Seguidors

20200812

[2197] «Cançons de la nit benigna», Miquel Àngel Tena musica Barceló i Pàmias, 1983

1983. Miquel Àngel Tena, 
«Cançons de la nit benigna», disc.
El disc prenia el nom d'un poemari de Jordi Pàmies publicat a Manacor (1980), i s'hi musicaven alguns dels poemes. A més, també s'hi posava música a alguns dels versos del menarguí rebel. L'LP (disc) contenia:
Cara a)
Dansa final (JB) / Dorm (MAT, dedicada a Barceló) / Cirera (JP) / L'emperador del bosc solar (JB) / Home nu (JP).
Cara b)
Plegar caragols (JB) / Cos meu (JP) / Al turó de cada vila (JB) / Diàleg (JP) / A l'amic meu (a Jordi Pàmies) (MAT).


 2:18
«Dansa final», Joan Barceló.

Vull resumir què és ser feliç:

menjar, dormir, assaborir el paisatge
i jeure amb dona d'or en llit ben llis,

passar pel món sense pagar peatge.

Jo ja en tinc prou: m'ho dic quan parlo amb mi,
davant l'espill de plata renegrida,
el ventre ple, als dits el vi més fi,
imaginant mullers de molta mida.

(Però no és cert. Llegiu, si no, aquest vers)

L'he fet potser perquè el necessitava,
com l'aigua al mar, com l'òliba la nit.

Per ser feliç cal, doncs, ser ben pervers,
foragitar del rostre moc i bava,
no reflectir en paper el propi neguit.)


 3:31
«Dorm», Miquel Àngel Tena, dedicada a Joan Barceló.

Tenies foc als anys
i ara dorms i no et queixes,
la mort ja t'ha posat
les mans de seda als ulls,
ta esquena jeu tranquiI·la en el seu llit
i ja no et cal cap més viatge.
Dorm... dorm. 
 
Que el trist ocell
que et vola als ulls
t'ha dit, au, fes l'antiga dansa de la mort
que tu ja hi véns,
que vols cremar deu mil instants
per conjurar dissorts que esperes
Dorm... dorm.
 
Demana el sol, te'l rendiré
per un sol mot seré captiu,
si et plau també podrem bullir
damunt d'un llibre encès
que parli d'antics jocs d'atzar
i després riure com folls.
Dorm... dorm.


 2:28
«Cirera», Jordi Pàmias. 

Amb la teva carn flonja
de cirera
madura,
apagues, a la nit,
una fam d'arrelada
tendresa. 
 
Dona de cos manyac:
llavis de gínjol, prims,
pell de mantega...
Et taparé amb llençols de fil
o amb vànoves de seda...
Però et vull, nua, amb mi.
Pinyols amargs, d'un altre temps,
els llençaré per la finestra.

 

 2:33
«L'Emperador del bosc solar», Joan Barceló. 

L'Emperador del Bosc Solar
té uns diplomàtics disbauxats
que amb els arcans juguen a daus
i es rifen folls el cor del món.
L'ajuden savis de cartró
que a mitjanit, i d'amagat,
espien crims de l'univers
ben enfonyats a cada raig
perquè no els vegin de l'Olimp. 
 
L'Emperador del Bosc Solar
va fer ocultar grans altaveus
al fons dels mars i oceans
per desvetllar-nos cada nit
amb el bramul dels seus sospirs,
per espantar l'aire i el foc.
I es va encabir un vestit de so
amb els filets de núvols d'or
que va robar a la mà del vent. 
 
L'Emperador del Bosc Solar
ha fet molts pactes amb l'Etern:
s'ha enllardissat els dits de cel,
s'ha capbussat en la foscor.
El trobareu pels carrerons
plegant caragols, caçant coloms,
dormint als bancs com un tarot,
tot preguntant als vianants:
"Què em comprareu un tros de sol?"

 

 2:21
«Home nu», Jordi Pàmias.

Del teu cos en surt
una pedra blanca
amb fona d'amor
destrament llançada. 
 
A l'estany profund
l'aigua perd la calma, 
si a la nit la dona
s'ha tornat manyaga, 
i et cosia tot
amb fils de rialles,  
 
Per fines escletxes
del balcó de casa
entrarà la llum
de la matinada.


 3:38
«Plegar caragols», Joan Barceló. 

