 |
1973. El Flamicell i la Vall Fosca, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«La vall del Flamicell és temptadora, més bella i típica que no la del Pallaresa, potser pel fet que apareix més encaixonada, i s'obre de tant en tant en aparents planells, en onejants oasis de conreu o verdor. El Flamicell fou el riu que engrescà el senyor Pearson, quan es proposava de crear la gran indústria hidroelèctrica que ha caracteritzat el curs d'aquests rius». En mala hora, crec: només espoli i ferida del Pirineu. Els guanys, per al capitalisme salvatge de tot al llarg del segle XX, i que continua a principis del XXI.
|
 |
1973. El Flamicell i la Vall Fosca, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«L'anomenat Escap del Congost, pocs quilòmetres aigües del Flamicell amunt, a partir de la Pobla. Ací el riu de la Vall Fosca es comença a estrènyer camí de Cabdella».
|
 |
1973. El Flamicell i la Vall Fosca, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Un nou pont trobarem a l'Escap del Congost, que uneix la carretera de dalt amb la nova, i a partir d'ara, d'entrada ja al Congost, anirem per la riba esquerra del riu fins a Senterada». Observa en Vallverdú: «el Flamicell sembla un riuet de poca entitat, i realment hom no hi veu una aportació d'aigua prou ingent per a justificar-ne la fama. No h comprendrem fins que haurem arribat a Cabdella».
|
 |
1973. El Flamicell i la Vall Fosca, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Poc més amunt del Congost, camí de la presa de Senterada, el Flamicell es veu graciosament saltat per aquest pont antic, enllà del qual tot de viaranys deserts menen a pobles perduts en les altures».
|
 |
1973. El Flamicell i la Vall Fosca, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
Detall de l'antic pont a la sortida del congost, aigües amunt.
|
 |
1973. El Flamicell i la Vall Fosca, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«A l'estiu les ovelles tornen a les altures. Vora Senterada, i per la riba del Flamicell, jalonada de pollancs, el pastor mena el ramat vers la part més alta de la Vall Fosca». Poc abans de Senterada «quasi arran del riu, una gran casa de pagès, casa Garbet, acull els ramats de bens que pugen a la muntanya, o en baixen, segons les temporades».
|
 |
1973. El Flamicell i la Vall Fosca, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Catifes, piteus i altres productes de pura llana són encara fabricats segons un mostrari acolorit i d'un gran valor perquè manté els dibuixos originals, tal com eren fets el segle passat», a la fàbrica de mantes de Senterada, «accionada a l'antiga, amb telers de 1893, que treballa, ara que ressurt l'artesania...» Un piteu és (o era) un drap ordinari, de color blanc, negre o blau, emprat antigament per a fer peücs, capes de pastor i mantes de traginer. |
 |
1973. El Flamicell i la Vall Fosca, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Antiga fàbrica de mantes i abrigalls situada a Senterada. Avui torna a treballar... El mostrari de dibuixos és del segle XIX». Se'n descriu el funcionament hidràulic: «aprofitant un sequiot, no fa pas tants anys una gran roda hidràulica movia directament el gran eix central per a les transmissions. La roda, alimentada per l'aigua del Bugia uns 500 m aigües amunt, podia desenvolupar 48 CV».
|
 |
1973. El Flamicell i la Vall Fosca, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
Detall de la roda hidràulica «que movia antigament l'esmentada indústria tèxtil. Avui ja és una peça per a un teòric museu que recollís la gran aventura de la revolució industrial a Catalunya».
|
 |
1973. El Flamicell i la Vall Fosca, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«La presa que desvia part de les aigües del Flamicell per un canal, cobert a estones, descobert en altres, per passar finalment per un túnel, a la Pobla, a la central d'aquest nom».
|
 |
1973. El Flamicell i la Vall Fosca, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Senterada, on els corrents fluvials que baixen de Perves i de la divisòria d'aigües entre el Pallars i Ribagorça, troben el primer cabal pallarès, el Flamicell. Heus ací el pont i l'església al fons». D'acord amb la tesi del mestre Coromines sobre l'hidrònim, «s'ha d'escriure el nom am -c-, no pas amb -s-. Això es basa en la completa seguretat que la sibilant ha estat sempre sorda en la llengua popular. Podríem dubtar si fóra millor escriure Flamicell o Flamissell, però com que l'ètimon ha de terminar en -CELLUM i posseïm formes documentals com Flumicello o Flumicell, no val la pena de replantejar la qüestió». Derivat del llatí FLUMENCELLUM, 'riuet', amb pas de flo- a fla-, com p.ex. clatell de clotell.
|
 |
1973. El Flamicell i la Vall Fosca, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«El llac de Montcortès, 1.000 m d'altitud, és un llac aïllat, entre el Flamicell i la Pallaresa. De forma regular, manté sempre el mateix nivell». S'hi explica que l'estany «és alimentat per rierols i afloracions» que li mantenen. «Hi ha una selva de fang i herbes altes en alguns indrets de les vores i, sobretot, hi ha moltes sangonelles. L'aigua clara, perfecta, reflecteix el blau del cel amb un to poètic que pot veure's contrariat si us descalceu. Un pescador desprevingut, o primari, si va amb simples espardenyes i no amb botes, es pot trobar amb molts treballs per raó de les dessagnadores bestioles».
