Seguidors

20240322

[2564] Lo nostre Big-Ben

 


1976. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 29 d'abril (XAC).
La façana primigènia, amb el llarg tub d'entrada que donava a la primera pista, la circular, després de passar obligadament pel guarda-roba. La sala circular era unida per un túnel amb reservat amb la de patxanguero. Encara no s'hi havia fet la sala de festes ni la nova entrada pel planetari (que arribarien aviat), escales amunt des de la pista redona, flanquejades per seients en forma de grada, el gran reservat que voltava la pista circular, i un altre tram d'escales amb una fonteta, per arribar-hi, al planetari. D'allà, encara més amunt, la cabina del dj i, finalment, la barra de dalt.  Tot això, molt abans de l'ampliació de la macropista amb la famosa megalàmpada.

La primera generació Big-Ben fou la dels joves nascuts entre 1955-60, any amunt any avall, com retratà l'escriptor arbequí Vidal Vidal, lo poeta del Big-Ben (enllaç). Després el babyboomers dels 60 l'ompliríem els anys 80s. La disco s'obrí el mateix any que s'estrenava la Guerra de les Galàxies! (veg. l'articlet de Francesc Canosa, enllaç) o la Febre del Dissabte Nit. Per a aquells joves que vam veure com els nostres pares se'n sortien de la misèria material i moral del franquisme espanyol, la disco mollerussenca representà la nostra alienació, la fugida del món, allà dins closos i suats com al tros. Altres generacions posteriors, en lloc de triar la música i el ball, s'alienarien amb altra mena de substàncies... Per primer cop a la història, els adolescents i joves érem mantinguts dels pares, no ens calia aplanar el llom per viure, i vam voler fer la nostra fugida endavant: prou de sermons, prou de guerra, prou del vell món... ni que fos per unes horetes cada cap de setmana. La febre del Toni Manero. Els diumenges al matí ningú et despertava (ep, excepte en temps d'anar a collir al tros), t'aixecaves mig adormit i plat calent a taula. Així qualsevol, oi?

Després, com a pares i mares, ens hem trobat allò que com a joves vam sembrar. Però aquesta és una altra història... que no volem sentir gaire... i que cal deixar per una altra ocasió. Perquè, de fet, mai no ens n'hem penedit, de deixar-nos-hi la pagueta setmanal, al Big-Ben, i, per tant, no en podem donar pas encara una revisió crítica. I és que la discoteca urgellenca, per a nosaltres, fou «l'etern Big-Ben a on vam ser feliços» (Vidal, enllaç), fou la nostra addicció a la xarxa social més potent de la nostra joventut. 

1976. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 29 d'abril (XAC).
L'entrada original a la sala de la disco. S'hi feien llargues cues: era la nostra professó (que diem en lleidatà) laica de cada diumenge i festa de guardar. Era el túnel d'entrada a un altre món, al nostre món. Amb quina il·lusió hi deixàrem cada setmana tants bitllets de cinc-centes peles, aquells del mossèn Cinto amb barretina! La major part d'aquests bitllets van sorgir del tros, ja fos del cereal, l'aufals o la fruita. I de la suor dels pares. 

1976. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 29 d'abril (XAC).
Acabada d'inaugurar, per la festa major de Sant Josep, amb publicitat llavors encara en castellà. L'edifici, a tocar de la vella N-II, era envoltat d'una gran esplanada per tots costats, a on un miler de cotxes s'hi amuntegaven cada sessió afilerats pels senyors aparcadors, pila en mà per fer indicacions. Quan diem cotxes volem dir des d'R4 a R12, o Simques mil, o Seats 127 a 1430, o similars, majorment.

