Anys 1950-60. Alòs de Balaguer, la Noguera d'Urgell.
Foto: Janot.
El fotògraf d'Organyà feu en aquells anys sèries dels pobles de la ribera del Segre, que foren comercialitzades amb el característic acoloriment de l'època. I en efecte, vistes amb els pas dels decennis, tenen un inconfusible aroma de temps ja desapareguts.
1845. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell). «Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz. |
A mitjan segle XIX, el pont d'Alòs era de fusta: a la riba dreta del Segre, «sobre el cual hay un puente de madera de un solo arco». O sia que el pont que s'emportà la riuada del 1982 (refet de l'arc central, volat a la guerra), tenia encara no cent anys, i alguns menys i tot. Constava de «100 casas, distribuidas en una pequeña plaza, y varias calles incómodas y sucias por estar mal empedradas». Ves per on, disposaven de presó. L'autor ja es feia ressò de la magnífica vista sobre la conca de Meià des del cim de Sant Mamet. Cal pujar-hi, si encara no ho heu fet.
«Brotan en varios sitios algunas fuentes de esquisitas y cristalinas aguas, que con las del Segre aprovechan los vecinos para surtido de sus casas». En aquells carrers costeruts, com devia costar de pujar els càntirs plens d'aigua al coll. Feina de dones! Hi havia tres cases que tenien teler de «lienzos caseros», espardenyeria i dos molins fariners, un d'oli i fàbrica d'aiguardent. A mitjan segle XIX, rondaven els 500 habitants, repartits en cent llars. Fora a la segona meitat d'aquell segle que el poble faria una bona bufada demogràfica, per tornar a caure després de la guerra.
Anys 1950-60. Alòs de Balaguer, la Noguera d'Urgell.
Foto: Janot.
Una altra bella acolorida de la mateixa sèrie. A l'esquerra, el vell castell i el pont refet de la postguerra. En primer terme, un dels vells molins sobre el Segre.
1896. Alòs de Balaguer, «Anuari Riera».
Al tombant del segle XIX al XX, el poble havia doblat la població i sobrepassava els mil habitants. La distància de 25 quilòmetres fins a Balaguer és exactament la que hi ha baixant pel congost del Mu i Camarasa. Però la confusió de l'editor és flagrant: ni la vila és «en medio del Pirineo» ni a la vora de la Noguera Pallaresa. És clar, confusió amb l'altre Alós, el de l'accent tancat, a la vall d'Isil. Hi havia ja escola de xiquets i xiquetes, fet que Madoz no mencionava. Un parell de botigues i de fusters, ferrer, estanc, els tres molins, i la llista dels hisendats locals.
1908. Alòs de Balaguer, «Anuari Riera».
L'anuari d'aquest any incorporava els càrrecs municipals, sense oblidar-se del poder negre, o sia, de la sotana. S'hi citen dos molins d'oli, dos de farina, i un terrissaire; de cafès, dos i el del Casino, la fusteria i una cistelleria i tot; també dos ferreries i una fàbrica de cànem, que Madoz citava com a indústries casolanes de draps. Entre els propietaris rurals, s'hi destaquen els vinyataires.
Anys 1970 ca. Alòs de Balaguer, la Noguera d'Urgell.
Foto: Janot.
Una nova sèrie, de cap als anys 70, sense acolorir però a tot color, amb les vistes característiques de la vila.
