QUINA LA FEM?

20240521

[2585] De Tàrrega a Cervera, 1882

1898. Tàrrega, l'Urgell.

Foto: Lluís M. Vidal (AFCEC-MdC).

Una de les imatges fotogràfiques més antigues de la ciutat targarina, presa des de l'estació, als peus de la vella ermita fortificada del turó de Sant Eloi.

1882. «Excursió particular a Tàrrega i Cervera», Isidor Martí Turró.

Butlletí Mensual de l'Associació d'Excursions Catalana,

BCN, febrer-març, núms. 65-66, 1884 (ddd-uab).

És prou evident que, abans del ferrocarril i de l'automòbil, els viatges fora de la vall o comarca de naixença foren pocs i escassos. Les vies d'aquells primers trens de vapor vuitcentistes van obrir una nova manera de descobrir el país, la seua gent i les meravelles naturals o creades pels habitants de cada racó de Catalunya. Passades tres o quatre generacions, als nostres joves se'ls ha quedat petit, el país, i necessiten, volen, desitgen sortir al món: o per treballar o per viatjar. Sovint diuen que aquí no hi ha oportunitats, cosa que prou que és certa en alguns casos. Però pas en tots ni en la majoria: hi acaben treballant en feines inferiors a la seua titulació que, en canvi, mai no es dignarien a fer aquí, què en dirien amics i parents! Però allà sí que muda, sí que mola. En fi, aquesta digressió és llarga i la tinc tan coneguda...

L'anhel de fugida del país és una moda, esperem que transitòria. Passa també en l'excursionisme: ja no ens omplen les excursions al Pirineu, cal anar als Alps o l'Àsia per poder dir-se'n dir, d'excursionista: les agències de guies en van plenes, d'aquestes ofertes. Ho deixo aquí, per no acabar amb alguna paraula malsonant respecte de com ens hem tornat...

El protagonista d'aquesta descoberta de Tàrrega va començar el viatge al 30 de maig de 1882 des de la capital. Llavors com ara, asseure's al costat de la finestreta per contemplar el paisatge era un delit afegit. Ara tants i tants passatgers no hi miren... sinó que guaiten a la pantalleta que tenen entre mans... El tren trigava més de quatre hores per arribar-hi, via Manresa (no gaire més que actualment, vergonya nostra!).

El viatger s'hi fa acompanyar d'un resident i home d'edat per tal de visitar la ciutat, «per veure quant d'important conté». Tenia llavors Tàrrega encara no quatre mil habitants. La ciutat vella, que llavors anava creixent a poc a poc fora de l'antiga muralla, s'emplaça al costat del riu de Cervera o d'Ondara, «riera que en algunes ocasions, desgraciadament, se transforma en un riu cabalós que s'estén per la població, causant los consegüents desperfectes».

1884. Butlletí Mensual de l'Associació d'Excursions Catalana,

BCN, febrer-març, núms. 65-66 (ddd-uab).

L'Associació d'Excursions Catalana (1878) fou un centre excursionista creat a partir d'una escissió de la primera entitat excursionista del nostre país, l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques (1876). Quan finalment totes dues entitats es reunificaren, van pendre el nom de Centre Excursionista de Catalunya (1890).

Anys 1910. Tàrrega, l'Urgell.

Vista de l'estació del ferrocarril, a l'eixample targarí, a tocar del Carrer del Segle XX. El pas del ferrocarril per les ciutats fou com l'internet del moment. Llavors no en passaven gaires, de trens, i les molèsties eren molt més ben sofertes en nom del progrés. Ara volem trens a prop, però que passin per davant la casa del veí. Al fons, veiem la punxa de la casa modernista de Cal Maimó, edificada cap al 1899.

Anys 1910. Tàrrega, l'Urgell.

La mateixa fotografia de Roisin, en edició acolorida.

1882. «Excursió particular a Tàrrega i Cervera», Isidor Martí Turró.

Butlletí Mensual de l'Associació d'Excursions Catalana,

BCN, febrer-març, núms. 65-66, 1884 (ddd-uab).

Al raval de Sant Agustí, a 150 m del riu, una placa recordava l'aiguat de Santa Tecla de 1874. El nivell havia pujat fins a 5 m més del que era habitual, cosa que ens permet entendre la magnitud de la desgràcia que sobrevingué a tot l'Urgell.

Encara no hi havia aigua potable: s'agafava del riu, i quan aquest escassejava de cabal, calia anar fins al Canal d'Urgell, a mitja hora camí ral amunt, direcció Cervera: «lo que fa que l'aigua siga allí tan cara, venent-la pels carrers amb carros expressos a mig ral lo càntir, d'uns 8 litres de cabuda».

