.jpg)
1963. Orfeó Lleidatà.
Edició del disc «Terres de Lleida. Cançons Tradicionals», sota la batuta del Mestre Antoni Virgili. Lo disc fou gravat per Edigsa. A la primera cara, La presó de Lleida, i a la cara b, La non-non, i La Ciutat de Balaguer. Llavors l'entitat lleidatana acabava de celebrar lo primer segle amb nova empenta.
.jpg)
1862. L'Orfeó Lleidatà.
«Diario de Barcelona», de 23 de març (ARCA).
Invitació al director de l'Orfeó Barcelonès (1853-67) perquè assistís a la benedicció de la senyera de la nova entitat lleidatana. L'orfeó barceloní fou la primera institució musical que a Catalunya portà el nom d'orfeó. Lo lleidatà, el segon, si atenem al que s'escriu a l'enciclopèdia.cat:
«El terme orfeó referit a un grup coral deixà d’utilitzar-se arran de la desaparició de l’Orfeó Barcelonès el 1867, i no es torna a trobar de manera generalitzada fins al 1891, amb la fundació de l’Orfeó Català per Lluís Millet i Amadeu Vides. Adoptaren la denominació d’orfeó per tal de diferenciar-se de les societats corals claverianes, que mantenien les seves activitats en aquells moments i de les quals volien estar al marge, tot i que es consideraven hereus de la figura i del mestratge de Clavé. L’Orfeó Català i els orfeons que per tot el país seguiren el seu model, a diferència dels orfeons francesos i catalans de mitjan segle XIX, incorporaren veus femenines, amb la qual cosa la definició d’orfeó a Catalunya acabà essent lleugerament diferent de la de bona part d’Europa, on el terme s’associa a les veus d’homes. Pel que fa a l’Orfeó Català, incorporà veus femenines a partir del 1895 amb la finalitat d’ampliar el repertori. De la mateixa manera que les societats corals estengueren la seva influència a la resta dels Països Catalans i també a Espanya, els orfeons també transcendiren les fronteres de Catalunya i arrelaren a València i a les Illes Balears, on es crearen formacions que seguien en gran part el model de l’Orfeó Català. Fou el cas de l’Orfeó Mercantil de Palma o l’Orfeó Maonès, entre molts d’altres».
.jpg)
.jpg)
1862. L'Orfeó Lleidatà.
«Diario de Barcelona», de 26 de març (ARCA).
La benedicció de la primera senyera de l'Orfeó Lleidatà s'esdevingué al 23 de març d'aquell any, «despés de un año de asíduo trabajo y de repetidas pruebas públicas, en las que siempre alcanzaron entusiastas aplausos los apreciables jóvenes que componen el Orfeón leridano...» Lo penó tenia, per un costat, l'escut de la ciutat i, per l'altre, una arpa amb lo lema patria, fides, amor (lo mateix lema que inspirava los jocs florals barcelonins, que a Lleida encara no s'hi havien reprès), tot brodat en seda i or.
A la capital de Ponent, no hi ha gaires institucions o entitats més antigues que l'Orfeó que pervisquin. D'entrada, només se m'ocorre l'institut d'ensenyament públic, actual INS Màrius Torres, amb data de fundació del 1842.
La benedicció del penó no pogué fer-se a la Catedral Nova per fer-se en època quaresmal, llavors molt imposada i d'obligatori seguiment. Per tant, calgué fer-lo al Saló de Sessions de la Paeria, acte «al que han asistido todas nuestra dignas Autoridades, gran número de elegantes damas, en una palabra, todo de cuanto de más notable encierra esta capital». Per la qual cosa, deduïm que aquells primers joves components de la societat musical no eren fills de pagesos o treballadors, ans de la societat benestant que 'comptava' a la ciutat. A més a més, una societat d'origen civil i laic, sense benediccions clericals ni aspergis catolicals, cosa de la qual ens en felicitem gratament.
