Camamilla, Matricaria recutita.
Aquesta és la forma característica d'aquesta aromàtica i petita flor, amb el botó sobresortint dels blancs pètals. Pecat que no en puguem flairar la penetrant i estrident olor. A casa la preníem pel mal de panxa, sobretot. Però sense sucre no podia pas empassar-me-la. Pensava que per això era del gènere Matricaria < matrix, matriu. Ara bé, era per un altre mal de panxa, el de les dones, com a planta que, amb infusió de les flors seques, té propietats emmenagogues, o sia, que estimulen el flux sanguini a la zona pelviana i úter.
Era un ritual anual, anar a arroplegar camamilla en algun erm del terme. No us penseu: anava molt buscada, i ací i allà trobàvem altres colles de dones i xiquets en callada competició. Callada, vull dir no reconeguda, perquè de xiscles i soroll, la canalla no en vulgueu més.
Mapa dialectal: «camamilla».
DECLC, Joan Coromines.
Com sempre, es fa complicat d'acolorir en un mapa la diversitat dialectal d'un mot tan popular. A més, com em deia l'altre dia un apreciat company, la tasca del dialectòleg tradicional s'ha esfumat: amb la mobilitat de la gent, els neorurals, els nouvinguts i el trencament lingüístic generacional del segle XXI, els atles lingüístics que coneixem dels darrers cent anys foren ara impossibles. Caldrà esperar alguna aplicació de les empreses de dades informàtiques, que facin buidat de webs i xarxes: les big data aplicades a la lingüística, pas al comerç o el negoci.
El fitònim, o nom de planta, és hel·lenístic, chamaemelon, αμαίμηλον, que un cop passat per Roma, esdevingué camomilla en llatí vulgar. En la majoria de llengües romàniques hi passà així, mentre que en català es mantingué com a camamilla i variants, rossellonès (i aragonès) camamila qui sap per quina influència. El mot el trobem només a partir del segle XIV, igual que camamirla, variant dominant al sud. La forma balear, camamil·la, qui sap si la més antiga, portada des del continent al segle XIII, podria haver donat les altres per dissimilació en un cas (-mirla), i en l'altre (-milla) per interferència amb el sufix diminutiu -illa (car l'original llatí no tenia palatal, que és un so d'evolució romànica), i en aquell altre (-ila) per simplificació. No ho podem saber del cert sense més documentació.
.jpg)
Mapa de les llengües d'Europa: «camamilla».
(pikabu.ru).
L'informant rus del mapa confon, en català, el nom de la planta per la del gènere. Des del francès, el mot passà a moltes altres llengües germàniques, cèltiques o eslaves. El cas divergent és el curiós manzanilla de l'espanyol, documentat a final del segle XV: mentre que a la majoria de llengües hi ha etimologia fonètica, del grec xamai (de terra) + melon (poma), en aquell cas hi ha etimologia pel sentit, que ve a dir poma petiteta, com es veuria una molt petita pometa a terra des de lluny, com són els bombats, corbats o inflats cap enfora, botons groguencs de les flors.
Llegeixo en algun lloc, que la floreta de la camamilla és considerada flor nacional de Rússia, ромашка, romashka. Fins aquí he arribat: si algú me'n pot dir l'origen etimològic, merci des d'ara.
Licor de camamilla.
Licor d'origen tradicional, darrerament se'n comença a trobar a les botigues. Però, atenció!, si està fet amb massa sucre és una bomba de ressaca. Cap com el licor de camamilla (15-17º) de l'amic Mingo Sarradell, fill de Linyola, terra ancestral de camamillaires. Perquè com bé diu el DCVB, «A Catalunya també l'anomenen... camamilla d'Urgell».
Camamilla, Matricaria recutita.
La recol·lecta de la flor, diguem que semimecanitzada, amb la pala de pues, molt més efectiva que la nostra, simplement a mà. Els grans productors europeus la seguen amb tractor, és clar. L'altra imatge m'ha fet molta gràcia: m'ha fet recordar el colador, estri indispensable en tota infusió de camamilla, en què les flors seques es bullen dins l'aigua.
[2400] El primer mapamundi lingüístic