Lo Pati o plaça del Carme marcava la transició cap a la ciutat moderna, d'allà cap a l'estació: «adornada amb pedrissos, arbres i abundància de fanals de petroli», amb «bons edificis i cafès de bastant luxe». La Tàrrega finisecular vuitcentista fou una societat agrària però rica, gràcies al vi, l'oli i el gra. Fet que resultaria en una florida del Modernisme en tombar cap al segle XX.

Anys 1910. Tàrrega, l'Urgell.

L'antiga muralla del riu al carrer de Migdia.

1882. «Excursió particular a Tàrrega i Cervera», Isidor Martí Turró.

Butlletí Mensual de l'Associació d'Excursions Catalana,

BCN, febrer-març, núms. 65-66, 1884 (ddd-uab).

Acabada la visita per la vella Tàrrega, a les sis de la tarda, «hora en què los raigs del sol eren menys sensibles, me decidí anar a l'ermita de Sant Eloi, dalt d'un turonet que s'aixeca enmig d'aquella extensa plana, a un quilòmetre escàs de la població». Un camí en espiral hi porta al viatger, que s'hi troba «no en una ermita, com pensàvem, sinó en una fortalesa ben murallada, amb quatre torres, fossats, i l'entrada defensada per un pont llevadís». Des d'allà, s'hi albirava l'extens panorama de la plana urgellenca, «d'allí se veu la població confonent lo color de sos rònecs edificis amb los tons rogencs de la terra».

L'endemà, dia 31 de maig, el viatger «em una tartana que vaig contractar, emprenia la marxa cap a Cervera» a quarts de vuit del matí. Els camps d'aulivers, ceps, blat i fruiters l'acompanyen durant tot el camí: «lo trajecte, que és d'unes tres hores a peu, lo férem en cinc quarts». Arriba a Cervera i hi entra pel carrer del costat de la fonda de Barcelona, al costat del pont de la cadena, «per on s'entrava a la vila, pont que fou aterrat en 1857 a fi d'eixamplar-la».

Anys 1910. Tàrrega, l'Urgell.

Els horts del marge dret, i vista a la muralla i la ciutat. A la dreta, amb grans arcades, l'edifici de l'antiga Escola d'Arts i Oficis del 1880. Cent anys i passo després, seu del Consell Comarcal urgellenc.

Anys 1910. Tàrrega, l'Urgell.

El tomb que fa la carretera de Verdú, passat el riu, a la sortida de Tàrrega. Actualment, a la banda oriental s'hi van fer el camp de futbol i les piscines, i carretera avall, els instituts de secundària.

Anys 1930. Tàrrega, l'Urgell.

Vasta vista de la plana urgellenca des de Sant Eloi.

1882. «Excursió particular a Tàrrega i Cervera», Isidor Martí Turró.

Butlletí Mensual de l'Associació d'Excursions Catalana,

BCN, febrer-març, núms. 65-66, 1884 (ddd-uab).

A Cervera, s'hi visita la plaça Major, amb la Paeria i les quinze famoses mènsules a tall de bustos, que en sostenen el balcó, i l'església gòtica parroquial. L'antigor dels carrers i l'alçada de les muralles sorprenen el viatger. «Un dels carrers més característics és l'anomenat carrer del detràs», nom rebut per trobar-se darrere del carrer Major: «està quasi tot cobert per arcs, que quan un hi passa, sembla que travessi una sèrie de túnels». Fa referència a l'actualment a nomenat Carreró de les Bruixes. El matí l'acaba amb la visita al magne edifici de la Universitat. Destaca que els quatre lleons que en coronaven les torres de cada angle, «foren retirats per alleugerir lo pes i a fi d'evitar que en los forts vendavals que allí regnen sovint, vinguessen a perjudicar l'edifici».

1882. «Excursió particular a Tàrrega i Cervera», Isidor Martí Turró.

Butlletí Mensual de l'Associació d'Excursions Catalana,

BCN, febrer-març, núms. 65-66, 1884 (ddd-uab).

«Arribada que fou la primera hora de la tarda, vaig tornar a l'hostal a dinar i a les 2h estava ja en l'estació esperant lo ferrocarril» per tornar cap a BCN.

Anys 1930. Cervera, la Segarra.

Esplèndida vista de la capital segarrenca.

Anys 1920. Cervera, la Segarra.

La Fonda Barcelonesa, que esperava els viatgers just a l'entrada del vell carrer Major.

1928. Fonda Barcelonesa, Cervera (la Segarra).

«Gaseta de Cervera», núm. 10, d'octubre (FPIEI).

Les fondes no feien només d'hotel i restaurant, sinó també de consulta mèdica, en aquells temps que els hospitals eren ben lluny. Cal afegir que els metges tenien ganes de traslladar-s'hi i atansar-se als malalts.

Anys 1930. Cervera, la Segarra.

