Sobre l’accentuacio en les diferents llengües romaniques, podem afirmar sense temor a errar-la que l’unic tret comu i compartit es que els accents nomes els posem a sobre de les vocals. La resta d’usos i funcions son totalment diversos. Aquesta diferent funcionalitat de l’accent ja ens posa sobre una bona pista: que no es un element ni essencial ni indispensable en el funcionament de les nostres llengües. Dit d’una altra manera, se’n podria prescindir amb total i absoluta placidesa. Escriure qualsevol de les llengües romaniques sense accents no les faria ni millors ni pitjors, pero si mes facils i assequibles. Be que ho saben els espavilats clients de l’angles.
Una llengua sense accents grafics afavoreix l’escriptura dels clients nadius, els quals ja saben (perque parlen abans que escriuen) com fa la tonicitat de (moltes de) les paraules de la llengua. A mesura que s’escolaritzen (anava a dir que es culturalitzen, pero em sembla que avui en dia ja no es ben be la mateixa cosa, oi benvolguts xics i xiques lectors?), van aprenent i fotografiant fonicament i visual mes i noves paraules, un cop escoltades de l’autoritat del mestre o dels mitjans. Sigui dit aixo darrer teoricament, perque de l’autoritat de mestres i profes, que us en dire? De la dels mitjans, millor es passar-hi de puntutes, del nivell de llengua (propia) dels nostres periodistes... En canvi, l’obligacio d’escriure els accents afavoreix el lector foraster, el qual sap o be quina es la sil·laba tonica d’aquell mot (espanyol, italia en alguns pocs casos), o be com s’ha de pronunciar aquella vocal (frances, romanes), o be totes dues coses alhora parcialment (portugues, catala, occita). Diem parcialment, perque p.ex. hem d’indicar l’obertura de la tonica de tèxtil, pero no pas la de melsa.
La no escriptura dels accents ens sobta mes per la falta de costum visual que no pas per la seua necessitat imperiosa, sense la qual la comunicacio no fora possible... Tal com demostra un conegut exemple que aquests dies circula per internet, la lectura es comunicativa en casos com aquest i tot. Al costat d’aixo, escriure sense accents fora la gloria!
4QU357 M15547G3 53RV31X P3R 4 PR0V4R QU3 L4 N057R4 M3N7 35 F4N74571C4 1 P07 F3R C0535 M3R4V3LL0535! 1MPR35510N4N7S! 4L C0M3NÇ4M3N7 P0753R 37 C0574, P3R0 4R4 L4 73V4 M3N7 LL3G31X 4U70M471C4M3N7, 53N53 N1 74N 50L5 P3N54R-H1! N0M35 UN5 QU4N75 P0D3N LL3G1R 41X0. 3NG4NX4-H0 4L 73U MUR SI H0 P075 LL3G1R.
Les regles d’accentuacio en les cinc principals llengües romaniques son força diferents. L’italia nomes accentua paraules agudes, i el frances nomes te paraules agudes pero pot tenir fins a tres accents en una mateixa paraula. Els accents grafics poden indicar pronunciacio, distingir paraules o ser vestigis historics. Hi ha cinc tipus d’accents: l’accent tancat o agut (´), l’accent obert o greu (`), l’accent circumflex (^), la dieresi (¨), la titlla (~), que cada llengua fa anar de manera diferent, en funcio de les respectives i adorades regles d’accentuacio:
• En portugues nomes la a pot dur un accent obert; en catala, la a, la e i la o; en frances, la a, la e i la u; en italia totes les vocals poden dur accent obert, i en espanyol no hi ha accents oberts.• En portugues i en espanyol les cinc vocals poden dur accent tancat; en català només la a no el porta mai; en italia nomes la e i la o en poden dur; i en frances, la e.• L’accent circumflex (^) es especialment freqüent en frances, pero tambe el trobem en portugues. En italia esta en desus.• L’espanyol, el catala i el frances fan anar la dieresi. L’espanyol, per senyalar la pronunciacio de la u a güe, güi. En catala, la trobem sobre u, i per senyalar els mateixos diftongs anteriors (que es l’unica accentuacio que mantinc en aquest text), o be contrariament per senyalar hiats, cosa que converteix la dieresi catalana en un signe estressant: fa una cosa... i la contraria!• La dieresi en frances la podem trobar sobre la e, la i i la u precedida d’una altra vocal. En espanyol i en catala la dieresi no es incompatible amb l’accent.• El portugues marca la nasalitzacio de la a i de la o col·locant-hi una (~) al damunt : õ, ã. La titlla es el simbol que utilitza l’alfabet l’espanyol per ortografiar aquella lletra que ja sabeu com llueixen.
Quin desgavell, mare de Deu! Es demostra com hem anat anat de perduts a la Mediterrania des de la desaparicio de l’Imperi Roma! De fet, hem anat pitjor que desgavellats: hem anat de guerra en guerra, fins al segle XX! No sere pas jo qui convencera ningu d’aquesta necessitat de convergir no nomes fiscalment, impositivament, monetariament, economicament, sino tambe i sobretot ortograficament i lingüistica, mes enlla dels topics de la dieta, del sol o de la manera de pendre’ns la vida, dels diferents pobles de llengua romanica. Com sempre i sense excepcio, tenim el que ens mereixem: no ens toca altre remei a tots que anar perdent el daixonses per acabar xampurrejant una llengua extravagant i barbara, anomenada angles.
