Seguidors

20120104

[89] Lo Cappont lleidatà

1895. Una de les primeres fotografies de Cappont, publicada al diari EL PALLARESA de l'11 de maig, per la festa major de la ciutat. 
S'hi veu l'areny des del pont per avall, avui canalitzat i urbanitzat (Carrer Jaume II). Les dones fan safareig al riu, al bat del sol de maig, amb la llençolada estesa a l'arena. Al fons, els plataners dels Camps Elisis, que ja tenien quaranta anys ben bons, i la fumera de la serradora.
1895.  Des del 1869, l'alcalde Fuster havia aixecat la prohibició de construir al Cappont. 
Aquesta prohibició era vigent des del s.XVII, quan el barri quedà destruït pel setge durant la Guerra dels Segadors, al qual han seguit els setges de la Guerra de Successió (s.XVIII), de la Guerra del Francès (s.XIX) i de la Guerra Civil (s.XX). No està gens malament!
1563. Cappont. Detall del gravat lleidatà de Wyngaerde, pintor de la cort de Felip II. 
Hi podem contemplar el Cappont completament poblat i tancat, la qual cosa indica que els seus habitants no malvivien en un raval fora el pont, sinó que tenien propietats i condició de ciutadans.
1901. Les vistes de Lleida i la Seu des de Cappont són obligades. 
Les fires de bestiar hi tenien lloc perquè no calia que els animals entressin a la ciutat, i s'hi podien abeurar amb placidesa, com aquest ramat de corders. Al fons, veiem els plataners de la part de dalt de la Rambla de Ferran (avui pròpiament de l'Avinguda Francesc Macià), encara jovenets, i els arcs del «castell» tapiats, ja que encara feia de caserna de tropes espanyoles (des de Felip V i fins al 1947).
1904. Bestiar a Cappont. El nostre barri sempre ha tingut vocació d'aparcament, fins avui. Les mules amb les sàrries plenes de productes de l'horta per portar a mercat, però sense entrar els animals a la ciutat. 
A l'esquerra, l'antiga carretera de Barcelona, encara sense enllambordar i amb els arbres encara jovenets. Darrere aquests arbres, s'aprecien les columnes que marcaven l'entrada als Camps Elisis, el parc que féu renàixer el barri, des de la seua construcció el 1864 per l'alcalde Fuster, a imitació de la famosa avinguda parisenca. El pont, al fons, tenia els dos darrers ulls refegits, i fins després de la riuada del 1907 no serà refet del tot i reinaugurat el 1911, fins a la voladura del 1938.

1907. Cappont. Dos imatges de la destrucció de la riuada de 1907. 
Amb el riu sense canalització (que no arribarà fins no gaire més de vint anys), i encara sense pantans al Pirineu, les avingudes d'aigua han estat freqüents, i Cappont n'ha patit reiteradament les conseqüències devastadores. Observem la marca de l'aigua sobre les parets, més alta que un home.
1910. La carretera de Barcelona a Cappont. 
El barri riu amunt, fins al pont del ferrocarril, començava a omplir-se de magatzems i cases, i resseguia tot el parc dels Camps Elisis.
1910. Cappont riu amunt. 
Detall de l'inici de la carretera de Barcelona amb els Camps Elisis a l'altre costat.
1910. Cappont riu amunt. 
L'areny del Segre sempre havia estat abundós abans de la construcció dels pantans pirinencs, que de seguida arribaria aquella mateixa dècada. Al fons, el pont del ferrocarril. A la dreta, les mules i algun carro en el pàrquing del Cappont de fa un segle.





20111231

[88] Remix 1961

Em recorda el meu amic Frangisco que havia de dedicar-li un «post» (planerament dit, una empostada digital) per raó del seu cinquantenari (50!). Mig segle és una quantitat de temps ja respectable, sobretot quan t'hi atanses. Dedicat a tots els qui van nàixer en aquell inici (1961) de la primera dècada prodigiosa. Quines bones collites, oi?

Molta merda per a tots vosaltres, benvolguts xics i xiques lectors, en el teatre del món 2012! (feu el refotut favor de llegir fins al final)!

1961. 
Placa de circulació de vehicles motoritzats. 
De la vella moto Guzzi del meu papa.
1961. 
Lleida, ciutat pubilla de la sardana.

1961. 
Comença el xoc de civilitzacions: l'inici del turisme massiu a les platges (foto: La Vanguardia).
1961. 
Cinquanta anys de «Cavall Fort».
1961. 
No és una «play station» model retro. Així eren de lletges les teles, les poques que hi havia!

