[2530] La Creu del Batlle lleidatana

 

1917. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

Foto: Josep Salvany i Blanc (BdC-MdC).

Preciosa imatge de l'indret original de la Creu del Batlle lleidatana, pas obligat de tots els viatgers que sortien de la ciutat vers el ponent, cap a Fraga i Espanya. El detall de la imatge deixa entreveure el capitell i creu, que desconec si llavors eren encara els originals d'època gòtica, tot i que bé que m'ho sembla. 

Els pagesos tornaven del tros amb les sàrries plenes, alguns a cavall de mules i someretes, i d'altres a peu. La meua mare m'explicava que quan a ella, de petita, l'enviaven al tros a migdia a portar els tupins de dinar als homes de la casa que hi treballaven des de trenc d'alba, la somereta s'hi encarava sola i no la calia ni menar. I ara ens sorprenem dels cotxes sense conductor, ahahaha...

1898. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«El Pallaresa», de 8 de gener 

Suposem que la costa famosa que hi havia, «de exagerada pendiente», devia ser la que baixa al Sot de Rufea, a tocar del camí del riu i dels aiguamolls. Les costes massa pronunciades eren molt perjudicials per als carros, atès que els frens no tenien prou força i els animals patien exageradament, arribant a bolcar i tot, cosa que també ocorria als ciclistes (llavors dits biciclistes, en popular lleidatà i mot ja desaparegut del vocabulari de les noves generacions). 

La partida de Rufea tingué els orígens en un nucli de població d'origen morisc. Indret de terra molt feraç i productiva, sempre pertangué a grans senyors feudals. La zona superior era anomenada Rufea Sobirana, i avui és, paradoxalment, dins la partida de Butsènit. Ací dalt, en la cruïlla amb la carretera històrica cap a Fraga i les Espanyes hi hagué la creu des dels temps medievals. Ara, s'hi ha restituït després de construir-hi una gran rotonda d'ordenament del trànsit.
La part baixa de l'antiga partida era dita «Rufea Jussana (des de la Torre del Roig fins a la Corda de Gardeny), en l’actualitat anomenada Rufea Gensana. Fins no fa gaires anys, a la partió entre el terme de ciutat i el de Rufea, hi havia la creu del Batlle, gòtica. L’expulsió dels moriscos (1610) i la guerra dels Segadors significaren la desaparició de les dues Rufees. Avui hi ha masies amb fruiters i granges i indústries derivades de l’agricultura» (enciclopèdia.cat).

2017. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida (Teleponent).

La nova i moderna Creu del Batlle, a la rotonda de Rufea que dona accés també a la Caparrella, ja no mostra ni fust ni capitell ni creu d'antany. Si més no, fa de recordatori de l'entrada secular de la ciutat.

1989-1997. «Onomasticon Cataloniae», Joan Coromines.

El topònim Rufea vol dir literalment el petit molí, que està documentat que hi existia al segle XII, en el temps de l'arribada dels catalans als termes laridins. 

1900. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«Diario de Lérida», de 26 de maig (FPIEI).

Era lloc molt conegut, i sembla que també d'esbarjo de jovent de mala casa, que deia la padrina, i que es dedicaven a apedregar uns capellans que hi passaven, i «uno de los cuales usaba honda». Això de les fones també ha passat a la història com a joc juvenil, oi?

1911. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«El Correo leridano», de 6 d'agost (FPIEI).

La tartana de Fraga de començament de segle XX hi tingué pana.

1919. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«Diario de Lérida», de 7 d'octubre (FPIEI).

El temporal d'aquell any, a l'octubre (no com enguany, que ja som al novembre i quatre gotes mal comptades), ja va tombar un plataner a l'indret, fet que hi dificultava el trànsit «de tal manera, que los carrreros tenían que descargar las mercancías que los carros conducían, para pasar al otro lado».

1920. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

Foto: Josep Salvany i Blanc (BdC-MdC).

Dos imatges més de l'indret. En aquest cas, s'hi indica any 1920, però no sé pas si el fotògraf hi anà dos cops, a retratar la creu. Bé podria ser, però, atès que era un lloc de pas obligat o freqüent.

1931. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«El Correo leridano», de 21 d'octubre (FPIEI).

Breu anunci de la bòbila de la Creu del Batlle. També hi hagué, al tombant del segle XX, la fàbrica de llum de Salvador Balaguer, el propietari conserver lleidatà. Diria que en fou la segona central elèctrica que hi hagué a la ciutat.

