 |
| 1880. Agramunt, l'Urgell. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia», de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
L'Agramunt del darrer terç del segle XIX, amb els conreus envoltant l'antiga vila closa i el campanar despuntant per damunt de les teulades. A la dreta, un esvelt campanar resta dempeus, probablement el de l'antic convent de franciscans, gairebé ja del tot enrunat.
|
 |
| 1880. Agramunt, l'Urgell. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia», de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
La prosa romanticoide de l'historiador Frederic Renyé, sempre directa i emocional. D'Agramunt diu que «porta en sa fesomia lo segell massa marcat de l'Edat Mitjana».
|
 |
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia», de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Un detall més acostat de la imatge. Destaquen les tàpies que circumdaven horts i trossos, i una filera d'arbrer al camí d'entrada a la vila. Podria ben bé tractar-se de la primera fotografia de la vila.
|
 |
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia», de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Les etimologies populars de Pleyan, en una època en què els estudis etimològics eren a les beceroles.
|
 |
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia», de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
«Lo lliri de bosc o flor de lis ve de ser originària la casa francesa dels prínceps de Bearn d'Agramunt».
|
 |
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia», de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
La ciutat «en centúries passades s'estenia per la part de sol ponent seguint lo riu Sió i a l'ombra del castell; mes a conseqüència de sitis [setges] que ha sofert en diferents èpoques, han desaparegut totes les cases d'aquella banda». S'hi explica la llegenda de la Roca de la Delfina, que remetria a l'època d'ocupació sarraïna de la vila. «La roca realment existeix a un quart de la vila, al marge del camí que va a Montclar, en lo siti [lloc] que aqueix creua lo Rec Salat».
|
 |
1880. Agramunt, l'Urgell.
Sempre amb aquesta vena d'exaltació llegendària i romàntica, explica l'autor que al peu de les muralles d'Agramunt nasqué el crit de guerra dels catalans abans de la batalla: «Des d'aquell dia Sant Jordi ha estat lo crit de guerra amb què los catalans han vençut sempre als enemics de sa nacionalitat».«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia», de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB). |
 |
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia», de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
L'any 1070, Ermengol d'Urgell integra la vila al seu comtat. A aquell segle es remet tambá la llegenda del descobriment de la Mare de Déu dels Socors, trobada per uns pastorets rere d'uns esbarzers.
«De tots los Ermengols rebé igual confirmació en la possessió de sos antics usos i privilegis, guardant encara avui sos arxius les franqueses que li atorgaren, deslliurant-la de les traves que entorpiren la indústria, lo comerç i la civilització d'altres poblacions. No és estrany, doncs, que fos fidel a la Casa d'Urgell fins i tot en la desgràcia».
|
 |
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia», de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Juntament amb Balaguer, tingué des del segle XIII privilegi per encunyar moneda, els diners agrimontesos. En una s'hi llegeix en llatí: Pere per la gràcia de Déu Comte d'Agramunt i d'Urgell.
La vila romangué fidel a Jaume d'Urgell el Dissortat després del parlament de Casp.
|
 |
1880. Agramunt, l'Urgell.
Transcriu Pleyan uns bocins de la capitulació de la vila al 1413 en defensa del dissortat reial pretendent urgellenc davant del capità general de Catalunya, Guerau Alemany de Cervelló.«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia», de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB). |
 |
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia», de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
La pertinença de la vila a la corona reial...
|
 |
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia», de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
...que no fou respectada pel rei Alfons, que en féu donació a son germà Joan al 1417. Aquest, al 1452, i ja com a rei de Navarra, empenyorà la vila al comte de Pallars per la quantitat de 5.000 florins. «Los il·lustres comtes de Pallars foren en endavant los senyors d'Agramunt. Tothom sap l'amor d'aqueixa casa envers Catalunya, sostenint el Príncep de Viana i negant-se després a reconèixer Ferran II com a rei legítim. Tocà a Agramunt altra vegada ser sostenidora de la causa catalana; però vençut Hug Roger de Pallars, confiscats tots sos béns, fou tornada a la corona reial...» (1488).
|
 |
1880. Agramunt, l'Urgell.
«En la famosa Guerra dels Segadors en temps de Felip IV, fou de les poblacions que més se sacrificaren pel triomf de les armes catalanes. Com a cap de vegueria, organitzà un cos de voluntaris pagat a ses expenses».«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia», de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB). |
 |
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Per atendre les necessitat de la Guerra [dels Segadors] encunyà moneda a l'igual d'altres ciutats i viles. Los exemplars són molt escassos... ACRIMONI, 1643...» L'autor buscà per casa de la vila «lo motlle de fer moneda, però per més que he rebuscat, no he pogut trobar-lo i dubto que existesca».«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia», de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB). |
 |
1880. Agramunt, l'Urgell.
Un cos de torrelloners o sapadors pagat pel municipi i «manats pel cabo [caporal] Toni Joan Berenguer» fou posat a disposició del comte de Harcourt al 1646. Els annals de la vila donen fe d'una plaga de llagosta al 1666, «tornant a reaparèixer durant los tres anys següents». Després de la Guerra de Successió, Agramunt perdé la vegueria arran de la Nova Planta borbònica (espanyola).«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia», de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB). Transcriu l'autor la tornada d'una cançó popular que solia cantar-se a les nostres contrades al retorn dels soldats al servei dels reis del nou casal (espanyol), com ara Carles IV: «Pobres miquelets, que són bé de plànyer: los han promès molt I no els han dat gaire». Com bé sap tothom a aquestes alçades de segle XXI, Espanya mai no compleix ses promeses. |
 |
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia», de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Al 1877, la vila constava de gairebé 2.500 persones, amb escola de pàrvuls i dues més per a nois i noies. Els antics convents, dels franciscans i de mercedaris, enrunats. Això sí: «lo Mercadal, de construcció del present segle i casi terminat, és sens dubte la millor i més airosa plaça que hi ha a la província». L'esment de l'aleshores nou pont de ferro del Canal d'Urgell sobre el Sió, denota que ja contemporàniament s'era conscient de la singularitat del modern aqüeducte.
Malgrat la visió romanticoide de la història, els prohoms de la Renaixença començaven a manejar documentació per basar en fets les seues explicacions. Som a les portes de la història moderna. |
