[2472] Vistes renovades de Lleida, 1974

 

1974. Lo Fernandito, Lleida, 

Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).

Vistes de la ciutat d'abans de la guerra i de la del tardofranquisme, encara amb els noms imposats per la dictadura (espanyola) al nomenclàtor, que no cal que recordem. El peu de foto, però, errà en l'emparellament per obra i gràcia dels follets de la impremta: la descripció del passeig de Francesc Macià era bescanviada per la de Prat de la Riba. Aquest bocí de passeig, popularment, fou conegut com a Fernandito, per ser més petit que el gran passeig de Fernando, com tothom deia. L'antiga plaça Cabrinety, lloc d'aparcament de camions i cotxes de línia havia sigut urbanitzada davant del nou edifici de postguerra del Gobierno Civil. En digueren Plaça de la Pau, però els franquistes ho van fer per recordar la (seua) guerra.

1974. Los Campos, Lleida, 

Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).

L'antic refugi xinesc desaparegué, però no el xalet, també aixecat d'abans de la guerra. Lloc d'enamorats a la fi del segle XIX, el jovent de l'últim quart del segle XX preferia, diu el text, les discoteques més que no pas l'«aire puro y al ambiente reconfortante de nuestros parques».

1974. La Seu Vella, Lleida, 

Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).

La Seu Vella, recuperada per al poble i en vies de restauració. Els militars (espanyols) van haver de deixar-la a causa de la força de l'avanç de la història. Això sí, significativament, van haver de traslladar-se, ell tots solets, a l'altre turó de la ciutat. 

1974. Blondel, Lleida, 

Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).

Ha calgut girar les imatges per poder-les reconèixer. De la Banqueta enllambordada (hi veiem la cantonada amb el pont vell i únic) a la moderna avinguda de Blondel, «con mucho tráfico, contaminación... pero muy bella y práctica». La borratxera urbanística que vivia la ciutat pràcticament des dels darrers anys 50, havia obcecat i encegat el sa judici de la clase dirigente local. Pel que fa a l'avinguda, aviat hi afluixaria el trànsit, amb l'obertura de la variant dels Instituts, llavors encara de l'Institut, de l'un de sol que, per poc temps més, hi hagué. 

1974. Plaça Ricard Vinyes, Lleida, 

Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).

De l'antic monument als Caídos (espanyols) a la plaça més moderna de la ciutat... plena de sis-cents, renaults 4 i aquells primitius vehicles de quatre rodes que els nostres pares anomenaven autos...

1974. L'antic Hospital de Santa Maria, IEI, Lleida, 

Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).

Encara havien d'arribar anys de més i millors actuacions de restauració, però llavors ja feia més de cinquanta o seixanta anys que ja no feia d'hospital.

1974. La Rambla d'Aragó, Lleida, 

Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).

La vella creu de Sant Antoni o dels Tres Tombs fou traslladada a la nova cruïlla de Balmes amb Vallcalent, un cop desaparegut el gran edifici de la presó. Al lloc de la creu, la font ornamental, que encara subsisteix, des d'aquest any mateix envoltada de carrils bici per totes bandes... Llavors la ciutat era territori per a la circulació, avui es vol propietat dels vianants.

1974. Blondel, Lleida, 

Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).

La famosa xurreria de la plaça de Blondel d'abans de la guerra, del tot desapareguda davant la força de la carretera N-II a la banqueta de la postguerra. Aquest aparcament encara subsistia als anys 80, i era a on servidor solia aparcar l'R-4 en els anys que calia pujar el carrer Cavallers per anar a l'Estudi General. Temps era temps, oi?

1974. Plaça Riamon Berenguer IV, Lleida, 

Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).

La vella plaça que sorgí de l'enderroc dels edificis que tapaven l'estació de ferrocarril serví per donar una bella fi al passeig de Ferran. Durant anys, el parell de castanyers més a l'extrem no deixaren aliniar-la, fins que, amb l'obligat trasllat dels arbres (plantats davant l'estació mateix i dels quals se n'ha salvat un) s'ha pogut endreçar la via fins al pont. 

1974.  Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).

Capçalera de la publicació "cultural" dirigida per José M. Alvarez Pallás (a la biografia que se n'escriu al Diccionari biogràfic de les Terres de Lleida, ni tan sols li col·loquen obert). Periodista i escriptor de tendències conservadores no bel·ligerants amb el catalanisme abans de la guerra, passà a falangista (espanyolista) des del 1938 en endavant. Com a servei als nous invasors, fou un dels màxims impulsors del leridanismo (aquell barroer intent de separació de Lleida de Catalunya) des d'aquesta revista que creà l'any 1958.