No veus pirates amb tresors robats al peu d'un pi;
les fades que ara han estrenat pijames de setí;
l'emperadriu sorgida d'un castell fill del platí;
sardanes de ministres calbs amb rams de cards als dits
i reis amb súbdits tan contents que riuen pel melic? 
 
¿I tot el públic que s'encén quan surten uns farsants
a repetir allò tan vell, un crit al·lucinant;
no sents misteris de dolor que resen escolans;
les nenes maques d'aquest Circ que a tots convidaran
a xocolata i sucre amargs i glops d'arcaic xampany? 
 
I omplint butxaques els obrers de fàbriques de foc
amb dones grasses al costat comprades de fa poc
que escolten junts aquesta nit els xiscles de consol
de cantants muts a públics sords que hi vénen amb esclops
i no els cal pluja ni humitat sinó tan sols caragols? 
 
Tampoc no saps que tots plegats cerquem els animats
de banya erecta ben vestits i un eixelebrats
a cines vells i sense llum amb fanal al cap
per foradar la nit amb crits ballant potser algun vals
i fent mil jocs enmig d'un cel que no reclami el cant?


 2:48
«Cos meu», Jordi Pàmias. 

T'agombolaran
mans de nit humida
dits d'aigua de llac...

Et faran un bes
les fonts amagades
a l'últim recer.

Se t'emportarà
el vaixell d'escuma
d'un riu encisat.

Et posarà un vel
de cristalls, a l'alba,
el blanc gebre, esquerp...

T'amanyagarà
per darrera volta
l'aigua de la mar.


 3:00
«Al turó de cada vila», Joan Barceló.

A punta de sol se'ls veu traficar
quan munyen la nit les últimes bruixes,
s'apleguen al cor d'un sec canyissar
els nens febrosencs que planten maduixes

i enxarxen estels amb amples filats.
Xarrupen la llum que escampa la Plata
penjada d'un cel on astres daurats,
són peixos de gel que arruixen escata.

AI turó de cada vila
un ramat d'escolanets,
disfressats de focs follets,
ballen amb sotana lila.

Apunten al sol rocs de purpurina:
li volen buidar els Monstres benignes
per treure el secret d'aquesta metzina
que ens ruixa els teulats de mots i de signes.

Compte amb I 'Assassí que us volta els sembrats!
Es menja els infants i penja les fades,
escanya els ocells i ofega els guillats.
EI Crim un cop més té cames alades.

AI turó de cada vila
un ramat d'escolanets,
disfressats de focs follets,
ballen amb sotana lila.


 1:47
«Diàleg», Jordi Pàmias.

-Trencarem un got de vidre,
de l'amiga a l'amant.
I, com la terra, ajaguda
amb tot d'espigues de blat,
t'ensenyaré la mà plana
amb arestes de cristall. 
 
Emmorenida, l'esquena
et fa una corba suau.
Ja no la volem, la roba,
ja no la voldríem mai. 
 
Passadissos de misteri
tenen racons velluts.
La lluna ens mirarà, roja
i fodona, al finestral... 
 
Ai, quin rellotge d'arena!
Ai, quin rajol de sang!

-Tu seràs el got de vidre,
deia l'amic a l'amant.

Ella somriu, tota nua,
amb una mica d'esglai.


 5:10
«Ai, Amic meu», Miquel Àngel Tena, dedicada a Jordi Pàmias.

Ai, amic meu dels anys amb l'harmonia,
del viure lleu que no et cal amagar,
torno del risc, la pedra de les hores
m'atansa al cau del vell record que em nia. 
 
Mentre la rutina confon el rastre
dels meus anys, lentament. 
 
No tot el guany torna polsim la vida,
i no puc fer d'aquesta espera l'eix,
de l'hora quan el giny m'amara l'arma.
Si era bon brau demà fóra mentida. 
 
Ara la rutina
la sensació d'haver viscut
un temps calent. 
 
Tinc a la mà l'ocell de la paraula
i el fermo avar per tal de bé escanyar-lo,
si el deslliuro les urpes de la vida
no em faran ser l'imbècil de la faula? 
 
Ara la rutina
del temps del si
fa sol o no fa vent... 
 
Ai, amic meu no trobo la sortida.
Sempre estaré mig ebri mig vident
del meu absurd i atent a l'escarment.



[2196] De Joan Barceló, encara més
Publicat per a
Etiquetes de comentaris: ,