[670] Monestir de Vallbona de les Monges

1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
«La Ilustració Catalana» [sic] (BNE).
Gravat del monestir femení cistercenc de Santa Maria, del segle XII, i del poble de Vallbona, que l'embolcalla, als peus de la Serra del Tallat.

1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
«La Ilustració Catalana» [sic] (BNE).
Un dels més preciosos racons: la plaça del monestir amb la portalada romànica i els finestrals gòtics.

1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
Detall de les tombes exteriors i de les dones que van a la font amb els càntirs d'aigua.

1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
Detall de la portalada romànica just al racó del creuer. Cinc arquivoltes sobre cinc columnes amb capitells de motius vegetals. Al centre, el timpà amb Santa Maria i el Nen.

1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
Els finestrals gòtics de la basílica, on fou sebollida Violant d'Hongria, segona muller de Jaume I.

1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
«La Ilustració Catalana» [sic] (BNE).
La porta d'entrada a la Sala Capitular.

1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
Detall de l'arc gòtic.

1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
«La Ilustració Catalana» [sic] (BNE).
Vista d'un lateral del claustre, amb els tres sobris arcs de mig punt de doble columna de cada volta de creueria.

1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
Detall de la volta de creueria del claustre.

1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
Detalls dels arcs del claustre.

1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
«La Ilustració Catalana» [sic] (BNE).
L'inigualable cimbori octogonal, una de les vistes més espectaculars del cenobi des del claustre.

1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
L'ala del claustre amb els arcs ja plenament gòtics.

1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
Detall de la galeria superior.

1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
L'esvelt cimbori gòtic on els arcs no pugen de terra, sinó que naixen de les mènsules a mitja altura. Al creuer, com s'aprecia en la primera foto del conjunt, el primer cimbori sobre el creuer, també octogonal, però més típicament cobert amb volta de creuria.

[610] D'excursió a Santes Creus i Poblet

[669] «Relief of Barcelona», 1706

L’auxili de Barcelona del 1706 fou un incident durant la Guerra de Successió. Després de la captura britànica de Gibraltar al 1704, l’almirall Sir Clowdisley Shovell prengué Barcelona l’agost del 1705 en ajuda del pretendent Habsburg al tron de les corones aragonesa i castellana, el rei Carles. 

Els francesos, en suport al seu pretendent Borbó, posaren setge a la ciutat per terra i per mar. Al març de 1706 el rei Carles demanà l’ajuda urgent a l’almirall anglès Sir John Leake, que era a Gibraltar. L’aproximació d’aquesta superior flota angloholandesa provocà l’abandó del setge marítim i també del terrestre que el Duc d’Anjou havia imposat a la ciutat. 

1706. «Relief of Barcelona», d'H.Val.
(National Maritime Museum, Greenwich, Londres).
La pintura, datada del 1713, mostra una magnífica projecció de l’autor de la perspectiva aèria de la flota aliada al port barceloní amb la ciutat a l’horitzó. L’esquadra holandesa és a l’esquerra, la flota britànica al centre, amb les senyeres roges i blaves. Un petit grup de vaixells anglesos són a l’entrada del port. Al fons, la serra de Collserola i la muntanya de Motjuïc, amb el Llobregat als seus peus.

1706. «Relief of Barcelona», d'H.Val. 
(National Maritime Museum, Greenwich, Londres).
Diu el cartutx central: «Barcelona Releiv'd by Sir John Leake Vice Admirall of the White and Commander in Chief of ye [the] Confederate Fleet April ye [the] 27th, Anno 1706».

1706. «Relief of Barcelona», d'H.Val. 
(National Maritime Museum, Greenwich, Londres).
L'impressionant penyal de Montjuïc, autèntic baluard defensiu per al port i la ciutat, amb el castell damunt, i l'ermita de Sant Bertran als peus.

1706. «Relief of Barcelona», d'H.Val. 
(National Maritime Museum, Greenwich, Londres).
La flota holandesa ancorada davant la desembocadura del Llobregat.

