 |
| 1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive). «Lo Testament d'Amèlia». La més bonica i potent de totes les nostres cançons populars, ei, al meu entendre. A la pregona tristor de la tonada, s'hi suma el drama de la jove protagonista. La poesia popular, que ens arriba des de segles enrere, té una força que sovint no té la culta i més elaborada: ens parla de la crua realitat de la vida de manera descarnada i sense embuts ni eufemismes. En aquest cas, de la vida de les dones en un món d'homes. El triangle amorós i la tràgica fi de la història resulta encara més commovedor i horrífic per tractar-se de mara i filla. L'edició del 1903 és feta encara en llengua no normalitzada, prefabriana. |
 |
| «Lo Testament d'Amèlia». |
 |
| «Lo Testament d'Amèlia». |
 |
| 1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive). Edició a cura d'Aureli Capmany, un dels destacats folkloristes del tombant del segle XIX al XX, època en què els esforços de la Renaixença cristal·litzen en una gran florida de recuperació i salvaguarda poesia popular i tradicional. Aquesta recuperació de l'ànima del poble i la recerca de l'essència nacional constituïren un dels vectors de la visió romàntica que, al nostre país, mancat d'altres estructures (d'Estat) i amb la llengua foragitada (per l'Estat veí) dels usos públics i formals de dos segles ençà, i abandonada de les classes dirigents encara de dos segles més enrere, es convertí en un dels camins més adients i productius per retrobar-nos amb les arrels pròpies en aquell procés de reconstrucció nacional. Aureli Capmany fou fundador de l'Orfeó Català (1891), de l'Esbart de Dansaires (1907), de la revista «Patufet» (1904), de la qual en fou el primer director, i col·laborador en innombrables empreses d'impuls cultural. Pare de la reconeguda escriptora M. Aurèlia Capmany. La ingent aportació de materials dels nostres grans folkloristes restà silenciada per l'ensulsiada de 1939, és clar. La reeducació i adoctrinament nacionalcatolicista (espanyol) funcionà a marxes forçades i s'imposà. L'arribada de les masses immigrants treballadores espanyoles, òbviament allunyades de la tradició popular del país, ajudà al recanvi dels models propis pels importats en castellà. La represa (sempre controlada i loapada) d'una certa miqueta de les llibertats nacionals amb el règim del 78, que després entrats al segle XXI s'ha demostrat que era fum, no fou aprofitada per la nostra intel·lectualitat per a la recuperació d'aquest senyal d'identificació nacional que porten associades la música i la poesia populars. Ans al contrari, tot allò que en fes tuf, de tradició, sardana i traje regional, fou bandejat perquè recordava els intents minoritzadors i regionalitzadors franquistes (espanyols). De manera que sovint hem anat acceptant i promovent els models forans més que no pas els propis. L'escola primària ha salvaguardat alguns cartutxos, però ni la cultura dels mitjans de masses ni l'alta cultura han apostat mai per aquesta recuperació. I ja som a l'any 20 del segle XXI. Poques cançons populars ni romanços nostrats sentirem en els programes adreçats a la nostra canalleta, les espardenyes i la faixa provoquen xarampió, potser només les Nadales van fent la viu viu i encara. Altres manifestacions, certament, han triomfat, com ara els castellers, en els quals la llengua no hi juga, a l'hora de fer pinya. En aquests darrers decennis, tot allò de fora sempre ha sigut més bo que la nostra pròpia tradició. Aquesta ha estat, tristament, la manera com la nostra gran àrea metropolitana ha trobat de combinar les dos tradicions populars diferenciades del país, la secular catalana i la nouvinguda castellana: amagar la nostrada i fugida endavant. Alguna cosa en sortirà, i amb allò haurem/hauran de conviure els catalans del futur, esperem que ja forjats en una sola ànima, republicana. |
 |
| 1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive). Totes les cançons i romanços de l'edició, una colla de les quals són, per raons socials i històriques evidents, de temàtica religiosa, i que ací majorment obvio, excepte les que han passat a formar part del nostre geni col·lectiu. |
 |
