Seguidors

20250209

[2642] «Volem viure de la terra», la vaga dels tractors de 1977 (i)




1977. La vaga dels tractors. Sidamunt (lo Pla d'Urgell).
Foto: Manel Armengol, de 3 de març (Flickr).
L'eslògan que resumia l'aspiració pagesa: viure del treball de la terra. S'havia posat difícil: la crisi de preus, la pujada de costos, les expropiacions continuades (pantans, autopistes, nuclears), l'atracció de les capitals i la construcció sobre el jovent, sempre acabaven amb garrotada al pagès. Així ho cantà lo jove artesenc Jordi Oró (lo Raimon de Ponent, figura principal de la nova cançó lleidatana que aleshores encetava trajectòria), en les assemblees pageses d'aquella vaga:

La pagesia esclava.
Jordi Oró.
Treballador de sol i fred,
de llamps i pedra, de pluja i vent,
sempre l'esforç a la intempèrie.
Mira que era la millor,
intermediari, exportador,
l'han convertida en captiveri.

Amos del camp, no tenim res,
ni terra, ni  aigua, ni diners:
altres disposen nostra hisenda,
per fer autopistes i nuclears,
o per les preses del trasvàs,
ens van robant terra i vivenda.

A l'amo, mosso, jornaler,
arrendatari o bon mitger,
ens fan la vida insuportable.
si hem de comprar posen lo preu,
al nostre fruit posen lo preu,
mai just, mai digne, mai rentable,

Amos del camp, no tenim res,
ni terra, ni  aigua, ni diners:
altres disposen nostra hisenda,
per fer autopistes i nuclears,
o per les preses del trasvàs,
ens van robant terra i vivenda.

La capital, la construcció,
llocs a la indústria, un sou millor,
allunya el jove de la terra.
Los que quedem som gent de trons:
per més que ens tòcon los collons,
mai trairem la nostra terra,
mai trairem la nostra terra!

Tractorada 1977


1977. La vaga dels tractors. Sidamunt (lo Pla d'Urgell).
Foto: Manel Armengol, de 3 de març (Flickr).
Esplèndides imatges del fotògraf barceloní, un dels indispensables d'aquells anys de «transició» a Catalunya, de la primera gran vaga pagesa de la història al nostre país. Los pagesos no portaven màquines de retratar, que encara anaven amb rodet per revelar. Sempre m'ha sabut greu que, de petit, no se m'hagués acudit fet més fotos de les tasques al tros, des de collir a esclarir, esporgar o tallar arbres. Fotos de les galletes, caixes i palots plens i acaraullats, dels bancs de fusta de sis escales i dels de ferro de fins a vuit graons. De les secles i fasseres i dels pouets que aviaven l'aigua. Del pare ajagut a la punta del tros, esperant que l'aigua de reg li arribés als peus per despertar-se i anar a tancar la pala... Llavors la fotografia valia dinerets, i a casa no estàvem per gastar. Eren altres temps: en fa gairebé 50 anys. 

1977. La vaga dels tractors. Sidamunt (lo Pla d'Urgell).
Foto: Manel Armengol, de 3 de març (Flickr).
Los tractors aparcats al voral de l'N-II. Encara no hi havia autovia i tot lo trànsit hi passava. Les rectes de la carretera al Pla  d'Urgell s'ompliren d'aquells (llavors moderns) Ebro, Massey, John Deere,... durant la primera setmana de març. Majorment, les explotacions agràries d'aleshores eren de petits pagesos. Havien deixat una agricultura de subsistència per passar a una de mercat, comercial, però l'embat de la crisi dels 70, derivada de la pujada de preus del petroli, els va impactar molt directament. Tot s'apujava, excepte el producte que ells fabricaven. Encara no érem al Mercat Comú Europeu. O s'arreglava l'estat del sector, o s'albirava una reconversió salvatge, com així va ser. 

1977. La vaga dels tractors. Sidamunt (lo Pla d'Urgell).
Foto: Manel Armengol, de 3 de març (Flickr).

1977. La vaga dels tractors. Sidamunt (lo Pla d'Urgell).
Foto: Manel Armengol, de 3 de març (Flickr).
A casa nostra, lo pare no va traure lo tractor del cobert, ni la vaga li feia gaire gràcia, i això que fou un home sempre al capdavant del seu temps: dels primers a tindre motocultor, després tractor, després cotxe i furgo, també nevera, tele i telèfon. Fins i tot, subscriptor no d'un diari, sinó de dos: de La Vanguardia feia uns anys, i de l'AVUI feia uns mesets. 
 Estava escaldat de la guerra passada, quan amb deu anys se va trobar amb pare i mare a la presó. Això el va refrenar, mentre que l'hereu de casa, amb 18 anys, no va dubtar a afegir-se a les concentracions. 

