[173] Dels Mangraners a Margalef per la 4a Sèquia

2012. Dels Mangraners a Margalef per la Quarta Sèquia principal del Canal d'Urgell.

Mapa del començament de la ruta, al final del trajecte de la 4a «secla», justament darrere la rotonda de la N-II i del Polígon dels Frares.

2012. Dels Mangraners a Margalef per la Quarta Sèquia principal del Canal d'Urgell.

Vista de la Seu Vella des de dalt del pont de l'AVE del Carrer Palauet.

2012. Dels Mangraners a Margalef per la Quarta Sèquia principal del Canal d'Urgell.

Pujant per la Costa dels Mangraners, un mas de tàpia entre l'«aufals» segat, i l'antic rentador. Tantes escultures inútils que posem als nostres carrers i no som bons per arreglar aquest safareig, record d'un temps i d'una manera de viure.

2012. Dels Mangraners a Margalef per la Quarta Sèquia principal del Canal d'Urgell.

L'antic hangar del camp d'aviació dels Mangraners, de planta arquitectònica racionalista dels anys 20-30, ara reconvertit en rockòdrom i amb l'estel de Nadal durant el pessebre vivent del barri.

2012. Dels Mangraners a Margalef per la Quarta Sèquia principal del Canal d'Urgell.

L'acabament de la 4a sèquia és l'origen del nostre trajecte.  Hi baixem des del restaurant verd del Polígon dels Frares. La vella bassa d'aigua i el darrer salt, a tocar de la rotonda de la N-II, conformen el lànguid final d'una sèquia ufanosa aigües amunt.

2012. Dels Mangraners a Margalef per la Quarta Sèquia principal del Canal d'Urgell.

La banqueta d'àlbers en aquest tram revirat per sota del polígon. Les parets acabades amb trossos d'ampolles clavats al ciment, un vell dispositiu antilladres tradicional.

2012. Dels Mangraners a Margalef per la Quarta Sèquia principal del Canal d'Urgell.

La magnífica banqueta de plataners que guardava del sol el canalista, quan encara existia aquest ofici als Canals d'Urgell, continua oferint l'ombra a l'excursionista.

2012. Dels Mangraners a Margalef per la Quarta Sèquia principal del Canal d'Urgell.

Passem per Torre Ribera i arribem als plans de Grealó, plens d'activitat agropecuària. Ja pot anar cara la palla, ja, que potser val més el cobert que les paques!

2012. Dels Mangraners a Margalef per la Quarta Sèquia principal del Canal d'Urgell.

Un preciós Fordson Super Major, amb son característic blau cel intens, un dels pioners en la mecanització agrària lleidatana. El seu lloc hauria de ser al gran museu agrícola que la ciutat de Lleida no té, per a vergonya pública.

2012. Dels Mangraners a Margalef per la Quarta Sèquia principal del Canal d'Urgell.

Els famosos salts d'aigua al llarg dels Canals d'Urgell, aquí els de Grealó. Un rodet o corró dels de tracció animal, vaguerós al marge, encara no reconvertit en element decoratiu de jardí.

2012. Dels Mangraners a Margalef per la Quarta Sèquia principal del Canal d'Urgell.

 «Camí de sol - per les rutes amigues - unes formigues», tal com Salvat-Papasseit escrigué.

2012. Dels Mangraners a Margalef per la Quarta Sèquia principal del Canal d'Urgell.

Pont original encara amb dos dels mollons dels cantons que servien de guia per als carros. Suposo que les sèquies devien fer-se poc després del Canal principal, però caldria consultar-ho.

2012. Dels Mangraners a Margalef per la Quarta Sèquia principal del Canal d'Urgell.

Vista del tossal de Moredilla, en aquesta època de l'any envoltat o bé de grogosos rostolls o bé de verds panissars (no pedregats, encara).

 part 2:
[174] De Grealó a Margalef per la 4a Sèquia

[172] Lleida abans de la guerra, més

Anys 1920-30. Lleida, vista del Segre i del pont. 
Esplèndida imatge de la ciutat des de dalt del campanar de la Seu, amb tot l'areny del riu, els Camps Elisis i l'incipient Cap-pont a l'altra banda.