1976. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 28 de desembre (XAC).
 Les mítiques campanades de Cap d'Any al Big-Ben. Recordo com, al planetari, s'hi sentia fimbrejar el terra, de tanta gentada que hi havia, que s'hi tardava una hora de baixar fins a la pista de baix, amb lo cubata arronsat al pit, que no es tombés, i lo cigarret a l'altra mà... o la parenta agafada per no perdre-us, que no hi havia mòbils i costava un ou, com dèiem llavors, tornar-vos a trobar. Per això, cada colla de cada poble tenia un racó assignat. Sense mòbils, calia disposar de punts de trobada de les colles, a on anar-hi a raure en cas de voler-se retrobar. Si algú es perdia de la colla, doncs ja sabia a on havia de fer cap a esperar-los. També servia, als més joves, per anar-hi a pidolar una plaça al cotxe d'algú del poble per poder tornar a casa. Ah, i sense mòbils, calia preguntar als coneguts, quan te'ls creuaves anant amunt o avall, què havia fet lo Barça d'en Venables.

1976. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 29 de juliol (XAC).
Reconeixement del «personal especializado» que ordenava el pàrquing. Especialitzat en EGB, per als qui sapigueu que era. Aquest petit homenatge per amb ells, que diem en lleidatà.

1976. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 29 d'abril (XAC).
Vista de la pista redona de baix, des de la fonteta del planetari. S'hi intueixen una mica les grades laterals, i rere la pista la barra amb els tamborets, sempre tan buscats. 

1976. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 29 d'abril (XAC).
Entrevista al soci bellputxenc, senyor Fontanals, de la disco mollerussenca, socis definits com a «equipo de promotores jóvenes que han impulsado la realización del complejo recreativo». Desconec si encara són vius, potser sí. Fora interessant de tornar-los a entrevistar per completar-ne la història.
A l'altra foto, la saleta de reservat a on hi havia un minicinema, amb pantalla al fons. Amb tanta llum, costa de reconèixer... Sempre plena, costava de trobar-hi un forat, més ben dit, dos. Perquè ben pocs miraven la pantalla. Sovint se'n sortia amb xupetons, com se'n deia, al coll. Els xuclets o xuclades eren una mena de blau o morat que es provocava tot xuclant, com el nom indica, la pell del coll a la parenta o parent... Per cert, que llavors tota la visibilització LGTBI actual no existia encara.

1976. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 29 d'abril (XAC).
Uns altres socis n'eren un parell de germans d'Ivars d'Urgell, els Corredera, d'origen andalús.

1976. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 29 d'abril (XAC).
Vista de la barra de la pista redona de baix, la primera i més clàssica de totes. Llavors, a mi personalment, no m'havia arribat el gust dels G&T, i la cosa més habitual era beure Bacardí amb CCola o vodka amb taronjada. Els més grandets, whiskys o cointreaus.

1976. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 29 d'abril (XAC).
En Joan Miquel, soci mollerussenc, informa dels 2.500 m quadrats d'espai interior i 10.000 d'aparcament.

1976. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 29 d'abril (XAC).
La sala ambient va acabar sent la sala de patxanguero. Si els més joves no sabeu què era aquesta música, doncs feu un esforç i pregunteu-ho a algun boomer. Un dels reis en fou l'alcoletgenc Miquel de la Tonya, que en aquells anys 80 hi feu cursets de ball i tot. Se'ns emportava a alguns altres de més jovenets al curset perquè poguéssim fer de parelles de ball de les apuntades. Els cursets de ball de saló també foren habituals a les setmanes culturals de tots els instituts dels voltants...

1976. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 29 d'abril (XAC).
No, aquest feixistot espanyol no fou habitual de la disco, però sí de la tele, de l'única que encara existia, sense català, quan lo Big-Ben s'inaugurà, quatre mesos després de mort el dictador. D'alguna manera, doncs, la disco esdevingué de manera natural símbol del canvi dels temps i dels costums per al jovent ponentí. Vàrem abuidar les festes majors i omplir la disco, les discos.

1976. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 17 de març (XAC).
La propaganda de la preinauguració. L'entrada de la disco en els circuits musicals en directe del moment en fou, des de l'obertura de la sala de festes, un dels grans encerts i èxits. 

1976. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 19 de març (XAC).
Publicitat del dia inaugural. Servidor no hi va ser pas. Fora molt interessant que algú ens expliqués què s'hi feu a les 12... del matí, a migdia! 
Ei, escriviu-m'ho, que ho puga publicar...

