[1451] Els «Interpontes» urgellencs

1890. El Pont del Diable, Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922), (MDC-AFCEC). 

1890. El Pont del Diable, Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922), (MDC-AFCEC). 
La palanca de fusta que durant un temps substituí el pont de pedra caigut, amb el retratista retratat a la voreta. Foto datada al vuit d'agost d'aquell any i, per tant, amb les aigües del Segre ben baixes. 

1890. Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922), (MDC-AFCEC). 
L'entrada meridional a l'indret del riu de Cabó de l'estreta gola del Segre urgellenc, conegut també en llatí com a Interpontes en els temps medievals, o sigui, congost entre ponts.

1890. Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922), (MDC-AFCEC). 
S'aprecien les feixes de vinya al voltant del mas, i el riu plàcid abans d'encarar les pregones estretors del congost. 

1900-10 ca. El Pont del Diable, Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935), (MDC-AFCEC). 
L'impressionant estretesa del congost al punt del vell pont del Diable.

1900-10 ca. Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935), (MDC-AFCEC). 
L'entrada septentrional del congost, amb els murs serpentejants que recalçaven la carretera.

1900 ca. El Pont del Diable, Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (MDC-AFCEC). 
La carretera al costat del Pont del Diable. 

1900 ca. El Pont del Diable, Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (MDC-AFCEC). 
Els desmunts de terra semblen indicar que la imatge es prengué poc després de l'eixamplament del camí, en la darreria del segle XIX. La carretera nova arribà a la Seu d'Urgell l'any 1906.

1913. El Pont del Diable, Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Cèsar August Torras (1852-1923), (MDC-AFCEC). 
La nova carretera, no asfaltada i amb les trilles del carro sobre el fang, però protegida per aquells característics mollons rectangulars de ciment.

1927 ca. El Pont del Diable, Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Carles Fargas i Bonell (1883-1942), (MDC-BdC). 
L'automòbil, matrícula B-31004, en plena travessa del congost. La imatge, salvant els models, és prou idèntica al pas de la carretera actual, a l'espera de la construcció del túnel, que allunyi definitivament el trànsit del congost. Ara sí que s'aprecien les torres elèctriques i els pals de la línia telefònica. 

1913. El Pont del Diable, Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Cèsar August Torras (1852-1923), (MDC-AFCEC). 
Detalls de la nova carretera en un dels punts més estrets del congost.

1913. Els Pontarrons, Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Cèsar August Torras (1852-1923), (MDC-AFCEC). 
A l'entrada septentrional del congost, els gairebé mil·lenaris pontarrons del segle XI reben el viatger. La carretera nova, però, s'obrí per la marge esquerra del Segre, i així pogueren ésser ben retratats des de l'altra banda. 

1913. Els Pontarrons, Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Cèsar August Torras (1852-1923), (MDC-AFCEC). 
Una altra vista dels vells Pontarrons. 

1913. Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Cèsar August Torras (1852-1923), (MDC-AFCEC). 
Els retombs serpentejant de la nova carretera. Encara s'hi observen munts de runa de la construcció, però no hi ha encara les torres elèctriques que pujaran la llum del pantà de Sant Antoni al Pirineu.

1913. Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Cèsar August Torras (1852-1923), (MDC-AFCEC). 
La mateixa vista, ara aigües amunt. Les trilles dels carros són marcades al fang del recent estrenat nou camí. 

1913. Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Cèsar August Torras (1852-1923), (MDC-AFCEC). 
S'0bserven bé els desmunts de terra del nou camí. El pal sembla del fil telegràfic, però no n'aprecio cap més. Potser només servia de guia per als treballs, o potser és que els estaven col·locant. 

1927 ca. Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Carles Fargas i Bonell (1883-1942), (MDC-BdC). 
La zona més estreta del congost als voltants del Pont del Diable. El cotxe del fotògraf és aparcat a la voreta de la carretera. 

1913. El Pont de la Torre, Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Cèsar August Torras (1852-1923), (MDC-AFCEC). 
El primer pont de pedra que travessa el Segre i que es troba riu avall des de l'entrada septentrional és el pont de la Torre. Se'n digué així per la torre fortificada que hi hagué al costat, una mica més elevada sobre el camí, i que tenia funcions militars. Al costat del pont, encara no hi havia la torreta que s'hi construí, probablement cap als anys 1920 per vigilar el cabal del riu.

1923. El Pont de la Torre, Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanch (1866-1929), (MDC-BdC). 
El pont nou de la Torre, pocs metres aigües avall del medieval, fet per a la nova carretera. 

1923. El Pont de la Torre, Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanch (1866-1929), (MDC-BdC). 
L'antic pont medieval, desaparegut, al lloc per on passa l'actual carretera en diagonal.

