Seguidors

20260613

[2742] Adagis dibuixats

 

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Infants i orats
diuen les veritats».

Les postals eren signades per Girona, que no he pogut esbrinar a quin il·lustrador d'aquella època correspon, ni si és cognom o pseudònim. Va firmar altres sèries d'oficis i melodies, també en castellà o bàsicament. La gràcia de les postals la trobem a la innocència i candidesa del dibuix, l'aire costumista i tradicional, la suau caricatura infantil amb què s'il·lustren dites i refranys, amb faixa, barretina i espardenyes.  

 La Catalunya postmoderna d'aquest segle XXI l'ha rebutjada aquesta visió de la Catalunya ancestral i pairal, que de l'AP-7 al mar los hi fem vergonya, que, per posar une exemple quotidià, als nostres mitjans de comunicació de masses és més ràpid saber què passa a Beirut o Teheran que no pas a la Terra Alta o la Cerdanya, tret de si és festivitat o activitat a la qual poden acudir a diumenjar. Me pregunto sempre: costaria gaire fer un canal de tv, que algun n'hi ha d'inútil al 3Cat, per als qui vivim de la línia orbital ençà?

A molts de la generació nostra, això dels refranys i la tradició los hi semblava cosa del franquisme, que calia fugir-ne per ser internacionals i los millors del món en tot, que no calien les arrels per créixer i assentar-se bé, que les podríem oblidar, que ni la cuina nostra no hem sabut guardar, per posar-ne un altre, d'exemple. No saben tots aquests que rebutgen les manifestacions tradicionals i costumistes que són anteriors, ben anteriors al franquisme i a la mare que el va parir, que venen del molt enrere i són l'essència de la nostra manera de ser, de viure i de fer.

Lo cas és, però, que la majoria d'aquestes dites conformen part de la banda sonora de la infantesa meua, que los pares, oncles, ties i padrines les feien anar com aquell qui no vol la cosa, mentre conversaven o explicaven te'n dixaven anar un, apa, de refrany o dita, que en tenien un repertori viu i ampli i per a tota circumstància de la vida. És clar que cal posar-se al dia i evitar mostres esbiaixades de patriarquisme, de religiositat o de menysteniment de la dona en les manifestacions del passat, però bé que mos cal saber d'a on venim per capir cap a on volem anar, per corregir-nos en la justa mesura, enlloc de deixar-nos emportar per la marea urbanita, de disseny, superficial i buida, progre, de postureig i consumista. Que a mi són ells, los qui me fan vergonya, que no mos cal llançar per la borda tot allò que mos fa diferents dels veïns que tenim i mos ha tocat d'aguantar: que tallar les arrels és com tallar-se les venes, carallots!

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Feu favors a bèsties
i us pagaran a coces».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
 
Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Home casat,
ruc espatllat».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«D'on no n'hi ha,
no en pot rajar».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«D'on menys se pensa,
s'aixeca la llebre».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Sense trencar ous,
no se fan truites».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Ves-t'en Ton,
que que es queda ja es compon».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Cadascú parla de la fira
segons com l'hi va».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Ja pots xiular,
que si el ruc no vol beure...».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Qui a molta gent manté,
déu sap lo treball que té».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«No en vull, no en vull:
 dona-me'n un bon tros.».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Cada ovella
amb sa parella».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Alaba't ruc,
que a fira et duc».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Cantant les veritats,
se perden les amistats».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Tres coses trauen l'home de casa:
lo fum, la gotellera i la dona baladrera».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Lo diumenge, que no n'és dia,
la Maria tot lo dia filaria».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Casa amb dos portes
fa de mal guardar».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Lo badall no pot mentir,
son o gana has de tenir».

«Lo badall no pot mentir:
o vol menjar o dormir,
o droperia mantenir»

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Aigua passada
no mou molí».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«A sants i minyons,
no els prometis si no els dons».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Qui oli remena,
los dits se n'unta».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Vesteix amb bastó
i semblaràs un senyor».

 
Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«A la taula i al llit,
al primer crit».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«A l'estiu
tota cuca viu».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«La carn fa carn,
i lo vi fa sang».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Per l'abril,
cada gota en val mil».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Aigua freda i pa calent,
fan mal al ventrell».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Gat escaldat
amb aigua tèbia en té prou».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«A l'església per resar
i a la plaça per tractar».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Amor amb amor se paga».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Qui diu mal de la mula,
comprar-la vol».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«De les rialles
en venen les ploralles».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Al pot xic
hi ha la bona confitura».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Si vols ser ben casat,
porta la dona a Montserrat».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Cada oller
alaba ses olles».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Quan se presenta marit,
no esperis altre partit».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«A quinze anys,
cap dona no és lletja».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«La panxa plena
crida la son».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Les paretes tenen orelles».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Qui a l'arbre bo s'arrima,
bona ombre l'abriga».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«De gutos, no hi ha res escrit».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«No hi ha rosa sense espines».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Bon pa i bon vi
escurcen lo camí».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Renyines d'enamorats
són fineses de l'amor».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Gos que lladra no mossega».
«Gos que buix no mossega».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Hostalera hermosa,
mal per a la bossa».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Lo dia que et cases
o et cures o et baldes».