1977. La vaga dels tractors. Sidamon (lo Pla d'Urgell).
Foto: Manel Armengol, de 3 de març (Flickr).
Sidamon (també Sidamunt en la parla ponentina) fou lo centre de la vaga a Ponent: hi havia lo pavelló esportiu municipal per fer-hi les assemblees, i hi havia una gran cafeteria-restaurant, los 4 Llops, per atendre les necessitats logístiques: era lloc habitual de parada dels camioners que feien la ruta cap a Barcelona. Les demandes eren clares: representació sindical, car es venia dels sindicats verticals franquistes espanyols, seguretat social en condicions d'igualtat, preus justos. Feia tot just un anyet que s'havia celebrat el I Congrés de la Unió de Pagesos a l'Espluga de Francolí. Volien ser actors del canvi politicosocial que vivia lo nostre país, però sobretot volien primer que res poder viure.

1977. La vaga dels tractors. Sidamon (lo Pla d'Urgell).
Foto: Manel Armengol, de 3 de març (Flickr).
Semblen imatges soviètiques, però la crua realitat era aquesta: la petita pagesia havia de pencar de sol a sol. Poc temps per a la lectura, en general. Encara menys per a la compra de diaris: se llegia al cafè, los diumenges. Per això, calia seguir l'actualitat de la vaga a les pàgines penjades als vidres del pavelló. Per primera vegada en la història, la pagesia, tots ells, sortien a primera pàgina. Tampoc no n'hi havia tants, de mitjans, com ara, i la majoria eren encara sota tutela estatal... i en castellà... 

1977. La vaga dels tractors. Sidamon (lo Pla d'Urgell).
Foto: Manel Armengol, de 3 de març (Flickr).

1977. La vaga dels tractors. Sidamon (lo Pla d'Urgell).
Foto: Manel Armengol, de 3 de març (Flickr).

1977. La vaga dels tractors. Sidamon (lo Pla d'Urgell).
Foto: Manel Armengol, de 3 de març (Flickr).
Centre d'operacions al pavelló esportiu i de la festa major. S'hi discutia l'estratègia, los comunicats de premsa... Un aprenentatge d'autogestió i democràcia. 

1977. La vaga dels tractors. Sidamon (lo Pla d'Urgell).
«Diario de Lérida», d'1 de març (AML).
La vaga començà amb tres centenars de tractors. 

1977. La vaga dels tractors. Sidamon (lo Pla d'Urgell).
«Diario de Lérida», d'1 de març (AML).
Bones imatges del diari lleidatà de l'ambient a l'entrada de Sidamon. 

1977. La vaga dels tractors. Sidamon (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», d'1 de març (XAC).
La portada de l'altre diari lleidatà d'aquells anys.



1977. La vaga dels tractors. Sidamon (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», d'1 de març (XAC).
 Les fotos d'en Gómez Vidal també van retratar l'atmosfera, sempre pacífica i serena, d'aquells dies de vaga pagesa. A la darrera imatge, lo sidamonenc Paco de les Vaques (anys després finat en trist accident) alliçona el periodista sobre les reclamacions. 

1977. La vaga dels tractors.
«Escudella», d'abril (XAC).
Portada de la revista pallaresa Escudella, de la Pobla de Segur.







Posted by
Labels: , ,

20250128

[2641] «Ponent, cultura i lletres», 1990 (ii)

 

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«La tradició lírica», Josep Borrell.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Actes dels Jocs Florals de Lleida, 1914, al dinovè any de sa restauració (1897). Aquell any 14, Josep Carner en fou lo mantenidor.

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«La tradició lírica», Josep Borrell.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Ressenya històrica de Josep Borrell, Xerric, sobre el fet poètic en l'Occident català. Des dels trobadors fins al següent poeta lleidatà que figurés als annals literaris passaren set segles. Aquest fou Lluís Roca, home de la primera Renaixença lleidatana. L'interessant article fa repàs dels principals noms dels versificadors lleidatans fins a les acaballes del segle XX. Els grans noms de la Lleida de preguerra foren Jaume Agelet, Màrius Torres, Josep Estadella.