|
 |
1973. El Flamicell i la Vall Fosca, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Truites de piscicultura, exhibides un moment a benefici del visitant. Ningú, però, no les voldria al restaurant: aquestes són massa grosses. Fotografia presa a Senterada».
|
 |
1973. El Flamicell i la Vall Fosca, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«A milions, aquestes truites, esperen, voraces, a la piscina d'aigua renovada, el pinso que les farà créixer fins a la mida exigida per la indiscriminada gastronomia a l'ús».
|
 |
1973. El Flamicell i la Vall Fosca, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«A la central de Molins, al Flamicell, hi ha aquest joc de canals, l'un conduint l'aigua sobrera de la central de la Plana, l'altre aviant la sortida de les turbines del mateix Molins». Cal dir-ne Molinos, que vol dir molins és clar, però «amb -O conservada del precatalà pallarès». La central funcionava ja al 1919. «Actualment encara l'edifici de la central té la simplicitat de línies... que caracteritzà aquestes construccions de La Canadiense. Al capdamunt de l'edifici de la Central hi ha una inscripció llatina, Horas non numero nisi serenas, que encercla el rellotge de sol».
|
 |
1973. El Flamicell i la Vall Fosca, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Interior de la central de Molins. Sala de màquines. Turbines de model antic, netíssimes, eficients. Tot té un aire asèptic, gairebé de clínica».
|
 |
1973. El Flamicell i la Vall Fosca, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«La Pobleta de Bellveí, on l'impacte vacancer i aparentment un tros de decoració d'opereta vienesa animen aquesta placeta, travessant la qual podríem baixar en poca estona fins al Flamicell».
|
 |
1973. El Flamicell i la Vall Fosca, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«A la Pobleta hi havia hagut les fires de bestiar de llana més importants de Catalunya. Però això també es produïa en altres indrets: la importància pintoresca i social de la Pobleta era la fira de dones». Sense coneixement dels interessats, els pares -o sigui, els homes- aprofitaven per tractar matrimoni i la cosa més decisiva de totes: el dot. «Després es concertava d'anar a vistes. Calia que hi anés el noi tot sol, i aquest era anomenat vistaire. Era el nuvi consagrat abans de veure la núvia, i aquest nuvi era conegut per tothom indefectiblement, per tal com muntava el mul vell (és a dir, el més sensat, que al matrimoni cal anar-hi amb seny) i amb tot de picarols. En passar pels pobles la gent sortia: Ve un vistaire! Ve un vistaire!, i el visiaire era obsequiat, per exemple, amb bona teca, formatge i xoriç.
Sobretot era famós el formatge llenguat, fet amb llet d'ovella, banyat amb aiguardent dins una gerra i cobert amb drap de fil, el qual criava uns cucs que el feien més mantegós. Aquest formatge era menjat ocasionalment pels vistaires, però per tothom el darrer dia de festa major, anomenat dia del gos». Acaba anotant el nostre savi garriguenc: «Diuen els vells de la contrada que aquests matrimonis solien donar bon resultat, potser perquè cap dels contraents no n'esperava miracles. El cor humà és un abisme». |
 |
1973. El Flamicell i la Vall Fosca, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Una petita perla del Flamicell. Sant Martí, menut, amb aires d'ermitatge, situat a la riba dreta, entra dins unes planes esquitxades de fruiters». Al fons, detall del Dyane 6 amb què trescaren aquestes rutes l'escriptor garriguenc i el fotògraf lleidatà.
|
 |
1973. El Flamicell i la Vall Fosca, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Paisatge de la Central de Cabdella. Les petites piscines, a l'esquerra, són part de les instal·lacions d'una moderníssima piscifactoria. Al fons, la vegetació s'enfilarà fins a la vora de l'estany Gento». Segons el nostre etimòleg de referència, adjectiu «de l'occità i català antic gent, genta, 'gentil, bonic'»: «És la forma en -O del precatalà pallarès».
«Veieu davant vostre la central de Cabdella. Tot artificial, creat per les empreses hidroelèctriques. La central, els hotels i les residències, la moderna piscifactoria, mot futurista en les seves instal·lacions. I el riu amb l'aigua del desglaç, allò que a Suïssa en diuen lait de glacier». |
 |
1973. El Flamicell i la Vall Fosca, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«La Vall Fosca, del riu Flamicell, des del poble de Cabdella, arran dels 1.400. El curs del riu mai no ofereix, a banda i banda, sinó minses esplanades». Es pregunta l'homenot de les Garrigues: «Però el riu, on neix? Al nord són tres els cabals d'aigua: oberts en ventall, dos d'ells, el riu de Rus o de Felià, oferia per les seves ribes l'accés a la vall de Boí, fins a Taüll pel port de Rus. Aquest cabal s'ajunta amb el Riqüerna, de nom tan divertit, i és precisament a l'aiguabarreig, violent i escumós, on hi ha el pont que permet, per pista forestal, d'accedir al poble de Cabdella. Mentrestant, de nord a sud, el Flamicell, perdut el seu nom, baixa de les regions més lacustres, d'una lacustricitat augusta, del nostre Pirineu». Ah, «a remarcar que quasi tots aquests llacs estan connectats entre ells per canals subterranis, per tal que les aigües facin cap a l'estany Gento».
