1899. Lleida, «Al ral i mig lleidatà».
«La Mala Senmana», de 4 de marc (FPIEI).
Aquesta és una d'aquelles minúscules històries que fan relativitzar la visió del nostre món, del nostre temps. Les botigues de saldos i quincalla no s'han inventat fa quatre dies, sinó que ja existien al segle XIX. No és pas únic el temps que ens ha tocat de viure.
És clar que en aquells tot-a-cents els productes no venien pas de la Xina, ans eren de total proximitat. Ni tampoc eren de plàstic, sinó bàsicament de quincalleria i algunes altres foteses sense importància, però que tothom una hora o una altra necessita.
Llavors és quan fem cap al «xino» del nostre barri, com els nostres avantpassats s'atansaven cap «Al Ral i Mitj» del carrer Major lleidatà, al núm. 60. Noteu l'ortografia prefabriana, d'aquelles que amb el costum fabrià ha passat a fer mal als ulls i tot. Això sí, el reclam sí que és autèntic: «Ull viu!».
Grans descomptes en tota la mercaderia per fi de temporada, que en un toc d'humor final són comparats amb els que tenien costum de fer a «El Siglo», els grans magatzems barcelonins de l'època, coneguts de tothom. Sí, senyor, «per creure-ho s'ha de veure», i ens pensem que el nostre temps s'ho ha inventat tot...
1909. Els magatzems de 'El Siglo', BCN.
Els famosos i luxosos grans magatzems barcelonins, amb l'estratègia comercial dels quals gosava comparar-se la nostra lleidatana botigueta, amb evident intenció irònica.
1895. Lleida, «Al ral i mig lleidatà».
«La Pua», núm. únic, de 24 de febrer (FPIEI).
La botiga era tan popular que les noies podien engegar-hi a dida els pesats pretendents: «Ves-te'n a cal Ral i mig i comprat una baldufa»!
.jpg)
1896. Lleida, «Al ral i mig lleidatà».
«Veritable relació...» (FPIEI).
Full volant amb la relació humorístico-satírica de la Festa Major de Sant Anastasi d'aquell any. S'hi veu prou ben reflectit en aquests versos com, quan a Lleida calia comprar bagatel·les i galindaines de poc valor però que fessin una mica de presència, calia anar «Al Ral i Mig lleidatà». El fet que el nom de la botiga portés gentilici em fa pensar que potser n'hi hagué d'altres del mateix nom en altres ciutats, i que era una denominació prou popular.
La dita popular deia: «El ral guanyat per sant Joan, és ral i mig per Nadal, si hom sap guarda'l». Un ral n'era la quarta part de la pesseta, i en aquells anys potser podies comprar una bona barra de pa per aquest preu.
1899. Lleida, «Joan Lavaquial».
«La Mala Senmana», de 4 de marc (FPIEI).
A tocar de l'anunci del Ral i Mig, s'hi anunciava la botiga de Joan Lavaquial, coneguda a Lleida durant més de cent anys, fins fa ben poc que va tancar, crec que aquest mateix estiu. Allà, entre altres, s'hi venia quincalla. Algunes altres botigues ben cèntriques també en despatxaven. Eren peces menudes de ferramenta, com tisores, o didals, o bijuteria sense gaire valor o gens. Pensem que de ferro o llauna llavors hi havia mil estris varis que avui són plastiquers. Havien de ser de poc preu per tal que els principals clients d'aquestes botigues, que eren les dones, poguessin fer-hi despesa amb els quatre rals que estalviaven. Pas del treball, que no n'era costum social, que les dones tinguessin un jornal, sinó del que espigolaven quan anaven a mercat i es guardaven alguna coseta per a elles o per a la llar.