1961. 
Logo original d'Òmnium Cultural. Cinquanta anys fent cultura. Salve!

1961. 
Cinquanta anys sense Sagarra: «Un camí. Quina cosa més curta de dir!/ Quina cosa més llarga de seguir!»

1961. 
Els primers tractors Nuffield de l'horta de Lleida i la Plana d'Urgell.
1961. 
Cinquantenari de la Volta Ciclista a Catalunya.
1961. 
Així era la gasolinera de Bell-lloc, la més psicodèlica dels voltants en aquella època. Que no hi faltin els 600, és clar!
1961. 
Els padrins aquests que encara canten, però quan començaven, i les mames i tietes nostres en cantaven totes les lletres.
1961. 
Piero Manzoni. Merda d’artista, Merde d’artiste, Artist’s shit, Künstlerscheiße.   
Noranta llaunes de 5 x 6,5 cm d'excrements propis que es venien al pes segons la cotització diària de l'or. Les podeu trobar al MOMA, al Pompidou, a la TATE i al MACBA. Per l'expansió dels gasos, algunes llaunes han petat, mai tan ben dit. L'any 2007 se'n subhastà una per 124.000 €. Les raons per què ho féu segueixen vigents, i ampliables a moltes altres facetes del nostre món postmodern. Ei, potser m'equivoco. 




20111230

[87] Bon Cap d'Any

Tant si us ho agafeu pel cap que s'acaba com pel cap que comença, i encara millor si us ho preneu per tots dos caps, heus ací els meus desitjos de felicitat per als propers 366 dies. Estigueu bonets!
Anys 1902-12. Tarja de felicitació del Cu-cut.
 Encara amb ortografia prefabriana, obra del caricaturista Gaietà Cornet, que signava amb un cor amb l'afegit de la segona síl·laba del cognom.

Anys 1902-12. Cu-cut.
El ninot del Cu-cut representava un pagès mudat i tocat de barretina, ben grassó, panxacontent i campetxano, sempre amb un somriure de galta a galta. El setmanari satíric «Cu-Cut» arribà a tiratges de 60.000 exemplars!
Anys 1902-12. Diu el Cu-cut: 
«Si un consell haig de donarvos/ no'n trobareu de melló/ que ofegar les vostres penes/ ab gall, torrons i vi bo».
Anys 1902-12. Cu-cut.
El ninot del Cu-cut representa l'esperit sorneguer i crític del seu autor, Gaietà Cornet, i del setmanari que li donava nom, publicat des del 1902 i desaparegut ara farà cent anys, l'any 1912, per massa fotent a la vista dels rectors de la Lliga.
Anys 1902-12. Felicitació de Gaietà Cornet. 
A sota, un Cu-cut de la ploma del dibuixant M. Cuyàs.
Anys 1902-12. Felicitació de Gaietà Cornet. 

20111217

[85] Centenari sobre rodes

1911. Primera Volta Ciclista a Catalunya. 
Cartell.
1911. Primera Volta Ciclista a Catalunya. 
Sortida dels corredors, amb les cambres dels pneumàtics creuats en bandolera, ja que no hi havia els cotxes d'assistència. Ben abrigats amb gorra i tot, al mes de gener.
1912.  II Volta Ciclista a Catalunya. 
A la sortida de Manresa en carretera sense asfaltar.
1925. VII Volta Ciclista a Catalunya. 
A la sortida de Manresa uns quants anys després, amb el camí sense asfaltar encara.
1926. VIII Volta Ciclista a Catalunya. 
El guanyador, el francès Víctor Fontan, és felicitat entre la gernació agombolada a l'esplanada de la propera fira-exposició de Barcelona.
1927. Imatges de la IX Volta Ciclista a Catalunya. 
Els pneumàtics al coll, i les ulleres imprescindibles per subsistir a la pols dels camins, acompanyats d'alguna motocicleta.
1930.  XII Volta Ciclista a Catalunya. 
Mariano Cañardo, el guanyador a la recta de la Gran Via a l'alçada de les Arenes.
1930. XII Volta Ciclista a Catalunya al pas per Castelldans.
1930. XII Volta Ciclista a Catalunya. 
Les punxades i la sortida de cadena eren el principals enemics dels ciclistes en els camins anomenats carreteres d'aquella època.
1931. XIII Volta Ciclista a Catalunya. 
Una imatge sensacional i repetida a cada cursa fins avui, tot i que ara no cal fer-ho a galleta plena.
1934. XVI Volta Ciclista a Catalunya. 
Pas per sota l'Arc de Berà del ciclistes amb el doble bidó al manillar. El pilot ja era acompanyat de cotxes.