Arribant al 1974, gairebé amb el seu Caudillo en llit de mort, encara no hi escrivia pràcticament ni una ratlla en la llengua dels lleidatans. No fa falta afegir gran cosa més...

[2465] Les obres de la Rambla d'Aragó lleidatana, 1969

[2471] Lleidatans cap a Salou i Coma-ruga, 1910

 

1910. Lleidatans cap a Salou.

«Diario de Lérida», de 6 d'agost (FPIEI).

En aquells començaments de segle XX, el mercat lleidatà de classe alta era interessant: algun hotel de Salou s'anunciava a la premsa de Lleida. Les 6 pta. que valia l'estada no sabem per quants dies duraven. Això sí, llavors ja tenien clar que Salou era una de les millors platges de la costa catalana.

Anys 1910. Platja de Salou. Foto L. Roisin. 

1914. Lleidatans cap a Salou.

«El Correo de Lérida», de 16 de juliol (FPIEI).

Igual que es feien en els balnearis d'aigües de l'interior, les estades a la costa eren per fer-se banys,  però en aquest cas hom podia gaudir de l'aigua salada, del sol i del vent directament al mar. Un bon allotjament i una millor restauració eren part decisiva del reclam. 

 

1915. Lleidatans cap a Salou.

«El Ideal», de 16 de juliol (FPIEI).

 

 1916. Lleidatans cap a Salou.

«El Pallaresa», de 4 de juliol (FPIEI).

Ni la Guerra Europea trencava la tradició estiuenca. Ja es parlava d'estiuejants i de lloguers d'apartaments al «barrio marítimo» de Salou.

1910. Lleidatans cap a Salou.

«El Ideal», de 27 d'agost (FPIEI).

Òpera a l'arena de la platja salouenca. Els actuals festivals d'estiu també tenen antecedents.

 

1929. Lleidatans cap a Salou.

«Diario de Lérida», de 19 de juliol (FPIEI).

 1920. Lleidatans cap a Salou.

Revista bimensual «Urgell-Segarra», d'1 d'agost (FPIEI).

Cada estiu, diaris i revistes anunciaven l'anada (o la tornada) d'alguns acabalats, i senyores, a l'estiueig de Salou, a l'abast de molt pocs als pobles i viles lleidatanes. 

 

 1920. Lleidatans cap a Coma-ruga.

Revista bimensual «Urgell-Segarra», d'1 d'agost (FPIEI).

La platja del Vendrell, a Coma-ruga, també fou lloc de banys d'estiu. De fet, el barri marítim sorgí al voltant dels establiments balnearis i hotelers que s'hi establiren ja des de finals del segle XIX.

Anys 1910-11. Coma-ruga (Foto: ACAP). 

El Gran Hotel Balneari Oriental Miramar de Coma-ruga, a tocar (a l'esquerra) del balneari, davant l'estany amb barquetes. L'any 17 s'hi hostatjà en Picasso amb la ballarina russa Olga Khokhlova. 

 1916. Lleidatans cap a Coma-ruga.

«El Correo de Lérida», de 15 d'agost (FPIEI).

Palmeres i eucaliptus, platja plana apropiada a dones i xiquets, «poblado de chalets y afluencia de turistas».

Anys 1910-20. Coma-ruga.

Les primeres i inevitables promocions de xalets, llavors en estil modernista. 

 1917. Lleidatans cap a Coma-ruga.

«La Prensa», Lleida, 26 de juny (FPIEI).

Publicitat de xalets de lloguer a primera línia de mar.

 1917. Lleidatans cap a Coma-ruga.

«El Duende: semanario de la vida local», Lleida, 7 de juliol (FPIEI).

Publicitat del gran balneari coma-ruguenc. Calia transbordar a Picamoixons. A banda de l'hotel, també disposava de xalets de lloguer. El reclam sempre eren banys «medicinales y de oleaje».

1920. Lleidatans cap a Coma-ruga.

«El Ideal», Lleida, 10 de juliol (FPIEI).

Banys de mar i de pila, o sigui, d'interior en banyeres d'aigua salada, per als porucs que no gosessin entrar al mar.

 1934. Lleidatans cap a Salou.

Revista «Pla i muntanya», Balaguer, de 18 d'agost (FPIEI).

