[244] Seu d'Urgell, 1691

1691. Setge de la Seu d'Urgell a vol d'ocell 
(Col. Roger de Gaignières, Gallica).
Esplèndida i bellíssima aquarel·la de la vella capital de l'Urgell històric, a vista d'ocell, d'autor anònim. Una vista a vol d'ocell que ens ofereix una completa panoràmica de la vall del Segre, a la dreta, en confluència amb el «riu d'Andort», la Valira, a l'esquerra.

1691. Setge de la Seu d'Urgell a vol d'ocell.
Perfil de la vila closa del segle XVII entre la Valira (Capdevila) i el Segre (Soldevila). Des de la fi de la Guerra dels Segadors, «l'interès» de les tropes franceses per la plaça fou constant fins a ocupar-la després d'aquest setge.

1691. Setge de la Seu d'Urgell a vol d'ocell.
Les tropes gavatxes acampades al costat de la Valira a tocar dels horts de la ciutat, amb el pont i una petita illa enmig de la llera del riu.

1691. Setge de la Seu d'Urgell a vol d'ocell.
Fins a tocar del Segre s'estenien les tropes ocupants. Després d'aquest fet, la ciutat fortificarà l'antic castell vescomtal de Castellciutat, que és des d'on es va dibuixar aquesta perspectiva. A tocar del Segre, les tendes dels oficials al costat del molí draper.

1691. Setge de la Seu d'Urgell a vol d'ocell.
La infanteria gavatxa parapetada en trinxera al costat del pont de fusta del Segre.

1691. Setge de la Seu d'Urgell a vol d'ocell.
L'artilleria bombardejant la vila per sobre la trinxera.

1691. Setge de la Seu d'Urgell a vol d'ocell.
La trinxera excavada davant per davant de la ciutat, amb alguna peça d'artilleria i tot, amb la muralla esquerdada.

1691. Setge de la Seu d'Urgell a vol d'ocell.
Perfil de la vila enquè sobresurt la vella catedral romànica, en un bon treball d'estilització per part de l'artista, d'aires prou «moderns». La majestuosa muralla reforçada per les torres.

1691. Setge de la Seu d'Urgell a vol d'ocell.
El baluard defensiu dels catalans.

1691. Setge de la Seu d'Urgell a vol d'ocell.
Les tendes franceses a l'altre costat del Segre.

1691. Setge de la Seu d'Urgell a vol d'ocell.
El Segre deixa la Cerdanya als peus del Cadí i s'obre a la primera plana urgellenca. L'altra plana urgellenca l'espera riu avall enllà.

[51] Vistes de la Seu d'Urgell

[243] Lleida roisiniana acolorida, més

Anys 1920-30. Lleida. 
Edició acolorida de les fotografies lleidatanes de Lucien Roisin.
La Porta dels Lleons a la Seu Vella.

Anys 1920-30. Lleida. 
Edició acolorida de les fotografies lleidatanes de Lucien Roisin.
Esplèndida imatge de La Seu Vella.

Anys 1920-30. Lleida. 
Edició acolorida de les fotografies lleidatanes de Lucien Roisin.
La Porta dels Apòstols a la Seu Vella.

Anys 1920-30. Lleida. 
Edició acolorida de les fotografies lleidatanes de Lucien Roisin.
La primera banqueta de Blondel, tota arbrada i ampliada en la postguerra, que marcava el límit de la muralla de riu.

Anys 1920-30. Lleida. 
Edició acolorida de les fotografies lleidatanes de Lucien Roisin.
La Plaça de la Sal amb els tendals i les persianes típiques de l'època.

Anys 1920-30. Lleida. 
Edició acolorida de les fotografies lleidatanes de Lucien Roisin.
El Carrer Major empedrat.

Anys 1920-30. Lleida. 
Edició acolorida de les fotografies lleidatanes de Lucien Roisin.
La Rambla de Ferran.

Anys 1920-30. Lleida. 
Edició acolorida de les fotografies lleidatanes de Lucien Roisin.
La font dels Camps Elisis.