1923. El Pont de la Torre, Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanch (1866-1929), (MDC-BdC). 
Detall del vell pont medieval i del mur de contenció de la nova carretera a la marge esquerra del riu, fins al pont nou, metres avall.

1895. El Pont de la Torre, Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922), (MDC-AFCEC). 
Vista del pont medieval, potser ja des del nou pont de la carretera que es construí pocs metres més avall. La foto és datada del quatre de maig, i s'hi noten les aigües del desgel. 

1927 ca. Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Carles Fargas i Bonell (1883-1942), (MDC-BdC). 
La imatge és catalogada com a sortida meridional del congost amb els contraforts de la serra de l'Aubenç al fons, però es tracta del Grau d'Oliana, més avall dels Espluvins (ho corregeix l'amic Jordi Solé i Juval). 

1929. Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Joan Artigues i Carbonell (1894-1953), (ANC). 
Vista del petit meandre del riu a la zona de l'antic Monestir de Sant Andreu de Tresponts. Sembla que el monestir era situat on hi ha una indústria d'explotació d'àrids. Però per a la gent del lloc, les restes del monestir són les del mas que hi ha i que veiem a la imatge, dit Mas del Monestir. 

Des de l'entrada septentrional del congost, després de l'estret dels Pontarrons, els monjos en controlaren l'accés i en cuidaren el pas des del segle IX al segle XVI, quan la comunitat abandonà el lloc i el monestir caigué enrunat, tot i que l'església continuà fent de parròquia fins al 1904; especialment, en tingueren cura a partir de la construcció dels Pontarrons al segle XI, que milloraren de manera considerable el pas que antigament es devia fer ran de llera, però que sovint devia d'ésser inundada per les aigües sicorines. 

1929. Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Joan Artigues i Carbonell (1894-1953), (ANC). 
El Pont del Diable migpartit sobre el Segre, en la imatge típica. No es tracta del Pont d'Espia tal com diu la informació de la fotografia a l'Arxiu Nacional. Potser serà sempre un misteri saber per què van aixecar un pont damunt de l'altre. No és difícil de pensar que després d'una riuada que s'emportà el pont original, els monjos decidiren de refer-lo amb més alçada. A la fi, però, segles després, les aigües també se l'endurien. I és que l'encaixonament del riu en aquest punt fa autèntica feredat, i amb una avinguda abundosa l'alçada devia augmentar potser més d'una dotzena de metres i tot. 

Tot i la claredat del topònim popular, que remet a l'existència de tres ponts, dos de pedra i potser un de fusta, algunes referències etimològiques no descarten que el nom fos una derivació popular del nom llatí d'INTERPONTES. Indicaria el congost situat entre els dos ponts dels extrems, el de la Torre al nord i el del Diable al sud. Probablement aquesta és l'etimologia més plausible. Després, la veu popular interpretà la veu llatina culta com a tres, potser associant que els Pontarrons també fan un pas de ponts, o potser perquè realment hi hagué un tercer pont de fusta en els temps florents del Monestir de Sant Andreu, que desaparegué en decaure el cenobi ja als segles XV-XVI. 

[1443] El congost urgellenc dels Tres Ponts 
[1450] Organyà amunt pels 'diabòlics' Tresponts

[1450] Organyà amunt pels 'diabòlics' Tresponts

1788. Organyà i Tresponts (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

A velocitat de carro, 4 hores de camí d'Oliana i fins a Organyà, amb un bon passeig arbrat en sortint de la primera vila, que les modernes carreteres s'han carregat sense pietat. Bona vista sobre la Ribera d'Oliana, «viendo en aquella vega muchos frutales y cercadas las tierras...», i en la companyia de la Serra de l'Aubenç, de «mil puntas caprichosas... todas tan sumamente elevadas que hacen el camino divertido».

«Luego se empieza a caminar al pie de estos montes a cuyo pie pasa el rio Segre de fondo a la derecha, en lo alto de un peñasco la sufragánea de Oliana [antic castell] y a la izquierda la hermita de San Honorato», on actualment hi ha la presa de la central hidroelèctrica. D'ací per amunt, fins pràcticament a la Seu d'Urgell, diu l'autor que «el camino parece hecho artificial sobre la peña viva, sin que haya disposición para pasar sino en uno u otro parage los que van y vienen, continuando así con más o menos peligro hasta salir de entre los montes, hasta la llanura que va formándose en el río donde se halla situado Urgel. Está este camino en tal mal estado que solo viéndolo se puede dar una idea de él». Aquesta és, doncs, la descripció genèrica del pèssim pas de la gola dels Tresponts.