Fins i tot, si fa no fa ara en fa cent anys, s'iniciaren els primers autocars de banyistes a passar el dia a Tarragona i banyar-se a la famosa platja de Salou, com aquests balaguerins. Aquesta modalitat ja era a l'abast de butxaques més menestrals. 

1934. Lleidatans cap a Salou.

  «La Jornada», de 2 d'agost (FPIEI).

Amb aquest atapeïment d'activitats, potser sí que calia ser un bon excursionista, oi?

1933. Lleidatans cap a Salou.

«El Correo de Lérida», d'11 de març (FPIEI).

Els desplaçaments en tren facilitaren l'arribada de lleidatans a la que posteriorment es batejaria turísticament com a Costa Daurada. En aquells anys, ja calia reforçar el servei durant l'estiu, per tal que es pogués «anar a pendre banys a les platges de Salou i Tarragona».

1910. Caseta de banys del balneari de la platja del Miracle, 

Tarragona.

[1906] Les antigues dunes salouenques

 

[2470] El derbi barceloní, sempre més que un partit de futbol

 

1930. El derbi barceloní de futbol.

Revista «Imatges», núm. 25, de 25 de novembre (ARCA).

Ara que aquests dies es parla del mal comportament dels ultres periquitos en el darrer partit que va donar la lliga al Barça, cal recordar que això de la rivalitat dels seguidors d'aquests dos equips del nostre Cap i Casal ja ve de lluny. Fins i tot ha merescut una entrada a la Viquipèdia (enllaç). 

La tírria dels uns cap als altres ve des dels inicis mateixos d'aquest esport a la capital, i cap a la dècada dels vint del segle passat, ara en fa cent anys, esclatà amb virulència. De manera que, des de llavors, l'autoritat governativa (espanyola) es curava en salut: la portada de la revista, que feia una única foto, ens mostra tot el camp envoltat per una infinita filera de guardiacivils, amb fusell i tot, per evitar invasions de camp i aldarulls diversos.  

Això sí, ben assegudets i de cara al partit, amb entrada de franc! S'era als moments de descompte de les dictadures del Borbó d'aleshores, i al camp de les Corts no era la primera vegada que la força policial (espanyola) hi feia demostració de testosterona.

1930. El derbi barceloní de futbol.

Revista «Imatges», núm. 25, de 25 de novembre (ARCA).

La pàgina gràfica que resumeix el derbi amb què el Barça es proclamà campió de la Copa Catalunya d'aquell any, competició que fou la més important al nostre país fins a la guerra. 

1930. El derbi barceloní de futbol.

Revista «Imatges», núm. 25, de 25 de novembre (ARCA).

Les imatges futboleres d'aquells temps tenen alguna cosa d'hipnòtiques, una bellesa artística, que traspuen i transmeten la força física amb què es jugava el futbol d'aquells inicis. Cent anys després tot és tacticisme i filigranes. Ep, crec, perquè fa uns deu anys que no en veig cap partit. I això que fins aleshores no me'n podia perdre cap, sempre amb el so d'en Puyal —és clar!— des que l'any 85 va entrar a Catalunya Ràdio a fer les retransmissions dels partits del Barça. Ja no em fan córrer les passions identitàries, les futbolístiques vull dir: Messi? Piqué? Lewan-noséquè? Samarretes de coloraines per fer negoci? Això ens representa? Sempre ens quedaran les conferències de premsa d'en Guardiola, oi? 

La imatge retrata en Pep Samitier (samarreta fosca, la blaugrana), una de les grans estrelles del futbol català d'aquells anys juntament amb en Ricard Zamora, rematant de cap una pilota.

1930. El derbi barceloní de futbol.

Revista «Imatges», núm. 25, de 25 de novembre (ARCA).

D'esquerra a dreta (drets): Martí, Guzman, Samitier, Castillo, Mas, Zabalo, Sagi.

Agenollats: Diego, Arnau, Llorens i Goibaro.

[2327] Blau i grana abans del Barça, 1895-99 (ii)

[2469] La primera Clínica Montserrat lleidatana

1946. La Clínica Montserrat lleidatana.

Escut de l'empresa propietària de la clínica, «Alianza Médica Leridana». Desconec si el blasó corporatiu ja pervenia d'abans de la guerra. En tot cas, sempre en el castellà obligat d'aquells temps.

1917. La Clínica Montserrat lleidatana.

«El Correo de Lérida», de 9 de setembre (FPIEI).