Anys 1920-30. Lleida. 
Edició acolorida de les fotografies lleidatanes de Lucien Roisin.
El xalet dels Camps Elisis.

[167] Lleida per Roisin

[242] Bellpuig 1924

1924. Bellpuig (Col·lecció d'estereoscòpiques Salvany, BdC). 
Font renaixentista a la Plaça Sant Roc, amb el petit vailet carrer amunt.

1924. Bellpuig (Salvany, BdC). 
Detall de la font de 1698, que ben aviat farà 320 anys que raja, tot i que en diferents ubicacions.

1924. Bellpuig (Col·lecció d'estereoscòpiques Salvany, BdC). 
Plaça porxada de Sant Roc, racó a on actualment s'ha traslladat l'antiga font.

1924. Bellpuig (Col·lecció d'estereoscòpiques Salvany, BdC). 
Detall dels porxos de la Plaça Sant Roc, tota de terra i gens urbanitzada.

1924. Bellpuig (Col·lecció d'estereoscòpiques Salvany, BdC). 
Part de baix dels porxos de Sant Roc, on hi hagué el portal d'accés a la muralla. Les voreres marcades però el carrer de terra.

1924. Bellpuig (Col·lecció d'estereoscòpiques Salvany, BdC). 
Detall de la façana de la «Posada de P.Bertran». També s'observen fils elèctrics per dalt les façanes.

1924. Bellpuig (Col·lecció d'estereoscòpiques Salvany, BdC). 
Accés al Convent de Sant Bartomeu.

1924. Bellpuig (Col·lecció d'estereoscòpiques Salvany, BdC). 
Porta d'accés al refectori del Convent de Sant Bartomeu, amb l'antiga font per rentar-se les mans.

1924. Bellpuig (Col·lecció d'estereoscòpiques Salvany, BdC). 
Part inferior del Claustre del Convent de Sant Bartomeu.

1924. Bellpuig (Col·lecció d'estereoscòpiques Salvany, BdC). 
Font i pati del Claustre renaixentista del Convent de Sant Bartomeu.

1924. Bellpuig (Col·lecció d'estereoscòpiques Salvany, BdC). 
Porta treballada de la sagristia del Convent de Sant Bartomeu.

[239] Bellpuig 1912

[241] Camins de quan el temps era temps

La modernor des de la industrialització ençà es fonamenta en la relativització: donar un valor no absolut als paràmetres amb què volem entendre i ens relacionem amb el món. De l'abandó de l'antiga concepció material del món per part de la teoria de la relativitat, fins a l'abandó de la concepció religiosa (laïcitat) i d'organització social (democràcia per sufragi universal).

Sovint, però, ens oblidem de citar la relativització que més ens afecta a data d'avui en aquest procés de destrucció de les certeses humanes. Un aspecte que volem que sembli encara no relativitzable, absolut, però que ja no ho és gens ni mica: la destrucció de les constants del temps i de l'espai. Cada cop més ràpids, més connectats per terra, mar, aire i xarxes.

Hem quedat atrapats en aquesta acceleració ja desbocada en aquest començament de segle XXI. I això ens apressa, ens fa pendre decisions poc mesurades, no ens deixa marge a la reflexió, la crítica és tan passatgera com els mateixos fets, que sovint l'endemà ja no repeteixen a les portades. Això quan són fets, perquè sovint allò que ja ocupa els titulars no són ni fets ni actes, sinó declaracions, opinions, invectives, que com diu la dita, el vent s'acaba emportant.

Per recuperar un món que mereixi el nom d'habitable ens cal frenar, decréixer, viure amb la màxima harmonia amb l'entorn. Hem de deixar d'accelerar, de córrer, de volar, de connectar-nos a totes hores, i recuperar el sentit profund del pas del temps i de la durada de l'espai. Com quan per anar d'aquí cap allà a peu, amb mula o cavall, per camins de ferradura o carreters no hi havia cap altre remei que deixar passar el temps que s'hi esmerçava: no podia escurçar-se gaire, a tothom durava per igual el temps que tocava per transitar per l'espai, i aquella distància no tenia drecera temporal: ni per a les cartes, ni per als exèrcits, ni per al comerç, ni per a les bodes ni per als enterraments.

