 |
| 1918. El Mausoleu de Bellpuig d'Urgell. Revista «La Esfera», núm. 250, 12 d'octubre (BNE). Imatge del sepulcre honorífic del gran almirall cinccentista bellputgenc, emplaçat a l'església parroquial des de l'exclaustració de 1835 i després d'haver sofert durant la Guerra del Francès l'espoli que perpetraren les tropes gavatxes del Convent de Sant Bartomeu, lloc original del mausoleu i construït per a aquest propòsit. |
 |
| 1918. El Mausoleu de Bellpuig d'Urgell. Revista «La Esfera», núm. 250, 12 d'octubre. Detall jacent del guerrer, sense l'espasa ornamentada que l'acompanyava, i que fou sostreta en aquella contesa bèl·lica de principis del segle XIX. L'obra ha estat estudiada i descrita profusament en aquests darrers anys, i compta amb una extensa bibliografia d'estudis. Cent anys enrere, però, tot just ens trobàvem en el procés de redescobriment d'aquest magnífic arc de triomf funerari renaixentista. |
 |
| 1895. El Mausoleu de Bellpuig d'Urgell. Diari «La Dinastía», de 21 de novembre (BNE). La nota de premsa resumeix la «Excursión artística de los catalanistas de Lérida a la villa de Bellpuig», la primera que l'Associació Catalanista de Lleida feia fora vila amb caràcter de científico-artística al diumenge 17 d'aquell mes de novembre. Gràcies al ferrocarril, els 36 lleidatans es desplaçaren a la vila urgellenca, a on després «de la comida que fue espléndida, servida en la fonda nueva a cargo de Josep Bonàs Martilau», feren la visita del «casi derruido convento de Padres Franciscanos y sus hermosos claustros». Entre els intregrants de l'expedició, hi havia el director del diari lleidatà «El Pallaresa», Romà Gil i Mestre. Tot seguit, la comitiva s'acostà a l'església per tal d'apreciar el Mausoleu, «rica joya arquitectónica, la más preciada puede que guarda Cataluña», escriu el corresponsal amb vella prosa castellana. Allà a l'església, un conegut advocat lleidatà, Simó Pontí, «ejecutó en el órgano la bonita marcha triunfal de don Juan II, que tanto gusta a todos los catalanistas». La visita conclogué a la casa de la vila, i en companyia del senyor Alcalde , la banda de música «y un buen golpe de gente del pueblo, de todas clases y condiciones, con hachones, menudeando fuertes y nutrido vivas a Cataluña», s'encaminaren cap a l'estació per al viatge de retorn. |
 |
| 1918. El Mausoleu de Bellpuig d'Urgell. Revista «La Esfera», núm. 250, 12 d'octubre. Ara fa cent anys es produïa el redescobriment d'una de les nostres grans obres renaixentistes, com és el Mausoleu del duc Ramon Folc III de Cardona-Anglesola i Requesens, virrei de Sicília i Nàpols en començant el segle XVI, fill il·legítim, segons algunes veus, del rei Ferran II. L'interès per aquesta peça magnífica portà al seu reconeixement com a «monumento nacional» (espanyol) al 1925. Les gestes del militar per terres italianes foren molt celebrades en el seu temps: «Mereció i alcanzó por sus gloriosas campañas de mar y tierra el sobrenombre de Gran Capitán, que solo antes de él y en la misma época habíase otorgada a Gonzalo de Córdoba». La vídua i son fill decidiren de rendir-li homenatge pòstum amb l'encàrrec d'una obra digna de la fama de son pare, mort al 1522. L'encàrrec el rebé un celebrat artista italià, Giovanni Marigliano da Nola, el qual invertí mitja dotzena d'anys en la construcció del sepulcre marmori, traslladat a peces en vaixell fins a Salou, i d'allà en carruatges fins a la vila urgellenca. Finalment, al 1531 es feu realitat la voluntat del difunt d'ésser sebollit a la seua vila natal, en un convent de nova construcció que deixà encomanat per encàrrec testamentari amb plànols dibuixats a Itàlia segons el gust del moment. La vídua, Elisabet de Requesens, en presidí la cerimònia al 10 de març d'aquell any i lliurà l'«arca que contenía los restos de su esposo a Joan Baró, fiel servidor de los duques de Bellpuig», després de «testificar éste que era realmente el cuerpo de su señor el yacente, con ricas vestiduras y sosteniendo bajo sus manos la espada que el pontífica Julio II le regalara al ser elegido general de la Santa Liga el año 1510». |
