QUINA LA FEM?: [1121] Gil o Isil d'Àneu

1900 ca. Isil (el Pallars).
Al tombant del segle XIX al XX, les primeres postals s'escrivien per davant, per la banda de la foto o dibuix, que només ocupava una part de l'espai i en deixava una altra en blanc per escriure-hi. A la imatge, s'hi aprecien el mossèn i potser també l'alcalde del poble, tot pinxo ell. Una presa meravellosa de l'antic poble. La imatge ha de ser més antiga que la data de franqueig de la postal, sens dubte.

Llegim a l'Onomasticon del mestre Coromines que a la vall el nom del poble era pronunciat com a Gil, «a Esterri, 1920, oït a Alós i a Sort, 1931, id. a Isil mateix i els pobles circumdants, en les enquestes de 1957 i 1959». A poc a poc s'ha anat reintroduint Isil en l'ús corrent durant la segona meitat del segle XX. «Com que és la forma més coneguda dels historiadors i geògrafs, i atès el caràcter erudit i històric de la nostra obra, és la que hem preferit ací», conclou.

1845. Isil (el Pallars).

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,

de Pascual Madoz.

Fa cent cinquanta anys, a velocitat de carro, hi havia 37 hores fins a Lleida, ara només poc més de dos. «Se halla situado a ambas márgenes del río Noguera Pallaresa que pasa por la mitad de la población, sobre una pequeña llanura dominada de montañas de bastante elevación que le privan de los rayos del sol, en términos que en la temporada de invierno solo disfruta dos horas de este beneficio». Per tant, és obvi que es tracta d'un clima «frío con esceso, por lo que se padecen algunas pulmonías y reumas agudos y crónicos, y papera conocidas vulgarmente con el nombre de galls».

El poble tenia 90 cases, amb capellà, presó i escola amb 50 nens, «desempeñada por un maestro con la dotación de 700 reales» (un dels pocs que no devia passar gana); i l'ajuntament era propi, i no pas pedani com actualment.

1900 ca. Isil (el Pallars).
Una altra postal amb fotografia semblant a l'anterior, fetes totes dos al mateix dia. En aquesta hi ha encara més isilencs. L'agutzil amb gorra, damunt un pedra, tots sota el pont del braç esquerre, al costat del poble. El de l'altre braç de la Pallaresa va desaparèixer a la guerra, però per causa d'una riuada, del 1937 -si no m'erro. Al fons, l'antic molí fariner, després substituït per una serradora.

Coromines segueix «posant de relleu el que és evident: la interrelació, inseparable, d'Isil amb Isavarre... L'oposició geogràfica entre Isavarre i Isil, l'un sota de l'altre, demostra que aquí tenim una parella, que fa joc amb altres conegudes en els nostres Pirineus...» En el «vast conjunt de topònims en IS-» (Isanta, Isot, Isàvena, Ísber, Isona, Ison, Isort), «ens crida l'atenció que en un bon nombre de casos hi ha relació amb fets d'aigua o fluvials». Vindria a dir lloc aigualós o humit. S'aventura el nostre gran etimòleg a apuntar que «més que basc propi, aquí hi pot haver ibèric, o el pare comú de tots dos (i potser comú amb d'altres encara)». La terminació -BARRE afegida a l'arrel comuna donaria el sentit de lloc de més avall. En el cas de la terminació -IL hipotitza que «podria contenir el ben conegut i fecund mot basc per a mort... car des de la idea de mort es passa fàcilment a silenciós o amagat, recòndit. Les aigües de la Noguera passen ben enfondides en la pregona vall d'Isil (molt més que en l'obert Pla d'Esterri, i més fondes que en les verdes deveses d'Alós). Estirant-ho una mica, entendríem Is-il com aigües recòndites, enfondides, i Isa-varre com aigües d'avall».

1845. Isil (el Pallars).

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,

de Pascual Madoz.

«En él y separada a un tiro de fusil al Oeste del pueblo, se encuentra una ermita (San Juan) obra de mucha antigüedad y de arquitectura gòtica». Llavors tot el que era medieval s'associava amb gòtic, mentre que ara lluïm el romànic sense vergonya. Hi destaca un parell de fonts, una sulfurosa «de superior calidad» i una altra ferruginosa «también muy buena; pero no se ha tratado todavía de beneficiarlas y estan abandonadas». Comenta el camí «en mal estado» que per Salau porta a França, a 4h. de distància. Els veïns es pagaven la tramesa del correu dos dies per setmana. L'economia enterament agropecuaria, i poc més de 200 veïns. Ara molt menys de la meitat.