1900 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935), (MDC-AFCEC).

Un dels tres portals d'entrada a la vila closa d'Organyà, amb el detall de dos marrecs que van a l'hort amb un cistell i l'avi que passeja amb crosses. A dins, l'antic carrer.

1788. Organyà i Tresponts (l'Alt Urgell),

 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Continua la descripció de l'estretor del pas del Segre: «El río se estrecha en estos parages de un modo que parece que busca por donde seguir su curso; hay sobre este río varios puentes, todos en uso, y hasta llegar a Organyà pasamos dos, uno sobre el Segre de un ojo y de 45 pasos... de una altura elevadísima, muy mal conservado su empedrado y barandillas, lo mismo que otro que en una riera que entra en el Segre, desde cuyo parage se descubren en aquellas montañas unas peñas y puntas parecidas a las de Montserrat...»

El terreny conreat era poblat d'oliveres y les masies posades dalt dels turons. Pel que fa als rais que trasllava el riu, calia fer en aquest punt una costosa operació: «Más adelante se encuentra el sitio o especie de buseta que forma el río en donde sacan la madera que se conduce por el río para arrastrarla por un camino que hay a la parte oriental de él a donde la vuelve a echar al agua».

Avui aquest forat ha quedat colgat sota les aigües del pantà. En aquells temps, es deia que «el que se pierda en el abugero [forat] de que hemos hablado... que aseguran que quanto se mete no vuelve a aparecer más. Por todos estos montes se despeñan grandes torrentes de agua, tan cristalina hacen muy divertida esta media jornada yendo a pie, pues yendo a caballo el cuidado del peligro le priva de gusto».

1929. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Danés i Torras (1891-1955), (MDC-AFCEC).
Un dels tres portals d'entrada a l'antiga vila murallada. S'hi veu la canalleta jugant, i se'ns deixa entreveure l'interior del carrer.

1788. Organyà i Tresponts (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

«Se pasa por el Coll de Nargó, que está situado sobre un montecillo con su castillote arruinado... y despues siguiendo la orilla del río dejamos a la derecha el Puente llamado de Espía, por el qual pasa el camino que va a Solsona... y otro poco más o menos sobre una riera...» Hi havia vinya a les feixes i arribant a les envistes de l'ermita de Santa Fe i al terme de Fígols, l'horta hi mostra «moreras y frutales de todas las especies». 

Arribats Organyà, l'autor en fa succinta descripció: «este pueblo es de corto vecindario, tiene una iglesia colegiata a la manera de los Benedictos... tiene un claustro, y en el patio entierran...» I destaca que «tiene esta villa una fuente sumamente abundante que corre por sus dos calles principales y viene a una buena distancia del pueblo, al qual la trajo un Caballero por voto que hizo por una hija que tenía ciega, sobre lo qual cuentan los del pueblo un cuentecillo...»

En passar l'aigua pels carrers d'Organyà, s'admira l'autor que «en un brazo laven verduras y ropas, y en el otro cogen agua, y que la villa en reconocimiento mande decir una misa todos los años delante de la Virgen a quien se atribuye el milagro de ciega y delante de cuyo altar están los huesos de este Caballero». 

1888. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Frederic Bordas i Altarriba (1891-1955), (MDC-AFCEC).
Un dels canalets que baixaven pel mig del carrer Major, i que portaven l'aigua de la font a tocar de les cases. En aquest braç s'hi rentava la roba i les verdures. Com que els sabons no eren químics, no hi havia perill. Això estalviava molt temps a les dones, que no calia que carretegessin la bugada fins al rentador o al riu. Destaquem també les balconades de fusta  i les llargues persianes tirades per damunt. 

1890 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922), (MDC-AFCEC).
Rentar la roba enmig del carrer Major de la vila ens fa un gran mal efecte als ulls actuals, però disposar d'aigua corrent davant de casa fou un gran avantatge que durant segles tingué la vila. 

1788. Organyà i Tresponts (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Organyà era envoltada de muralla, amb tres portes. Disposava de sis molins i un petit raval en direcció a la Seu, amb una plaça amb un gran om i un «crecido lledoner» i amb vistes al riu. L'economia de la vila girava entorn al tràfec de fusta «por el río Segre, así para la Marina como para particulares. Hace pocos años se cortaba en la inmediaciones del pueblo y en el día dista ya cinco días por camino derecho, y las montañas inmediatas estan ya peladas y a la que se ve sin esperanza de remedio».