1954. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«Labor», de 4 de setembre (FPIEI).

La inauguració de l'hotel Jamaica just a l'indret de la Creu del Batlle, traduïda al castellà com a Cruz del Valle, fet que denuncia, amb llarg circumloqui exigit pels temps que corrien, l'autor, Alfons Porta Vilalta. 

1937. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«UHP, órgano del PSUC», de 8 de maig (FPIEI).

El cas és que la denominació de Cruz del Valle ja havia sigut posada en circulació abans de la guerra, i com que els extrems es toquen (sobretot en allò que fa referència a la nostra realitat nacional), la trobem en aquesta publicació psuquera, del PSUC original, més internacionalista que no pas català(nista). Sembla que la tendència es manté actualment, o què us en sembla?

1958. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«Acento», de 15 de gener (FPIEI).

Demanda a la premsa lleidatana de postguerra de la restauració de la creu, desapareguda -diu- «hace ya unos meses». Estrany que no fos mutilada durant la guerra. Se'n demana un adobament per tal com és a la vista de l'«enorme tránsito turístico nacional y extranjero que por delante de esta cruz pasa».

1960. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«Acento», de juny (FPIEI).

Passats un parell d'anys, la situació continuava sense canvis. S'hi insisteix que la creu «antiquísima y artística» fou feta malbé dels gamberros. 

 

1961. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«Ciudad», de febrer (FPIEI).

Article explicatiu de la història de la creu i de son nom, que no identifica amb la veu batlle, sinònima d'alcalde (que a Lleida era el Paer en Cap), sinó que li dona el significat de «llevar o ayudar a llevar alguna cosa». La relació amb l'indret de la creu vindria del fet que el batlle fora l'encarregat, «de llevar, en determinados actos, las insignias de la entidad o corporación», com encara succeïa als anys 50 del segle passat en alguns pobles de l'antic comtat de Ribagorça. 

1961. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«Ciudad», de febrer (FPIEI).

L'autor es remunta als temps de la conquesta per trobar les funcions d'aquest batlle lleidatà. Aquell any encara la creu restava mutilada i en prega a les autoritats la restauració.

1961. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«Boletín informativo. Montepío de conductores», núm. 10, de novembre (FPIEI).

Les corbes de visibilitat reduïda de l'N-II a l'arribada a la Creu del Batlle.

1962. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«Boletín de información municipal», de febrer (FPIEI).

La inauguració de l'edifici de l'escola. 

«Abans de la Guerra Civil davant les dificultats de transport per escolaritzar els nens/es a la ciutat, una seixantena de famílies de Rufea i Jensana van pagar 5 pessetes cadascuna per comprar uns terrenys al Sr. Gimeno, veí de la Partida, per tal de cedir-los a l’Ajuntament per edificar-hi una escola. A l’escola se li va posar el nom de «Colegio Cruz del Batlle», encara que en alguns documents antics també figura amb el nom de la «Cruz del Valle». El seu nom feia referència a la ubicació, perquè l’escola es trobava en el terme de Lleida, en els llindars de la Creu del Batlle. De fet, davant de la benzinera Jamaica encara avui hi ha les restes (la base) d’una creu de terme, la Creu del Batlle, que posteriorment ha donat nom també al nou polígon proper on hi ha, per exemple, el conegut l’Unipreus Esports (Wala).

«Els primers documents del Ministerio de Educación Nacional on consta que a la Partida Gensana (Rufea) l’escola comença a funcionar daten de l’u de desembre de 1948, però aquestes classes s’impartiren durant tres anys a la torre de Cal Fraga, en un galliner que habilità l’Ajuntament de Lleida de forma provisional, era una aula mixta. El primer mestre de la Creu del Batlle fou Don Leoncio Palacín, el qual s'hi va estar 30 anys.

«Del 1951 al 1960 l’ensenyança s’impartia en un edifici d’obra fet per l’Ajuntament ubicat al recinte del pati actual, ja en els terrenys comprats pels veïns. Al principi hi havia una única aula per nens i nenes, darrere les latrines i un petit quartet on es guardava el carbó de les estufes, més tard es va tabicar i es van separar els nens de les nenes i s'hi va incorporar una mestra, la Sra Dolores Gené. Però ben aviat les instal·lacions van quedar petites, estava molt massificat d’alumnes i no reunia unes mínimes condicions.