1892. Isil (el Pallars).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922), (MDC-AFCEC).
Esplèndida vista estiuenca del petit poble pallarès, probablement una de les més antigues, si no la primera.

1892. Isil (el Pallars).
Foto: Lluís Marià Vidal.
Detalls de la placa, on s'aprecia el camí d' Alós vorejat de marges de pedra seca, els prats ja dallats, l'església al centre. Encara no s'hi veu el gran casalici de Casa Ignàsia.

1906. Isil (el Pallars).
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926), (MDC-AFCEC).
Vista frontal de l'església, des d'aigües avall. S'hi veuen tots dos ponts, atès els dos braços en què es divideix la Noguera. A la marge esquerra de l'illa, el poble vell. A l'altre costat, el poble nou, amb Casa Ignàsia, d'una de les famílies més hisendades dels entorns, que el riu s'emportà a la riuada de 1937, juntament amb una vintena llarga de cases més del poble. El barranc d'Airoto baixà desbocat amb la fúria de l'aigua, pedres i troncs arrossegats avall. L'aigua entrà a Isil per la Molina i ensorrà també el pont d'Aragó. Poc més enllà va afectar també l'església de Sant Joan.

1906. Isil (el Pallars).
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926).
L'Església al mig de l'illa fluvial, amb son tibat campanar. La Casa Ignàsia tenia 4 pisos i dos mansardes o golfes.

«Casa Ignàsia neix indirectament d’un projecte d’explotació forestal a mans d’una empresa francesa anomenada Mathusier et Forest. A principis del segle XX a Bonabé es van talar més de 700.000 arbres, gairebé tots avets [durant uns disset o divuit anys]. Es volia construir un telefèric al port de Salau per transportar la fusta cap a França. Allí, a Bonabé, s’hi va instal·lar tota una colònia internacional. Hi havia gent de tot arreu: alemanys, francesos, italians… Una vegada van tenir el cable instal·lat que passava pel port de Salau, aleshores no els va funcionar, amb el conseqüent litigi de la companyia del cable que no va cobrar.

A resultes d’aquest error, la fusta es va quedar allí preparada per anar a enlloc i fou aleshores que van haver de menester l’electricitat per construir una serradora. La fusta va anar a parar a una paperera construïda a Salau i almenys no va quedar desaprofitada. De tot plegat en queda testimoni sobretot a la part francesa amb les pilones de formigó. A la part pallaresa es va desmantellar tot, per aprofitar el ferro.

El vol, allò que hi ha per sobre de terra, és a dir, l’herba, era dels pagesos i veïns, i el bosc es repartia de cada 4 arbres, tres eren pel poble i un per al comte. Els francesos van haver de comprar els drets d’explotació als ducs de Medinaceli i també van haver de pagar als veïns del poble per la resta de troncs. Van pagar en unces d’or i a la persona que en aquell moment era l’alcalde d’Isil, li van construir tota una casa: Casa Ignàsia. Era una fonda i a més tenia botiga i tot... A resultes de tot plegat, el poble d’Isil va tenir llum molt abans que altres pobles i, fins i tot, molt abans que Sort, la capital!» (www.monnaturapirineus.net).

En canvi, Ceferí Rocafort testimonia el funcionament del cable telefèric elèctric al 1913 en la Geografia de Carreras Candi. En aquest cas, el tancament de l'explotació al 1921 potser es degué a la fallida de l'empresa. En canvi, no parla de la serradora, que potser sí que va posar-se en marxa un cop tancada l'explotació per aprofitar-ne algun romanent de fusta.

1906. Isil (el Pallars).
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926).
Els dos ponts romànics afilerats feien una estampa meravellosa. Al poble, una altra gran casa amb galeries obertes al sol. En primer terme, les pedres rieres que fan el marge del camí. Dins el prat, els pallerets del fenc amuntegat.

1920 ca. Isil (el Pallars).

Foto: Fons Antoni Jiménez Campi

(Arxiu d'Imatges del Consell Cultural de les Valls d'Àneu).

El magnífic treball etnològic del Consell Cultural de les Valls d'Àneu ens ofereix esplèndides imatges d'Isil i de tota la resta de poblacions, amb les cases i els personatges i tot, irrepetibles, arrelats en un temps i en un país propis. De consulta imprescindible. La torreta al costat del pont occidental o d'Aragó era el comunidor, usat com a aixopluc per sacerdot que comunia les tempestes i el torb, després fet anar com a presó.