1934. XVI Volta Ciclista a Catalunya. 
A l'estiu, la intensa calor feia aturar els ciclistes a les fresques aigües de les fonts pirinenques.
1934. XVI Volta Ciclista a Catalunya. 
El guanyador amb els genolls pelats i la cara i cabells empolsegats.
1935. XVII Volta Ciclista a Catalunya. 
Les llambordes dels carrers de Barcelona tampoc no eren el ferm ideal per al ciclista.


20111211

[84] De la Guia de Pleyan, 1882

Nascut fa cent setanta anys i mort en fa cent vint, Josep Pleyan i de Porta (Lleida, 1841 — 1891) fou un d'aquells homenots vuitcentistes, saberuts, catalanistes, conservadors. Com tants d'altres d'aquell seu temps, tingué la gosadia de creure en una pàtria, la pàtria de la seua llengua, cultura i història. De fet, dècades i dècades després, tot i que aquestes creences ens puguin semblar insuficients, encara hi ha molts conciutadans nostres que ignoren, voluntàriament o per deixadesa, com els qui vingueren abans que nosaltres van aconseguir de subsistir en aquest remot, boirós, planer tros de món i la manera de com ho feren. Per això sempre he tingut feblesa pels qui s'han dedicat a recordar-nos-ho. 

La nostra ciutat honora Pleyan i de Porta amb un carrer, cap al darrere d'Hisenda i la Creu Roja, al costat del de Jaume I i als peus de Sant Martí. De ben segur que li ha de plaure al qui fou cronista oficial de la ciutat i impulsor de la Renaixença lleidatana. Tot i la seua mort primerenca, als cinquanta anys, la seua tasca i obra ja eren reconeguts. Sens dubte, estava destinat a esdevindre la gran figura lleidatana venerada entre el món de la represa cultural del segle XIX. 

1882. Portada de la Guia de Lleida, de Josep Pleyan i de Porta. 
Decorada amb tradicions de fa cent trenta anys: la processó de Sant Anastasi, el pal de cucanya amb el capó penjat a dalt de tot, les curses de cavalls concorregudes als afores de la ciutat, l'envelat, els focs d'artifici, el carnestoltes.
1882. Guia de Lleida, de Josep Pleyan i de Porta. 
L'hospital militar a l'antic hospital de Santa Maria, amb la guàrdia a la porta.
1882. Guia de Lleida, de Josep Pleyan i de Porta. 
De la plaça Sant Joan als porxos de la Paeria, un tros de carrer principal, amb fanals de gas i tot.
1882. Guia de Lleida, de Josep Pleyan i de Porta. 
Plànol de la ciutat tot just alliberada de la muralla. A l'esquerra de la porta de Sant Antoni, el previst «ensanche», el novíssim passeig de Boters (Rambla d'Aragó actual), la Carretera de Huesca (Carrer Balmes actual), amb les teuleries sota de Sant Martí, el nou passeig arbrat de circumval·lació (actual Prat de la Riba). L'espai ocupat per la muralla és ara urbanitzat i arbrat, també davant del riu, amb el passeig de «Fernando» ja obert. D'aquí fins al pont i Blondel avall, s'han canviat murs per arbres, però encara no s'ha guanyat terreny al riu per eixamplar els vials.

1882. Guia de Lleida, de Josep Pleyan i de Porta. 
1882. Guia de Lleida, de Josep Pleyan i de Porta. 
Gravat de l'antiga església de Sant Joan, enderrocada el 1868. Avui només en podem contemplar les restes del mur de l'absis colgades a la punta del pàrquing de la plaça, gairebé davant de l'església nova. Mostrava una esplèndida rosassa damunt la portalada romànica.
1882. Guia de Lleida, de Josep Pleyan i de Porta. 
Les restes de l'església de Sant Ruf, ben extramurs (a la carretera d'Albesa, molt més enllà del carrer del mateix nom), en runa per causa consecutiva dels setges de la guerra dels Segadors, de Successió i del Francès.
1882. Guia de Lleida, de Josep Pleyan i de Porta. 
Magna i inusual vista de Lleida, des del nou «ensanche», riu avall, amb les siluetes retallades de les torres de totes dos Seus, la Vella i la Nova.
1882. Guia de Lleida, de Josep Pleyan i de Porta. 
Detall amb els ulls del pont perfectament dibuixats.
1882. Guia de Lleida, de Josep Pleyan i de Porta. 
Detall amb els arbres de Blondel i les columnes de l'edifici del futur Museu Morera al fons (sota el campanar).
1882. Guia de Lleida, de Josep Pleyan i de Porta. 
Contraportada amb una vista de la Seu i una torre de l'horta amb un pagès, en una síntesi de la història de la ciutat (referència a les arrels pageses, que a molts lleidatans no plau recordar i se n'avergonyeixen).