QUINA LA FEM?: [241] Camins de quan el temps era temps

20121218

[241] Camins de quan el temps era temps

La modernor des de la industrialització ençà es fonamenta en la relativització: donar un valor no absolut als paràmetres amb què volem entendre i ens relacionem amb el món. De l'abandó de l'antiga concepció material del món per part de la teoria de la relativitat, fins a l'abandó de la concepció religiosa (laïcitat) i d'organització social (democràcia per sufragi universal).

Sovint, però, ens oblidem de citar la relativització que més ens afecta a data d'avui en aquest procés de destrucció de les certeses humanes. Un aspecte que volem que sembli encara no relativitzable, absolut, però que ja no ho és gens ni mica: la destrucció de les constants del temps i de l'espai. Cada cop més ràpids, més connectats per terra, mar, aire i xarxes.

Hem quedat atrapats en aquesta acceleració ja desbocada en aquest començament de segle XXI. I això ens apressa, ens fa pendre decisions poc mesurades, no ens deixa marge a la reflexió, la crítica és tan passatgera com els mateixos fets, que sovint l'endemà ja no repeteixen a les portades. Això quan són fets, perquè sovint allò que ja ocupa els titulars no són ni fets ni actes, sinó declaracions, opinions, invectives, que com diu la dita, el vent s'acaba emportant.

Per recuperar un món que mereixi el nom d'habitable ens cal frenar, decréixer, viure amb la màxima harmonia amb l'entorn. Hem de deixar d'accelerar, de córrer, de volar, de connectar-nos a totes hores, i recuperar el sentit profund del pas del temps i de la durada de l'espai. Com quan per anar d'aquí cap allà a peu, amb mula o cavall, per camins de ferradura o carreters no hi havia cap altre remei que deixar passar el temps que s'hi esmerçava: no podia escurçar-se gaire, a tothom durava per igual el temps que tocava per transitar per l'espai, i aquella distància no tenia drecera temporal: ni per a les cartes, ni per als exèrcits, ni per al comerç, ni per a les bodes ni per als enterraments.

Aquesta constant espai-temps donava unes certituds ara perdudes. En l'època de la història que més de pressa i més aviat anem i tornem, doncs resulta que ens hem desorientat. I com deia la padrina, cal vigilar de no perdre mai l'oremus! Ara ens toca a cadascú, ei si voleu pau d'esperit, d'aturar-vos i recuperar-lo.

Camins, que ara s'esvaeixen.
Camins que hem de fer sols.
Camins vora les estrelles,
Camins que ara no hi són.
(Sopa de Cabra)

1838. «Itinerario...».
Lleida-Tortosa: 23 hores a pas de carreter! Per tant, era un trajecte que calia fer en dos dies, ja que a la nit els carros no portaven llums... I fins a Flix, tot un dia de caminar: gairebé 12 hores. En camí de ferradura, és a dir, amb trams en què només s'hi circulava amb animals, perquè els carros no hi passaven, al Pas de l'Ase després d'Ascó. D'on la importància de la navegació de l'Ebre.

1838. «Itinerario...».
Des de la construcció de l'autovia cap a Barcelona vivim pràcticament en el somni d'una Catalunya ciutat. Però no fa tant de temps calien 6 hores per anar de Lleida a Mollerussa, 8 fins a Bellpuig, gairebé 11 fins a Tàrrega i gairebé 14 fins a Cervera. Per això les posades eren imprescindibles.

1838. «Itinerario...».
De Cervera a Montblanc pel Tallat, 11 hores. Actualment, s'hi reclama la construcció d'una autovia, que sortosament la crisi ha aturar, esperem que per sempre!

1838. «Itinerario...».
De Tàrega a Tarragona pel Tallat, ruta d'autovia alternativa, fins a 17 hores per portar el blat, el vi o l'oli fins al mar.

1838. «Itinerario...».
Gairebé 9 hores de Cervera fins al Segre.

1838. «Itinerario...».
Revoltar el Montsec per tornar a trobar el Segre a Tremp des d'Artesa, una llarga jornada de cames ajudeu-me! I entre Tremp i Talarn, encara una mica més d'una hora...

1838. «Itinerario...».
Gairebé 10 hores de Tàrrega fins al Segre, resseguint la part superior del futur Canal d'Urgell, en camí de ferradura.

1838. «Itinerario...».
Pujar Segre amunt des de Pons, tota una jornada.

1838. «Itinerario...».
Travessar la Plana d'Urgell, gairebé tot un dia de sol de caminar.

1838. «Itinerario...».
Per obrir-se pas fins a Àger, només camí d'animal o de ferradura, i allà s'acabava el pas: els Terradets no existien encara, i no arribarien fins al segle XX (1912). De Lleida a Balaguer, més de 6 hores riu amunt.

1838. «Itinerario...».
Fins a Montblanc, més de 1o hores des de Lleida, actualment mitja hora per l'autopista (de peatge), uns minutets amb el TGV.

1838. «Itinerario...».
Per creuar la província de Tarragona, per la mateixa ruta que actualment, 8 hores.

1838. «Itinerario...».
Creuar la província de Tarragona fins al sud, pel coll de Balaguer, amb pas de carro o camí carreter, 20 hores.

1838. «Itinerario...».
Com deia el padrí, per entrar a Catalunya, o siugi, travessar la Panadella, gairebé 9 hores des de Cervera.

1838. «Itinerario de la mayor parte de los caminos y veredas de las cuatro provincias...» (BNE).
Una edició de les graelles cartesianes de distància en temps entre els pobles i viles de Catalunya.