Aquesta constant espai-temps donava unes certituds ara perdudes. En l'època de la història que més de pressa i més aviat anem i tornem, doncs resulta que ens hem desorientat. I com deia la padrina, cal vigilar de no perdre mai l'oremus! Ara ens toca a cadascú, ei si voleu pau d'esperit, d'aturar-vos i recuperar-lo.  

Camins, que ara s'esvaeixen.
Camins que hem de fer sols.
Camins vora les estrelles,
Camins que ara no hi són.
(Sopa de Cabra)

1838. «Itinerario...». 
Lleida-Tortosa: 23 hores a pas de carreter! Per tant, era un trajecte que calia fer en dos dies, ja que a la nit els carros no portaven llums... I fins a Flix, tot un dia de caminar: gairebé 12 hores. En camí de ferradura, és a dir, amb trams en què només s'hi circulava amb animals, perquè els carros no hi passaven, al Pas de l'Ase després d'Ascó. D'on la importància de la navegació de l'Ebre.

1838. «Itinerario...». 
Des de la construcció de l'autovia cap a Barcelona vivim pràcticament en el somni d'una Catalunya ciutat. Però no fa tant de temps calien 6 hores per anar de Lleida a Mollerussa, 8 fins a Bellpuig, gairebé 11 fins a Tàrrega i gairebé 14 fins a Cervera. Per això les posades eren imprescindibles.

1838. «Itinerario...». 
De Cervera a Montblanc pel Tallat, 11 hores. Actualment, s'hi reclama la construcció d'una autovia, que sortosament la crisi ha aturar, esperem que per sempre!

1838. «Itinerario...». 
De Tàrega a Tarragona pel Tallat, ruta d'autovia alternativa, fins a 17 hores per portar el blat, el vi o l'oli fins al mar.

1838. «Itinerario...». 
Gairebé 9 hores  de Cervera fins al Segre.

1838. «Itinerario...». 
Revoltar el Montsec per tornar a trobar el Segre a Tremp des d'Artesa, una llarga jornada de cames ajudeu-me! I entre Tremp i Talarn, encara una mica més d'una hora...

1838. «Itinerario...». 
Gairebé 10 hores  de Tàrrega fins al Segre, resseguint la part superior del futur Canal d'Urgell, en camí de ferradura.

1838. «Itinerario...». 
Pujar Segre amunt des de Pons, tota una jornada.

1838. «Itinerario...». 
Travessar la Plana d'Urgell, gairebé tot un dia de sol de caminar.

1838. «Itinerario...». 
Per obrir-se pas fins a Àger, només camí d'animal o de ferradura, i allà s'acabava el pas: els Terradets no existien encara, i no arribarien fins al segle XX (1912). De Lleida a Balaguer, més de 6 hores riu amunt.

1838. «Itinerario...». 
Fins a Montblanc, més de 1o hores des de Lleida, actualment mitja hora per l'autopista (de peatge), uns minutets amb el TGV.

1838. «Itinerario...». 
Per creuar la província de Tarragona, per la mateixa ruta que actualment, 8 hores.

1838. «Itinerario...». 
Creuar la província de Tarragona fins al sud, pel coll de Balaguer, amb pas de carro o camí carreter, 20 hores.

1838. «Itinerario...». 
Com deia el padrí, per entrar a Catalunya, o siugi, travessar la Panadella, gairebé 9 hores des de Cervera.

1838. «Itinerario de la mayor parte de los caminos y veredas de las cuatro provincias...» (BNE). 
Una edició de les graelles cartesianes de distància en temps entre els pobles i viles de Catalunya.

1838. «Itinerario...». 
Horaris Barcelona - Girona.

1838. «Itinerario...». 
De Figueres fins a la Catalunya Nord.

1838. «Itinerario...». 
Més de 8 hores de Barcelona a Terrassa, tan llarg com un dia sense pa!

1838. «Itinerario...». 
Per trampejar les Costes del Garraf amb animal, més de 10 hores.

[74] Estampes vuitcentistes