La primera cançó de l'entitat en aquell acte fou una composició en llengua catalana, Voreta del riu. Probablement, de les primeres veus catalanes que s'hi sentien des de 1707. A continuació, lo Paer en Cap Fuster, de gran (i poc recordada) memòria, feu entrega de la senyera al primer director de la formació musical, senyor Francesc Vidal. Lo discurs d'agraïment, com que no s'hi detalla expressament, fou fet en castellà, única llengua oficial de l'època per ordre governativa (espanyola). És problable que lo penó portés també lo nom brodat castellanitzat, Orfeón Ilerdense. L'alcalde Fuster tancà l'acte «declarando como oficialmente constituida la Sociedad del Orfeón Leridano», que portava justament un any en actiu, atès que consta (en algun lloc) que celebrà son primer concert a Lleida al 31 de març de 1861. Van tancar l'acte les veus dels orfeonistes i els aplaudiments dels assistents. Finalment, i precedits de la banda municipal, los cantaires desfilaren pels carrers principals. L'endemà, 24 de març, al claustre de l'institut, al vell convent dominic del Roser, l'Orfeó hi faria un concert «instrumental y vocal en beneficio y prueba de amor a la orfandad desvalida, que se halla a cargo de la Junta de Damas».
.jpg)
.jpg)
1862. L'Orfeó Lleidatà.
«El Pájaro Azul», núm. 10, de 8 de març (ARCA).
En aquesta publicació satírica barcelonina mínimament bilingüe d'entre 1861-64, s'hi atengueren sovint notícies lleidatanes i del nou Orfeó. Qui sap si algun lleidatà en formava part de la redacció. L'escrit felicita l'entitat per la recollida de fons per a la constitució d'una banda, fet que sembla que s'aconseguí. Per tant, i com avui també és palès, l'Orfeó no només és una societat coral, sinó també musical instrumental, des del mateix moment de la seua constitució.
%20(1).jpg)
1862. L'Orfeó Lleidatà.
«El Telégrafo», de 23 de març (ARCA).
La presència del director de l'Orfeó Barcelonès era esperada per a la cerimònia de benedicció de la senyera de l'Orfeó lleidatà, que finalment fou cerimònia laica.
.jpg)
1862. L'Orfeó Lleidatà.
«Diario de Barcelona», de 29 de març (ARCA).
Breu ressenya de l'acte de benedicció del penó, en què s'hi fa befa d'algun discurs massa elevat.
.jpg)
1862. L'Orfeó Lleidatà.
«El Telégrafo», de 29 de març (ARCA).
La constitució definitiva de l'Orfeó comportà tres dies d'actes protocolaris i festius. Lo primer, la magna sessió a la Paeria amb discursos oficials i lliurament del penó a l'entitat. «Despues los orfeonistas con la música del Ayuntamiento [vol dir la banda municipal] recorrieron toda la ciudad seguidos de un inmenso gentío». Lo segon dia tingué lloc el gran concert, «a beneficio de los pobres», a la sala de l'Institut provincial, al Roser. Lo tercer dia, banquet de 60 coberts, amb assistència del senyor Joan Tolosa, director de l'Orfeó Barcelonès. Aquella mateixa nit, li feren serenata els orfeonistes al peu de la casa on posava. S'hi afegeix lo discurs del Paer en Cap Fuster aquell dia de la constitució oficial de l'Orfeó a la Paeria.
.jpg)
1862. L'Orfeó Lleidatà.
«El Pájaro Azul», de 14 de juny (ARCA).
L'últim concert de la temporada, abans de l'aturada estiuenca. Sembla que la composició «la Narciseta» era de moda entre les jovenetes del moment. La funció tingué, si fem cas a la crònica, més caire festiu que no pas de qualitat musical: «el conjunto de voces del Orfeon leridano no le parecieron tan armoniosas ni tan sonoras ni tan acompasadas como alguna otra vez habíamos tenido la satisfacció de admirar».
