 |
| 1935. «El cultiu tradicional de les abelles al Pallars. Arnes, arners i seguers», Ramon Violant i Simorra (Fotos del mateix autor), «Agricultura i Ramaderia», núm. 12 (DDD-UAB). Portada de la revista agrícola més destacada d'aquells anys 20 i 30 del segle passat, amb la segona part de l'article dedicat a la producció de mel al Pallars. |
 |
| 1935. «El cultiu tradicional de les abelles al Pallars. Arnes, arners i seguers», Ramon Violant i Simorra (Fotos del mateix autor), «Agricultura i Ramaderia», núm. 12 (DDD-UAB). Construcció d'una arna tradicional per un abellaire pallarés. Una esplèndida imatge etnològica de com es feien aquesta mena de cistells cilíndrics de vidauba o vidalba (dita vidiguera en pallarés) que es feien anar com a arnes. L'article n'explica el procés de construcció, sempre del tot casolà. Aquestes eren les modernes, perquè «n'hi ha alguna que consisteix en un tronc d'arbre foradat i buidat de dins, reminiscència sens dubte de les arnes antigues». A la Plana de Vic se'n feien de canya partida, i a l'Empordà, de crosta de suro. Era allò d'abans, cada terra, sa guerra, i no com ara, tot globalització i clixé repetit per arreu. Explica l'autor en nota a peu de pàgina que la construcció de les arnes teixides manté gran similitud amb la construcció d'envans a les cases, tal com ho havia observat a començament de segle a Espui, a la Vall Fosca. «Allí tinguérem ocasió de veure i tocar una antosta (embà) [envà] feta de vidigueres teixides a unes llates o barrons clavats al trebol i al sòl verticalment, i arrebossades de dins i de fora amb excrements del bestiar boví, de la mateixa manera que les arnes pallareses de vidiguera». |
 |
| 1935. «El cultiu tradicional de les abelles al Pallars. Arnes, arners i seguers», Ramon Violant i Simorra (Fotos del mateix autor), «Agricultura i Ramaderia», núm. 12 (DDD-UAB). «Generalment, tothom que vol dedicar-se al cultiu de les arnes se les construeix ell mateix, ja que no cal gaire enginy per a fer-se-les». L'autor en descrius els passos de construcció. Un cop feta l'estructra, la calia suflimar, és a dir, cremar-la «de dins i de fora amb un boix o argelaga encesa per tal de crema els repèls de la vidiguera que hi han quedat en teixir-les, els quals si no es cremessin, escarfallarien [clivellarien o foradarien] la bovina una volta seca». Després, tres capes de bovina, aquí en el sentit d'empastifar tot el teixit tubular de bastó amb merda de bou i vaca, «deixant que s'assequi cada capa abans de donar-li l'altra, servint-se d'un boix com de pinzell per tal de fer córrer l'excrement tendre». La justificació del recobriment amb excrement es basava en una llegenda antiga que deia que Nostre Senyor va castigar la supèrbia i altivesa de les abelles, que li demanaven «la casa de plata i picar i matar», mentre que se'ls atorgà simplement «la casa de merda i picareu i morireu». Un cop tapada per un costat i acabada, «aleshores unten l'arna de dins amb herbes oloroses bullides amb aigua dels cerucs [substància cerosa amb què les abelles unten el rusc abans de fer-hi la bresca] de la mel i després netegen bé les brosses de dins i tapen l'altre cap», a on hi deixen una molt petita entradeta per a les habitants de la colònia. |
 |
| 1935. «El cultiu tradicional de les abelles al Pallars. Arnes, arners i seguers», Ramon Violant i Simorra (Fotos del mateix autor), «Agricultura i Ramaderia», núm. 12 (DDD-UAB). L'origen del mot arna, segons l'alt filòleg Antoni Griera, cal cercar-lo en una urna amb l'article femení aglutinat. A Mallorca l'anomenen caera... En molts indrets de Catalunya també és anomenada arnera, buc i rusc». La tapa que es col·locava al cap més estret s'anomenava urpell. DCVB. Etim.: segons L. Spitzer (Zschr. r. Phil. xlix, 87), del llatí urna ‘caixa’, ‘vas’, potser amb contaminació de arca. Però és un origen difícilment admissible, principalment del punt de vista semàntic, car no hi ha cap testimoni documental que urna ni arca signifiquin ‘rusc’. Es més probable que es tracti d'un mot pre-romà arna que devia significar ‘escorça d'alzina’, com ho significa encara avui el gallec arna (cf. Corominas DECast, i, 270). Probablement cal cercar l'origen en el celta (cf. J. Hubschmid en ELH, i, 62). En les Glosses de Reichenau, del segle VIII, ja es troba: «arna, vas apium». |
 |