El vell camí ral d'entrada a la ciutat.

[2077] «De Tàrrega a Cervera, una llegua sencera, i si fos mullada, compta-la per jornada», o pels temps de Carles V

Quinalafem.blogspot.com

20240519

[2584] Lo Pati de Tàrrega al segle XVIII

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

Preciós plànol de les portes d'entrada orientals a la ciutat targarina. En aquells temps, els mapes encara eren tots militars, per fornir intel (que diuen ara) als comandaments de l'exèrcit (espanyol). L'ocupació i control de la ciutat es fa evident, amb l'emplaçament dels quarters de cavalleria davant mateix de la porta del Carme. Els Borbons sabien què s'hi jugaven, a Catalunya, i calia tindre el país dominat.

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

Aquesta esplanada o pati davant de la muralla, acabarà per conformar-se amb el temps en la plaça més important de la ciutat (o si més no, tant com la Major): la Plaça del Carme o el Pati, tal com se n'ha conservat la denominació tradicional. Diuen que perquè feia les funcions de pati d'armes de l'aquarterament militar (espanyol). El lloc que ocupaven les casernes fou convertit en habitatges.

1761. Tàrrega, l'Urgell. «Plano de la entrada de Tarraga», P. M. Zermeño (BVD).

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

Al davant mateix de la muralla, extramurs, s'hi aixecava el Convent del Carme, amb els esplèndids horts de què disposava. Al costat mateix del Convent, l'antiquíssim Hostal del Carme. No sabria assegurar-ho, però diria que és el precursor de l'Hostal de Carme que des del 1960 es va traslladar a Vilagrassa a tocar de la N-II.

L'església i el convent encara hi són, crec que ara reconvertit en residència de padrins, i en els horts que donaven a la plaça hi ha l'entrada de l'Ateneu, aixecat uns trenta metres endins.

Anys 1930. Tàrrega, l'Urgell.

Llavors la plaça fou dedicada al President Macià, un cop finat. La bàscula era situada just davant de l'església del Carme. Al fons, dalt del turó, l'antiga ermita de Sant Eloi.

Anys 1950. Tàrrega, l'Urgell.

Lo Pati durant la primera postguerra, amb el campanar del Carme ben visible. Potser fora hora de donar a la denominació popular rang oficial: Plaça del Pati, i començar a abandonar la terminologia religiosa.

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

La Porta del Carme ha sigut una de les més importants de la ciutat, entre altres raons, per tal com trobant-se ben a prop del camí ral, era la primera amb què es topava el viatger que provenia de la nostra capital, un cop passada Cervera. Allà hi hagué una altra fonda, l'Hostal de Grimau.

1761. Tàrrega, l'Urgell. «Plano de la entrada de Tarraga», P. M. Zermeño (BVD).

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

A tocar mateix de la Porta del Carme, i aprofitant el pany de muralla, Tàrrega hi tenia el trinquet del Joc de la Pilota. Si no recordo malament, la paret llarga de les pistes actuals encara es anomenada així, muralla, en referència als emplaçaments originaris. Actualment, aquest joc ja no té la incidència i fama de què disposà segles enrere. Només en les nostres terres del sud, els valencians l'han sabut convertir en esport nacional. Probablement, els soldadets n'eren uns dels més practicants, però potser també alguns estadants dels hostals, i, és clar, els targarins mateixos.

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

Darrere de l'Hostal del Grimau, hi havia uns grans tancats per a acomodar-hi estables i cavallerisses. Sobretot, també els corrals, amb tossinos i galls, gallines i conills... que bé que calia alimentar els parroquians. La gran era de batre també era allà, per separar gra de palla per fer farina i pa.

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

L'Hostal termenava amb la sèquia, que fornia l'aigua necessària als usos hostalers. L'aigua circulava en direcció nord, o sia, d'esquerra a dreta en el mapa. Agafava aigua de l'Ondara riu amunt i regava part del terme fins als peus de Sant Eloi. Se'n digué sèquia de Comabruna. Un pontàs al camí ral de Barcelona la travessava, apte per a carruatges i artilleria, i un altre de menor, potser només d'animal, una mica més amunt, a l'inici del camí del Talladell.

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

La Porta i carrer d'Aiguaders targarí, avui fonèticament convertit en Agoders.

[654] Tàrrega, segle XVII

[1294] Mestre Josep Güell

Quinalafem.blogspot.com

20240517

[2583] Viatgem a la Vall de Boí del segle XVIII

1718. La Vall de Boí, la Ribagorça.

«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres de la Noguera Ribagorsana, de la Noguera Paulleressa et des vallées d'Andorra, de Farrera, de Cardous, de Paillas, autrement d'Anéou, celles d'Asouy, de Real, de Sort, de Savernada, de Gerri, de Capdeil, de Saroca, d'Areins, de Beteza, de Chironnelle, de Bebille, de Barabés, de Boy» (Gallica).