.jpg)
1862. L'Orfeó Lleidatà.
«El Telégrafo», de 15 de juny (ARCA).
En canvi, la ressenya d'aquest diari qualifica la sessió feta al Teatre Principal (a l'antic convent de Sant Agustí, i que anys després desapareixeria per un incendi), de «brillantíssima..., habiendo asistido a ella lo más escogido de la sociedad leridana, que prodigó los más entusiastas aplausos a aquellos jovenes orfeonista que dedican sus ratos de ocio al cultivo del bello arte de la música». Uf, prosa castellana dinovesca...
La direcció anà a càrrec de Francesc Vidal, i se'n detalla lo repertori bilingüe. Entre les nostres cançons, Voreta del riu, i les compostes pel mateix director La vesprada i Los sospirs del cor. La més ovacionada i que meresqué els bisos, la Narciseta.
_ga%20(1).jpg)
1862. L'Orfeó Lleidatà.
«El Pájaro Azul», de 5 de juliol (ARCA).
Lo dia de la inauguració de l'enllumenat de gas no hi faltà serenata de l'Orfeó aquella nit, aprofitant la claror dels nous fanals.
.jpg)
.jpg)
1862. L'Orfeó Lleidatà.
«El Pájaro Azul», de 20 de setembre (ARCA).
Obertura de matrícula a l'Orfeó per al vinent octubre, inici del curs 62-63. El diari satíric se sorprèn que se'n demani matrícula als interessats de formar part d'una entitat musical. Calia tindre 16 anys, no formar part de cap altra societat coral, tindre coneixements de solfeig i una mínima alfabetització, pagar els drets d'entrada de 8 rals, passar l'examen de la comissió d'admissió, ser presentat per dos socis «que respondan de la moralitat del candidato», i, és clar, «poseer una voz regular», en el sentit de normal o habitual, tot i que no entenc ben bé a quina mena es refereix.
Lo preu era exclusiu per a gent benestant, i en totes aquestes primeres notícies no s'hi parla mai de noies cantaires. La versió popular del cant coral arribaria amb lo primer cor clavé lleidatà, L'Artesana, cap al 1864.
«Cent anys de l’Escola Municipal de Música de Lleida (1915-2015)»,
Lluís Herrera i Llop. Pagès Editors, 2015, pàg. 18. (enllaç).
La Paeria se feia càrrec de les despeses principals de l'Escola Elemental de Música en col·laboració amb l'Orfeó; l'ajuntament pagava, Francesc Vidal -director de l'Orfeó- la portava de franc, i s'instal·lava a l'antiga església de la Trinitat. S'hi acceptaven alumnes provinents de la Maternitat. Els més avantatjats farien de planter de l'Orfeó.
1866. L'Orfeó Lleidatà.
«El Ilerdense», de 24 de juny (FPIEI).
L'escola era coneguda com la classe elementar de l'Orfeó Lleidatà. Aquesta notícia ens ressenya que 4 anys després de la seua posada en funcionament, disposà de 87 alumnes, i com eren avaluats oralment cap a mitat de juny. Finalment, discursos i cants. En aquesta ocasió, entre altres, «un coro del señor Vidal titulado 'A la llengua catalana'».
.jpg)
1862. L'Orfeó Lleidatà.
«El Pájaro Azul», de 4 d'octubre (ARCA).
L'Orfeó no fou convidat a l'aplec coral dels Camps Elisis d'aquell mes, sembla que per enemistat o competència dels cors de Clavé, segons l'article. Es plany del fet que els lleidatans no poguessin escoltar 'la Narciseta', «pieza coreada muy popular en Lérida, pues que hasta las verduleras la cantan sin dejarse ni siquiera una nota».
_ciutat.jpg)
_ciutat.jpg)
1862. L'Orfeó Lleidatà.
«El Pájaro Azul», d'11 d'octubre (ARCA).