Hom pot creure que el sistema d’accentuacio del catala es fantastic: obertura del so vocalic i tonicitat, dos en un! Però la marca de l’obertura vocalica es parcial, restringit a unes poques paraules: de que serveix marcar l’obertura o tancament vocalic (independència =e oberta, església =e tancada), si la gran i aclaparadora majoria de vegades, no l’accentuem i be sabem (ho hauriem de saber) com se n’ha de dir (herba =e tancada, reuma =e oberta). Igualment ocorre amb la tonicitat: marcada activament nomes afecta els casos prescrits per les normes accentuatories, les quals deixen sense marcar molts altres mots en els quals hem d’inferir la tonicitat a partir de l’aplicacio de les normes en altres mots: els plans no s’accentuen si s’accentuen els aguts. O sigui que com a plans, tant ens fot! Algu creu que fora dels exercicis dels llibres de text i dels examens es pot confondre fàbrica amb fabrica o fabricà? No. Mai no es confonen, perque la llengua sempre es produeix amb context, el qual clarifica la tipologia del mot i l’us que en fem, perque el context sempre es un element distintiu, que aporta significat, que dona valor al mot segons que el posicionem en la frase en relacio a la resta de signes lingüistics, i en relacio amb la realitat, l’entorn, de l’acte lingüistic.
Fem, per tant, que el registre escrit sigui igualment facil i accessible: gastem energies a ensenyar a construir millors frases i contextos, millors redaccions i discursos, i no ens caldra una ortografia tan ridicula... i finalment inutil. Aquests darrers anys d’aules d’acollida ens ha fet clarividents moltes arbitrarietats grafiques del sistema de la llengua (de totes), i que caldria que aprofitessim per reflexionar i simplificar i fer de la nostra una llengua amiga, la llengua de la plaça i del carrer.
La solucio de L’Avenç (1891) fou adoptar dos accents, agut i greu, per tal de marcar la diferencia d’obertura de les vocals catalanes, especialment ee i oo. Es proposaven l’adopcio d’un sistema d’accentuacio identic del sistema de la llengua italiana: accentuacio nomes dels mots aguts. A la primera redaccio de l’esborrany de proposta de les Normes, feta per la Ponència Ortogràfica de la Seccio Filologica de l’IEC l’any 1911, es modificava la norma 16, sobre el sistema de l’accent grafic, per adoptar el sistema espanyol, encara sense l’excepcio que acaba triomfant dels aguts acabats en –an, –on, –un. S’hi establia que tambe els calia accentuar: compraràn, confón... Mes endavant es proposaria l’accentuacio dels esdruixols per preservar la pronuncia catalana de mots com gloria, com si sense accent es poguesin llegir altrament. Deixo per als mes experts el seguiment del guirigall d’aquelles ponencies d’ara fa cent anys, d’altra banda interessantissimes (veg. Mila Segarra, Lamuela-Murgades).
Soc perfectament conscient de les meues limitacions. La pregunta del milio del nostre sistema d’accentuacio es: per que les agudes que acaben en –an, –on, –un no cal accentuar-les? Alguna rao devia donar el legislador en el seu moment: era valida, continua essent util? Allo irrefutable, pero, es que el sistema d’accentuacio de la llengua va decantar-se, ara fa cent anys, pel mateix sistema que l’espanyol, igualment que ho va fer el portugues, igualment que ho feu l’occita per influencia del catala. Segurament no podiem esperar res mes dels nostres legisladors ortografics, ja que tots sense excepcio llegien i escrivien perfectament en la llengua cervantina. Si aquells prohoms de l’epoca haguessin sigut predominantment rossellonesos, fora el sistema d’accentuacio radicalment diferent?
No soc ingenu i se que no en tenim prous com a societat per iniciar cap reforma ortografica simplificadora (ni cap pacte fiscal per dir alguna altra cosa). Pero jo que m’he guanyat la vida ensenyant i corregint accents, en concloc la inutilitat absoluta que en els temps i les persones que correm pel mon. Consti, finalment, que avui encara no he malparlat dels diacritics. Ja ho vaig fer un altre dia. Tan de bo, aquestes tendencies simplificadores poguessin fer-se de manera conjunta entre totes les llengües romaniques germanes. En millorariem la intercomprensio visual i n’accelerariem l’aprenentatge mutu. Podriem apendre alguna cosa de l’angles, ja que el tenim fins a la sopa, i no deixar-ne passar de llarg una de les virtuts: una llengua sense sistema d’accentuacio grafic, i aixo no es obstacle perque sigui la mes volgudament apresa a tot el mon! I love British accents, i jo també, sobretot els escrits més que no pas els parlats!
Torno a insistir-hi: aprofitem que es temps de retallades i xurraquem els accents dels papers! Amb quatre estones estariem acostumats a escriure i llegir sense accents. De fet, ja ho fan els joves i no tan joves facebuquers i twiters. M’hi jugo un pesol que ningu (excepte els profes de llengua) no els trobaria a faltar d’aqui a Pasqua! Als propers escrits, ja tornare als accents, no fos cas que em despatxessin de la feina. Fare cas al que em deia un col·lega l’altre dia: «no en facis broma, que escriure es una cosa molt seriosa». No ho sap prou!