La Clínica Montserrat és una institució centenària de la nostra ciutat, encara que actualment en mans d'un gran grup inversor hospitalari. Als seus orígens, al setembre de l'any 17 del segle XX, fou impulsat per tres dels metges més reconeguts de la ciutat: els joves doctors Epifani Bellí, Francesc Biosca i Josep M. Porqueras. La primera ubicació del centre fou al carrer Acadèmia, una clínica «no ya con todos los modernos adelantos, más también con todas las exigencias de un confort plácido y risueño», de manera que al redactor «casi le venían ganas de sentirse enfermo y acostarse en una de aquellas mesas de operaciones». És obvi que la ciutat, amb aquesta nova instal·lació, millorava en grandíssima manera l'atenció mèdica... dels qui se la podien pagar. 

Fora bonic trobar alguna imatge d'aquell carrer Acadèmia amb vistes del primer edifici de la clínica Montserrat, oi?

1917. La Clínica Montserrat lleidatana.

«El Pallaresa», de 29 de setembre (FPIEI).

1917. La Clínica Montserrat lleidatana.

«Diario de Lérida», de 22 de desmbre (FPIEI).

Anuncis de la clínica a la premsa. De les comoditats, se'n destaquen el quarto de bany i la calefacció elèctrica. També una sala de parteres. El servei d'infermeria encara era a càrrec del col·lectiu de monges «Religiosas Siervas de San José». L'arribada de personal laic com a infermeres va ser lenta, i encara més amb el triomf de la feixistada del 39. Només les monges, ai Senyor!, podien veure-us i procedir a les cures dels pacients (i de les pacients) del tot ben nuets i nuetes.

1917. La Clínica Montserrat lleidatana.

«El Ideal», de 5 de desmbre (FPIEI).

Tractaments veneris al consultori de la clínica, emplaçada al núm. 13 del carrer Acadèmia, i amb el telèfon 325 de la ciutat.

1917. La Clínica Montserrat lleidatana.

«El Pallaresa», d'11 d'octubre (FPIEI).

Pràctiques d'alta cirurgia recollides com a notícia a la premsa. Signe de la importància ciutadana que tingué aquesta nova instal·lació mèdica. 

1918. La Clínica Montserrat lleidatana.

«El Ideal», de 8 de març (FPIEI).

El doctor Porqueras era metge al cos facultatiu de presons per oposició i director quirúrgic de la Clínica Montserrat, i tenia consulta pròpia a la Plaça Sant Joan. La pluriocupació, en el sector mèdic, és prou antiga, i la pràctica privada (complementària a la pública o principal?) continua sent àmpliament desitjada... Encara que de vegades (i tots en tenim experiències) el temps d'atenció és menor que al CAP o l'hospital, tots paguem ben contents, mentre denigrem els polítics i les inversions. 

1921. La Clínica Montserrat lleidatana.

«Diario de Lérida», de 21 de juny (FPIEI).

Electroteràpia i rajos X. 

1925. La Clínica Montserrat lleidatana.

«L'Escut», Arbeca, de 31 de gener (FPIEI).

A la premsa comarcal també s'hi anunciava: els clients potencials (amb possibles) també eren als pobles. Aquest any, la clínica s'anuncia a la Plaça Sant Joan, amb tractaments contra el càncer i radioteràpia. El doctor Bellí ja no hi apareix com a titular. Aquells anys, havia sigut regidor conservador a la Paeria de l'any 18 al 22, i després tingué carrera política com a polític republicà fins a l'any 39, que fou represaliat per la dictadura entrant. 

Anys 1920-30. La Clínica Montserrat lleidatana.
«Diccionari biogràfic de les Terres de Lleida» (2010). 
El trasllat a la Plaça Sant Joan és ben anterior, de cap al 1925. La societat que constituïren els tres metges s'anomenà Aliança Mèdica Lleidatana. Als anys 30, potser aquell 1934, la clínica s'ubicà al casal dels Lamarca al carrer Canonge Gonzàlez, i allà esdevingué hospital de guerra durant el conflicte bèl·lic. Al 1947, se'n construí el nou edifici que actualment encara coneixem, una mica més amunt, a la cantonada amb Governador Montcada. 

La fundació de la clínica, a més dels tres metges sempre al·ludits, també comptà amb la participació dels doctors Francesc Serra, Francesc Bordalba, Francesc Montull i Jaume Balagueró.

1927. La Clínica Montserrat lleidatana.

«Diario de Lérida», de 5 d'abril (FPIEI).

