 |
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'escut divuitesc de la població, en el castellà obligat de l'època.
|
 | ||
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La vila és al fondal de la Vall de Castellbò, «dominada per un turó a on s'alçava lo castell de la família vescomtal, del qual sols migrades despulles en resten», a 780 m. d'altitud. Amb 77 cases i 190 habitants, havia guanyat una mica de població durant el segle XIX.
La parròquia havia estat col·legiata: «la porta principal és gòtica i de molt paregut traçat amb la de Sant Domingo de la Seu». Amb restes de retaules gòtics i una estàtua romànica sota la curiosa advocació de Sant Fum. No es descuida d'anomenar la «ben arreglada i abundosa font, de la que s'assorteixin los veïns per a llurs necessitats», tocant a la vila. Dos molins fariners són prova de la important producció agrícola, amb escola de nens i nenes, i «és punt de la guàrdia civil» (ai las, les forces ocupants, probablement dels únics que en aquells temps parlaven en espanyol al poble). «Passa per dintre de la vila lo camí que va de la Seu a Sant Joan de l'Erm i Pallars. Fins a dit santuari des de Castellbò s'hi compten 4 hores» pel coll de la Basseta.
|
 |
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
S'hi fa esment del dolmen «a l'esquerra de la vall». Tota la vall, que constituïa un sol municipi ja fa cent anys, arribava justet als 700 habitants.
L'autor se centra llargament en les notes històriques sobre el Vescomtat, que es remunta al segle IX, «de la vall de Castell-lleó nomenada des de mitjans del segle XI, Castellbò». |
 |
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
Detall de la població i de la creu de terme sobre pilar de pedra al camí d'entrada.«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort. |
 |
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Al 1036 «era vescomte Mir-Guillem..., qui apareix casat en 1040 [per errada del text 1140] amb una germana d'Arnau Mir de Tost». S'hi segueixen explicant les vicissituds conegudes aleshores de la família vescomtal, sobretot centrades en les disputes amb el bisbe de la Seu, el seu gran competidor en el domini del territori.
|
 |
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La referència als fets dels albigesos al segle XIII és obligada, i el pas a la casa occitana de Foix.
|
 |
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Les lluites feudals foren constants a la vall i territoris veïns. El vescomte Mateu, casat amb una filla del rei català Joan I, va pretendre el tron de la Corona, que finalment passà a Martí I, «germà del difunt, respectant així la tradició de que sols los barons [homes] podien cenyir la corona aragonesa», mentre que ell fou pretendent per part de mare. Fins i tot ho provà per la via militar, i es dedicà a guerrejar pel Pirineu. Sense èxit, Mateu i tota sa família s'hagueren d'exiliar al nord dels Pirineu. «Amb tal motiu los foren confiscats tots los béns que tenien a Catalunya, per sentència de 28 de juny de 1397, essent ocupat per l'exèrcit reial lo vescomtat de Castellbò. Lo comte Mateu morí l'any següent, sense tenir descendència».
|
 |
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La tercera nissaga de vescomtes s'encetà, doncs, al tombant del segle XV. Durant la guerra de Catalunya contra Joan II, el vescomte Gastó IV, «casat amb Elionor de Navarra i per tant cunyat i després rival del desgraciat Príncep de Viana», veié confiscades ses possessions de part de la Generalitat. A començament del segle XVI, passà el territori a mans de Ferran I, que el cedí a sa segona muller, Germana de Foix, juntament amb les Valls d'Àssua, Vallferrera, Andorra i la vila fortificada de Castelló de Farfanya. Llavors tenia el Vescomtat un miler de focs, entre quatre i cinc mil habitants, entre els cinc quarters o districtes de què estava conformat, a saber: Castellbò (230), Organyà (146), Castellciutat (170), Tírvia (210) i Rialp o Àssua (243). Multiplicant per 4 o 5 els focs, obtenim la població, realment important en aquell segle, si la comparem amb la despoblació de segles posteriors.
Fruit de tantes lluites, el castell de Castellbò era ja enderrocat al 1519 en temps del Spill manifest. La vila, però, «era murada i tenia dues torres, la de Serrat i la de Malberc, i comptava 75 famílies», cap als 350 habitants. La importància del Vescomtat queda aclarida en veure els monestirs que hi hagué en sa jurisdicció: Sant Sadurní de Tavèrnoles, Sant Andreu de Tres Ponts, Santa Cecília d'Elins, i el Priorat de Santa Maria de Costoja. |
 |
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Altres antics monestirs del territori vescomtal, com Sant Climent de Codinet, Sant Pere de Vellanega, Santa Cecília d'Elins.
|
 |
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La portalada agoticada de l'antiga col·legiata de Castellbò (clixé A.Mas).
|
