 |
| 1915. Faió (el Matarranya). Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC). Una esplèndida vista del poble antic, amuntegat al peu del castell i fins a la riba de l'Ebre, a pocs metres del desguàs del riu Matarranya L'any 1959, la vila ja fou segregada del seu històric bisbat lleidatà, preludi del trossejament definitiu de 40 anys després. Recentment, i per rematar-ho, durant el règim de la transició (espanyola) se la féu incorporar a la comarca (castellanoparlant) veïna, allunyant-la encara més dels seus orígens i lligams històrics, dins del programa no escrit però real i indeturable de desnacionalització cultural i històrica que la classe dirigent aragonesa ofereix als Borbons com a tribut de submissió i homenatge des de sa derrota (i posterior perdó a canvi d'això mateix) al 1707. |
 |
| 1915. Faió (el Matarranya). Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC). Detall de les cases velles, amb les característiques teulades amb teules de fang, parets règies amb poques obertures per protegir-se de l'imperial sol. Només dalt de tot, a les galeries, s'obren àmplies porxades, indispensables com a pallers o per estendre-hi els canyissos per assecar figues o préssecs. |
 |
| 1845. Faió (el Matarranya). «Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.A 5 hores i mitja de Lleida, a la diòcesi de la qual pertangué, fins que en ple franquisme (espanyol) s'obligà a la redefinició de límits episcopals per quadrar-los amb els provincials. La vila és emplaçada a la ribera de l'Ebre, «donde confluye el río Matarranya, al pie de una sierra no muy elevada». Gairebé amb un centenar de cases, de 84 veïns, o sigui, caps de casa, amb un total, a mitjan segle XIX, de 375 habitants, tocava a una mitjana de 4,5 persones per casa, molt raonable per als temps que corrien. Actualment, la vila té si fa no fa el mateix nombre d'habitants. «La [casa] del Ayuntamiento y archivo se la llevó el Ebro en la avenida de 1787». Llavors el riu no disposava de cap regulació, i les torrentades eren freqüents. L'escola era només de nens, i el cementiri encara dins la població. El terme era de secà, i només «dos escasas huertas que se riegan con las aguas del río Matarranya que corre de S a NE, distante 1/4 de hora del pueblo, donde se junta con el río Ebro: para el paso de éste hay una barca construida a expensas del vecindario». La presència de l'Estat (espanyol) sempre ha lluït per sa absència. Un parell de molins, un de farina i l'altre d'oli, i tres teixidors de draps componien la indústria local, bàsicament d'autosuficiència. Finalment, un apunt històric de la primera carlinada: «En 1835 incendiaron los carlistas las casas de varios vecinos de Fayón que las habían abandonado al saber de la aproximación de aquellos». |
 |
| 1921. Faió (el Matarranya). Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC). L'embarcador a peu de riu al costat del poble. La plataforma de fusta era sostinguda sobre llaguts. Llegim al DCVB que els gentilicis tradicionals del habitants del poble són «faioners (allí mateix i a Nonasp)» o bé «faionencs, faionesos (a pobles més llunyans)... Etim.: Igual que Benifaió (Horta de Valencia), conté el nom de persona àrab Hayyûn, que en efecte era usual àdhuc en terres cristianes». |
  |
| 1921. Faió (el Matarranya). Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC). Detall de la costa que pujava fins al poble, amb l'església a dalt. |
 |
| 1921. Faió (el Matarranya). Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC). El mateix camí de l'embarcador, ara vist des de dalt al poble. El camí continuava riu avall per la marge esquerra. Una noia seu a l'ombra dels arbres, probablement després de rentar la roba a les aigües de l'Ebre. |
 |
| 1921. Faió (el Matarranya). Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC). Vista del raval a la sortida del poble, amb una torre de guaita que hi hagué ran del camí, damunt del riu. |
 |
| 1921. Faió (el Matarranya). Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC). Un carrer de l'antic poble, amb les característiques portalades que s'obrien cap enfora, i les galeries de sota teulada. |
 |