Article humorístic sobre vicis i virtuts de la vida lleidatana d'aquell any. L'Orfeó hi figurava entre els elements a l'alça.
.jpg){kind=small}
1862. L'Orfeó Lleidatà.
«Diario de Barcelona», de 10 de novembre (ARCA).
L'Escola Elemental de Música de Lleida quedà inaugurada aquell 4 d enovembre.
.jpg)
1862. L'Orfeó Lleidatà.
«Diario de Barcelona», de 25 de novembre (ARCA).
Concert de Santa Cecília, patrona dels músics i patrona de la ciutat, «así recogida desde el prodigioso ausilio logrado por su intercesión en uno de los tres sitios terribles que sobre Lérida pesaron a mediados del siglo XVII», ço és, durant la Guerra dels Segadors. El concert se celebrà a l'església de Sant Llorenç, plena a vessar.
L'Orfeó s'hi presentà a cantar la missa amb l'estendard i amb uniforme, «ostentando cada cual en el hombro izquierdo las delicadas cintas blanca y axul que constituyen su distintivo». Lo senyor Bisbe va aprofitar per beneir lo penó, cosa que no s'havia fet en el lliurament del mes de març a la Paeria. Després de tres hores, desfilada fins a l'Institut, a on hi hagué dinar. Pel camí, les bandes dels regiments militars (espanyols) a Lleida van amenitzar la festa.
.jpg)
.jpg)
1862. L'Orfeó Lleidatà.
«El Telégrafo», de 26 de novembre (ARCA).
L'acte a Sant Llorenç finí amb l'himne a Santa Cecília, «que expresamente para este acto había compuesto a grande orquesta el inteligente director don Francisco Vidal, y en cuyo desempeño prestaros su espontánea cooperación las músicas de los cuerpos militares [espanyols] que guarnecen la plaza». S'acaba felicitant els joves orfeonistes, però mai mai no s'hi parla de noies cantaires.
.jpg)
.jpg)
2010. «Diccionari biogràfic de les Terres de Lleida».
Francesc Vidal ha estat un dels primers i destacats compositors lleidatans, i impulsor del moviment coral a la nostra ciutat. Com a ciutadà compromès va participar en el disseny dels jardins dels Camps Elisis, i en la política local com a un dels creadors de la Joventut Republicana.
.jpg)
1965. L'Orfeó Lleidatà.
«El Telégrafo», de 5 de novembre (ARCA).
La col·lecció d'obres musicals impulsada per Francesc Vidal.
1963. Orfeó Lleidatà.
Edició del disc «Terres de Lleida. Cançons Tradicionals»,
sota la batuta del Mestre Antoni Virgili, pare de Lluís Virgili.
1965. L'Orfeó Lleidatà.
«El Noticiero Universal», de 2 d'agost (ARCA).
Cent anys després de la fundació de l'entitat, l'Orfeó rebia lo Marraco d'Or, en reconeixement dels valors genuïnament lleidatans. Lo primer Orfeó va perdurar del 1861 fins al 69. Caldria esperar al segle XX per veure'n el renaixement. Lo segon Orfeó Lleidatà tingué vida efímera, 1902-04. La tercera etapa vingué al 1915, amb la conversió de l'antiga agrupació coral de La Violeta, d'orígens claverians al 1895, en Orfeó Lleidatà. L'arribada de la primera dictadura (espanyola) del segle XX va fer-ne llanguir la vitalitat, que fou recobrada amb l'arribada de la democràcia republicana, amb l'Antoni Virgili com a director. La revista mensual Nostre Cant en fou una esplèndida divulgadora de la tasca musical, cultural i patriòtica de l'entitat. Raó per la qual, la segona dictadura (espanyola) del passat segle, la fulminà, com tantes altres institucions lleidatanes i nacionals a Catalunya. Amb en Lluís Virgili i a partir de 1951, començà l'etapa més esplendorosa d'aquesta societat coral, època daurada que portarà a l'entitat moderna i modèlica del segle XXI.