1706. «Relief of Barcelona», d'H.Val. 
(National Maritime Museum, Greenwich, Londres).
La flota de poderosos galions anglesos amb la creu de Sant Jordi.

1706. «Relief of Barcelona», d'H.Val. 
(National Maritime Museum, Greenwich, Londres).
Un petit destacament de la flota a l'entrada del moll de la ciutat, al costat del fanal o llanterna, i la ciutat amb els campanars que despuntaven sobre el fons de la serra.

1706. «Relief of Barcelona», d'H.Val. 
(National Maritime Museum, Greenwich, Londres).
Dins el port, algunes barques de pescadors. La ciutat rere la muralla de mar, des de ponent amb les drassanes i la torre de les Puces, fins a llevant amb la torre de Sant Joan. La Porta de Mar, d'accés al moll, al mig de la muralla.

1706. «Relief of Barcelona», d'H.Val. 
(National Maritime Museum, Greenwich, Londres).
El baluard de les Drassanes tancava la muralla a ponent. Entre els campanars més principals, els de l'església del Pi, el de Sants Just i Pastor, el de la Mercè en primer terme i el de la seu catedralícia amb el cimbori.

1706. «Relief of Barcelona», d'H.Val. 
(National Maritime Museum, Greenwich, Londres).
Més a llevant, els campanars de Santa Maria del Mar (tot i que només se n'aprecia una, de torre), i més a la dreta l'agulla de Santa Caterina.

[423] Gibraltar's Catalan Bay

[668] Bellpuig 1778

1778. Mausoleu de Bellpuig. 
Antonio Ponz, «Viaje de España, en que se da noticia de las cosas más apreciables, y dignas de saberse, que hay en ella», tom XIV.
El Mausoleu de Ramon Folc de Cardona-Anglesola. La seua excepcionalitat com a gran obra renaixentista a Catalunya sempre va tapar la petita vila on es construí: «en Bellpuch, donde he hallado una obra digna de referírsela a V. y acaso el monumento más suntuoso de las artes que hay en Cataluña». L'obra és dedicada per l'autor al seu rei, del qual n'era secretari. Òbviament, la mentalitat colonial espanyola, començant pel títol, sobre tot allò català impregna tota l'obra. En aquells temps, el Mausoleu encara era al Monestir de Sant Bartomeu, també dit dels Franciscans, «fuera del recinto de la villa», que encara estava tancada dins les antigues muralles.

Mausoleu de Bellpuig (Viquipèdia). 
Imatge actual del Mausoleu, a l'església parroquial des que, després de la Guerra del Francès, el convent fos saquejat i el Mausoleu maltractat. Sembla que els gavatxos n'obriren el sarcòfag per cercar-hi les joies i que també se n'endugueren l'espasa de l'estàtua jacent.

Mausoleu de Bellpuig (Viquipèdia). 
Detall de Ramon Folc III de Cardona-Anglesola, senyor de Bellpuig, virrei de Sicília i Nàpols, fill bastard (diuen les males llengües) de Ferran II el Catòlic. Fou un dels mercenaris o condottieri més poderosos d'aquell començament de segle XVI a Itàlia, on fou capità general de la Santa Lliga al 1511.

1778. Mausoleu de Bellpuig. 
Antonio Ponz, «Viaje de España, en que se da noticia de las cosas más apreciables, y dignas de saberse, que hay en ella», tom XIV.
Descripció del monument i transcripció del «letrero colocado sobre la urna» amb la dedicatòria, l'autor i l'any (1522).

1778. Mausoleu de Bellpuig. 
Antonio Ponz, «Viaje de España...», tom XIV.
Aquesta obra «sin ninguna duda fue traída de Nápoles, donde la executaría el Juan Nolano firmado en ella, profesor muy digno de memoria», i elogi a la vídua per emprendre'n el projecte: «dignísima Isabel, que erigió a su marido este célebre monumento, en el qual dexó una prueba bien patente de ternura, y amor a su difunto marido». 