Anys 1920-30. Lleida, Seu Nova. 
Façana de la catedral barroca setcentista, construïda per mor de l'ocupació militar espanyola de la Seu antiga des de 1707.

Anys 1920-30. Lleida, Seu Nova. 
El cor de la catedral, obra barroca de Lluís Bonifàs Massó, cremat al 1936 al començament de la guerra.

Anys 1920-30. Lleida, Camps Elisis. 
La glorieta i el xalet.

Anys 1920-30. Lleida, Camps Elisis. 
Vista del passeig central.

Anys 1920-30. Lleida, Pont del riu Segre i vista de la Seu Vella. 
El magnífic pont de ferro de 1911 i la Seu Vella amb el signe de l'ocupació: els arcs tapiats relluents de blanc de calç.

Anys 1920-30. Lleida, Seu Vella. 
Porta de l'Anunciata militaritzada.

Anys 1920-30. Lleida, Seu Vella. 
Bella perspectiva de la Seu amb el cloquer gegantí.  

Anys 1920-30. Lleida. 
Vista de la ciutat des de Gardeny, amb tot el lateral de l'edifici del Seminari que s'aprecia cap dalt a l'esquerra, i l'alta fumera potser de l'Electrica, al costat del molí del Bartolo i la bassa d'aigua que hi havia del rierol de la vall de la Mariola.

[171] Lleida abans de la guerra

[171] Lleida abans de la guerra

Anys 1920-30. Lleida de nit.
La silueta de la Seu retallada a l'hora foscant. (àlbum de fotos, del qual en desconec l'autor). Més aviat de cap als anys 30, per la gran il·luminació nocturna que s'aprecia, que fou ampliada i electrificada cap a la segona meitat dels 20, i que marcà en els lleidatans de l'època un sentiment d'arribada a la modernor.

Anys 1920-30. Lleida, Av. de Blondel.
Una avinguda empedrada, encara amb la banqueta estreta.

Anys 1920-30. Lleida, piscines del Camp d'Esports. 
La magnífica piscina de les instal·lacions de la Joventut Republicana, una altra de fita de modernor en «aquella ciutat d'ideals que volíem bastir».

Anys 1920-30. Lleida, façana de l'antic Hospital de Santa Maria.
La Mare de Déu de l'Hospital, que des del segle XV fins al 2006 ha presidit l'entrada. La monumental escultura ara es pot apreciar traient el cap en una de les sales d'exposicions.

Anys 1920-30. Lleida, pati de l'antic Hospital de Santa Maria.
Font al centre del pati.

Anys 1920-30. Lleida, Museu Morera.
El museu es creà el 1914 per impuls de la Paeria i la Diputació i l'impressionant edifici s'inaugurà el 1917, a l'antic Mercat de Sant Lluís, on avui s'aixeca l'Estació d'Autobusos, i on s'estarà fins al 1934.

Anys 1920-30. Lleida, Passeig de Boters. 
La Rambla d'Aragó, encara de terra, vista cap avall des de davant de les cases Balasch modernistes, a la dreta.

Anys 1920-30. Lleida, Canal de Seròs.
Vista de la presa de la Mitjana, amb el pont del camí Granyena.

Anys 1920-30. Lleida, carrer d'Anselm Clavé.
A tocar de l'estació, sempre ple de magatzems i tot empedrat.

