 |
| 1951. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell). «Destino», núm. 716, de 28 d'abril (ARCA). La concorreguda i anomenada fira de bestiar del poble urgellenc de Verdú, en una època en què encara els animals eren imprescindibles per a les tasques agrícoles. En acabada la guerra, la misèria rondava de poble en poble, i els joves, massa joves, havien mort. No hi havia cap mena de condició que pogués afavorir la mecanització agrària, que als anys 20 i 30 havia anat fent alguns passets. Caldrà esperar a l'arribada de les noves generacions a la majoria d'edat i de conducció, llavors de 21 anys, i del desenvolupament econòmic del desarrollismo franquista (espanyol), per començar a veure tractors i motocultors roncant pels trossos, almenys pels del reg. Mentrestant, cavalls, rucs i mules continuaran llaurant pels nostres camps amb inveterada parsimònia. L'animació als pobles els dies de fira era ben pròdiga. Les butxaques eren plenes de calés, àvids de canviar de butxaca, i els visitants omplien cafès i fondes. Els tractants i marxants de bestiar, molts d'origen gitano, acostumats a una vida nòmada de fira en fira, i avesats a l'art de la palica per esquivar dubtes i regateigs dels compradors, s'esplaiaven a cor què vols. La tria del millor animal requeria tot un ritual d'observació física que calia fer sense apressar-se i sense deixar-se entabanar: orelles, pupil·les, dents, coixesa, tacte del cos. Perquè en la compra d'un animal hi podien anar els duros de tota una anyada, amb preus que arribaven fins a quatre, cinc i sis mil duros. |
 |
| 1951. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell). «Destino», núm. 716, de 28 d'abril (ARCA). Verdú era considerat poble segarrenc, no pas sense raó: la baixa Segarra històrica s'estén per tota l'actual part meridional de la comarca de l'Urgell, i aquests habitants sempre s'han conegut com a segarretes. Aquell any, l'ajuntament encara custodiava el document original del Cerimoniós a favor de la fira verdunina. Destaca l'articulista, la senzillesa de l'oficina bancària ambulant que aquells dies s'instal·lava a la població, amb unes simples taula i cadira. S'hi podien fer les transaccions habituals, però, això sí, ben a prop de «la pareja de la Benemérita [la Guardia Civil espanyola] que vigila cierta cartera y una libreta que conserva entre sus páginas... la documentación cursada». L'estrella de la fira eren les mules, de manera que se n'hi venien quantitats ingents. A més, les mules «son más sufridas que los caballos, dan más rendimiento para los trabajos agrícolas y suelen vivir más años, o sea que la amortización resulta infinitamente más segura». Una mula ben plantada se n'anava cap a les 25.000 pta o cinc mil duros! Mentre que per un ruquet platejat només calia abonar 1.500 pta. |
 |
| 1951. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell). «Destino», núm. 716, de 28 d'abril (ARCA). Dibuix de Lluís Trepat, amb el marxant gitano amb barret i un ull tapat. En Trepat (Tàrrega, 1925) és un pintor que aquells anys 50 se significà per la introducció de l'abstracció al món artístic lleidatà. |
 |
| 1951. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell). «Destino», núm. 716, de 28 d'abril (ARCA). L'art de compravenda comportava de donar l'última paraula, o sia, el preu definitiu que se'n demanava, que calia saber regatejar perquè no fos el definitiu per al comprador, que volia rebaixar-lo i poder acabar el tracte tot dient 'meua!' L'assistència a la fira era ingent: «No se puede dar un paso. Las calles de Verdú son un río de gente que pasea, come, fuma y discute. En las entradas de las casas particulares se improvisan cuadras... El tufillo de paja y alfalfa amasado con el respirar caliente de las bestias crea en estas cuadras una atmosfera, típica y plácida, agradable e inconfundible». No hi podien faltar els venedors de sillons de la població o dels torrons d'Agramunt. El lloguer d'estables podia pujar de sis-centes a mil peles, però amb la provisió de palla a càrrec del propietari, per facilitar l'acomodament al tractant, que no li calgués preocupar-se'n. De vegades, veure tota una filera de darreres d'una quarantena de mules «pulcramente cepilladas, limpias, bien alimentadas, estuchada en una cuadra de paredes blancas, tocadas por una luz suave y delicada, produce una impresión de organización y poderío extraordinaria». Certament, impressions d'altres temps que ara ens faria, què em se jo, una filera de ferraris. |
 |
| 1951. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell). «Destino», núm. 716, de 28 d'abril (ARCA). La Fonda Casa Ribé era la més popular de la vila. Començaven a fer esmorzars a 2/4 de set del matí, i ja no paraven durant tots dos dies de fira. Les xifres eren desorbitades: 500 esmorzars, 200 dinars, i berenars de forquilla i ganivet incomptables. El menú, amb «caldo que es pot tallar», pollastre, truita i fruita, vi (de Verdú) i pa a discreció, tot plegat per 40 pta. També hi havia parades al carrer que servien seques amb llangonissa, segons que documenta l'articulista. Altres menjaven als carros del que s'havien endut de casa o bé sota els ametllers empolsegats «con el denso polvo de la carretera que la ininterrumpida caravanade vehículos desata estos días envolviendo a Verdú en un nimbo harinoso que ambienta muy bien con sus tierras de secano». L'articulista dedica també part de l'escrit a la descripció del món caló, d'aquells gitanos amb vida tradicional i pròpia, que resseguien com a tractants de bestiar una fira després d'una altra. Se n'hi arreplegaven nombrosíssims, a Verdú: «este pueblecito de la Segarra es centro ideal de concentración... y así casi todos los años hay boda gitana bajo el cielo y el sol de Verdú», tot i que sempre una parella de la Guardia Civil (espanyola) n'hi buscava algun o alguns entre la multitud. |
 |
| 1951. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell). «Destino», núm. 716, de 28 d'abril (ARCA). El campament gitano amb els carros arrecerats a la paret del cementiri. |
 |
| 1951. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell). «Destino», núm. 716, de 28 d'abril (ARCA). Rucs i mules, objectes del desig pagès d'aquells temps, ja gairebé oblidats. |
 |
| 1951. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell). «Destino», núm. 716, de 28 d'abril (ARCA). Dibuixos de Lluís Trepat que il·lustraven l'ambient agitanat del carrer durant la fira. |