«En una sessió ordinària del Ple de l’Ajuntament del 5 de març del 1956, essent l’alcalde de la ciutat de Lleida el [franquista] Sr. Blas Mola i Pintó, es va aprovar construir una nova escola a la partida i va ser el 25 d’octubre del 1960 que s’inaugurava l’edifici de l’escola» (enllaç).

1961. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«Boletín informativo. Montepío de conductores», núm. 10, de novembre (FPIEI).

Les corbes que hi hagué en arribant a l'indret de la Creu del Batlle, km. 463 de l'antiga N-II. Al fons, el turó de Gardeny.

1962. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«La Hoja del Lunes, semanario», de 6 d'agost (FPIEI).

La vella carretera nacional tenia la Creu del Batlle com un dels punts negres al seu pas per Lleida. Igual que ho fou la carretera de la Cerdera (la Sardera).

1963. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«La Hoja del Lunes, semanario», de 13 de maig (FPIEI).

La inauguració de la variant de la N-II que evitava «el tobogán formado por las antiguas curvas de la Creu del Batlle».

1967. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«Ciudad», de maig (FPIEI).

En un indret tant de pas, no cal estranyar-se que hi fos aixecat un hostal o posada. 

1969. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«Ciudad», d'octubre (FPIEI).

Una col·lecció de sonets marians lleidatans. El que va dedicat a la Marededeu de Butsènit, recull la referència a la secular creu i acaba amb el prec a la Madona per tal que hi fos restituïda:

«La Creu del Batlle que no hi és fa dies

marcava abans un bell camí entre flors,

entre braçals, planters i bons olors,

portava a l'ermita i les masies».

 

1915 ca. Lleida.La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.
Fot. Manuel Pinilla (MDC-AFCEC).
Una romeria amb tartana, cavall i bicicleta per al marrec (no en tenia pas tothom).

[983] Lleidatanes 1915

Quinalafem.blogspot.com

[2529] Club Futbol Artesa de Lleida, 1949

 

1949. Club de Futbol Artesa de Lleida.

Navegant, navegant, de vegades trobes allò que no busques. Pura serendípia. En aquesta ocasió, un cartell de futbol entre equips dels pobles lleidatans, de punta a punta del Segrià. L'any 49 del segle passat era encara un any dels durs, d'aquella postguerra feixista (espanyola), i tot en el castellà obligat. El control polític, moral i social eren presents a cada racó, a cada activitat, a cada casa gairebé. L'adoctrinament nazionalcatolicista (espanyol) funcionava a cor què vols, i asfixiava i liquidava la més mínima expressió de diferència, no diguem ja de dissidència, de llibertat d'opinió i de tota altra mena. La gent era necessitada de vies d'escapament. Una d'aquestes, aquell ominós règim la va trobar en el modern joc de la pilota: el futbol. 

Als nostres pobles ponentins, la dècada del 1920 va marcar el naixement de la majoria de clubs, alguns fins i tot en la dècada anterior, sobretot a la ciutat de Lleida. La dècada republicana foren anys d'afermament i arrelament popular d'aquest esport. Després del trencament social imposat pels vencedors de la contesa bèl·lica, el futbol renaixeria ben aviat com un dels pocs espais d'oci del jovent (masculí, és clar), que permetia de sortir del poble i conèixer món tot passant-s'ho la mar de rebé. Ni que només fossin partits amb els equips dels pobles veïns. Això sí, sempre sota la vigilància de la prototípica parella de guardiacivils (espanyols), amb capa i barret, que hi feien cap. 

 

A banda de les lligues dites regionals, que agrupaven equips de diferents pobles que, si guanyaven la lliga, pujaven a una categoria superior amb més pobles, aquests generalment més grans, era freqüent que es diputessin partits de festa major, amb un trofeu en joc. El partit de futbol esdevingué un dels actes principals de la festa. Els jugadors eren gairebé sempre, per no dir totalment, del poble. No hi havia fitxatges forasters, excepte en aquests partits de festa major, en què alguns equips, per falta d'efectius per raons vàries, havien de manllevar jugadors de pobles veïns. Llavors, aquesta situació era degudament informada als cartells, com en aquest que tenim a la vista: el C.F. Almatret era «reforzado» i s'hi indicava el poble del qual procedien dits reforços. 