[793] La Lleida de Reparaz

[170] Grumolls de somnis

«Nen, pren-te lo cola-cao, que se fa tard!» Amb tota seguretat us puc dir que aquesta és la frase que més vaig sentir durant la meua infantesa a Alcoletge. Tant al matí, a l'hora d'esmorzar, pendent de les dedicatòries de Ronda Matinal (...para Willy el andorrano, de parte de...), mentre el rellotge s'escolava i calia agafar la cartera i caminar fins a l'escola a l'altra banda del poble, com a la nit, a l'hora d'anar a dormir. La veritat és que mai no va acabar d'agradar-me, el cola-cao, els grumolls no em feien el pes i jo n'era molt, però molt, de llepafils. A diferència de quan els meus fills eren petits (perquè ara encara crec que és més exagerat i no sé ni si la crisi ho pot arreglar), per molt que no t'agradés una cosa, què hi farem, tocava i punt, sense alternativa. Al capdavall el costum feia la feina: glop rere glop de cola-cao... i així me n'he fet de gran... potser massa i tot! (ara toca dieta).

Les capses de llauna dels paquets familiars eren molt preuades de tots els de casa. Tothom en volia una, i cada vegada que la mare en comprava una altra, ostres!, era més bonica que l'anterior. Cadascú s'hi guardava les seues coses, els seus petits secrets, les cosetes que més il·lusió li feien, les il·lusions petites boniques de la vida d'infant. Quan fent obres a casa les tornes a desentaforar del lloc on s'havien colgat, el cor et fa un bot. A l'hora d'obrir-les, sempre a poc a poc, contenint l'emoció, t'adones de com el temps, la memòria i el record s'alien per remembrar-te allò que eres, potser també allò que volies ser. No siguem massa severs amb nosaltres mateixos si ho confrontem amb allò que som: ningú no és perfecte i no oblidem que l'arribada és el camí mateix. 

Anys 1960-70. Les capses de llauna del Cola-cao. 
A la «capsa rosa dels cotxes vells» vaig començar-hi la meua primera col·lecció de segells.

Anys 1960-70. Les capses de llauna del Cola-cao: «el alimento de la juventud». La «capsa verda dels cotxes vells» no era de la meua propietat, i per això mateix sempre em va semblar més guapa, i font de nombroses batalles fraternals.

Anys 1960-70. Les capses de llauna del Cola-cao. 
La «capsa dels rellotges» era una mena de capsa d'eines, plena de claus i caragols, de la cinta mètrica i del filabarquí.

Anys 1960-70. Les capses de llauna del Cola-cao. 
La «capsa de les floretes blanques» amb fils, didals i agulles, amb l'ou de fusta de sargir mitges i mitjons.

Anys 1960-70. Les capses de llauna del Cola-cao. 
La «capsa de les roses» era la dels colors i «llàpissos».

Anys 1960-70. Les capses de llauna del Cola-cao. 
La «capsa de la bicicleta» tenia les meues col·les de «sants» (ara dits cromos) de futbolistes, tots ben classificats i embolicats amb una «goma de pollastre».

Anys 1960-70. Les capses de llauna del Cola-cao. 
Aquesta era la «capsa dels xinets», que es guardava a l'espill del quarto de bany, aquells espills amb diferents parts que s'obrien i per dins eren com estanterietes.

Anys 1960-70. Les capses de llauna del Cola-cao. 
La farmaciola, amb les gases. la mercromina i l'esparadrap, que tot ho curaven. Com coïa l'aigua oxigenada als genolls pelats!

Anys 1960-70. Les capses de llauna del Cola-cao. 
La «capsa dels gatets» guardava joguines diminutes: una baldufa, boles de vidre, un parell de io-ios, una baralla de cartes...

Anys 1960-70. Les capses de llauna del Cola-cao. 
La «capsa negra de les flors» va continuar la meua col·le de segells, que després va passar a la capsa rodona del mateix estampat.

Anys 1960-70. Les capses de llauna del Cola-cao. 
La «capsa rodona» on va acabar la meua primera i única col·lecció de segells. I vosaltres, benvolguts xics i xiques lectors, no recordeu les capses de la vostra infantesa?

[118] Rajoletes de perfil