

Anys 1930. Tossa, Costa Brava (ICC).

Anys 1930. Tossa, Costa Brava (ICC).

Anys 1930. Tossa, Costa Brava (ICC).

[806] Costa Brava inviolada

[806] Costa Brava inviolada

Anys 1930. Roses, Costa Brava (ICC).

Anys 1930. Blanes, Costa Brava (ICC).

Anys 1930. Santa Cristina, Costa Brava (ICC).

Anys 1930. Santa Cristina, Costa Brava (ICC).

Anys 1930. Sant Pere de Roda, Costa Brava (ICC).

Anys 1930. Santa Cristina, Costa Brava (ICC).

Anys 1930. Santa Cristina, Costa Brava (ICC).

[374] Mediterràniament malament

[805] L'aiguabarreig del Segre i la Valira

1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«L'aquietadora visió de la Seu d'Urgell, tal com els viatges la contemplen des de Castellciutat, amb el séc de la Valira al davant i els esquitxos de neu del Cadí com a teló de fons...» Continua el garriguenc: «La Seu és fidel al riu Segre: hi ha establiments comercials que porten aquest nom i altres que fins i tot el llatinitzen: Sícoris».

1973. La Cerdanya, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«...és ara quan lluquem lz Xdu d'Urgell, ciutat lluent, acolorida. L'aire, a la vall de la Seu, en aquesta esplanada privilegiada que féu que ja en temps carolingis fos triada com a emplaçament d'un dels grans nuclis de cristians, és un aire cristal·lí, d'una transparència que sembla producte llimat de les dents del Cadí i la frescor inèdita dels estanys andorrans».

1973. La Cerdanya, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall d'un esplèndid capitell del claustre romànic de la Seu d'Urgell. «Fantasia quasi teromòrfica dels escultors romànics que tan bé incrustaren somnis i vivències en la severa arquitectura». Errada d'impremta: el mot és teriomòrfic, que vol dir zoomòrfic, ço és: fet d’usar formes animals en ornamentació, escultura, etc.

1973. La Cerdanya, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Passera per a vianants a la Seu d'Urgell. Aquest pont fou l'únic que la Seu tingué des que un accident enfonsà el de tot ús. Recentment, el pont general ha estat refet». Si en hi fixem, podrem afigurar l'escriptor garriguenc dalt l'antiga passera.

1973. La Cerdanya, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«De dreta a esquerra baixa un Segre admirat del seu propi cabal. De dret, tot just amansida un xic, la Valira andorrana hi desguassa. D'això en diuen al país, el mesclant de les aigües».

1973. La Cerdanya, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«...la cridanera Valira, riu impetuós, tobogan d'aigua... semblaria, al primer cop d'ull, que contribuïa amb la seva envestida, al canvi de curs que el Segre ara farà: anava d'est a oest; després de trobar-se amb la Valira... el Segre seguirà la direcció nord-sud».

1973. Andorra, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Pujant a Andorra, el vell pont de Sant Julià, avui en desús, serveix per a un bucòlic bosc enllà. No hi manca ni el petit capbussador ni les deixalles mecàniques».

1973. Andorra, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Les Valires són tres, caracteritzades per les valls: la Valira d'Ordino o del Nord, la Valira de l'Est o d'Encamp.

1973. Andorra, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Els verticals edificis contemplen, estesos fins a les vores de la Valira, els camps de tabac, amb la floració típica de les solanàcies. Tabac i turisme: som a les Escaldes». Gairebé mig segle després, gens o poc de tabac, i massa, massa turisme.

1973. Andorra, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Des de la Seu, la Valira és resseguida fidelment per la carretera d'accés a Andorra. Passats els ravals nord,... a l'esquerra saludem el venerable monestir -enrunat- de Sant Serni de Tavèrnoles, encara dins l'Alt Urgell, a un centenar de metres del poble d'Anserall... A l'indret anomenat la Farga de Moles -farga ja debolida fa més de cent anys- hi ha el control de la policia... La Borda de Cosp és la primera casa de pagès d'Andorra pròpiament dita. Unes quantes més, a dreta i esquerra, ens saludaran. El paisatge és encara agrícola i els forts pendents han estat domesticats amb marges de pedres...» A dia d'avui, i des de ja en fa una colla, el punt de trobada que ens saluda en arribar a terres andorranes és la cobdícia comercial en forma de mamútics supermercats.

1973. Andorra, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Andorra la Vella, sota una llum dura, feridora, de cims rentats pel vent. Cel esmolat, orografia excessiva i excessius automòbils per a un admirable paisatge pirirenc».

1973. Andorra, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall de l'església romànica de Sant Esteve d'Andorra la Vella.

[804] El Segre de la Cerdanya a l'Urgellet

[804] El Segre de la Cerdanya a l'Urgellet

1973. La Cerdanya, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«De Montellà de Cadí estant, la visió de Martinet amb l'estesa de grans muntanyes frontereres amb Andorra. Límit d'aigües, centre de pesca important, Martinet és lloc de turisme acreditat». 

1973. La Cerdanya, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall de Martinet de Cerdanya. Afegeix l'escriptor garriguenc sobre el nom de la població: «Un nom autèntic de muntanya, car a la masia de can Llosset, hi hagué aquella farga..., el martinet de la qual donà origen a aquest nom. Llosset mateix ve de llossar, aprimar el ferro batent-lo per tal de fer ferradures... Els traginers, antigament, tenien una parada clàssica a la Farga de Llosset, on hi havia el martinet esmentat. Allí ferraven els animals. I fins a tal punt tenia importància l'establiment de ferreria que els traginers i els mulers deien: 'Anem al martinet'».