1778. Mausoleu de Bellpuig. 
Antonio Ponz, «Viaje de España...», tom XIV.
Disquisició de l'autor sobre els monuments funeraris dins els temples religiosos.

1778. Mausoleu de Bellpuig. 
Antonio Ponz, «Viaje de España...», tom XIV.
Disquisició de l'autor sobre els monuments funeraris dins els temples religiosos.

1778. Mausoleu de Bellpuig. 
Antonio Ponz, «Viaje de España...», tom XIV.
Defensa de la construcció de cementiris, i, per tant, contra el costum d'enterrament a les esglésies, tant a l'interior com als patis adjacents. La prohibició d'enterrar-hi i la consegüent obligació de construir cementiris fora vila era llavors un debat ben viu, bàsicament per qüestions de salubritat.

Mausoleu de Bellpuig (Viquipèdia). 
Detall d'una cariàtide.

[584] Descripció de Bellpuig, 1913

[667] Sant Llorenç, l'altra catedral lleidatana

1960. Sant Llorenç, Lleida.
«Rutas artísticas de España: Lérida y su província», Santiago Alcolea, Josep Gudiol.
Vista de l'aleshores recent restaurada església de Sant Llorenç, considerada la segona catedral de la ciutat, ja que en féu les funcions entre l'ocupació militar borbònica (espanyola) de la Seu Vella i la construcció de la Catedral Nova, aprox. una setantena d'anys al segle XVIII.

1960. Sant Llorenç, Lleida.
«Rutas artísticas... Lérida y su província», Santiago Alcolea, Josep Gudiol.
El ferreny campanar vuitavat del segle XV.

1960. Sant Llorenç, Lleida.
«Rutas artísticas... Lérida y su província», Santiago Alcolea, Josep Gudiol.
L'església fou reconstruïda amb la força dels presoners polítics del règim franquista, durant la repressió espanyola de la postguerra. 

1960. Sant Llorenç, Lleida.
«Rutas artísticas... Lérida y su província», Santiago Alcolea, Josep Gudiol.
La nau central de l'església romànicogòtica, iniciada a finals del segle XIII, aprox. cinquanta anys després de la conquesta catalana de la ciutat.

1960. Sant Llorenç, Lleida.
«Rutas artísticas... Lérida y su província», Santiago Alcolea, Josep Gudiol.
Detall de l'altar major, encara preconciliar, és a dir, d'esquena als fidels.

1960. Sant Llorenç, Lleida.
«Rutas artísticas... Lérida y su província», Santiago Alcolea, Josep Gudiol.
La nau lateral de l'Evangeli, amb l'altar del Sant Sepulcre.

1960. Sant Llorenç, Lleida.
«Rutas artísticas... Lérida y su província», Santiago Alcolea, Josep Gudiol.
Detall de la perfecta volta gòtica.

1960. Sant Llorenç, Lleida.
«Rutas artísticas... Lérida y su província», Santiago Alcolea, Josep Gudiol.
El magnífic retaule del titular de l'església.

1960. Sant Llorenç, Lleida.
«Rutas artísticas... Lérida y su província», Santiago Alcolea, Josep Gudiol.
Imatge del sant, enmig dels dotze relleus que n'explicaven als analfabets fidels la història i martiri al foc en una graella.

1960. Sant Llorenç, Lleida.
«Rutas artísticas... Lérida y su província», Santiago Alcolea, Josep Gudiol.
L'altre gran retaule de l'església és el de Santa Úrsula, atribuït per Duran i Santpere a l'escultor Jaume Cascalls.

1960. Sant Llorenç, Lleida.
«Rutas artísticas... Lérida y su província», Santiago Alcolea, Josep Gudiol.
Detall dels relleus superiors del retaule de Santa Úrsula.

1960. Sant Llorenç, Lleida.
«Rutas artísticas... Lérida y su província», Santiago Alcolea, Josep Gudiol.
Imatge de Santa Úrsula.

1960. Sant Llorenç, Lleida.
«Rutas artísticas... Lérida y su província», Santiago Alcolea, Josep Gudiol.
Retaule de Sant Pere.

