1874. País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París
Lo tribunal de les aigües deliberant davant la porta de la Seu valenciana.
1874. Lo País Valencià.
1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París
Detalls del tribunal medieval, que s'ha perpetuat fins al segle XXI. Què no donaríem per disposar d'unes transcripcions d'actes! Quin parlar valencià més ric no hi trobaríem, oi? [
M'encanta aquest ús col·loquial de la partícula no com a conjunció, en funcions d'un que: amaga-ho abans no víngon, que diem al Segrià i les Garrigues. «Amb oracions subordinades introduïdes per abans que. Per exemple: Començarem a cuinar abans que (no) arribin els convidats. Ara bé, quan no hi ha la conjunció que, l'ús de l'adverbi no és obligatori. Per exemple: Fes-li la proposta abans no se'n vagi». Gramàtica de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (35.6), vegeu-hi més usos del no expletiu].
1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París
Quaranta hores de carruatge per baixar de Barcelona a València, «avec une chaleur et une poussière abominables». Los il·lustres viatgers estrangers sempre s'han extasiat amb aquesta denominació de la València del Cid. Doncs res, que sempre és bona aquesta referència sobiranista respecte de la monarquia castellana!
Los tres-cents cloquers de la ciutat, segons que digué Víctor Hugo, són testimoni de la implacable dictadura religiosa viscuda a Occident des de la caiguda de l'Imperi Romà.
.jpg)
1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París
Una batussa, probablement per alguna aposta no pagada, al joc de la bola.
1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París
Celebració del suau clima valencià. La referència moresca a l'aspecte de la vila és un tòpic dels autors nordencs europeus. També s'hi fa la descripció del vestit tradicional del llauraor. S'hi esforça per enumerar los noms en espanyol de calces, calçons i calcer, però a la fi ha de reconèixer «qu'on apelle espardines», espardenyes. Això sí; «un Valencien ne sort jamais sans sa mante, qu'il porte tantost roulée autour du bras, tantost negligenment jetée sur l'épaule». Mantes de fabricació local, com cal. La manta servia de farcell, o també per fer de sella a l'hora de muntar a cavall, o per fer de jaç. «Il serait très dificile de dire ce que peut durer cette mante; il y en q aqui servent probablement à plus d'une génération». I no com avui, que tot ho fem anar per llançar-ho al cap de no res, i tornem-ho a comprar, en el cercle pervers del capitalisme que tant ens enlluerna: estrenar, sempre estrenar...
1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París
Llauraors valencians.
1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París
El mercat, amb tot el bé de déu de fruites i verdures de quilòmetre zero, és l'altra cosa que el sorprèn «nous allions tous les matins faire notre promenade au marché». La sorpresa continua en veure tantes valencianes blondes, «qu'on aurait pu.. prendrepour des Allemandes ou pour des Hollandaises». Ara que cal no oblidar, segons l'autor, que «ces femmes», les dones valencianes, «vieillissent très vite, beaucoup plus vite que celles des climats septentrionaux». I és que sempre ho hem dit, que lo fred tot ho conserva. La tia Vicenta com a
mostra.
1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París
Detall d'un llauraor valencià.
1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París
Gent del poble. Als viatgers els cridava molt l'atenció tota la fauna humana de baixa condició. Els gravats de Gustave Doré pretenien de copsar-ne l'aspecte i l'ànima, expressió sublim de l'esperit arromanticat dinovesc. Se solen caracteritzar per l'ús del clarobscur, fet que els confereix una atmosfera evocadora, de vegades dramàtica. Aquesta fascinació per la lletjor o la deformitat, pel més petit rastre grotesc i de certa 'monstruositat' en el cos humà no era sinó una manera de celebrar la individualitat, potser també la nostra vulnerabilitat.
1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París
No veu l'autor la fama de violents dels valencians en aquell temps. Fins i tot, un cop que autor i dibuixant se refugiaren en una barraca de l'horta durant una tronada, fou obsequiat amb fruits pel llaurador, «et voulut nous faire gouter son vin nor et sucré». Aquests europeus del nord no eren més rucs perquè no s'entrenaven. O potser sí. I s'hagueren de fer els colonialistes fent-li acceptar una pesseteta. Considera lo valencià «un peu moins rude que le catalan et que le majorquin, dont il se rapproche beaucoup». A ell li recordàvem lo llemosí, «patois de midi de la Francé».