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«La tradició lírica», Josep Borrell.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
A la postguerra del segle passat, 28 anys passats de la desfeta, apareix lo primer brot poètic lleidatà: l'antologia d'en Josep Vallverdú, Lleida, vuit poetes. Qui eren? Seguiu la lectura de l'article...

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«La tradició lírica», Josep Borrell.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Finalment, l'eclosió poètica lleidatana dels setanta i vuitanta: des dels joves de la Gralla i la Dalla a Jordi Pàmies i Jaume Pont. Va, vinga, a veure qui s'anima a fer la ressenya dels 35 anys passats des d'aquesta recensió d'en Borrell. 


1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«La tradició narrativa: història d'un èxode», Francesc Pané.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Pel que fa a la novel·la, fins al primer terç del segle XX no en trobarem la primera manifestació lleidatana en tota la nostra història, de la mà de J. Carner-Ribalta, Joan Santamaria i Ramon Xuriguera, d'arrels ponentines però amb vida professional a Barcelona, i que la guerra estroncaria d'una manera o l'altra. No hi hagué, doncs, models narratius a Ponent fins ben entrada la postguerra.

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«La tradició narrativa: història d'un èxode», Francesc Pané.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
De la primera postguerra lleidatana, què en direm, si la cosa més destacada en fou «el 'Caliu leridano' (una mena de tertúlia secretíssima de mediocres escriptors en espanyol)...» que s'abonà al leridanismo (o intent de desgranar Lleida i Ponent de Catalunya per integrar-lo a l'Aragó). A poc a poc, alguns lleidatans, que la guerra l'havien viscut com a canalla o poc més grans, començaren a agafar la ploma narrativa: D'en Miquel Lladó, en diu l'articulista: «és un literat típic, una antonomàsia, un paradigma dels autors lleidatans». I, doncs, per què?: «nòmada, desarrelat en la vida diària, arrelat —massa— en l'esperit de la seva terra pagesa, desoït, malvalorat, desesperadament noble des de la seva innocència de 'terra alta', exiliat enllà de la terra...»
A la fi, trobem los dos primers prosistes i novel·listes «que han romàs a Ponent»: Josep Vallverdú i Guillem Viladot, pilars de les lletres ponentines contemporànies. 

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«La tradició narrativa: història d'un èxode», Francesc Pané.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
A la generació dels 60, se repetí la història: la majoria dels novel·listes i narradors ponentins visqueren lluny de la plana, com ara Manuel de Pedrolo, Teresa Pàmies i Joan Baptista Xuriguera. A la dels 70, si no vols caldo, dos tasses: Joan Barceló, Mercè Canela, Pep Albanell, Jesús Moncada, Carles Reig, Josep Espunyes... «han fet fortuna —una merescuda fortuna literària— més enllà de la Panadella». Clou en Pané: a Ponent, «mai no arribem a poder quallar una estructura durable, una tradició escrita en clau de veritables 'generacions', en clau d'estils, en clau de seguretats que la terra dona prou per a viure-hi, viure'n i fer-la viure».
Caldrà esperar a la fi del vintè segle i a les primeres dos dècades del vint-i-unè per tal de forjar aquesta consistència de narradors lleidatans, per primer cop a la  història. 

1979. «Escriptors lleidatans contemporanis».
Edicions Robrenyo.



1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«Una generació sense fantasmes», Emili Bayo i Xavier Macià.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
L'article dels aleshores joves autors lleidatans resum la irrupció de la nova narrativa lleidatana finisecular, dels «narradors de Ponent», que aviat tingueren un bon èxit de públic: Josep Coll, Maria Barbal, Vidal Vidal, Josep Anton Chavell, Francesc Pané. Només n'era el principi, seguiran al segle XXI, Emili Bayo, Imma Monsó, Alexandra Cuadrat, Montse Sanjuan, Ramon Usall,...

