 |
| 2017. Juliol. Vallhiverna, la Ribagorça. Un dels cims (3.067 m, a la dreta de la imatge) amb vistes més privilegiades sobre les Maleïdes. També l'ascensió és plàcida des de l'embassament de Llauset, ja a més de dos mil cent, encara que l'aproximació és una mica llarga, tot passant pel refugi de Cap de Llauset, amb una nova ala en construcció via helicòpter. Descriu la vall el nostre principal i més savi etimòleg, Joan Coromines: «Vallhiverna. Gran afluent de Ésera a la vall de Benasc, que hi desemboca uns k. aigües amunt de la vila, recollint les aigües del vessant sud de les Maleïdes. És nom ben conegut dels excursionistes catalans, i jo també l'he oït en les meves enquestes de la vall de Benasc el 1965, si bé a alguns he oït maliberna i malivierno, És versemblant que sigui el llat. VALLIS HIBERNA, vall hivernal, geliua, que en efecte ho és a tot ser-ho: coronada de geleres al capdamunt NE i Est; hivern, en efecte, es diu ibérn [e tancada] en el parlar benasquès». Llastimosament, uns quants decennis després, molts dels excursionistes s'han acostumat a la castellanització del nom de mapes i guies publicades. Fins i tot la FEEC el va excloure dels 300 cims per les protestes dels nostres veïns, empetitint territorialment un repte excursionista que hauria hagut de respectar l'abast mental i cultural que tingueren els nostres pares pirineistes a començament del passat segle. A les ressenyes en francès del segle XIX sovint hi apareix com a Maliberna, de conjunt amb la denominació de les Maleïdes veïnes. |