| 1935. «El cultiu tradicional de les abelles al Pallars. Arnes, arners i seguers», Ramon Violant i Simorra (Fotos del mateix autor), «Agricultura i Ramaderia», núm. 12 (DDD-UAB). Els arners «solen ésser orientats al sol més a llevant que al migdia, i és molt rar que ho siguin a ponent. A més d'orientar-los així pel sol, també els resguarden del vent del port, que a l'hivern sobretot es deixa sentir molt de la direcció nord». Per a les abelles, l'aigua ha de ser «ben avinent per a fer llurs libacions, com també que hi abundin els arbres fruiters». Així ho va testimoniar l'autor a la vall del Flamisell i a la vall de Bosia «on fins avui han abundat molt en tots els pobles». Però per poder col·locar l'arna a l'arner, calia primer que es poblés, o sigui, que s'hi traslladés algun eixam dels «que fugen a eixamenar» [emigrar d'un rusc les abelles velles quan ja és nat el poll, per a formar altres colònies]. Calia seguir tot un procés, de maig a novembre, per al poblament d'aquestes arnes, dites 'aparadors', o bé, comprar-les ja poblades, «de les quals n'han pagat fins quatre duros». Una quantitat prou respectable per a l'època. Les arnes festes de fustes planes a manera de caixes també existien al Pallars, fins i tot d'obra algunes, i s'anomenaven 'seguers', i solien instal·lar-se sota teulat, a les golfes «dels pocs masos que hi ha escampats per la comarca». |
 |
| 1935. «El cultiu tradicional de les abelles al Pallars. Arnes, arners i seguers», Ramon Violant i Simorra (Fotos del mateix autor), «Agricultura i Ramaderia», núm. 12 (DDD-UAB). Un arner tradicional, amb les arnes arrenglerades en pisos, dins una cabana recolzada a l'espona o marge, a Sarroca de Bellera. Allà l'autor hi va veure l'arner més gran de la vall de Bosia, amb més de quaranta arnes!, «de les quals en tenia cura un cabaler de la casa anomenat Ramon de Serra, el qual compartia la feina d'abellaire amb la de bordaler al mas [tenia cura del bestiar i vivia a la borda]». |
 |
| 1935. «El cultiu tradicional de les abelles al Pallars. Arnes, arners i seguers», Ramon Violant i Simorra (Fotos del mateix autor), «Agricultura i Ramaderia», núm. 12 (DDD-UAB). Fetes i poblades les arnes, i amuntegades als arners o seguers, llavors en començava pròpiament el cultiu, que l'article va descrivint. Sembla que la dita ja n'augurava l'èxit: «Any de pluja, mel segur», o bé «Any de fruita, mel segur». Les abelles eren unes grans predictores del temps: «si s'apropa una tronada, totes tornen brunzint i a raig fet entren a les arnes... sobretot quan senten un tro fugen desesperadament». Al novembre, se solia fer la recollida més gran de mel. Però no es podia traure tota, per tal que les abelles tinguessin aliment durant la hivernada. D'on la dita: «Qui ti arnes, no ha de tenir el braç massa llarg». A l'hivern, calia tapar les arnes per resguardar-les del fred, cosa que es feia amb cassigalls (trossos de roba vella), brossa o boixos amb un roc al damunt per tal de subjectar-los i els aixiquissen el forat de l'urpell per tal de preservar-les del fred». Les pèrdues «en hiverns dolents i crus» podien fer que molts arners quedessin sense abelles, d'on la dita cruel: «L'un any arner, i l'altre any llenyer». Calia deixar-hi la meitat de la mel que produïen, si més no. Fins i tot, en casos de grans fredorades, alguns abellaires afegien mel fosa a les arnes. A la primavera, al temps d'eixamenar, l'abellaire havia d'ésser prou hàbil per evitar d'una o altra manera l'emigració de les abelles o, si ho feien, que anessin cap a una altra arna de les seues a tocar, cosa que feien «per mitjà de sorolls i llençant grapats de terra» per fer-les parar. |
 |
| 1935. «El cultiu tradicional de les abelles al Pallars. Arnes, arners i seguers», Ramon Violant i Simorra (Fotos del mateix autor), «Agricultura i Ramaderia», núm. 12 (DDD-UAB). Una altra magnífica fotografia, amb les dones que trauen les bresques de mel de l'arner, a l'encetar les arnes a la tardor. S'hi veuen les abelles esvalotades pel fum que la bovina seca que es cremava. Les dones, totes tapades de alt a baix, mans i cap inclosos. |
 |