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«Perifèrics, tanmateix», Josep Vallverdú.
«Ponent: un paradís literari», Guillem Viladot.
«L'eix Lleida-València», Jaume Pont.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
L'homenot lleidatà constata la sempre dura perifèria de la literatura lleidatana, al costat d'aquest capgròs, en tots los àmbits i sentits, que és la nostra capital nacional. 
L'homenot d'Agramunt exposa el tancament i conservadorisme del món cultural i editorial barceloní, que compliquen la possibilitat de publicar novel·les que se n'escapen, que els transgredeixen, que no hi posen seny. Algú, d'ací a unes quantes dècades, en farà una tesi: com en les dècades finals del segle XX, les de la «recuperació» postfranquista, lo nostre país no va acabar de florir en tota sa magnificència.
En Jaume Pont reivindicava l'eix nacional occidental, dels de l'Aneto a Guardamar, per entendre'ns: «la idea és bona. Però caldria que no fos solament una moda passatgera». Doncs en efecte, en miratge quedà.

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«Lleida, avui», Miquel Pueyo.
«De 'bot de pernes' a 'Mai tant' i 'Hora de reg'», Isidor Cònsul.
 «Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Lo futur Paer en Cap en temps de pandèmia, llavors tot justa punt de fer lo salt a la política, afirmava que «no hi ha avui a Ponent onades desintegradores ni temptacions anticatalanes de cap mena». Ell n'havia fet lo retrat al demolidor assaig «Ni blancs ni negres, però espanyols». Però: «no és menys cert que es detecta una certa falta de nervi» en una Lleida acomodada i gens preocupada «per la falta de competidores estimulants dins el seu propi àmbit».

1989. «Bot de Pernes», Ed. Empúries.
Encara en castellà (l'edició catalana no arribarà fins al 1997), lo diari «Segre» incorporà la secció Bot de pernes a la contraportada. Els millors articlets foren recollits en format llibre, amb molt d'èxit. Eren peces breus, però amb intenció aguda, com reflectia lo seu títol: un bot de pernes és una coça, especialment la que els animals foten amb les dos potes alhora. Amb lo temps, cada autor hi escrigué per separat amb lo seu propi títol, com Mai tant (Josep Coll) o Hora de reg (Vidal Vidal). Fou com la marinada refrescant que arribava les tardes d'estiu, tot i que costa que arribi a Lleida ciutat.
D'aleshores ençà, la contraportada del diari ha mantingut aquesta ja llarga tradició. Actualment, segons un servidor, la veu més potent la trobem a Cave Canem, de Ramon Camats.

1989. Sobre lo «Bot de Pernes»,
«La dissecció», de Josep Vallverdú, 
«Diario Segre», de 27 de novembre (FPIEI).
La forta i sempre honesta veu de l'homenot garriguenc (d'adopció).

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
 «Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Una selecció de 'bots' d'en Pep Coll i Vidal Vidal. 

[2640] «Ponent, cultura i lletres», 1990 (i)


Posted by
Labels: , ,

20250124

[2640] «Ponent, cultura i lletres», 1990 (i)

 



1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«Cultura i societat civil a Lleida», Manuel Lladonosa i Vall-llebrera.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Tota una colla d'estudiosos i autors lleidatans col·laboraren en aquestes pàgines per definir l'estat cultural i literari de la ciutat de Lleida a 15 anys de la mort del dictador (espanyol). En aquells anys de pujolisme sociopolític, ja era clar que la llibertat recuperada no podia pas ser sencera (i, per tant, no era llibertat en majúscules, si és que pot haver-hi llibertat en minúscules...), i que la recuperació cultural, lingüística i nacional era tasca complexa. 
El primer article, d'en Manuel Lladonosa, en feia una retrospectiva històrica des dels anys de la dictadura, de la recuperació cultural i literària lleidatana.

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«Cultura i societat civil a Lleida», Manuel Lladonosa i Vall-llebrera.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Més enllà de les iniciatives de resistència antifranquista, los anys seixanta i setanta tingueren com a protagonistes tot un conjunt de grups culturals i entitats cíviques que teixiren una destacada xarxa associativa a la ciutat, també en altres pobles ponentins, que empenyé la normalització nacional en aquells anys. A partir dels 80, aquella xarxa fou progressivament rellevada per «una nova generació intel·lectual, potenciada per les diverses instàncies educatives i culturals de la ciutat, formada, entre altres, per un bon segment de la nòmina d'escriptors joves, professors de diversos nivells educatius, originaris de la ciutat i de fora, promocions investigadores i universitàries recents i animadors culturals que poden contribuir notablement a la renovació de la vida ciutadana».
I, efectivament, així fou: els joves protagonistes d'aquella renovació van convertir-se en classe dirigent en pocs decennis, i la funcionarització cultural [sense cap sentit pejoratiu] ha esdevingut, des d'aleshores i passats ja més de trenta anys des d'aquella mirada del 1990, la tònica dominant de la gran majoria d'agents culturals de  Lleida i de Ponent. La llarga corrua de càrrecs i llocs directius o simplement empleats de l'administració a tots nivells que empeny la vida cultural n'és una constatació, la nombrosa nòmina d'escriptors publicats i en actiu n'és un producte verament feliç, i la inauguració recent del Museu Morera, una cirereta del pastís llargament esperada.