Autors (presumits): Claude Roussel (1655?-1733, enginyer),

François de La Blottière (1673-1739, enginyer).

Representació de la vall pirinenca en aquest preciós mapa francès de començament del segle XVIII. Els mapes setcentistes, per l'acoloriment i per la ja bona precisió geogràfica, em tenen el cor robat. Seguint la tradició cartogràfica de la cort parisenca, el mapa és invertit, o sia, mirant cap al sud (a la part superior): com si des de París guaitessin per avall.

1718. La Vall de Boí, la Ribagorça.

Autors (presumits): Claude Roussel (1655?-1733, enginyer),

François de La Blottière (1673-1739, enginyer).

1718. La Vall de Boí, la Ribagorça.

«Carte de partie de Catalogne...» (Gallica).

La Noguera de Tor.

1718. La Vall de Boí, la Ribagorça.

«Carte de partie de Catalogne...» (Gallica).

Amb orientació habitual, amb el Nord a dalt, tal com estem acostumats.

El Pont de Suert hi apareix amb 30 focs, i arribant a la muntanya de Mirabell (avui Miravet), trobem la vall de la Noguera de Tor, cap a l'est, guardada a l'entrada pel poblet de Castilló (20 focs), que com n'indica el nom hi era estratègicament emplaçat per vigilar la porta de la vall. Riu amunt, hi trobem Llesp (amb 30 focs, que són més de 150 persones, a una mitjana de cinc o sis per casa).

1718. La Vall de Boí, la Ribagorça.

«Carte de partie de Catalogne...» (Gallica).

Just abans d'arribar a l'entrada de la Vall de Boí, per la banda sud, hi trobem diversos barrancs amb petites poblacions. Com ara Gotarta (Gotarda al mapa, encara amb oclusiva sonora, de 8 focs), Esperant (4 focs, avui despoblat), i Irgo (llavors 30 caps de casa, avui a penes mitja dotzena de veïns).

1718. La Vall de Boí, la Ribagorça.

«Carte de partie de Catalogne...» (Gallica).

Detall del mapa original i de l'orientat al nord, que presenta les lletres invertides. Riu amunt, trobem Cóll (20 focs), Saraís (8 focs, avui reduït a set o vuit persones). A Castilló hi havia un pont de pedra sobre la Noguera de Tor, i entre Saraís i Coll hi havia el segon.

És probable que el nom de Noguera s'hi hagués expandit a partir del riu principal, la Ribagorçana. Noguera < NAUCARIA, en el sentit de naus o troncs que hi baixaven tramats i barranquejats. Pel que fa a Tor, segons Coromines, aquest hidrònim és d'etimologia diversa que el topònim vallferrerenc, i provindria de l'antic basc iturri, font.

Si continuem riu amunt, el plànol assenyala una ermita de Cabanes (avui veïnat dit de les Cabanasses), que més aviat devia ser només un altaret a l'hostal que hi hagué al costat del camí de ferradura que pujava riu amunt per tota la vall. Una mica més amunt, el llogaret de Cardet (amb 15 focs).

1718. La Vall de Boí, la Ribagorça.

«Carte de partie de Catalogne...» (Gallica).

Detall del mapa original i del revertit.

Noguera de Tor amunt, s'arriba a Barruera (30 focs). Allà el pont de pedra permet el pas fins a Durro (28 focs). Erill (28 focs) és poble emplaçat al bell mig de la vall, en lloc estratègic i preeminent. Som a la zona més suau de la vall, plena de prats i terres de conreu, com s'aprecia pels colors verdosos dominants. Des d'Erill, un altre pont permet el pas cap a Boí (29 focs) i, més amunt encara, fins a Taüll (26 focs). La gran quantitat de ponts de la vall dona fe de la riquesa que la terra i la ramaderia li proporcionaren segles enrere.

1718. La Vall de Boí, la Ribagorça.

«Carte de partie de Catalogne...» (Gallica).

Cap al nord d'Erill els passos cap a la vall de Barravés, com el Coll de Gelada que portava fins a Senet.

1718. La Vall de Boí, la Ribagorça.

«Carte de partie de Catalogne...» (Gallica).

Seguim per la Noguera fins a Caldes, a l'ermita antiga de la Marededeu. L'església fou refeta amb grans dimensions al segle XVIII.

1718. La Vall de Boí, la Ribagorça.

«Carte de partie de Catalogne...» (Gallica).

Des de Caldes, la bifurcació de la Noguera ens porta pels dominis d'Aigüestortes: o bé cap al port de Caldes i la Vall d'Aran pels peus del Montarto, o bé cap al Pallars pel portarró d'Espot, a les envistes del magne circ de Colomers.