1973. La Cerdanya, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Montellà de Cadí, enlairat, esventat i a ple sol, presenta la plaça on el gran safareig hostatja truites colossals. La transformació d'aquests pobles de cara al turisme és un fet». De manera llastimosa, durant aquests darrers quaranta anys, no s'ha pogut contindre l'allau turística perquè s'ha optat per un model massificat per fer diners a qualsevol preu. Ara, potser m'equivoco.

1973. La Cerdanya, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall de l'església romànica de Sant Genís, segle XI.

1973. La Cerdanya, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Montellà fou antigament el nucli de població més important, ja que Martinet era només una farga a la vora del camí. Modernament, però, n'ha desaparegut l'ajuntament, bé que en el nom del municipi ha mantingut el primer lloc: Montellà i Martinet.

1973. La Cerdanya, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Poc més avall de Bellver, aquestes masies de la riba esquerra del Segre han aconseguit de tenir una palanca, moderna, per a accedir-hi. Cal, però, anar-hi o portar-hi el subministrament a peu». Busco l'accepció del mot palanca que ací s'usa al DCVB: «Passera feta de taulons entre una nau i el moll, o entre les dues ribes d'un riu o torrent; en res no guarden pont ne palancha, ne temen a sufferir fret ne calor, Muntaner Cròn., c. 20». Amb els bons escriptors, sempre se n'aprèn.

1973. La Cerdanya, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall de les masies. Fóra bo saber si ara ja són abandonades o bé tenen ja una carreterassa per arribar-hi.

1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Els Banys de Sant Vicenç, a la riba dreta del Segre, aigües amunt de la Seu, davant quasi d'Arsèguel. Instal·lacions deliciosament antigues per a uns tractaments termals». Ja som a l'Urgellet històric. A principi dels anys 1970, segons Vallverdú, «els Banys de Sant Vicenç són una altra venerable institució en aquesta ruta; consten d'un establiment balneari, avui tancat com a tal instal·lació, i d'una residència més moderna, la qual només parcialment atén els casos de banys». 

1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Passats 40 anys, ara s'ha tornat al vell edifici, rehabilitat, i l'edifici de l'ampliació és fora d'ús. A tocar del balneari, una capella de la Mare de Déu del Remei, de començament del segle XX, sembla apropiada a la tasca encomanada al lloc. «La història dels Banys comença cap al 1800. Abans, però, hom sabia que, a la vora del mateix Segre, en unes roques un xic enlairades, hi brollava una font d'aigua termal. Un pastor que tenia un herpes a les mans, un bon dia es refregà amb aquella aigua i observà que les molèsties disminuïen: aquest home, d'Arsèguel, féu córrer la veu, i aviat les aigües pogueren explotar-se, a base de tres afloracions. L'aigua surt a 40º de temperatura, i la seva condició sulfurosa la fa benèfica...»

1973. La Cerdanya, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El Pont de Bar, en una zona acongostada prop de la Seu d'Urgell. El Segre camina penosament per una fondalada enroquissada i les cases de l'agrupament apareixen molt ensotades». Mots gairebé premonitoris de la desgràcia. La riuada del 1982 s'enduria la població riu avall.

1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall de la passera sobre el Segre del Pont de Bar vell. El nou poble fou reconstruït a una mica més d'alçada. Del poble vell n'eren famosa la vinya, exemple de l'aprofitament de la terra. Les terrasses pujaven des de la ribera del Segre fins als pobles d'Aristot i Castellnou de Carcolze, encimbellats a la muntanya. Els bancals del Pont de Bar eren (desconec si ho són encara), un interessantíssim exemple de l'enginyeria popular aplicada a les activitats per a la subsistència.

1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«És per aquest indret, camí de la Seu, que ens sobta la presència, en els costers de la Solana, de ceps americans, restes i supervivències tossudes dels claps de vinya relativament estesos que hi hagué en temps antics en aquestes terres. Ja som a l'Alt Urgell i, a l'altura del Pont de Bar aquestes vinyes... s'enfilen per costers inversemblants, car el poble és situat literalment dessota una paret vertical. Aleshores, amb el fortíssim pendent, aquesta gent que en segles reculats es dedicaren a la vinya hi hagueren de fer unes feixes de superfície reduïdíssima, gairebé esglaons».

1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Des dels alts de la riba dreta que menen a Estimariu i Bescaran, hom veu la cubeta oberta de la Seu, amb Alàs a l'esquerra, la ratlla del seu antic rec, els fruiters, el Segre i la carretera Lleida-Puigcerdà».

1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detalls d'Alàs. Els fruiters eren sobretot pomeres: «Quan el terreny s'eixampla i els lloms ofereixen prats artificials a poca distància del riu, comencem a veure amb profusió les plantacions de pomeres i algun altre fruit».

1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
L'àmplia vall d'Alàs, aprofitada per al reg.

1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall del camí que pujava cap a Estimariu i Bescaran, a tocar del pont de la C-1313 sobre el Segre. Escriu Vallverdú: «Abans, a l'esquerra del riu, hem vist Alàs, amb les seves cèlebres plantacions de fruiters, de tan bon resultat com els de l'horta de Lleida, i que té el benefici d'un intel·ligent rec, que duu el seu nom, i que data del segle XVIII. Aquest rec pren les aigües en una resclosa que es troba aigües amunt, a l'establiment-càmping de la Quera».

[663] El Segre per la Cerdanya,

encara més