20190228

[1952] Lo primer auto lleidatà, i els vinents

1902. Lo primer automòbil de Lleida. 
Detall del frontal del primer cotxe automòbil matriculat a la nostra capital ponentina, amb l'honorífica i històrica placa L-1. 
1901 ca. Lo primer automòbil a Lleida. 
Es fa difícil saber si realment aquesta és la fotografia del primer automòbil vist a la ciutat de Lleida. Mentre no en tinguem informació més fefaent, se sol indicar que l'afortunat xofer n'és en Victoriano Muñoz, un dels pares de la fotografia lleidatana, que al seu retorn de París, on s'hi passà una temporada de bohèmia, es presentà a la ciutat amb un model d'aquests. No sabem tampoc si tot el viatge fou fet amb aquells vehicles primitius, tota una vertadera odissea d'aquells automobilistes.

Tampoc no hem de confondre el primer automòbil vist a la nostra ciutat amb el primer automòbil matriculat, aquell que fora el primicer i autèntic L-1. Com que l'auto de la foto no sembla que porti placa a davant, doncs ara per ara m'inclino per creure aquesta hipòtesi: que el primer cotxe vist i el primer matriculat no es correspongueren.
1901 ca. Primers automòbils lleidatans.
Detalls d'aquest primer auto, que portava unes cortinetes plegables que feien la funció de vidres laterals. Només portava vidre de debò al frontal. També s'aprecien les dos palanques, la de fre i de marxes, i el volant era emplaçat a la dreta. La imatge és feta en un carrer de terra difícil d'identificar. 
1998. Primers automòbils lleidatans.
Vidal Vidal, «La ciutat de l'oblit», Ed. Pagès. Lleida.
La magna crònica de l'autor arbequí sobre la ciutat del Segre, de més de mil cent pàgines de recull de velles notícies, dades, ressenyes i referències vàries, d'imprescindible i amena lectura per als interessats en la petita història amb tocs etnogràfics i socials (i que després de vint anys de publicada continua com a autèntic referent contra l'oblit, els oblits, a la nostra ciutat), ens descriu la matriculació dels primers cotxes lleidatans. Segons aquestes dades, la casa Bonet i Pascual inaugurà el segle de l'automòbil entre nosaltres, amb un taller de reparació, venda i lloguer a la Casa Gili, a la cantonada del carrer comerç. En Vidal ens enllustra sobre l'honorífica llista dels primers cotxes matriculats:
L-1, Joan Pallisó, 1902, «caixó roig i petit que feia més soroll que una traca valenciana.
L-2, Miquel Agelet i Besa, comte de Vinatesa, Hispano-Suïssa descapotable. Aquesta marca barcelonina, però, no començà la fabricació de vehicles fins al 1904.
L-3, Victorià Muñoz, Ford comprat a París. Potser la data d'arribada a la ciutat i la de matriculació diferiren en el temps. Aquesta imatge que se li adjudica, sí que sembla que sigui un Ford, tot i que jo no ho podria pas assegurar. Afegeix en Vidal sobre la màquina del fotògraf: «Quan sortia de viatge, cada quart d'hora s'havia d'aturar a canviar l'oli i afegir aigua. Funcionava amb acumuladors i bobines». I és que els primers cotxes, tot i que sembli que ho hem descobert ara, no eren de combustió, sinó elèctrics. 
Això em fa recordar del suecà establert a Lleida l'última dècada del segle XIX, l'Emilio de la Cuadra Albiol (1859-1930), home de carrera militar que es passà al món empresarial. Fou el propietari del molí de Torrefarrera a on instal·là un salt d'aigua per produir electricitat al 1894, des de la qual central feu arribar a Lleida ciutat la primera línia que ens portà la llum elèctrica, i que es vengué a cavall del canvi de segle perquè passà a Barcelona per dedicar-se a la fabricació d'autos, tots elèctrics, de manera que La Cuadra esdevingué la primera marca d'automòbils fabricats a Catalunya i per extensió a la península Ibèrica (1898). L'empresa no acabà de funcionar i fou venuda fins que al 1904 esdevingué el primer taller i fàbrica de l'empresa Hispano-Suiza, al carret de Floridablanca barceloní. Llavors, el món de l'automoció ja s'havia decantat definitivament, fins avui, pels cavalls de combustió. 
L-4, Màrius Sol, que fora jove Paer en Cap de la ciutat al 1909-11, a l'auto del qual l'anomenaven popularment 'el peligro amarillo', «perquè tenia les rodes grogues... i devia ser vist pels veïns com un veritable perill».
L-5, Tonet Vilalta, l'auto del qual «podia anar fins a les Borges Blanques -24 km- i tornar en una mateixa tarda... Una autèntica aventura».
1951. Primers automòbils lleidatans.
Revista «Ciudad», Lleida.