|
 |
1973. El Flamicell i la Vall Fosca, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Pugem... a Cabdella. La més absoluta quietud. Poble menut, fosc, amb una església romànica -el contari seria l'excepció- damunt un impressionant dau de pedra. Des de Cabdella el paisatge és imponent. Hom diria que pot veure's tota la Vall Fosca. La línia on s'acaba la vegetació arbòria i comença el prat apareix, vorejant les masses arbòries, com una tonsura. El més visible, el Montsent de Pallars, amb els seus 2.881 metres».
|
Recull en Coromines a l'Onomasticon el fet que en temps de Madoz, segons el seu Diccionario Geográfico, «el poble tenia 30 cases i depenia ja de l'ajuntament de la Torre de Capdella, que en tenia aleshores 9...» Per les dites populars sembla que a la gent de Cabdella els ha dolgut no tenir la capitalitat del municipi, com ho reflecteix una interpretació del nom del lloc que vam recollir l'any 1992: 'Cabdella, perquè havia estat cap d'ella, és a dir, de la vall'. L'informador emprava cap en el sentit administratiu. Des d'un punt de vista geogràfic, és clar que Cabdella és el cap, a la capçalera de la vall... La gent és conscient del caràcter secundari de la Torre, per tal com és opinió comunament acceptada que van ser tres els cabalers de casa Francí de Cabdella els que fundaren la Torre. Existeixen encara les runes d'una torre de guaita, anomenades La Torreta, que degué ser una construcció per a la protecció de la part alta de la vall».
«Una altra explicació popular, molt divulgada, ben ingènua de l'origen del topònim, és la següent: 'En una casa a l'entrada del poble hi vivia una dona sorda. Un dia estava amb una nena cabdellant fil. La dona parava la madeixa i la nena cabdellava. Va arribar un senyor i va preguntar: com es diu aquest poble? La nena es va aturar i la dona sorda, que no s'havia adonat de res, li va cridar: 'Cabdella, nena, cabdella!' L'home va creure que era la resposta i d'ací vingué el nom. Les Cobles del Peirot fan al·lusió a Cabella en els següents versos:
Les d'Espui i els de Cabdella
no poran ja conllogar.
Diuen que passen tanta gana
que se'ls mor tot lo bestiar».
Explica encara l'etimòleg: «El malnom que nosaltres vam oir el 1992 és salta-roques, ja no ingenu, és ben explicable: si els de Cabdella volen sortir del seu poble han de davallar una bona costa fins arribat a Espui, i no diguem quantes roques han de saltar si volen anar cap a Boí o cap a Llessui, pels roquissars de Rus o de Montsent. Que els de Cabdella estaven fets a saltar roques és cosa sabuda. En la memòria de la gent queden encara aquelles colles de pescadors que, passant per les carenes, duien al coll fins a la Vall d'Aran i França les truites que havien agafat als nombrosos estanys del terme».
Sobre l'origen del topònim, «no hi ha dubte que el nom prové de CAPITELLA, plural de CAPITELLUM, diminutiu vulgar usat en una accepció oronímica... 'els caps, els cims'... La documentació més antiga manté encara el record de l'ètimon llatí, però ja al segle XII, formes com Captella i Capdele ens indiquen que la síncopa de la vocal protònica és molt antiga. És probable que CAPITELLA s'utilitzés per designar 'la part superior de la vall, els caps'. Encara avui és normal en els parlars pirinencs designar la part superior d'una població com els caps del poble [capdevila], per oposició als sòls del poble [soldevila]... són aqueixes roques, que les successives generacions han pujat durant segles amb l'esbriu i el coratge d'un poble d'herois, les que donen raó del nom de la vila que els ha vist néixer».
 |
1973. El Flamicell i la Vall Fosca, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Església de Cabdella, solitària, destacada sobre un penyal. Els accessos solen ésser esglaons escodats en la roca. Al fons, rera el temple, es dibuixa la fondalada de la Vall Fosca». El nom de la vall fa referència a com n'és, de tancada i estreta, amb poca llum solar, dominada pels grans cims del Pirineu axial, el Peguera, el Montirroio, el Montsent, i que mor al congost d'Erinyà.
|
 |
1973. El Flamicell i la Vall Fosca, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«El riu Riqüerna, un dels tres cabals que donen naixença al Flamicell. El Riqüerna baixa grisenc, porta el que a Suïssa en diuen lait de glacier». Acaba son text en Vallverdú: «Sí, la Vall Fosca mereix el seu nom. Al capvespre, al fons del fons, vora el riu, tot d'ombres fredes us sotgen. Vegetació, roques, masses pissarroses, tot es confon. Romànic i modern, carretera i pista forestal, camí d'isard i cascada tremolosa. I una presència latent de nevades indescriptibles, de glaços cruels, d'estius prims i enervants, i de llum canviant».
|