1977. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«Hoja del Lunes»,  Lleida, de 14 de febrer (XAC).
Als inicis, potser la disco no fou ben bé la prioritat dels promotors, però l'èxit espaterrant en canvià de seguida el relat. Una menció fixa se la mereix també la frankfurteria del Més-Gold, just al davant, a l'altre costat de la carretera. Perquè bé calia fer el ressopó de matinada... ni que fos amb entrepans.

1992. Lo Més-Gold, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«El Pati»,  Valls, de 24 d'abril (XAC).
Lo Més-Gold fou també punt de venda d'entrades anticipades.

1987. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
Els magnes premis dels carnestoltes de la disco.

1977. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 13 de novembre (XAC).
Època de bodes: per les parelles que s'hi van forjar, i per les que, literalment, s'hi van casar. Vull dir, que hi van fer el banquet de noces. Un cop oberta la sala de festes, allà s'hi feien els àpats. Qui no hi ha anat, a la boda d'un parent o amic, a dinar al Big-ben, oi?

1977. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 6 de febrer (XAC).
La segona refundació de MollerU$$A l'empenyeren discos, pubs, cinemes i restaurants, entre el final dels 70s i la fi de segle. La primera, al tombant del XIX al XX, lo Canal d'Urgell. 

1977. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 17 de desembre (XAC).
Els serveis de restauració.

1978. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 26 de març (XAC).
Al segon aniversari, ampliació a la Sala de Festes. A sota de la qual, també ben aviat s'hi inauguraria la bolera. 

1978. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 6 de gener (XAC).
La diversió lleidatana d'aquells temps que vam viure il·lusionats en l'engany de la transició i la fal·lera del destape i l'Interviu (els més joves, acostumats a l'accés lliure al porno des de joves, no cal ni que sapigueu què eren). Els clubs del moment: Mannigan, Scarlet, Satúrnia, Coupé 76... Els cinemes: el Bahia, el Fèmina, el Catalunya, el Granados, el Vinyes, el Victòria, el Principal... Ni un, no en resta.

1978. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 6 de juliol (XAC).
La col·laboració de la disco amb les activitats culturals mollerussenques i urgellenques fou rellevant. 

1980. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 12 de desembre (XAC).
La disco no era vista com una simple empresa, sinó que gaudia d'un alt reconeixement social com si fos una cosa nostra. Forma part de l'etnografia ponentina de final del segle XX.
Els propietaris saberen retornar part d'aquest afecte. 

1978. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 21 de juliol (XAC).
El club de bowling, amb seu a la bolera de la disco, llavors era novetat com a esport minoritari.
 
1978. La Florida-Fraga (lo Baix Cinca).
«La Mañana», de 21 d'octubre (XAC).
Florida Fraga fou una certa alternativa al Big-Ben, sobretot a partir que es convertí en Florida 135, amb especialització amb música electrònica, tot i que hi hagué pista de música pop. 

1981. La Borgia, les Borges Blanques (les Garrigues).
«La Mañana», de 21 d'octubre (XAC).
La Borgia garriguenca, de nom de ressonàncies històriques; el Musicland, l'eterna alternativa local al Big-Ben; la Kipps agramuntina, la Florida fragatina... Tot Ponent fou una mena de meca de la música disco dels 80s! De cotxes amunt i avall, i de desgràcies d'accidents... A molts pobles se'n van patir, malauradament. 

1978. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 20 de desembre(XAC).
Els peepshows del Big-Ben, amb el jovent assegut a peu d'escenari de la Sala de Festes, i amb l'ambient carregat... de fum (llavors s'hi fumava a dins dels locals) i d'hormones...
Per a l'«educació sexual» que la disco "impartia"... 
veg. VAN SER EL BIG BEN I EL MUSICLAND LA NOSTRA ESCOLA DE SEXUALITAT?, Josep M. Aparicio, enllaç.

1978. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 29 de desembre (XAC).
Lo Cap d'Any al Big-Ben.