1788. Organyà i Tresponts (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

El mateix rei (espanyol) hi tenia encarregat per atendre els afers del comerç de la fusta, i «que cuida del corte y elaboración de las maderas y su conducción a tiempo por el río Segre, de cuyo embarcadero se traen por caminos que el Rey ha abierto por parages que parecen intransitables en galeras [carro gran de quatre rodes], que si conforme han de bajar hubieran de subir no habría animales que los tirasen». Els que treballaven per a la companyia de particulars, feien un forat a l'estil dels raiers a la punta del tronc per tal d'arrossegar-lo amb mules fins a l'embarcador.

Dels del poble de Fígols, se'n diu que són molt nadadors, perquè tot i ser un poble de només 12 cases, «dan continuamente de hacer por sus excesos en el contrabando y otros delitos». Se suposa, doncs, que s'arriscaven a creuar el riu  per fugir dels carrabiners i per això la seua habilitat natatòria.

A Organyà també feien ja escola a final del segle XVIII, «a donde van 30 muchachos», fins i tot de secundària, «de Gramática, a donde asisten 6». Els mals que les avingudes del Segre causaven a les hortes eren constants. Afirma l'autor: «reflexionese sobre la causa de esto y modo de remediarlo».

Continua viatge després de dinar: «volvimos a meternos hasta a orillas del río Segre, siguiéndole por la misma madre [llera] de modo que una ligera avenida queda cortado el paso, hasta entrar en la aventura de los montes que parece haberse formado el mismo río, y aquí está el famoso paso llamado de los Tres Ponts, porque en poco tiempo se pasan tres puentes, dos de madera y otro de piedra, el qual está hecho sobre otro que había antes en el mismo parage». 

1890 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto d'autor anònim, (MDC-AFCEC).
El pont del diable, ja trencat per la força d'alguna avinguda de final del segle XIX. El pont tingué dos arcades superposades. Probablement la primera no era prou alta i devia inundar-se sovint en èpoques de desgel, i hom decidí d'aixecar-la per assegurar-ne el pas. La força de les aigües del Segre, sempre abundants, en l'estretor d'aquesta gola devia d'ésser ben bé infernal, i la sorollada insofrible. 

1788. Organyà i Tresponts (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

«Es este sitio de los Tres Ponts tan estrecho y peligroso que solo viéndolo puede comprenderse;  el camino va siempre sobre el mismo río, formando una especie de roza de la misma peña, ho habiendo otro resguardo que pueda impedir el precipicio del río, que es pequeño parapeto de 2 pies de alto y muchas partes no hay ninguno. El piso es de tierra viva, lleno de pedrezuelas que han caido de la montaña, que aumentan el peligro por el mal piso; es necesario ir con gran cuidado para ver si viene alguna cavallería, pues no pueden pasar dos a un tiempo». No calen més comentaris. O sí:

«Aumentan el horros de este diabólico pasaje la eminencia de las dos montañas que llegándose a unir tanto en el puente de piedra parece que cierran el paso y la vista del cielo, el qual se descubre como por una elevadísima chimenea; a todo esto se agrega unos horribles peñascos  que amenazan desgarrarse y cerrar el paso». L'adjectiu 'diabòlic' anava en relació al nom del Pont del Diable que descriu.

Corregeix ací l'autor l'anterior afirmació que hi havia dos pont de fusta i un de pedra, car afirma que «más adelante se encuentra otro puente de piedra, y luego se dividen el camino que va a Urgel y a la hermita de Sant Joan de l'Erm, y allí inmediato a un peñasco hay un castillote arruinado que seguramente con poca gente se impediría el paso». És el pont de la Torre, que prengué el nom d'aquest reducte militar que el guardava. No s'hi fa cap esment a la localització del pont de fusta. 

1900 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935), (MDC-AFCEC).
Aiguabarreig del riu Segre i del riu de la Vansa. 

1788. Organyà i Tresponts (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

«Todo este camino no puede ser peor ni más mal conservado. Ciertamente parece cosa ridícula estar tratando de hacer caminos nuevos y dejar que se pierdan los antiguos». Les nevades i gelades de l'hivern acabaven d'espatllar el pas, «de aquí vienen las desgracias que contínuamente se refieren de este tránsito». 

Finalment, sortit de l'estret, arriben als plans dels Hostalets de Tost. «Luego empieza ya el llano del Aseo [la Seu]». Als voltants del Pla de Sant Tirs, a l'horta s'hi veuen alguns lledoners, «árbol útil, de madera muy sólida, y de que podria haber más». La torre d'Arfa acabava de caure, enderrocada per un terratrèmol. Creuat el Segre per un pont de fusta, es planten davant de la Seu d'Urgell.

[1444] El Pont del Diable de Tresponts