| 1935. «El cultiu tradicional de les abelles al Pallars. Arnes, arners i seguers», Ramon Violant i Simorra (Fotos del mateix autor), «Agricultura i Ramaderia», núm. 12 (DDD-UAB). Els depredadors naturals de les abelles solien ésser les rates i les guineus, també patien del poll, «quan es tinyen o pollen de resultes d'unes bulianes (papallones) blanques que sempre roden pels arners». Per a les guilles se solien parar «rateres de dents». D'óssos sembla que ja no n'hi havia en aquesta època, ni potser ja de molt abans. També el piquerot o pigot podia foradar les arnes, però perquè «aquest ocell és molt gormand dels insectes, per això també és gran enemic de les abelles». En canvi, els amics de les abelles solien ésser les sangartilles, sangardilles o sargantanes, «la qual es menja totes les volianes que es crien al damunt de les arnes», i també les serps, depredadores de les rates. «Per això, els cultivadors d'abelles, respecten la vida d'aquestes feristeles». El dia de traure les arnes o traure la mel era tradició «que fos en dijous o en dissabte, perquè aquest és el dia de la Mare de Déu i que s'escaigui en lluna minvant o vella, car... surt més serenya la mel, i mai no la trauen en divendres, perquè aquest dia van crucificar Jesús, essent des d'aleshores un dia fatídic per a cap mena de feina». |
 |
| 1935. «El cultiu tradicional de les abelles al Pallars. Arnes, arners i seguers», Ramon Violant i Simorra (Fotos del mateix autor), «Agricultura i Ramaderia», núm. 12 (DDD-UAB). Una operació de traure la mel d'una arna pollada. L'arna s'ha disposat sobre un banc, i amb el ferro la dona en rasca les parets. |
 |
| 1935. «El cultiu tradicional de les abelles al Pallars. Arnes, arners i seguers», Ramon Violant i Simorra (Fotos del mateix autor), «Agricultura i Ramaderia», núm. 12 (DDD-UAB). L'article recull els estris i atuells que es feien anar per traure la mel, entre els quals la pedella o paellota vella, en la qual hi fan cremar excrements secs de bou el fum dels quals emborratxa les abelles al moment de traure la mel i perden l'esma de picar», que s'encenia amb una mica de fenàs, boix o argelaga seca. També tenien una 'farrada', una galleda ferrada plena d'aigua, per a les picades. La descripció de com treien les bresques també és molt detallada. «La mel groga i blanquinosa és més novella i la negrosa és més feta i més vella». |
 |
| 1935. «El cultiu tradicional de les abelles al Pallars. Arnes, arners i seguers», Ramon Violant i Simorra (Fotos del mateix autor), «Agricultura i Ramaderia», núm. 12 (DDD-UAB). «La careta és feta de fil d'aram molt fi i teixida de forma arrodonida i panxuda fent cassola com mitja closca de nou buida, per tal d'adaptar-se-la bé al rostre el qui l'usa i per subjectar-la al voltant hi ha un filferro gruixut, el qual va cosit al costat d'un mocador del coll de les dones... És obra de l'alambraire o porgadoraire, l'home que treballa el fil d'aram». |
 |
| 1935. «El cultiu tradicional de les abelles al Pallars. Arnes, arners i seguers», Ramon Violant i Simorra (Fotos del mateix autor), «Agricultura i Ramaderia», núm. 12 (DDD-UAB). L'últim capítol d'aquest excel·lent article és dedicat a l'elaboració de la mel i la cera. Un cop tretes les bresques, calia fer-les 'nyaufar', aixafar-la ben bé bresca a bresca, perquè la mel anés regalimant. Les restes o cerucs són bullides per desfer-les i fer-ne cera en barreja amb cera verge fosa més bona. Tot ben premsat a la premsadora, i un cop ben refredat, la cera sura sobre l'aigua, que cal abocar en plats o motllos per tal de fer els pans de cera. Un cop assecat el motllo, es penjava del sostre. De la mel barrejada amb aigua, se'n podia fer aiguamel, que «alguns també el barregen amb el vi donant-li un gust molt llaminer i a l'ensems molt fort». També se'n feia 'mustillo', unes postres molt diferents de les del mustillo de la plana lleidatana (vi de most), ja que després de tot un procés d'elaboració es menjava espesseït a talls «i generalment sense pa. Si és ben elaborat, és molt rebò (ho sabem per experiència)... Se'n sol fer pels volts de Carnestoltes, i el creiem ben típic del Pallars Sobirà». |
 |
| 1935. «El cultiu tradicional de les abelles al Pallars. Arnes, arners i seguers», Ramon Violant i Simorra (Fotos del mateix autor), «Agricultura i Ramaderia», núm. 12 (DDD-UAB). L'article es clou amb els agraïments als informants: des de la mare de l'autor, natural del Paüls pallarés, i fins a sis dones i homes pallaresos, entre els quals la Vella de la Jota, el Vell de Ramonet o el Ramon de Manela. El treball de camp es feu l'agost de 1934, principalment a Sarroca de Bellera, que «és un dels pobles de la comarca natural del Flamisell que més s'ha dedicat al cultiu de les arnes i per la riquesa del seu terme en herbes aromàtiques, arbres fruiters i molts prats on hi abunden les flors més variades de l'espècie salvatge, fa que la mel sigui molt dolça i fina». |
 |
| 1935. «El cultiu tradicional de les abelles al Pallars. Arnes, arners i seguers», Ramon Violant i Simorra (Fotos del mateix autor), «Agricultura i Ramaderia», núm. 12 (DDD-UAB). Estris tradicionals per a colar la mel i per a premsar la cera. |