En fi, què us en diré més d'aquell futbol pedestre als nostres pobles de la profunda postguerra del segle XX? Doncs que els camps de joc eren això: camps de terra, sovint farcits de pedretes que et pelaven els genolls a cada petita caiguda. Al meu poble, a Alcoletge, havia sentit a dir que el rectangle de joc, als peus dels antics dipòsits d'aigua (ja desapareguts, substituïts de fa pocs anys per una pista poliesportiva oberta, només amb teulada), que l'havien cavat a pic i pala i carros amunt i avall pel vessant del tossal. Potser només fou així en part, que si no, cal traure's el barret davant la ingent obra. L'anterior no era ni camp, situat als darreres dels corrals del carrer Major (allà a on hi ha la cooperativa i resta de magatzems, al carrer del Carme), i a on sovint hi passaven regalims d'aigua bruta que n'eixien dels femers.  

I així, si fa no fa, a cada poble. No fou fins als anys 80s que arribà la moda de fer-hi grades de formigó pelat i una petita tribuna d'uralita, abans de la febre de fitxatges forasters, que començaren cobrant amb garrafetes d'oli i acabaren reclamant petits dinerals que portaren els clubs a la ruïna i als joves del poble a la banqueta. Fou una de tantes conseqüències de la febre de nou-rics, arribada a tots els racons del país. L'altra, fora l'arribada de la gespa, després substituïda per l'artificial. 

1949. Club de Futbol Artesa de Lleida.

Fixeu-vos com es disposaven els noms dels jugadors al full: en autèntica alineació futbolística, amb el porter al capdamunt, defensa mínima, migcamp ben poblat, i resta tothom a l'atac. Els resultats solien, doncs, ésser abundants de gols. 

La meua filla li ha preguntat a son padrí artesenc, llavors encara adolescent, si recordava algun d'aquests xicots que hi jugaven. Aquesta n'és la ressenya: 

• Porter: Carles Mir i Guiu: el 'Carlets', òbviament del Cal Carlos, que de més gran fou conegut, si no m'erro —ho afegeixo de collita pròpia— com un dels millors cassolaires del poble, aquell a qui s'encarregava la gran cassola popular de la festa major als anys 80 i encara 90s del segle passat. 
• En Pere Florensa era un jove, la família del qual procedia de Vilanova de Segrià.
• En Josep Puyol i Reñé jugà amb el Lérida Balompié, visqué molts anys a Artesa, i la família era vinguda de Barcelona, dita de cal Carreter. L'any 47 l'equip lleidatà ja havia quedat refundat com a Unión Deportiva Lérida, de tercera divisió.
• En Jaume Puig i Argilés era de cal Julian, i arribà a metge. 
• En Josep Domènec i Garròs: suns pares tenien botiga, un petit negoci de roba.
• Josep París era de cal Josep de la Juanita.
• En Josep Liarte i Bonastra. 
• En Salvador Barberà i Drudis, era dit el Salvador de la trena. 
• D'en Pedra, Planella i Bosch no en té referències. Sembla que eren reforços. Però que no degueren ser comunicats als organitzadors. 

El padrí Isidre (o Isidro, o també Agidro en popular lleidatà familiar) és nascut de l'any 32, i, per tant, ja passa dels noranta, amb plenes facultats mentals. Encara aguanten prou bé, marit i muller, sols a casa, amb el suport de fills i amb les alegrie i algun maldecap de netes i net. La millor, o una de les millors maneres d'envellir: envoltat dels teus, de les teues coses, dels teus racons, del teu hortet, dels teus records, del teu poble. Els meus pares també visqueren aquesta benedicció del seu darrer llarg tros de camí. 

Res a veure amb la vida de granja, i ho dic amb certa connotació positiva per al mot i amb perdó de tothom (i amb sort de qui hi pot aconseguir plaça pública, perquè pagant és una autèntica ruïna). Aquest és l'estil de vida que ens espera a la següent generació als anys que porten al finiquito, que deia un que ja colga. I és que no et pots fer vell ni cobrant, que deia aquell altre.

Per molts anys i amb tot l'agraïment, padrins Isidre i Olga!

1939-1947. Lérida Balompié.

