2019. Agost. Coll dels Astazús: al naixement del Cinca.
Despertar-se de bon matí, obrir la cremallera de la tenda i contemplar el Mont Perdut amb els primers rajos de sol del dia: aquest és el regal que ens fa la mare Natura, que ahir amb la pluja ens va privar de la visió de les llàgrimes de Sant Llorenç, i avui ens obsequia amb una visió encisadora.
Però el dia és frescal i ventós, sobretot molt ventós. Tant, que arribats al coll dels Astazús (2.972 m), partió de les aigües atlàntiques i mediterrànies, hem de girar cua i tornar per avall, tal com fan alguns altres muntanyencs assenyats amb qui parlem. Tot i que també hi ha qui tira amunt a fer cim. Costa de servar-se dret: just al coll, amb l'espectacle de l'alta Gavarnia (Serradets, la Bretxa de Roland, lo Tailhon) que fa tot just dos setmanes hem trepitjat davant dels ulls, les bufades del vent tomben alguns caminaires i els altres amb prou feines ens hi aguantem drets.
Reprenem, doncs, la baixada cap a Marboré, entre enormes masses rocoses gravades per l'aigua i per llargues vetes blanques de marbre, que li donen son nom. Assaborim la llum del Marboré, tot als nostres peus, amb els isards que campen a la seua, la glacera patidora del Mont Perdut, la ruta que hi puja (amb algun muntanyenc ací i allà), les formacions del Cilindre, el llac, la bretxa de Tucarroia... avui tots plens dels xiulets del vent, però on s'hi deu sentir aquell silenci etern quan hi cauen pacientment les volves de neu a l'hivern. Recollim la tenda i altres atuells, que posem ben emmotxillats, i emprenem la (inacabable) tornada a Pineta, on ens hi esperen un parell de cervesetes, els mosquits emprenyadors de la terra baixa, i les aigües de Marboré, despenyades pel balcó i ara convertides en el Cinca naixent.