Malgrat la marca de propaganda de la imatge, la importància històrica de la portada s'ho val: la veritable fotografia del primer auto lleidatà, L-1. de la marca E. de la Cuadra, de 1902, amb volant a la dreta, propietat de la família de Joan Pallissó. Amb la padrina també a cavall, és clar. 
1902. Primers automòbils lleidatans.El matrimoni Pallissó amb els padrins a darrere, retratats per a la posteritat damunt del nou artefacte mòbil.
1902. Lleida, «La Electricidad», botiga de Joan Pallisó.
«El Noticiero de Lérida», diari del vespre, núm. 77, de 2 d'agost.

Anunci de la botiga d'electricitat al carrer Major 47, del propietari del primer cotxe matriculat a la nostra ciutat.
1902. Lo primer automòbil de Lleida. 
Model de la marca De La Cuadra igual al que es matriculà com a L-1.


Anys 1920. Lleida. Garatge Fontanet.
A mesura que avançava el primer terç del segle passat, els tallers d'automoció començaren a proliferar. Fet que indica, tot i les limitacions d'una capital provinciana com la nostra en aquells temps, una certa popularització del món de l'automoció entre les classes benestants. 
1925. Lleida. Garatge Fontanet (Sol-Torres, UdL).
Propaganda a tota plana del garatge automobilístics de la Rambla de Ferran al prospecte de la Festa Major de maig de 1925. A banda de reparacions i peces de recanvi, també s'hi feia lloguer de vehicles. Això sí, com a bon comerciant, «servicios de día y noche».
1926. Lleida. Garatge Fontanet (Sol-Torres, UdL).
L'anunci de la casa al prospecte de l'any següent: també s'hi repostava: «Bencina de la acreditada marca Vilella a 59 céntimos». Cèntims de pesseta, i pensem que cada 1€ valia 166 pta, que eren 16.660 cèntims... Les primeres motocicletes sembla que arribaren a la ciutat cap a l'estiu de 1907, i que en Joan Pallisó, que ja tenia cotxe, fou el primer motorista lleidatà conegut. Per cert, que a moltes webs on escriuen sobre el primer cotxe «español» s'hi confonen les dates lleidatanes del primer cotxe amb les de la primera moto.
1920 ca. Lleida. Garatge Parellada.
Un altre dels tallers automobilístics de la ciutat. A la imatge, dos models amb matrícules 200 i passo. 
1922 ca. Primers cotxes lleidatans.
L'òmnibus L-317, del qual malauradament no tinc més dades, amb son xofer o propietari al capdavant. La fabricació de vehicles autobusos fou una de les variant més potents de la indústria automobilística de fa cent anys, ja que permetien el transport més massiu de passatgers a través dels anomenats popularment «autos de línia».
1925. Lleida. Garatge Alhambra (Sol-Torres, UdL).
Situat a l'avinguda de Catalunya 2, allà on passava la carretera de Barcelona que pujava des de Blondel per desviar pel carrer Acadèmia. El triomf dels motors d'explosió i de sa terminologia (magnetos, carburadors...) ja era definitiu... fins avui.  
1925. Lleida. Garatge Citröen (Sol-Torres, UdL).
El taller de la Citroën, marca i garatge des d'aleshores molt present en les diferents etapes de  la ciutat al llarg del segle XX, fins que aquest passat any 2018 ha perdut definitivament el nom. Era de lògica comercial que els principals tallers se situessin al llarg del recorregut de la N-II per dins de la ciutat. 
1926. Lleida. Primers autos lleidatans (Sol-Torres, UdL).
Anuncis de la marca italiana FIAT, fundada a Torí al 1899, i mare de la SEAT de postguerra. 
1926. Lleida. Carrosseries Bresolí (Sol-Torres, UdL).
Garatge situat al carrer Clavé, prop de l'estació de ferrocarril doncs, mostrava un esplèndid òmnibus en sa propaganda. 
1926. Lleida. Garatge Subias (Sol-Torres, UdL).
Situat a la Plaça Cervantes, llavors igual que ara, al cap de Boters, davant de la presó. El mercat de segona mà indicava que cada cop més lleidatans aspiraven a un vehicle automòbil.
1930 ca. Lleida. Garatge Torres.
A la cantonada amb l'estació de ferrocarril, amb aquest òmnibus feia la línia Lleida-Saragossa. 
1925. Tàrrega. Garatge Sport.
També a comarques amb el pas dels primers decennis del segle començaren a obrir-se tallers, com en de Jaume Santesmasses o el Garatge Sport de Jaume Castells. Grans terratinent i burgesia enriquida de les capitals de comarca n'esdevingueren els clients. 
1926. Lleida. Garatge Perenya (Sol-Torres, UdL).
Propietat de la família republicana dels Perenya, dels germans Octavi, regidor a la Paeria, i Samuel, instal·lat a Tàrrega. Llavors la marca holandesa Shell (1907) ja anunciava «aparatos surtidores en las principales poblaciones de la provincia»
1915 ca. La Pobla de Segur.
La construcció dels pantans al Pirineu durant la segona i tercera dècades del segle XX fou una de les més destacades empreses que feren ús de tot tipus de maquinària pesant i d'automoció. Molts d'aquells pobres treballadors eren traslladats en òmnibus, i els capatassos i dirigents de les companyies constructores es passejaven amunt i avall entre els penosos camins de terra pirinencs en els seus llampants automòbils, que sovint, però, no eren pas matriculats aquí. 
Anys 1960-70. Los primers cotxes dels lleidatans.
Parlar dels primers cotxes lleidatans no és ben bé la mateixa cosa que parlar dels primers cotxes dels lleidatans. La gran popularització dels vehicles entre les famílies mitjanetes dels nostres pobles no arribà fins als anys del 'desarrollismo' franquista, empès per la puixança econòmica de l'Europa que havia superat definitivament la darrera guerra. Entre les matrícules de Lleida trenta mil i setanta mil, moltes famílies adquiriren el seu primer auto. A la imatge, un Seat 850 de l'Autoescola Pallars, matrícula L-42.469.