La guerra interrompé la pràctica esportiva i desmanegà estructures esportives i clubs. En acabada, les noves autoritats ocupants van permetre la creació d'un club amb les restes d'alguns dels que hi havia hagut, com el Lleida Sport Club, l'AE Calaveres i, principalment, l'AEM. De fet, el color blau de l'equipació dels maristes fora el color identificatiu del club franquista, i a partir de 1947, també de la UD Lérida, nascut de la fusió del Lérida Balompié i del club de futbol dels militars destacats a la ciutat, el CD Leridano. L'escut de la Unió Esportiva nasqué inspirat en el del seu predecessor. 

1949. CF Juneda.

Programa de la Festa Major (enllaç). Un parell de partits, amb l'equip local «reforzado po valiosos elementos». El segon matx, contra el C.F. Puigverd de Lleida.

[2470] El derbi barceloní, sempre més que un partit de futbol

Quinalafem.blogspot.com

[2528] Ramoneta Rovira, la cupletista de l'Urgell i del 'fumando espero'

 

1924. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«Mundo Gráfico», Madrid, de 12 d'abril (HDH).

Portada de la cançonetista lleidatana en una de les principals publicacions de la capital del nostre regne veí, en el seu debut als escenaris d'allà: arribar i moldre! Al cap de tres anys, doncs, arribava al cim de la fama en el món del music-hall, món en el qual es perllongaria durant tota aquella dècada dels anys 20 del segle XX, i encara fins a la guerra. Havia nascut al 1902 i debutava als escenaris barcelonins del Paral·lel amb 19 anyets, al 1921. 

Segons que llegim, va anar a servir a Barcelona des de la Fuliola. Ço és, a fer-hi de minyona, com altres germanes seues i com tantes altres xiques de comarques catalanes. Només que ella, probablement, invertí per rebre algunes classes de cant i ball en alguna de les nombroses petites acadèmies que hi havia al Raval (del Nou de la Rambla, antic Conde del Asalto enllà), probablement per acomplir el somni que acaronava mentre anava cantussejant amunt i avall per les Rambles a comprar a la Boqueria o mentre feia els llits o la bugada a casa de la família burgesa que li donava feina. 

Vegeu-ne una biografia a la Viqui (enllaç).

1921. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«El Diluvio», de 13 de novembre (ARCA).

Debut al teatre El Dorado aquell any de 1921, un dels principals escenaris del cuplet barceloní del moment, al costat de la cupletista menorquina Pilar Alonso. 

1921. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«Papitu», de 21 de desembre (ARCA).

La Ramoneta era llavors «estrella novella que farà carrera si estudia».

1923. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

1922. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«Crònica targarina», de 9 de setembre (ARCA).

Al Saló Teatre del Casino Independent d'Ivars d'Urgell hi va haver espectacle de cuplets per la Festa Major. La Ramoneta «electrisà al nombrós i selecte auditori que omplia de gom a gom el local». Les companyies teatrals i els actors i actrius de fa cent anys no tenien mandra de voltar pels escenaris de pobles i viles de tot Catalunya. Ara que hi tenim bons teatres i locals, aquestes visites no són, ni de bon tros, tan habituals com caldria per tindre un país gran. Tot, o gairebé, s'ha d'anar a veure al Cap i Casal. Ni tan sols les sèries nostrades, com la novel·leta de cada tarda, poden absentar-se de l'Eixample. Mentre que, si ens fixem en les que produeix la BBC, les trobem a tots els racons de la geografia britànica. 

Però ja pots xiular, ja, que si el ruc no vol beure...

1922. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«El Diluvio», de 20 de maig (ARCA).

Al cap d'uns mesos del debut als escenaris, el nom de la cupletista urgellenca ja s'havia engrandit i esdevenia vedette primera, a l'Apolo Palace.

1922. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«El Eco artístico», Madrid, de 30 de setembre (HDH).

La gira del debut per tot Catalunya d'aquell estiu de la nostra «estrella de varietés», sempre «obteniendo, en cuantos salones actua, formidables ovaciones».

1922. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«El Diluvio», de 24 d'octubre (ARCA).