[2685] Los primers banys de mar amb carros


[1515] «O parir o morir» (adagis valencians divuitescos)

 

20260612

[2741] Los antics serenos de Lleida

 

1949. Los serenos de Lleida.
Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).
Una estampeta del sereno de la demarcació segona, que eren els diversos barris amb què se partia la ciutat per fer-hi la ronda. La felicitació nadalenca es personalitzada amb lo nom i tot, lo Cosme Ponsoda. Demanaven les estrenes degudes, manera de complementar lo sou municipal.
Lo Cosme portava capa llarga fins als peus, de tela dobla, per guardar-se fins a on se podia de la humitat i del fred i caputxa calada fins a les celles. Els atributs propis solien ser un llantió o fanal de mà, de vegades penjat d'un pal, per il·luminar portals i identificar los transeünts a la fosca profunda de les nits lleidatanes, a sobre totes plenes de fum de boira les d'hivern. Lo pal o llança li feia de gaiato per caminar, també per trucar a les portalades si calia o per defensar-se en alguns moments. Solien dur ganivet, o espasa als temps mes reculats del segle XVIII. Lo Corme tenia un gos, company habitual que a banda de la companyia los hi oferia protecció i ajut. 
L'estampa és editada de la impremta Coromines, amb un fanal de gas que il·lumina lo sereno, cosa que a Lleida situa la postal cap als anys 60 en endavant del segle XIX.

1949. Los serenos de Lleida.
Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).
Brevíssima ressenya històrica de la creació del cos de serenos a la nostra ciutat, des dels temps de Blondel fins a la reconversió durant el segle XX en Cuerpo de Vigilantes Nocturno. Per tant, recorrent les nits de la ciutat durant gairebé dos segles. Des de feia temps, la vigilància nocturna més aviat la feia la Guàrdia Urbana. 
Lo nom, com es veu popular, los hi vingué del crit horari que solien fer, puntuals. A Lleida, en pic sentien batallar l'hora a la Mònica i la Silvestra, recordaven als qui eren calentets sota los llançols: las dose, i sereno. Hora i temps amb lo castellà alleidatanat que les autoritats imposaven. A l'hivern sortien a les 10, una hora mes tard a l'estiu. Als versets nadalencs, recollien tasques que solien fer, com les de primers auxilis, partera i apotecari, segons que calgués. 

1949. Los serenos de Lleida.
Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).
La segona font de la plaça Sant Joan. 
Afrima l'autor que lo dibuix correspon a la plaça de Sant Joan tal com era a la segona mitat del segle XIX, amb los porxos de l'antic almodí i la font arrambada a la paret amb quatre columnes amb una estatueta al damunt i un parell d'objectes decoratius als laterals, potser un parell de càntirs. Fou la font que substituí la famosa del Neptú i les sirenasses que treien l'aigua pels mugrons, aixecada en temps del Blondel i enretirada cap a la mitat de segle i traslladada a la placeta exterior del portal de sant Antoni, a on subsistí fins al 1877.

1952. Los serenos de Lleida.
Revista «Ciudad», d'abril (FPIEI).
Ban del governador (espanyol) Blondel sobre l'autoritat i respecte degut als serenos, publicat la vigíla de la primera ronda, lo 4 de novembre de 1790, data inaugural del servei, quatre anys després que se'n comencés lo servei a BCN. La multa n'era de 25 lliures, o la trenta dies de presó, si no les havies. I la paraula del sereno fora de testimoni veraç en los conflictes que poguessen sorgir. 
 
1952. Los serenos de Lleida.
Revista «Ciudad», d'abril (FPIEI).
Un sereno lleidatà del vuitcents davant la façana antiga de la Paeria. En caminant pels carrers empedrats, lo bastó feia un rítmic cloc-cloc que tothom reconeixia. 

Anys 1900-10. Cos de serenos de BCN.

1914. Cos de serenos de BCN.
Tarja d'estrenes. 
A la capital del país, lo cos va perdurar tota la postguerra.

1932. Cos de serenos de BCN.

Anys 1950. Los serenos.
Postal del dibuixant Girona amb visions tendres de la societat, en aquells temps durs i severs de la primera postguerra amb lo país sota repressió franquista. 

Anys 1950. Cos de serenos de BCN.
Tarja d'estrenes. 
Amb los atributs propis, la llança i lo llantió.

Anys 1960. Cos de serenos de BCN.
Tarja d'estrenes. 
Després modernitzats amb llanterna. 

Anys 1950-60. Cos de serenos de BCN.
Tarja d'estrenes. 
A l'estiu també n'hi havia d'estrenes, que corresponia al temps de la gratificació de la paga, dobla o no, que llavors se pagava al 18 de julio, data d'inici de l'aquelarre dels franquistots. 

Anys 1960. Cos de serenos de BCN.
 Preciós pin, aleshores insígnia, del cos. 

1843. Cos de serenos de Tarragona.
Lo reglament del cos del policia urbana, rural i de serenos tarragoní.

1873. Los serenos de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos», Josep Pleyan i Porta, Lleida, Impremta de Carruez, 1873.
Repàs a la història del cos de part del cronista de la ciutat als anys 70 del dinovè.

1971. Los serenos de Tortosa.
«La Voz del Bajo Ebro», Tortosa, de 29 de desembre (XAC).
A cada terra, sa guerra. A Tortosa calia avisar de l'estat del riu.


1963. Los serenos de Lleida.
«La Mañana», de 17 d'abril (XAC).
Los serenos sempre van ser los parents pobres dels cossos municipals de serveis. 

1971. Los serenos de Lleida.
«La Mañana», de 28 de juny (XAC).
Com tots los oficis, van haver de tindre patró durant lo franquisme, i triaren a Sant Pere. Des de començaments del segle XX, del cos se'n passà a dir Cuerpo de Vigilantes nocturnos.

1971. Los serenos.
Al llarg del segle XIX, s'equiparen amb xiulets de fusta i en cas d'incidències lo feien sonar repetidament. Amb los anys, los xiulets van fer-se de llauna i com que eren populars i tothom en tenia i los podia fer sonar, se feu massa habitual de sentir-ne, de manera que les autoritats o la policia a la fi ja no n'hi feien cas. Per això, se'n deia, en castellà, quan algú no te feia gens de cas, pendre't pel pito del sereno