1979. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 28 de juliol (XAC).
A poc a poc, la Sala de Festes s'incorporà al circuit de concerts estatal, amb grans noms,  figures i conjunts de la música del moment.

1980. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 25 d'octubre (XAC).

1980. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 31 d'octubre (XAC).
Llavors encara no existia el Castaween importat. Només fèiem Castanyada.

1981. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 30 de gener (XAC).
«Per Big Ben van passar els més importants cantants i grups de l'últim terç del segle xx, des de Radio Futura, Pet Shop Boys, Boney M. i de Miguel Bosé a Sabrina Salerno, Els Pets, Alaska o Loquillo. Ilegales va enregistrar un doble disc en directe a Big Ben; mentre que La Unión va estrenar-hi la cançó Lobo hombre en París». S'hi diu a la viqui, tot i que l'entrada és una molt fluixeta.

1980. Lo Big-Ben discoteca, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
«La Mañana», de 31 d'octubre (XAC).

 






Posted by
Labels: , , ,

20240315

[2563] L'Església de Sant Miquel d'Alcoletge

 

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
Vista del poble des del tossal, en direcció a orient, cap a la plana urgellenca. En canvi, cap a l'altre costat del tossal, cap a ponent, la vista de la Seu Vella i de l'horta del Segre s'imposa. Són les dos ànimes d'Alcoletge, el poble a on vaig nàixer i créixer. Passada una quarantena d'anys que n'he estat fora, el poble ha canviat de dalt a baix. La dada més esgarrifant: totes (o moltes d') aquelles persones adultes, familiars i amics dels de casa, que vaig conèixer ja colguen, com hauria dit el meu pare amb la seua sornegueria garriguenca.

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
Vista de l'església i del campanar. Encara no s'hi havia fet la porta lateral que ara serveix per als enterraments, perquè no calgui pujar les escales amb les caixes funeràries. Fa molts i molts anys, entre quaranta i quaranta-cinc, per la festa major de setembre, vam pujar-hi, al campanar, amb lo Miquel de la Tonya i lo Sisco de cal Jaumetó a ventar la campana. Recordo com si fos ara com ballava tota la torre quan la campana voltava. Però nosaltres, vinga empènyer com si s'hagués d'acabar el món... quina suada!

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
Vista de la portalada de tocs barrocs. Dècades enrere, als anys 70, les escales eren diferents: se sortia a peu pla de l'església, i les escales ocupaven part del carrer i tenien baixada per tots dos costats. En algun lloc he de tindre la foto de la comunió que em van fer fer en aquells temps, després d'empassar-nos no sé quants dissabtes tarda de doctrina, o sia, d'adoctrinament. Després, de gran, quan per fi vaig adonar-me dels mètodes abusius (i amb aquest adjectiu perdono molt) de la religió, de les religions, he decidit apostatar, i reclamar la secularització de tot el patrimoni monumental secular per tal de convertir-lo en punts de servei social i comunitari. Ara sembla poc més que una broma, però n'arribarà el dia. Com han fet p.ex. a Mont-roig del Camp amb l'església vella, convertida en oficina de turisme i sala de reunions. 

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
Interior de l'església des de dalt del cor, tota repintada i amb l'altar enretirat cap endarrere respecte a quan hi fèiem d'escolanets. En fèiem per tradició, amb aquella inconsciència infantil que fa fer les coses sense saber ben bé què fas o per què. De fet, teníem certa por de la figura del mossèn, igual que els nostres pares i mares. 

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
La simbologia és un puntal de tota ideologia sectària, i en el cas de les religions ha manipulat i monopolitzat segles i segles d'història de l'art per aconseguir l'adoctrinament si us plau per força.

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
Cimbori amb els evangelistes representats.