El debut a l'Edèn Concert, al Carrer Nou de la Rambla, marcaria el llançament definitiu de sa carrera artística. Per l'èxit glamurós d'un cuplet, en castellà, que al llarg del segle passat esdevingué tot un símbol de la música de varietats: 

Anys 1920. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

Edició del llibret del famós tango-cuplet, creat per Joan Viladomat i Vicenç Pastallé, amb lletra de Félix Garzo (pseudònim d'Antoni Josep Gaià, lletrista originari de la Ribera d'Ebre). Regentà l'acadèmia de cant 'la Colosal' al Conde del Asalto, a tocar del Teatre Arnau, a on estudià la Ramoneta i a on li oferiren de posar la veu al tango que esdevindria, amb el temps, un dels més populars al món. L'havien acabat de crear i des que s'estrenà amb la veu de la Ramoneta Rovira a l'Edèn començà a fascinar enterament el públic allà on es cantés. 

Qui no recorda, de petit, la mare o la padrina de taral·larejar-lo per casa, oi? Elles l'havien après de la veu de la Sarita Montiel, en aquella dura postguerra que visqueren.

S'escriu en aquest web (Javier Barreiro, enllaç):

«Ramoncita es sobre todo recordada porque fue la primera en llevar al disco el que sería famoso tango-cuplé, Fumando espero, el más popular de los tangos de autor español (para más datos, véase mi entrada).

«Félix Garzo compuso esta letra para ser entonada por un coro de fumadoras apaches en una revista, La Nueva España, que se estrenó el 10 de diciembre de 1923 en el barcelonés Teatro Victoria. La música, compuesta por Juan Viladomat, en principio, no tuvo éxito alguno. Sin embargo, Ramoncita cantó esta pieza en el Edén Concert y, poco a poco, la fue imponiendo. La leridana fue la primera en grabarlo en 1924. Dos años después lo haría en Nueva York una gran estrella de la canción hispanoamericana, Pilar Arcos (enllaç). El éxito de su versión deparó que “Fumando espero» llegara a la patria del tango, donde la popularizarían las grabaciones de Rosita Quiroga e Ignacio Corsini (1927)».

1923. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«El Diluvio», de 17 de gener (ARCA). 

1924. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

La gravació original en castellà del Fumando espero de la nostra cupletista, ara en farà cent anys.

(enllaç al vídeo). 

1923. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«La Publicitat», de 4 de març (ARCA).

1923. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«El Diluvio», de 5 de juny (ARCA).

Un dels primers enregistraments en català de la cançonetista (L'anell de núvia), que destacà per una bella veu, fet que li permeté aquest salt discogràfic... al gramòfon, dir gramola popularment. 

1923. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«Crònica targarina», de 17 de novembre (ARCA).

Al teatre de l'Ateneu targarí, que el 1923 era ja sala de cinema, també s'hi feren espectacles de varietés, i la Ramoneta Rovira també hi debutà amb «variat i extens repertori de cuplets amb acompanyament d'orquestra».

1924. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«La Unión ilustrada», Madrid, de 17 de febrer (HDH).

 El debut espanyol: «cancionista muy aplicada», de ràpida i ascendent carrera. Sembla que la pronúncia del castellà no era prou castissa, més aviat a la urgellenca manera, ahahaha...

1924. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«Crònica targarina», de 17 de maig (ARCA).

A la Festa Major de Bellcaire d'Urgell, tres mesos després de debutar a Madrid i estrenar portada en una de les principals revistes (espanyoles) del moment.

1924. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«Crònica targarina», de 20 de setembre (ARCA).

A la Festa Major del seu poble, la Fuliola, a on hi feu diversos concerts.

1924. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«Crònica targarina», de 13 de desembre (ARCA).

Al cap d'un any, en plena carrera ascendent, la Ramoneta tornava a l'escenari targarí. L'articulista, en una excel·lent anotació pròpiament etnogràfica del que succeïa als nostres pobles, se'n fotia «que algunes niñas bien, tot just acabaren de dir Amén en la funció religiosa de la tarda, a correcuita es dirigiren a la funció profana de l'Ateneu». Molt ben vist!

1925. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«El Diluvio», de 13 de gener (ARCA).

Reprèn temporada als escenaris barcelonins, altre cop al teatre El Dorado, al bell mig de la Plaça Catalunya.

1925. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«El Diluvio», de 7 de gener (ARCA).

Les crítiques a la jove actriu eren sempre elogioses.

 

1925. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«El Diluvio», de 10 de gener (ARCA).

«La alegría suena en sus labios», s'hi escriu. L'espectacle incloïa cuplets en català, com El meu pardal. 