1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París
Los hortolans amb les síndries o melons d'Alger a plaça.
1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París
Descripció de la preciosa Llotja a la plaça del mercat. Lo comerç de la soja era encara important, «et on en voit une grande quantité suspendu en enormes tresses blondes aux murailles de la Llotja». Calia també descobrir la Seu i lo Micalet amb lo rellotge,, «qui sert à annoncer aux laboureurs de la huerta les heures des irrigations». De l'horta, vol dir. La vista dels encontorns és (era) meravellosa: tota la ciutat i l'horta més enllà, l'Albufera i lo port del Grau. Sobretot és a la posta de sol «que nous aimions à jouir de ce spectacle, sans pouvoir jamais nous rassasier».
.jpg)
1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París
Sobre lo Guadalaviar o riu Túria, que a València ja hi tenia quatre ponts de pedra, se'n comenta la sequera durant tres quartes parts de l'any. Com malauradament sabem, «en revanche, il déborde quelquefois l'hiver, et cause des dégts terribles». Els recs són la font principal de la riquesa del país, amb los canals d'origen sarraí per permetre de regar a manta rlos camps. «La fertilité des environs de Valence est proverbiale: la terre ne se repose jamais, et un récolte ne tard pas à être remplacée par une autre». De les qüestions de rec, se'n feia i se'n fa càrrec lo Tribunal de les Aigües d'orígens medievals... sarraïns.
1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París
Un mosso o macip del port.
1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París
Joves valencianes amb grans càntirs d'aigua.
1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París
Detall dels traços dels dibuixos de Doré.
1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París
Lo Tribunal de les Aigües fou instituït al 920 pel regne taifa valencià. En arribar-hi Jaume I, ja portava tres segles de rodatge!: «se garda bien de toucher à cette institution». La millor manera de gestionar aquesta font inexhaurible de conflictes fou deixar-la en mans dels mateixos llauraors, que fan de síndics. L'autor fa una descripció d'una sessió que té lloc cada dijous a migdia en havent sonat les campanes del Micalet.
1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París
A la porta de la Seu, uns cecs captaires. Gairebé totes les imatges de Doré són de la baixa societat, la que no comptava, la que sempre s'amagava en les obres pictòriques o literàries, però la més habitual a places i carrers.
1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París
Durant la visita a la Seu, se sorprèn de les lletanies musicades que dos cecs interpretaven en una de les portalades, «en l'honneur de divers saints, sur un rhythme étrange et avec les modulations les plus innatendues». No se n'especifica la llengua, però la cosa esperada és que fossin en la llengua del país.
Fa també una exploració a la biblioteca de la ciutat, bressol de la impremta catalana i de tota la península al 1474. Hi contempla «le fameux roman de chevalerie 'Tirant lo Blanc', en vulgar lengua valenciana, imprimé a Valence en 1490», i fins en comenta l'episodi cervantí que el salvà de la crema.
A continuació, fa parada al convent de la Mercè per fer-hi inventari de pintures, a on hi hagué dos palmeres gegantines, de més de dent anys, en un dels patis.
1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París
Finalment, la fabricació de ceràmica és també comentada amb grans elogis. De Manises, és clar, «un joli village à deux lieues de Valence», a on hi fan cap amb una tartana de lloguer. N'hi havia per arreu, des de les més comunes fins a les «bourgeoises», amb bona suspensió.
1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París
Lo tartanero va pregar-los de no faltar a una corrida de bous. Lo narrador torna a confondre los valencians amb los espanyols, cosa habitual en los forasters de llavors i d'ara.
.jpg)
1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París
L'horta entre Elx i Oriola «nous offrit... l'aspect d'un verger meraveilleusement fertile... plus encore que dans les hortes de royaume de Valence». L'exuberància de la vegetació, la precisió dels recs, los gira-sols i los àloes...
Lo dibuixant, però, se decidí per lo retrat d'una gitana al costat del foc.
%20(1).jpg)
1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París
Oriola «est assez une grade ville, separée en deux par le Segura» que tot i les grans irrigacions que alimenta, «il à le rare privilege de n'être jamais à sec, même pendant les plus fortes chaleurs».
.jpg)
1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París
Pagès oriolà.