A casa nostra, un L-4 blanc, matrícula 65.315 de l'any 1970, amb el qual només passejàvem els diumenges. La resta de la setmana s'estava al magatzem, tot tapadet amb una bona manta perquè no s'omplís de pols ni es ratllés. Allò dels pioners de parar a posar aigua al motor, es feia també realitat en aquells SEATs, Citroens i Renaults utilitaris, sobretot en aquelles rampes del Coll de Lilla, quan anàvem a la platja a remullar-nos. Quan sortia fum blanc pel davant, calia parar i esperar una estona per obrir el tap de l'aigua, que de vegades podia sortir disparat. Els petits, sovint una collada, anàvem darrere amuntegats, sense cinturó, i rondinàvem per l'obligada parada que ens retardava l'arribada al mar, que només vèiem molt de tant en tant. Perquè a banyar-nos només hi anàvem un o dos cops a l'estiu, i encara. Els altres clàssics, eren els tombs per les carreteretes del Pirineu, llavors encara molt mal fetes i perilloses, tot i que les velocitats tampoc no eren les d'ara...
1900-1938. «Primeros vehículos matriculados», DGT (dgt.es).
 Al web de la DGT (espanyola) hi ha un treball d'una tècnica d'aquella casa sobre els vehicles matriculats a l'Estat des del començament del segle XX. Pel que fa a la província de Lleida, s'hi anota que el primer cotxe lleidatà, L-1, fou donat d'alta al 20 de juliol de 1907, i era una motocicleta d'en Joan Pallisó. En algun altre lloc, s'hi diu que costava que els propietaris dels primers vehicles els donessin d'alta... per qüestions fiscals. És obvi, segons la majoria de notícies, que el primer L-1 no fou pas una moto, sinó un automòbil De La Cuadra d'aquell mateix propietari i que s'estrenà al 1902.

De tota manera, aquest treballet dona tota una sèrie de números de matriculacions de vehicles, que una mica amunt o una mica avall, sí que marquen la tendència de popularització de la que serà la màquina per excel·lència del segle XX, i així en diuen en italià, la macchina. Fins a la guerra, els números dels vehicles automòbils lleidatans foren aquests, entre cotxes, motos, òmnibus i camions:


1900-1938. «Primeros vehículos matriculados», DGT (dgt.es).
Els inicis foren més aviat lents: els automòbils eren una excentricitat, a més d'un luxe. No s'arriba fins al centenar de vehicles fins al 1917. L'empenta arriba entre els anys 1920-30: al final d'aquella feliç i dictatorial època, gairebé ja uns tres mil vehicles circularan pels camins (més que no pas carreteres) lleidatans. Llavors, el creixement es modera fins al 1936, quan arriba la frenada de patac. Els anys de la guerra, òbviament, no eren bons anys per a la compra de cotxes. En el moment de l'entrada de les tropes feixistes (espanyoles) a la nostra ciutat, el parc provincial de vehicles no arribava als 5.000. Comptant amb números rodons, que hi vivien unes 300.000 persones de la plana al Pirineu, i que amb els anys s'anaren espatllant i retirant de la circulació part de les unitats, això devia fer una mitjana bastant per sota de 40 vehicles per mil habitants en els anys republicans (actualment, aquesta xifra a Catalunya deu rondar cap als 600 vehicles per mil, probablement una mica menys en les xifres de les nostres vegueries ponentina i pirinenca).

1920 ca. Lleida. Primers cotxes lleidatans (Museu Roda-Roda).
 L'òmnibus que feia de cotxe de línia de Lleida a Ponts i, a més, hi portava el correu postal. [Ep, atenció: Un museu lleidatà de primera divisió, imprescindible!].
1927 ca. Lleida. Primers cotxes lleidatans (Museu Roda-Roda).
Un cotxàs de la marca americana, amb volant a la dreta, i de fabricació anterior a la Gran Guerra.
1933 ca. Lleida. Primers cotxes lleidatans (Museu Roda-Roda).
Un elegantíssim Citröen Rosalie.

Dreta o esquerra?
«Conduir per l'esquerra, des del nostre punt de vista, és força estrany. Per això a la majoria de nosaltres ens costaria d'esmentar més de cinc països on els vehicles porten el volant a la dreta i circulen per l'esquerra de la calçada. Però si consultem aquestes estadístiques o llistes ens adonarem que la circulació per l'esquerra no és, ni de bon tros, anecdòtica al món. En conjunt hi ha una setantena 'd'estats esquerrans', on viuen una tercera part de la humanitat. Conduir per l'esquerra és majoritari al subcontinent indi (amb l'Índia, el Paquistan, Bangla Desh, el Nepal i Sri Lanka), a l'Àfrica sud-oriental (Sud-àfrica, Namíbia, Zimbabwe, Moçambic...) i en bona part de les illes del planeta (amb Indonèsia, el Japó i la Gran Bretanya al capdavant). Fins i tot hi ha un continent esquerrà: Austràlia. Explicar per què se circula per la dreta o per l'esquerra no és gens fàcil, i de moment només n'hi ha hipòtesis que fan referència des de la manera de muntar a cavall fins als tipus de carruatges o la tendència natural a caminar dels humans. Sí que se sap, amb tot, qui va ajudar a configurar el mapa actual dels països dretans i esquerrans: Napoleó.

«Al començament del segle XIX, mentre conqueria mig Europa, Napoleó va imposar als països ocupats la circulació per la dreta, tal com es feia a França. Només l'aliança antinapoleònica (la Gran Bretanya, l'imperi austro-hongarès i Portugal) es va mantenir esquerrana, en part com a mostra d'oposició. Posteriorment, l'expansió britànica pel món va estendre la circulació per l'esquerra en moltes possessions i colònies, una situació que es va mantenir estable durant un segle. 

Canvis 
«Però a partir de la primera guerra mundial, i normalment per unificar el sentit de la circulació amb països veïns i augmentar la seguretat viària, força territoris membres de la Commonwealth van decidir passar de la conducció per l'esquerra a la conducció per la dreta, com el Canadà (tot i que les regions francòfones del Quebec i Ontario sempre es van mantenir dretanes), Nigèria o els EUA. Un dels canvis més sonats i recents va ser el de Suècia, que es va adaptar al seu entorn dretà en una sola nit (el Dagen H), el 3 de setembre de 1967. I els conductors de l'illa pacífica de Samoa viuran el seu Dagen H particular el 7 de setembre de 2009, però amb una diferència: passaran de conduir per la dreta a l'esquerra. 

Curiositats 
«La circulació per la dreta i per l'esquerra és una font inesgotable d'anècdotes, sobretot entre països fronterers amb sentits de circulació diferents. Això passa, per exemple, quan es creua la frontera entre l'Afganistan i el Paquistan, entre Laos i Tailàndia i entre el Sudan i Uganda. Hi ha el cas extrem de la Xina (dretana) i les ex-colònies europees de Hong Kong i Macau (esquerranes). Una darrera curiositat: a Barcelona es pot conduir per l'esquerra en un breu tram del carrer Ramon Trias Fargas, al costat del Parc de les Cascades (Google Maps)».