«El arte de Ramoncita Rovira es personalísimo; la alegría suena en sus labios, como esas bolitas de cristal que se agitan entre las plateadas hojas del árbol de Noel, o repercute en nuestro corazón como el eco de una campanita mañanera, en un amanecer festivo inundado de sol […]

«Ramoncita Rovira no es, pues, una cupletista más, sino una gran tonadillera, una gran artista que siente la canción que interpreta, sin que, al pasar por sus labios, se pierda una sílaba de las musicadas palabras, ya que es Ramoncita una consumada maestra del fraseo».

1929. Teatre El Dorado del Paral·lel barceloní.

Foto: dins «Picardies Càndides», d'Alexandre Cuéllar, 1993 (enllaç).

Un dels principals temples del cuplet de la Barcelona d'ara en fa cent anys.  

1927. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«El Diluvio», de 17 de desembre (ARCA).

Debut a l'escenari del Teatre Ribera agramuntí.

1927. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«La Publicitat», d'1 de març (ARCA).

 Al Tívoli barceloní, al costat dels balls de moda, charleston i jazz black-bottom.

1927. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«La Veu de Balaguer», d'1 de novembre (ARCA).

El nom de la nostra cançonetista era reclam de vendes de gramòfons i discos de la coneguda marca d'aquells anys La Voz de su Amo. Entre aquesta discogràfica i la Gramophone, en va arribar a publicar una trentena! Una autèntica reina de la gramola d'aquells anys 20. Els discos, en aquells anys, eren molt seguits a través de les ones radiofòniques, i ajudaren moltíssim a la popularització de la música de tota mena, també de la de cuplet, molt popular. L'EAJ-1, Ràdio Barcelona, s'inicià precisament al 1924. 

1929. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«El Diluvio», de 2 de gener (ARCA).

Nova temporada al Circo Barcelonés.

 

1929. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«Pla i Muntanya», Balaguer, de 15 d'abril (ARCA).

Espectacle a Camarasa.

1930. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«Crònica targarina», de 26 d'abril (ARCA).

Espectacle a Verdú.

1929. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«El Baix Penedès», d'11 de maig (ARCA).

L'espectacle de revista de varietés era ben rebut pels escenaris comarcals. Sovint hi actuà també amb son germà, Pau Rovira, «una espècie de baríton, ballarí i cantador de la mania d'avui (tangos, eh?, ja m'han entès), qui, sense ser una eminència..., ajuda al conjunt».

1929. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«Crònica targarina», de 24 d'agost (ARCA).

 Descans estiuenc de la cupletista a la casa pairal. No devia pas passar-hi desapercebuda.

1929. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

La cançonetista, però pas amb barretina, sinó amb barret frigi argentí, per allò del tango.

(imatge: Javier Barreiro, enllaç).

1938. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

«El Diluvio», de 27 de novembre (ARCA).

Col·laboració de l'artista amb els hospitals de sang de la capital catalana, poques setmanes abans de la fi de la guerra. En acabada la contesa bèl·lica, la represa teatral de les varietés no fou d'entrada gaire afavorida pel nou règim nazionalcatolicista (espanyol) i tot i que feu encara alguna actuació. L'any 1944 es retirà del món de l'espectacle. Llegiu-ne breus biografies:

Francesc Pons, «Neix Ramona Rovira, la intèrpret del Fumando espero», enllaç.

Manel Marsan, «Dones rurals, dones de Lleida», enllaç.

1927. Ramoneta Rovira, «Tango de la cocaína».

Gravació original, en castellà (enllaç).

Anys 1920. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

(Imatges: Javier Barreiro, enllaç).

Anys 2020. Ramoneta Rovira, de cal Bisbe de la Fuliola, l'Urgell.

(foto: comarquesdeponent.cat).

Aquests darrers anys s'ha anat recuperant la trajectòria artística d'aquesta dona de la terra. Fins al punt que al seu poble planegen de fer-hi una casa museu a cal Bisbe (amb fons europeus, és clar, del Feder, Camí de Sant Jaume, cosa que tornarà a entremesclar sense escarafalls de cap mena, referent religiós amb profà). L'any 2014 s'hi estrenà, a la Fuliola, l'obra de Jaume Jovells i el Teatre de Butxaca mollerussenc, «La maleta de la cupletista», una recreació lliure de la nostra artista i del món del cuplet.

[2525] El llibre del cuplet català dels anys 1920

[2524] «La muller d'en Manelic», i altres cuplets ja centenaris

Quinalafem.blogspot.com