1968. Alòs de Balaguer, la Noguera d'Urgell.
«Ressorgiment», núm. 618, de gener, Buenos Aires (ARCA).
L'esplèndida vista del poblet urgellenc (de l'Urgell històric) al costat del Segre. El riu a tocar del vell casalici del molí, a on ara hi ha un restaurant. El poble antic, aturonat i clos al voltant de l'església. La dada demogràfica correspon als anys 30 del segle XX, per la qual cosa és probable que també la fotografia ho sigui. Després de la guerra, començà el despoblament, indeturable fins avui, que té cap als 140 habitants. N'havia arribat a tindre pocs més de mil, cap a mitjan dinovena centúria. Durant els darrers 40 anys, el reequilibri territorial del nostre govern no ha funcionat. Podríem provar alguna mesura nova, o se'ls han acabat les idees? Sempre podrien fer-hi uns jocs olímpics...
1968. Alòs de Balaguer, la Noguera d'Urgell.
«Ressorgiment», núm. 618, de gener, Buenos Aires (ARCA).
El vell camí de bast o ferradura que passava entre el peu del poble i el riu, ara s'ha asfaltat i ampliat una mica i permet anar d'una punta a l'altra del poble sense enfilar-s'hi pels estrets i costeruts carrerons. Amb algunes façanes una mica més arrebossades i pintades, el poble faria un goig que encantaria. Vinga, senyor alcalde, a la feina!
1970. Alòs de Balaguer, la Noguera d'Urgell.
«Ressorgiment», núm. 643, de febrer, Buenos Aires (ARCA).
Les runes del vell castell mil·lenari que protegia el pas per les aigües de l'estret del Mu. La documentació més antiga ens documenta el topònim ja al segle XI, o sia, mil anys enrere. Llavors potser només encara el castell. Per les arrels antigues de què es forma el topònim, ja devia existir quan hi arribaren les tropes d'Ermengol II, que el traspassà a mans d'Arnau Mir de Tost. Segons Coromines, l'arrel AL- (present en Alòs, Alós, Aler) és d'origen iberobasc, emparentada amb el basc alha 'pastura', biscaí ale 'aliment per péixer'. Per al savi etimòleg, els sufixos —òs i —ós han de ser diversos i no s'ha de confondre mai Alós d'Isil, que els pallaresos sempre pronuncien amb tancada, amb l'Alòs sicorí. Sembla que el lloc d'Alòs havia estat secularment lloc de transhumància de ramats de la plana cap al Pirineu en temps no tan reculats i potser el topònim hi tindria alguna relació. En cap moment s'hi esmenta la possibilitat d'un prefix aràbic.
1954. Alòs de Balaguer, la Noguera d'Urgell.
«Ressorgiment», núm. 480, de juliol, Buenos Aires (ARCA).
L'aire medievalitzant d'un dels vells carrers de l'antiga vila closa. La imatge és del conegut fotògraf lleidatà Ramon Borràs. En l'antic règim, la vila s'anomenà Alòs del Marquesat, per pertànyer al marquesat de Camarasa, que abastava des d'aquesta vila i fins al Pas Nou del Montsec. Després, al segle XIX, agafà el nom de la capital del partit judicial, Balaguer. De tota manera, el més bonic i escaient fora Alòs de Segre. Ep, sense voler pas passar pel davant dels alosencs i alosenques.
1947. Alòs de Balaguer, la Noguera d'Urgell.
«Ressorgiment», núm. 341, de juny, Buenos Aires (ARCA).
El Segre discorre plàcid sota el magne vell pont d'Alòs. L'arc central fou volat en la retirada de les tropes republicanes i reconstruït en la postguerra. Amb tot, la gran riuada del 1982 se l'endugué aigües avall. Calgué refer-lo, però ja sense l'elegància del vell.
c.jpg)
1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Perspectiva del Segre des del castell d'Alòs. Els cortals eren parada obligatòria del bestiar que pujava a la Conca de Tremp. El pont, refet, permet de pujar a Rubió i la Foradada».
1970. Alòs de Balaguer, la Noguera d'Urgell.
«Ressorgiment», núm. 643, de febrer, Buenos Aires (ARCA).
Del recull Contes per a infants, de Reis Bertral, premiat als Jocs Florals de París al 1948. Una recreació d'estil arromanticat del passat medieval, amb la valenta i decisiva acció bèl·lica defensiva d'Elisenda, filla del senyor del castell d'Alòs. La tradició popular presenta ara i adés aquestes accions femenines que suplanten el paper masculí com a admirables i singulars, gairebé miraculoses. O sia, que al capdavall, amb aquesta excepcionalitat, les llegendes reasseguraven la idea patriarcal que no era tasca per a elles.