1960. Sant Llorenç, Lleida.
«Rutas artísticas... Lérida y su província», Santiago Alcolea, Josep Gudiol.
Detall del retaule de Sant Pere, en què Nostre Senyor li renta els peus.

1960. Sant Llorenç, Lleida.
«Rutas artísticas... Lérida y su província», Santiago Alcolea, Josep Gudiol.
Retaule de Santa Llúcia.

1960. Sant Llorenç, Lleida.
«Rutas artísticas... Lérida y su província», Santiago Alcolea, Josep Gudiol.
Detall del retaule de Santa Llúcia, amb el platet on mostra el dos ulls.

[543] Retrats de la Lleida vuitcentista

[666] Parlament de Catalunya, segle XV

1495. Constitucions Catalanes.
Detall de l'escut nacional a l'edició d'aquell final del segle XV de les Constitucions Catalanes.

1495. Constitucions Catalanes (incunable ACA inc. 49).
El Parlament de Catalunya, llavors reunit a les Corts de Barcelona de 1283, va promulgar la primera constitució nacional, que tindria successives edicions fins a la darrera, aprovada durant el regnat de Carles III l'Arxiduc l'any 1705. El recull o compilació de les constitucions, juntament amb altres còdexs legals, com p.ex. els Usatges, s'inicià amb Ferran I, després de les Corts de Barcelona de 1413. El seu nét Ferran II en farà un nou recull després de les Corts de Barcelona de 1493, que es divulgarà en aquesta edició de 1495, que incorpora a la portada una magnífica representació bellament acolorida d'aquella sessió.

1495. Constitucions Catalanes.
Detall de Ferran II el Catòlic assegut al tron entre dos escuts de la Casa Reial catalana i un domàs blau marí brodat amb flors al fons.

1495. Constitucions Catalanes.
Detall de Ferran II de Catalunya i Aragó, anomenat el Catòlic.

1495. Constitucions Catalanes.
Ferran II presidint les Corts catalanes a Barcelona, amb l'espasa a la falda, com a símbol de senyoratge i majestat.

1495. Constitucions Catalanes.
Detall del rei d'armes o herald reial.

1495. Constitucions Catalanes.
Els diversos braços del Parlament convocats en sessió. L'autor de la miniatura va trobar una manera senzilla però efectiva de superar la perspectiva que no sabia dibuixar. Potser el personatge central sigui el President de la Generalitat, Joan de Peralta.

1495. Constitucions Catalanes.
Detall d'aquells parlamentaris catalans del segle XV, amb totes les seues pompes com a ostentació de poder. Potser també a causa del fred del monestir de Santa Anna, prop del Portal de l'Àngel.

1495. Constitucions Catalanes.
Els parlamentaris de l'època asseguts en un autèntic i senzill escó. Tots representats amb dobles i bones capes, no se'n pot distingir la pertinença al braç nobiliari, eclesiàstic o burgès.

1495. Constitucions Catalanes.
Detall, potser pres del natural, del calcer de ses senyories de l'època per sota de les capes i del banc on eren asseguts.

1495. Constitucions Catalanes.
Detall de la solució donada per l'autor a la posició frontal: les mans creuades damunt la falda.

1495. Constitucions Catalanes.
Detall d'alguns dels prohoms catalans assistents a aquelles Corts, amb llargs cabells i casquet. Aquestes Corts han passat a la història per la introducció del sistema d'insaculació per a l'elecció dels diputats. En primer lloc, calia que cada braç o estament fes una selecció de noms proposats, que després eren introduïts en un sac i, finalment, extrets a l'atzar els nominats. Amb aquest estratagema, el rei s'assegurava influència directa sobre els noms proposats i, per tant, la seua fidelitat posterior, de manera que coartava el dret constitucional de veto que tenia el Parlament. Era ja, doncs, una avançada de l'absolutisme monàrquic que arribarà a tot Europa, i que deixarà definitivament enrere el primus inter pares medieval.

[16] Més reials gualdrapes