1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
Els orígens més remots del poble són al tossal, veritable nucli originari des de temps ibèrics, allà a on un petit poblat degué tindre guarnició i refugi. Rellevats pels àrabs al segle VIII, car des d'allà la vigia i guarda de Lleida i Urgell és molt bona, aquest punt fortificat o petit castell ens donà el topònim: «són visibles les restes de la primitiva torre àrab», que devia ser prou similar a la de Moredilla. Però que va restar «molt modificada per la construcció d'un cementiri al segle passat [s.XIX]», quan va imposar-se l'higiènic costum il·lustrat de traure'ls fora vila, «i d'una important xarxa de fortificacions l'any 1938 al cim de l'elevació», o sigui, trinxeres de contenció davant el front llavors arribat a Lleida, a tocar de les mateixes aigües del Segre. Va caldre evacuar el poble, fet que sempre m'havia recontat ma mare, la família de la qual, de cal Micaló, va fer cap a casa d'uns parents llunyans a Vilanova de Bellpuig. 

L'antic poblet medieval, que havia sigut carrer de Lleida, restà despoblat durant la Guerra dels Segadors, per mor dels diversos setges de la ciutat, i de la situació privilegiada del nostre tossal per controlar els moviments de tropes. Ja a finals d'aquell segle, el lloc es repoblà, probablement per les mateixes famílies que alguns anys abans n'havien fugit. Llavors el poble cresqué al vessant del tossal, de cara a l'Urgell i el sol ixent: allà s'hi desenvolupà al llarg del segle XVIII el poble vell que avui coneixem, de carrers estrets i costeruts, que l'Església, aixecada en aquell segle, tancava per la banda nord. Fou una època pròspera, amb la construcció de la Secleta, derivada de la secla de Fontanet, que permeté regar bona part de l'horta del poble, en el vessant segrianenc. 

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
Al juliol de 1936, l'Església fou cremada pels republicans radicals, i a banda de les figures i el mobiliari, també se'n cremà l'arxiu. La meua mare, que tenia sis anys, recordava la foguera que s'hi va fer al davant, i la gernació que s'hi congregà. Com que no vivien gaire lluny, quan la multitud es dispersà, la canalla hi va tornar a batxillejar, i va recollir-ne un minúscul vestidet de Nen Jesús, que va guardar tota la vida com una relíquia.
Poca informació, doncs, resta de temps passats. No queda clar si l'emplaçament del poble vell fou originat abans de la Guerra dels Segadors, i si ja hi havia alguna mena d'esglesiola, sobre la qual s'hi alçaria la nova, sembla que cap a final del segle XVIII. Els estudiosos semblen decantar-se per aquesta opció. De fet, se sap que a causa del tancament de la Seu Vella per reconvertir-la en caserna després de la victòria borbònica de 1707, la pintura que en presidia l'altar de Sant Jaume fou ubicada al nostre poble, carrer de la Paeria fins a la fi de l'Antic Règim. 

La façana fou feta de cara a l'est, i davant l'església i el poble vell s'hi allargassaria el carrer Major, ara convertit en carrer de vianants, amb restricció del trànsit. 

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
L'article fa una detallada descripció arquitectònica del temple. L'estàtua del sant patró de la vila, l'arcàngel Miquel, fou cremada en l'agitació revolucionària que vingués com a resposta a l'aixecament militar feixista, i fou refeta per Víctor Pérez Pallarès després de la guerra, diria que al voltant de l'any 60. 
També hi hagué un vell rellotge al campanar, potser abans de la guerra. Servidor ja no l'hi va veure mai. 

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
La precisa descripció de l'interior, que «és escassa en contrast amb la façana, denotant ja un proper canvi d'estil en els gustos artístics».

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
Detall ja neoclassicitzant de l'interior del temple.

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
Les obres de 'modernització', més que no pas de restauració, de l'any 1987, amb actuacions de caràcter «molt discutible», segons els autors.

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
Planta de l'Església de Sant Miquel alcoletgenca.

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
Descripció de les troballes més antigues. «És interessant constatar que de ser certa la lectura de 176... i escaig per la primera inscripció [d'una de les sepultures] tindríem un datació ante quem per la construcció de l'església, la qual ... no es considera molt llunyana a aquesta dècada».

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
Malgrat trobar-nos de ple a la segona mitat del s. XVIII, la façana serà treballada en termes abarrocats: «és la part del temple que més impressió en dona d'aquest moviment artístic, produint una sensació d'elevació i moviment, tan pròpies d'aquest estil». Mentre que la decoració estil presenta elements «de transició cap al neoclàssic». 