 |
| 1918. El Mausoleu de Bellpuig d'Urgell. Revista «La Esfera», núm. 250, 12 d'octubre. Detall de les armes heràldiques del duc bellputgenc. A l'esquerra, les armes del casal de Folc de Cardona, amb les barres nacionals quarterades a l'esquerra amb els tres cards i a la dreta amb les flors de lis napolitanes. A la meitat destra, les armes dels Anglesola, les barres de sable (negre) sobre fons daurat, ací presentades totes rectes i no pas vibrades, com p. ex. a l'actual escut de la vila. |
 |
| Segle XVI. El duc Ramon Folc III de Cardona-Anglesola. Retrat del noble condotiero i senyor de la guerra català. Imatge de la Viquipèdia, a on, per cert, hi tenim dos entrades diferents per al Mausoleu, i deu ser dels pocs casos que hi tenen entrada doblada! https://ca.wikipedia.org/wiki/Sepulcre_de_Ramon_Folc_de_Cardona-Anglesola https://ca.wikipedia.org/wiki/Sepulcre_de_Ramon_Folch_de_Cardona  |
 |
| 1918. El Mausoleu de Bellpuig d'Urgell. Revista «La Esfera», núm. 250, 12 d'octubre. La intenció d'homenatjar la vida i gestes del difunt pare i espòs, per tal de perllongar el seu record i sa fama a la posteritat, es fan evidents amb la recreació de les batalles terrestres i marítimes més decisives en què participà. |
 |
| 1918. El Mausoleu de Bellpuig d'Urgell. Revista «La Esfera», núm. 250, 12 d'octubre. Al 1841, l'estudiós Pau Piferrer deixà constància del mal estat de conservació de la peça en un convent ja desamortitzat i de la necessitat de sa conservació. L'ajuntament de la vila decidí aleshores costejar-ne el trasllat a l'església parroquial: «más de un año se invirtió en las obras de demonte y reconstrucción». |
 |
| 1895. El Mausoleu de Bellpuig. Diari «El Liberal», de 2 de novembre (BNH). La visita del periodista Enrique Trompeta, molt conegut en els cercles capitalins (espanyols) posava en relleu el redescobriment que molt lentament es feia del Mausoleu de Ramon Folc III. Segons ell mateix, hi fou convidat per «varios vecinos influyentes de la muy noble y muy importante y muy antigua villa de Bellpuig». Així doncs, en tartana des de Tàrrega, arribà el visitant un dia d'estiu, pel camí que «enlaza con un hermosísimo paseo, túnel enrejado de ramas de corpulentos y esbeltísimos troncos, y se detiene ante la majestad del antiguo palacio señorial». O sigui, un passeig, probablement de plataners, ombrivolíssim, que s'endinsava fins al cor del poble, descrit en la seua pobra imatge: «sus calles, desniveladas; sus casas, desiguales; de la desigualdad anacrónica que forman lo vieja desnidado y lo nuevo desatendido, ofrecen pobrísimo aspecto». Farà estada a la Posada o Fonda Nova, i després de rebut per les forces vives de la vila, es dirigirà a contemplar el Mausoleu dalt l'església parroquial: «Es el Sepuulcro de Cardona de una grandiosidad que subyuga el espíritu más acostumbrado a la admiración de las obras grandiosas». |
 |
1895. El Mausoleu de Bellpuig.
Diari «El Liberal», de 2 de novembre (BNH).
Sobre el convent, descriu que «la obra destructora del tiempo ha respetado las amplias galerias y las esbeltas columnas del claustro, pero no fue tan respetuosa cieramente con el sepulcro del famos virrey de Sicilia», cosa per la qual se n'inicià el trasllat a l'església al 1841. L'autor es queixa de la manca de diners per al manteniment de les obres artístiques. En el cas bellputgenc, es permet opinar que entre els uns i els altres «han extenuado con sus errores las arcas municipales, hasta el punto de que comenzadas las obras de construcción de una casa Ayuntamiento, han sido suspendidas en uno de estos años últimos por falta de dinero».
També afegeix que el poble vivia afectat d'altres mals, com ara la llarga sequera i el tancament del mercat francès: «cuando existía el mercado francés para nuestros vinos, Bellpuig exportaba diariamente tres trenes. Hoy ha desaparecido todo eso». La conclusió de la visita del periodista i home de ciutat (i de la capital del Reino a sobre) no pogué ésser més luctuosa: «Aquí hay mucha miseria».
|