La clínica es troba instal·lada a la Plaça Sant Joan i només hi apareixen els dos propietaris. Han recuperat el telèfon habitual que tenien al carrer Acadèmia. A la clínica, s'hi feien operacions per a les quals, anteriorment, calia desplaçar-se a Barcelona, cosa a l'abast de molt pocs lleidatans. 

1935. La Clínica Montserrat lleidatana.

«Butlletí Mèdic», Lleida, de gener (FPIEI).

Quadre mèdic dels anys 30 del segle XX.

1936. La Clínica Montserrat lleidatana.

«Combat», de 27 de juliol (XAC).

Només començar la guerra, l'hospital ajudà en els esforços mèdics i, en algun moment, es convertí en hospital de guerra, o sia, que atenia combatents ferits. Observi's la redacció: els qui es prestin a donar la seva sang, amb abús de possessiu, absolutament superflu: de qui han de donar la sang, del veí?

1939. La Clínica Montserrat lleidatana.

«La Mañana», de 10 d'agost (XAC).

Represa de les activitats de l'«Alianza Médica Leridana S.A.» en acabada la guerra: calgué tornar a inscriure-s'hi a les oficines de la clínica Montserrat al núm. 1 del carrer Canonge Gonzàlez. El nou edifici encara trigaria set anys. Molts dels metges reprengueren també la labor: malgrat el catalanisme natural que havien abraçat i practicat, per classe social i per causa de la barbàrie anarquista que s'apoderà de la república els darrers anys foren empesos cap al nou ordre dictatorial (espanyol). 

1940. La Clínica Montserrat lleidatana.

«La Mañana», de 22 de maig (XAC).

Les activitats prengueren el nom d'«igualatorio», que segons el RAE és una «asociación de médicos y clientes en que estos, mediante iguala, reciben la asistencia de aquellos y, en ocasiones, otros servicios complementarios». La iguala fou el preu que es pagava pels serveis mèdics. Durant la postguerra, i ben avançada, fins i tot els metges públics la cobraven, sobretot als pobles. Deien que si no es pagava, el metge no t'atenia fora d'hores. Al meu poble, Alcoletge, es va cobrar iguala fins ben bé finals dels vuitanta, i els primers que deixaren de pagar-la sofriren la desconsideració del facultatiu a les visites. A poc a poc, la iguala s'abandonà a tot arreu.

A la ciutat d'abans de la guerra, hi hagué altres clíniques, com la del Dr. Vallory i alguna altra. 

1946. La Clínica Montserrat lleidatana.

Carnet d'abonat dels anys 40 del passat segle, amb la signatura amb tampó del metge fundador Francesc Biosca. Llavors, i encara per dècades, tot era fet a màquina d'escriure, una gran novetat. A la portada, hi trobem l'escut de l'empresa.

(Foto de portal col·leccionista d'internet). 

1952. La Clínica Montserrat lleidatana.

Participació de la loteria de Nadal.

1953. La Clínica Montserrat lleidatana.

«Pallars», revista mensual de maig (XAC).

Amb el nou edifici, l'expansió de la clínica fou exponencial, entre els anys 50 i 70. Molts pagesos del meu poble, com ara el meu pare, se'n feren clients. I així fou com servidor ja no nasqué a casa com mon germà, sinó, oh miracle!, en clínica de pagament, ahahaha...

1954. La Clínica Montserrat lleidatana.

«50 anys de sanitat a Lleida», CatSalut, 2012.

La imatge més antiga que trobo de la clínica, vista des de Governador Montcada, encara per asfaltar.

Anys 1910-20. Montepio de Lleida.

Foto: El Blog del senyor i.

El primer Montepio (avui Delegació de Cultura de la Generalitat) s'aixecà a la Rambla d'Aragó al 1904, tocant al gran edifici de la Maternitat, avui Biblioteca, que podem veure al darrere. A la banda posterior, el Montepio gaudia d'un gran jardí tancat. Aquest espai fou venut als anys 40 a l'Alianza Médica Leridana, i allà s'hi va fer la Clínica Montserrat, paret amb paret, amb la consegüent desaparició de la façana i rellotge. 

La Clínica havia nascut al carrer Acadèmia, va passar als anys 20 a la plaça Sant Joan, als 30 a Canonge Gonzàlez, i des dels 40, ben a propet, a la ubicació definitiva que té encara als nostres temps.

[2341] La Casa de Salut de Sant Nicolau de Bari, primera clínica privada lleidatana