[327] Sant Jaume d'Alcoletge






Quina la fem? Canal Whatsapp


Posted by
Labels: ,

20240309

[2562] Del color de la castanya al marró


Marró: del color de la castanya.
Marró és un mot agafat del francès en la resta de llengües romàniques. En la llengua d'oil significa castanya, i va ser pres del grec maraon, que precisament anomenava aquest apreciat fruit tardoral. Però no el vam pas agafar per designar la castanya, ans pel color. Això fou a finals del segle XIX i començament del segle XX. Suggereix el nostre mestre etimòleg, Joan Coromines, que el fet que entre la gavatxada el mot s'emprés com a nom de bombons i pastissets esdevinguts d'universal fama, els marron-glacés o castanyes confitades, va contribuir-ne a l'expansió. Llegeixo que la primera menció del mot en la nostra llengua la devem a Narcís Oller, però no en trobo la referència exacta. Devia ser tota una delicatessen a Vilaniu. 

Marró: del color de la castanya.
El cas és que, al costat del taronja o carabassa, és l'altre color que tenim que pren el nom d'un fruit. Això és així per etimologia, però jo m'inclino per la intuïció d'en Coromines: tenim un color que pren el nom d'un pastisset. Que bonic, oi? Que serveixi això per rescabalar el pobre color marró, un dels més menystinguts en la moderna tradició occidental. De debò que coneixeu algú que mai us hagi dit que el té com a color favorit? 

Joan Coromines, DECLC: castanya (enllaç).
Malgrat tot, en poc més de cent anys, el mot marró ha bandejat pràcticament en sa totalitat al mot tradicional que designava aquesta tonalitat, castany, i que, com tothom pot apreciar, procedeix de castanya. N'ha pres, doncs, tots els usos, de castany, excepte ben poquets: ningú no diu (encara) cabells marrons, sinó castanys, ni que els ossos són animals marrons, sinó bruns; el DIEC afegeix cavalls castanys; en canvi, els ulls per a nosaltres, sí que ja ho són, de marrons. 

Castanya és mot agafat del llatí CASTANEA, que al seu torn vingué del grec κάστανα ‎(kástana). Apareix en la majoria de llengües europees des dels primers textos: en català, ja als primerencs Costums de Tortosa, també un pa de castanyes a Eiximenis; en occità i portuguès tenim castanha, en francès châtaigne, en castellà castaña, en italià castagna, en romanès castan. Faig ací una digressió tècnica: com m'hauria plagut que en Fabra hagués promogut la palatal escrita com a nh! De fet, com fora savi  que les llengües romàniques unifiquessin grafies! Sé que és impossible per l'amor patrio dels uns, dels altres i de tots plegats, projectat cap al codi escrit i esdevingut simbòlic de la nació respectiva. Imaginem-nos castanha, châtanha en la majora de romàniques: amb una convergència ortogràfica ben treballada la lluita contra l'anglès fora encara factible. 

Tornem a la castanya i al castanyot. Aquest ús figurat en el sentit de cop fort no sé pas d'on deu haver sortit. En algun lloc s'hi explica que del soroll que fan les castanyes en caure de l'arbre. Com tothom sap (o no), les castanyes no cauen pelades, sinó amb una clofolla punxeguda, que fa un bon pes, i que les fa caure a plom. Però no sé si amb això n'hi ha prou per passar a aquest sentit figurat..., que és general a tot el nostre domini, de nord a sud, del continent a les illes, ben bé igual que el mot castanya, i traure les castanyes del foc.  