| 1921. Faió (el Matarranya). Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC). La punteta del campanar ix per sobre les teulades, mentre s'observa el pas del temps, tranquil i lent, a les parets de les cases. Un carro, immòbil davant la portalada de casa, ens recorda que llavors el temps es mesurava d'una altra manera. Més natural, de ben segur. |
 |
| 1921. Faió (el Matarranya). Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC). Un dels antics portals gòtics d'entrada a la vila. |
 |
| 1921. Faió (el Matarranya). Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC). La canalleta, molt atenta al retratista. I la noia dalt del balcó, també. Hi veiem baranes de fusta en algun balconet i la vànua [vànova] de fil o les estovalles esteses al sol. |
 |
| 1921. Faió (el Matarranya). Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC). La plaça davant l'antiga església de façana neoclàssica, amb una creu de terme refeta. Tot quedaria sota les aigües del pantà de Riba-roja, quan l'empresa elèctrica estatal de l'època ENHER (franquista i espanyola), va cobrir el poble l'any 1967, enguany farà, doncs, cent anys. |
 |
| 1921. Faió (el Matarranya). Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC). Un llagut llisca per les aigües avall de l'Ebre cap a Tortosa, provinent del Pirineu, bé de la Pallaresa, bé de la Ribagorçana. Una torre rodona que sembla un campanaret s'alçava davant l'entrada d'una de les mines de carbó, gairebé a peu de riu. Les aigües del pantà també farien tancar-les, tot arruïnant la tradicional base econòmica del municipi. El poble, que devia comptar llavors cap als mil cinc-cents habitants, va haver de veure com marxava la meitat de la població, en una emigració salvatge i forçada per la casta (espanyola), que no mirava prim per tal d'augmentar els grans beneficis que els aportaven els pantans, a desgrat del gran dany ambiental que causaven al riu i al delta. |
 |
| 1921. Faió (el Matarranya). Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC). Una vista de la mina de Ricard, amb l'embarcador elevat sobre el riu. Allà, els llaguts s'hi avoraven i per mitjà de la gran tolva, on desembocaven les vagonetes de carbó provinents de l'interior de la mina, eren carregats per tal d'emprendre viatge riu avall. |
 |
| 1935. Faió (el Matarranya). Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-BdC). L'Ebre llisca relaxat per la riba de Faió, amb les dones que renten la roba sota la gran solellada de la migdiada. |
 |
| 1935. Faió (el Matarranya). Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-BdC). Detall de les dones amorrades al riu, amb els cistells de la roba al costat. Unes escales pujaven fins al primer carrer i, de seguida, costa amunt. Les finestres, totes repassades de blauet o blanc de calç, com era costum, per netedat i per espantar els mosquits. Llavors no hi havia antenes a les teulades, només fumeres que sovint cremaven estiu i hivern, perquè feien també de cuina tot l'any. |
 |
| 1935. Faió (el Matarranya). Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-BdC). Meravellosa vista de la vella Faió, trenta anys abans que fos colgada sota les aigües, amb l'església ben agombolada per les cases del poble per tots costats. |
 |
| 1935. Faió (el Matarranya). Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-BdC). L'alt campanar del poble tenia fins i tot rellotge. Llavors surava entre el mar de teulades de les cases. Ara sura, elegant i amb tota dignitat sobre el blau de l'aigua ebrenca. |
 |
| Anys 2000. Faió (el Matarranya). Una bella imatge, captada de la xarxa, amb l'antic campanar que emergeix per sobre de l'aigua. El rellotge, aturat en el temps, marca l'hora de la ignomínia cruel en què la població hagué d'ésser evacuada. |
 |
| Anys 2000. Faió (el Matarranya). La dignitat i circumspecció amb què aguanta al campanar al llarg del temps, ja pràcticament cinquanta anys, és la imatge viva del caràcter i força de la gent de la terra. O dit en paraules de Màrius Torres: «Pàtria, guarda'ns, la terra no sabrà mai mentir». |
 |
1967. Faió (el Matarranya).
El poble esperant la fatal inundació, arribada el dia 18 de novembre. La gent del poble s'afanya a traure les darreres coses de casa, ja amb l'aigua pujant per dins de casa. Una tragèdia sovintejada a les nostres terres, i sovint silenciada. |