Ara els va arribant la jubilació: en aquest impàs ens trobem, sense (gaire) recanvi, sense moviments renovadors o rellançadors, tot just ara que ens creixen males herbes per arreu: lo neofeixisme europeu, americà i espanyol i el seu negacionisme històric, lo neonacionalisme repressiu judicial (espanyol), la pressió immigratòria incessant, los perills climàtics dels excessos empresarials, turístics i personals, la desaparició de la pagesia (i del seu món) rellevada per grans empresaris agrícoles i ramaders, la desferra del bonisme de la societat del benestar de les esquerres (pròpies i europees), la reculada lingüística (malgrat la mal anomenada immersió escolar), la victòria pírrica del procés independentista que ha anat de derrota en derrota per la repressió (espanyola) i les baralles internes... La crua realitat ens troba, a lleidatans i catalans, sense pas (impàs) o amb el pas canviat. Quan hi ha hagut força associativa calia conquerir les institucions, i un cop assolides, el múscul s'ha destensat o acomodat. Ei, potser m'erro. 

Els reptes són grans, molt grans: per una banda, la necessitat de decreixement econòmic controlat, de substitució del PIB com a mesura única del progrés comunitari, de retrobada socioeconòmica local de debò, d'abandó del globalisme universalista i de l'exacerbació capitalista...; per l'altra, tornar a reconèixer-nos en la història pròpia, compartir un projecte social de benestar i catalanista en una societat ara irreversiblement diversificada i no només catalana, abandonar el pes de la diglòssia lingüística i impulsar decididament i fermament la llengua com a punt de trobada de la vida pública, reconquerir Barcelona com a capital del país, promoure polítiques d'integració de la Tabàrnia sociològica, deslligar-se del políticament correcte per construir tots plegats un imaginari col·lectiu de futur republicà... Reptes encara poc formulats o no encetats ni a les nostres comarques ni arreu dels nostres països. 

Per acabar i perdoneu la llauna, la desafecció o allunyament del jovent de la vida cultural i política no és gaire bon senyal. Encara menys, si ens atenim a la gran baixada de la natalitat i el recanvi demogràfic derivat de l'arribada de nous nouscatalans. Per un exemple, als nostres pobles ponentins, sense excepció, la rigidesa urbanística (i les necessitats de benestar volgudes dels joves) provoquen actualment la fugida massiva dels autòctons i la substitució, en les cases velles i de segona mà buides, per nouscatalans arribats a la recerca de millors condicions de vida. Los nostres fills i filles encara no saben que, parafrasejant lo mestre de Sueca, tota política que no se facin ells mateixos serà feta... 

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«Cultura i societat civil a Lleida», Manuel Lladonosa i Vall-llebrera.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Un dels enigmes a la Lleida del tombant de segle, segons Lladonosa: «Molts es pregunten per què la Universitat no té més ressò a la ciutat i al territori, per què no incideix més decisivament sobre els índexs de lectura, l'activitat de les entitats o el públic del teatre, la música, etc.» Així hem transitat decenni rere decenni... Allà on diu Universitat, posem-hi qualsevol altra institució cultural lleidatana... 


