 |
| 1934. Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, l'Urgell. Revista «Estampa», núm. 320, 24 de febrer. Vista elevada des del bosc, i ben preciosa, del poble al voltant del monestir. |
 |
| 1934. Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, l'Urgell. Revista «Estampa», núm. 320, 24 de febrer. En el camí de Bellpuig a Rocallaura, allà on raja la font de propietats balneàriques, trobarem Vallbona, poblet a redós del monestir cistercenc femení fundat vuit segle enrere. Per complir amb el mandat del Concili de Trento (que obligava els monestirs a emplaçar-se en llocs habitats), a partir de finals del segle XVI, les monges començaren a oferir terres i casa a tots aquells qui es decidissin a acudir a formar un petit poble al voltant del monestir. Aquesta fundació acabaria amb la vida i història del poble més proper, Montesquiu, des d'on s'hi traslladaren la gran majoria dels pobladors. «Vallis horroris et vastae solitudines». Així denominaren els romans aquests rodals oblidats de les rutes habituals. S'explicava que en un viatge de Jaume I al cenobi, calgué obrir pas a cops de destral entre l'espessor dels arbres. Explica l'article alguns costums de la Vallbona de fa cent anys, com ara reunir tota la família en un abundós banquet després d'un funeral, per relligar els llaços de parentesc dels vius. També s'hi refereixen els 'parlaments', o discursos satírics i burlescos que per Carnestoltes el jovent del poble dirigien a algun veí, tot recordant «los errores que en los diversos aspectos de su vida ha tenido durante el año». O el costum de remullar-se durant les nits de les festes de Sant Joan i Sant Pere, quan encara no hi havia petards ni revetlles. Al terme, hi coneixien els llocs de la Roca de Sant Jaume, que segons la llegenda fou partida a cop d'espasa pel mateix apòstol perquè li impedia el pas pel camí, i també l'Era de les Bruixes, a on hi feien aquelarre. Tenia el poblet en aquells anys 30 del segle XX cap als sis-cents habitants. Ara no arribava ni als 250: no tot han sigut alegries econòmiques a la Catalunya moderna. |
 |
| 1934. Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, l'Urgell. Revista «Estampa», núm. 320, 24 de febrer. El bell i ornamentat cimbori gòtic vallfogonenc, fundat al 1157, ben just acabada la conquesta d'aquelles partides, en recordatori de la vida que hi dugué l'ermità Ramon d'Anglesola amb un petit grup d'anacoretes alguns decennis abans, que visqueren en aquella frontera abandonada dels dos móns, cristià i sarraí, que campaven a la terra nostra en aquell segle. |
 |
| 1934. Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, l'Urgell. Revista «Estampa», núm. 320, 24 de febrer. Una parella d'urgellencs, el matrimoni més vell de la comarca, segons el peu de foto, asseguts a la vora d'un banc o escala de collir aulives, i una decoració de forques i un forc d'alls als peus preparada pel retratista. Tots dos amb el cap cobert, l'una amb mocador, i de negre de dalt a baix, i ell amb barretina, vestit de vellut i espardenyes. De rigorós diumenge. |
 |
| 1934. Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, l'Urgell. Revista «Estampa», núm. 320, 24 de febrer. La jurisdicció del domini senyorial del cenobi s'estenia fins a onze pobles dels voltants. S'esmenta el jurament de fidelitat dels batlles que hi nomenaven: acudien al convent amb un got d'aigua, símbol de vassallatge, i l'abadessa la vessava en senyal de domini. A la mort de l'abadessa, al convent s'hi congregaven tots aquests batlles de la jurisdicció. Cadascun havia de donar tres copets de martell al cap de la difunta. Verificada aquesta acció, l'abadessa era declarada oficialment difunta. Altres costums del cenobi eren fer sonar la massa de sant Benet, per recordar la immediatesa de la mort d'alguna germana emmalaltida, donar durant un mes el menjar d'alguna monja difunta a la família més necessitada del poble, o bé deixar la plaça del palau abacial per a fer-hi festa major. Però quan sonava la campana d'oració, eixia l'abadessa al balcó i declarava solemnement: oració tocada, mossa retirada, i s'ha acabat la festa. |
 |
| 1934. Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, l'Urgell. Revista «Estampa», núm. 320, 24 de febrer. La campana del monestir, la «Bernarda», que acompanyava des de dins del bell cimbori gòtic els tocs d'oració i de les hores, i guiava els viatgers els dies i nits d'espessa boira urgellenca. Crec que encara hi és, la campana, perquè la boira segur que sí, uns anys més que d'altres. Bernardes fou el nom popular amb què es conegueren aquestes monges de rigorosa clausura des dels temps passats, en honor de Bernat de Claravall, el fundador de l'orde cistercenc. |
 |
| 1934. Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, l'Urgell. Revista «Estampa», núm. 320, 24 de febrer. |
