 |
| Segle XIX. Primera meitat. Convent de Santa Maria de Mijaran (era Val d'Aran). Chapuy, Nicolas M. J. (1790-1858), [Couvent de la Mère de Dieu à Vézilles], (Gallica). Magnífica vista del convent, usat com a polvorí durant la darrera guerra i que acabà explosionant i esborrant la major part del vell edifici romànic. La llegenda afirma que el monestir fou fundat per Sant Paulí o per Carlemany, ja al segle VIII. La primera documentació que n'existeix, però, data de la concessió de delmes d'Alfons I, al 1175. |
 |
| Segle XIX. Primera meitat. Convent de Santa Maria de Mijaran (era Val d'Aran). Chapuy, Nicolas M. J. (1790-1858), [Couvent de la Mère de Dieu à Vézilles], (Gallica). Detalls ampliats de l'edifici romànic, amb el característic campanar d'espadanya posat al mig del lateral, amb la porta a l'extrem. |
 |
|
«...está situado en la aspereza y altrua de los montes Pirineos, y en las vertientes que caen a Francia».
|
 |
|
«Se compone su jurisdicción de tres villas y veinte y siete lugares de corto vecindario... Todo el término está dividido en sies Terzones... llamados Pujolo, Artias, y Garós,viella, Marcatoya [Marcatosa], Layrüssa [Lairissa] y Bossost».
«El terreno... es por naturaleza áspero, montuoso e intransitable, por estar situado en lo más fragoso de los montes Pirineos. Los frutos que siempre ha dado con mucha escasez y a esfuerzo de una impoderable fatiga... sirven de mantenimiento a estos naturales pra la mitad del año, y lo que necesitan para el resto de él, lo compran en la frontera de Francia... por estar cerrados los Puertos que hay».
La fusta dels boscos «solo sirve para edificios, pero no para embarcaciones». Sort, que si no ja no en quedarien, de boscos. Els gavatxos en compraven una part que s'emportaven riu avall: «y la conducen a su reino por el río Garona».
|
 |
| Segle XIX. Primera meitat. Convent de Santa Maria de Mijaran (era Val d'Aran). Chapuy, Nicolas M. J. (1790-1858), [Couvent de la Mère de Dieu à Vézilles], (Gallica). De l’edifici romànic de Santa Maria de Mijaran en romanen unes poques restes, car entre 1936 i 1938 el temple fou utilitzat com a polvorí, i fou volat el 17 d’abril de 1938. Les restes visibles responen a fragments de la capçalera, fragments del mur de ponent i dos contraforts amb inicis d’arrencada d’uns arcs. |
 |
|
Llavors encara hi havia ossos: «se crían en sus montes Osos, y mucha caza mayor y menor, siendo de una extraordinaria magnitud las liebres...» Es descriu el comerç de sal amb les mines reials de Gerri i Morreres, segons prerrogativa règia. Encara aleshores, la Vall pertanyia al Bisbat de Comenge. El traspàs al bisbat d'Urgell s'efectuà al 1805. «Y aunque no hay Santo Oficio de la Inquisición, siempre se ha conservado purísima la Religión Catòlica».
|
 |
|
Per al govern secular, hi hagué un virrei, «un Gobernador militar y político nombrado por el Rey» (espanyol), que exerceix jurisdicció «en la misma forma y manera que se la concedieron los Reyes de Aragón... El Gobernador antes del ingreso en su oficio jura el cumplimiento de dichos privilegios».
|
|
| Segle XIX. Primera meitat. Convent de Santa Maria de Mijaran (era Val d'Aran). Chapuy, Nicolas M. J. (1790-1858), [Couvent de la Mère de Dieu à Vézilles], (Gallica). Detalls de l'absis i del campanar. |
 |
|
Els tres batlles generals de Vielha, Pujolò i Bossòst. «Todo el valle en general se gobierna por seis Consejeros, y estos tienen toda la administración del valle con parecer de sus respectivos Terzones. Duran sus oficios un año y todos seis presiden en los Consejos Generales». L'ensenyament s'efectuava en tres escoles, a Vielha, Salardú i Bossòst, on hi havia mestre que «enseña a leer, escribir y algunos principios de gramática». Aquests mestres, «desde la real resolución de S.M. se dedican a enseñar la lengua Castellana, abriéndose los estudios desde San Lucas hasta San Juan». O sia, de Sant Lluc al 18 d'octubre fins a les fogueres del solstici d'estiu. L'autor testimonia l'aplicació de la Reia Cèdua de 23 de juny de 1768 promulgada pel darrer dels Àustries espanyols, Carles III, «para que en todo el Reyno se actúe y enseñe en lengua castellana con otras cosas que se expresa». L'article VII concreta: «Mando que la enseñanza de primeras letras, latinidad y retórica se haga en lengua castellana generalmente donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias». |
 |
|
Descripció de la capital aranesa, «situada en lo más fragoso de los Pirineos, en las vertientes del puerto de su nombre sobre el rio Negro, que pasa por medio de la población». Tenia uns 150 veïns, o sia, cap als vuit-cents habitants. S'hi feien dos fires l'any «y se venden en ellas ganado bacuno y mular».
A la Garona hi desaigüen «seis rios, que le hacen navegable para conducir madera y otras cosas». Naix al port de «Pereblanco o Pallás» (Peires blanques o Pallars, avui la Bonaigua), «con la particularidad de que de la misma fuente se forma el rio Noguera, que corre acia Catalunya... y el Garona, a Francia».
|
 |
| Segle XIX. Primera meitat. Convent de Santa Maria de Mijaran (era Val d'Aran). Chapuy, Nicolas M. J. (1790-1858), [Couvent de la Mère de Dieu à Vézilles], (Gallica). Restes de finestres gòtiques a l'edifici adjacent, que la comunitat hagué d'abandonar per la desamortització del XIX. |
 |
| Es detallen els veïns de cadascun dels trenta pobles de la Vall d'Aran. L'única indústria de l'època, la de «texidos comunes que sirven para el consumo de los naturales, de los quales la mayor parte vive del transporte de géneros y mercadurias de los Reynos de Aragon, Cataluña y Francia». |
 |
|
«...de la leche de bacas hacen mucho queso y manteca que llevan a Barcelona y otras partes». Els privilegis reials no comportaven gaire pressió fiscal, només «un galín de trigo o centeno... a excepción de los lugares de Les y Tredós».
|