1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«Cultura i societat civil a Lleida», Manuel Lladonosa i Vall-llebrera.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Sentencia lo nostre catedràtic historiador: «Convindria, per un altre costat i malgrat tot, no confondre la cultura amb la política cultural, ni els projectes 'ambiciosos' amb el 'màrketing'». O barrejar índexs de lectura amb rànquings de venda de llibres, que és lo que només sabem fer per Sant Jordi... o és que alguna institució ha promogut clubs de lectura per a adolescents per festejar lo dia del llibre i la rosa? Dic això per dir alguna iniciativa real i directa de les infinites que podrien haver-se fet des de les institucions conquerides, però picar pedra és molt cansat. Tenim alguna Història de la literatura lleidatana i de Ponent? Tenim alguna col·lecció de consens sobre los millors autors i les obres imprescindibles de la nostra terra? Els homenatgem com cal, o enguany hem passat lo cinquantenari del Mecanoscrit pedrolià com si ni lo llibre més venut de la literatura catalana no fos d'arrels lleidatanes? Del subestàndard lleidatà ja ni se'n parla...

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
L'Aplec del caragol quan es feia al xoperal, a tocar del riu als peus del Pont Vell. La festa popular més gran i coneguda de la ciutat, que va passar a l'esplanada de la fira a on se celebra actualment encara, molt més organitzada, regulada i oficial...

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«L'Horta de Lleida: un desert en infrastructura literària», Esther Castellà, Josep Llop, Helena Mesalles, Antoni Miralles, Josep M. Pinós.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Les plataformes culturals i literàries (in)existents en aquells anys setanta i vuitanta del segle XX, amb notòries i meritòries excepcions, com l'Ateneu Popular de Ponent. Sia la Universitat lleidatana sien les instititucions culturals oficials van quallar en uns temps en què començava a abandonar-se la militància i l'activisme i s'imposava la funcionarització que hem heretat i a la qual ens hem acostumat tots en aquest primer quart del segle XXI. 

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«L'Horta de Lleida: un desert en infrastructura literària», Esther Castellà, Josep Llop, Helena Mesalles, Antoni Miralles, Josep M. Pinós.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Quan fem una ullada enrere ens adonem de la ingent tasca endreçada. Però ocorre com amb los rèdits: qualsevol guany passat no garanteix rendiments futurs. Oi tant més ara, amb la societat capgirada com un mitjó per la base, mentre les institucions segueixen pensant la cultura (i la llengua) ben bé igual que fa deu, vint, trenta anys. Ni la coneguda i llarga manca de docents de llengua ha fet reaccionar ningú al món polític i universitari d'aquestes darreres dècades... 

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«L'Horta de Lleida: un desert en infrastructura literària», Esther Castellà, Josep Llop, Helena Mesalles, Antoni Miralles, Josep M. Pinós.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Sens dubte, lo Ponent literari s'ha guanyat un lloc en la literatura catalana del tombant al segle XXI, mai no prou reconegut per la capital del país. Però ara los nostres estudiants de batxillerat desconeixen lo significat i abast cultural i polític del mot Ponent.

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«L'Horta de Lleida: un desert en infrastructura literària», Esther Castellà, Josep Llop, Helena Mesalles, Antoni Miralles, Josep M. Pinós.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
 Com diu en Xavier Macià a la introducció: «primer cal conèixer la pròpia història i la pròpia realitat, fer balanç de la tradició i comprendre el moment present». Tasques urgents a Lleida i a tot el país, a tots los nostres països. Ara no hi ha canvi de règim (lo 2017 no va poder ser), però els canvis socials, lingüístics i culturals són més profunds i transformadors que no van ser al 75. Cal agafar lo toro per les banyes, que diu lo refrany. 

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Entre el pensament políticament correcte, és possible debatre avui sobre la immigració com ara fa trenta anys? S'és forçosament d'ultradreta per voler-ne debatre i regular-la? Es pot estar d'acord amb l'arribada d'immigrants i alhora desitjar una arribada no traumàtica (per al país de rebuda, però sobretot per a les persones que s'hi han de jugar la vida en condicions infrahumanes)? Es poden denunciar públicament casos d'abús de subsidis d'aquestes persones igual que denunciem los traspassos de llei de les persones autòctones? En definitiva, poden la política i la cultura parlar del que comenten totes les sobretaules familiars: lo fenomen sociodemogràfic més determinant en la història recent de Catalunya i resta dels nostres Països? Quan això no passa, i no està passant, i les esquerres encara no volen que passi per purisme i bonisme, llavors la resposta social es decanta cap a l'extrem, cap a l'altre extrem: és lo que veiem a les urnes de tot Europa i Amèrica, ben aviat a les nostres. 


[2641] «Ponent, cultura i lletres», 1990 (ii)

Posted by
Labels: , ,
Subscriure's a: Comentaris (Atom)