Mapa lingüístic del mot marró (mapologies.com).
Cliqueu a la imatge per a un millor definició.
Mapa lingüístic del mot marró (mapologies.com).
A tota la Romània, des del segle XX predomina el mot marró per a la designació d'aquest color, havent desplaçat altres denominacions tradicionals com castany o bru. En espanyol i en llengües com el grec i algunes eslaves del sud, el mot cafè també s'hi ha fet servir. En llengües eslaves balcàniques, s'ha optat pel color del coure, o bé pel color de la canyella en les eslaves més orientals, pel del bronze en polonès. Aquesta dispersió de referents per a aquesta tonalitat és signe de poca vàlua i estima pel color al llarg dels segles. Aquesta consideració secundària la trobem també exemplificada en llengües que defineixen el marró a partir d'altres colors com el groc (cèltic) o el roig (finès, lituà).
En les llengües germàniques, l'arrel de l'anglès brown, alemany braun, remet a una arrel protoindoeuropea amb el significat de fosc.

Marró: del color de la castanya.
El color marró pot tindre diverses manifestacions tonals, com tots els altres, vaja. Aquests diferents tons, matisos o gradacions han anat prenent noms: color cafè, color moca (tirant a cafè amb llet), color xocolata, color canyella, color bronzejat, color siena (tirant a ferrós oxidat, amb nom pres de la ciutat italiana, coneguda al Renaixement per l'extracció d'aquest pigment), color beix... tot i que cada parell d'ulls veu els tons a la seua manera.
Ara que és temps d'Oscars a Hollywood, enguany han recuperat la tradicional red carpet, que l'any passat havien substituït per una catifa de color xampany, abeixat. Notem la grafia adaptada ja a les normes del mot beix (<francès beige), un gal·licisme també recent, del segle XX. 

Per acabar amb el marró: en tractar-se d'un nom tan recent, no li conec frase feta relacionada amb l'amor, com podria ser: al marró se li posa l'amor, si féssim la r muda, com en balear. En tot cas, als nostres dominis no ens hem d'empassar mai cap marrón, com sí que se'l mengen els espanyols (però sí els marron-glacés, són exquisits!). En tot cas, carregar-se-la, carregar-se el mort, pagar els plats trencats, pagar la festa, rosegar els ossos...


[2557] La lluita de color entre carabassa i taronja 


Quina la fem? Canal Whatsapp


Posted by
Labels: ,

20240301

[2561] Balaguer, capital de la Noguera urgellenca, 1978

 


1978. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
Revista «Destino», núm. 2.120, de 25 de maig (MDC).
Santa Maria presidint la ciutat, sobre lo carrer del Pont, amb el Segre als peus.

1978. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
Revista «Destino», núm. 2.120, de 25 de maig (MDC).
Dissabte de mercat al Mercadal balaguerí, amb les autèntiques parades d'aquells temps.

1978. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
Revista «Destino», núm. 2.120, de 25 de maig (MDC).
Encara no han passat 50 anys i ja sembla tot un altre món, oi? 
1978. La Noguera d'Urgell.
Revista «Destino», núm. 2.120, de 25 de maig (MDC).
Al 1975, la comarca comtal tenia 46.000 habitants, i ja només un 11% de gent al sector primari. Després de la guerra, era del 90%! Només creixia la capital urgellenca, Balaguer, i aquell 1975 tenia cap als 12.000 hab. El creixement des del 1960 havia estat importat, car llavors n'hi havia uns 8.500. Mentre que en aquests darrers cinquanta anys, ha arribat fins als 17.000, encara no.

1978. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
Revista «Destino», núm. 2.120, de 25 de maig (MDC).
El sector frutícola en plena expansió.

1978. Artesa de Segre, la Noguera d'Urgell.
Revista «Destino», núm.2120, de 25 de maig (MDC).
L'antiga fàbrica de filats de cotó, a prop del Pont d'Alentorn. El conjunt d'edificacions de la Colònia de la Fàbrica fou aixecat durant el primer terç del segle XX i encara se'n conserva una bona part.

1978. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
Revista «Destino», núm. 2.120, de 25 de maig (MDC).
A la ciutat de Balaguer, llavors només hi havia un institut i dos col·les, llavors colegios nacionales franquistes. Aquests tenien dos mil cinc-cents alumnes!



[2552] Balaguer, l'aparença de 1965


Quina la fem? Canal Whatsapp


Posted by
Labels: , ,
Subscriure's a: Comentaris (Atom)