| 1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive). «Lo Cant dels Aucells». Coneguda de tothom, aquesta fina, suau i commovedora nadala arromançada avui s'ha encasellat com a peça de dol i comiat, per l'emoció que transmet la melodia. Present, doncs, a tots els funerals, ben curiosament ha passat de celebrar la tendresa d'un naixement al dolor d'un comiat. Diuen els entesos que remunta al segle XVII enllà. Fou molt popular en aquells reculats segles, car anota Capmany que n'hi ha una paròdia al segle XVIII que festejava la coronació de Carles IV. Que hagi pervingut tan complerta pot respondre al fet que es cantés en cor, agafant el paper d'un aucell cadascun dels (infants) cantaires, fet afavorit per l'estructura repetitiva i dialogada amb què s'afegeix la varietat d'ocells que acudeixen a l'adoració del creador. Encapçala l'àliga, imperial és clar, segueix el ben comú i per això conegut pardal, els galants passarell i rossinyol, lo tord, la cotxa, lo bitxac, lo reietó, lo canari, lo cotoliu, lo merlot, l'estiverola, lo francolí, la tórtora i el colom, los pigots i borroners, la guatlla i lo cucut, la perdiu, la garsa, la griva, lo gaig, la cadernera, lo pinsà, per acabar amb la selecció del xot, lo mussol, lo gamarús i lo duc. Tot un autèntic tractat ornitològic popular. L'acostament al déu-Infant de la mà d'una trentena dels més dolços, lliures i delicats animalons de la creació. |
 |
| 1903. «Lo Cant dels Aucells». |
 |
| 1903. «Lo Cant dels Aucells». |
 |
| 1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive). «La Filadora». La filla d'un pagès que tenia quinze anys, edat casadora segles enrere, però «que encara no fila». El doble sentit del vers, evident. Se n'ha d'anar a l'obrador del teixidor a buscar canyes per poder filar, amb tota la intenció de trobar son xicot, amb qui faran plans familiars de futur, «obrir botiga». Que això ocorri la Nit de Nadal no la converteix en una nadala, sinó que remarca la puresa d'intencions. La preciosa i rítmica tonada repetitiva indica prou bé que es tracta més aviat d'una cançó alegre i festiva, que solien cantar mares i dides als infantons, «fent-los saltar al compàs de la melodia... cançó que s'ha d'acompanyar sempre de rialles i magarrufes», segons Capmany. |
 |
| 1903. «La Filadora». |
 |
| 1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive). «L'Hostal de la Peira». Un autèntic romanço de tipus històric, que reflecteix la situació d'haver d'estar sempre a l'aguait amb els lladres i bandolers que recorrien la geografia catalana. La mossa o criada n'és l'heroïna, que salvarà l'hostaler dels lladregots, tot i tindre tres fills, que no s'adonen de res. La narració li demana que, com a premi, la casi amb l'hereu. A més a més, la gràcia és que n'eren lladregotes, una de les quals prenyada i tot. Amb una soferta estratègia, car aguanta les gotes de cera amb què volien saber si la mossa era adormida, les acaba tancant a fora, i tallant-li el braç a la capitana amb un gran tallant o ganivet. El toc tràgic, el dona el «braç de criatura» llançat a cremar al foc. Se suposa que de criatura no nada, per la qual cosa una de les lladregotes havia d'entrar-hi a parir, a l'hostal. La superstició feia creure que en llançar-lo al foc, feia que no es despertés ningú de la casa i es pogués robar sense presses. Per això, diuen els folkloristes, no era estrany que de sobte, en segles reculats, es trobessin a faltar les dones prenyades. És clar, se les feia traslladar a fora vila, i la contalla anava molt bé per dissimular. L'Hostal de la Peira devia ser situat vora un gran pedrot, com el nom indica, i el manteniment del nom antic és indici de l'antiguitat del romanço. Afegeix Capmany una altra sorprenent contalla per fer por a les criatures que corregué al segle XIX, «com succeí quan s'establiren los primers ferrocarrils, que era molt popular la creença que se n'untavan les rodes ab greix» de la canalla. |
 |
| 1903. «L'Hostal de la Peira». |
 |
| 1903. «L'Hostal de la Peira». |
 |
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«Sant Jaume de Galícia».
Un romanço ben antic, dels temps d'auge del Camí de Sant Jaume, per posar sobre avís els pelegrins dels abusos que podien trobar durant el camí, com la mala passada que per despit la jove hostalera li fa al jove fill dels pelegrins, que acaba penjat per ordre del veguer. Sant Jaume, ben pietós, li salvarà la vida miraculosament, car en tornar a passar pare i mare per l'hostal de tornada, encara el trobaran viu al patíbul.
Jaume Roig, al seu «Espill» del segle XV, ja se'n feu ressò del miracle:
«Una vil hosta
roin disposta
...
llavors tenia
en sa posada
una bregada
de pelegrins.
Vells e fadrins
u li'n falta
e requesta
li fes plaer
no'n volgué fer.
La vil bagassa
mes-li la tassa
dins son fardell!
Partint-se'n ell,
menys la trobaren
fent que el penjaren,
Los altres tiren,
llur vot compliren;
com se tornaren
de fet anaren
veure el penjat.
Poc apartat
del gran camí
viu lo fadrí,
dix: "Despenjau-me,
beneït Sant Jaume
m'ha sustentat''.
Lo gran pecat
fonc descobert
e fonc pus cert
car com cuitassen
e el demanassen
al president,
ell responent
a llur querella
...
Sens treball
l'hosta damnada
prest fonc penjada.
|
 |
| 1903. «Sant Jaume de Galícia». |
 |
| 1903. «Sant Jaume de Galícia». |
