 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Les capricioses Agulles d'Amitges, a la regió lacustre, veritable arxipèlag de llacs, que encadena la vall de la Noguera Pallaresa amb la vall de la Ribagorçana». Segons que descriu l'autor, «la Vall d'Espot és d'accés violent, i els darrers quilòmetres fins al poble, on el bram del riu Escrita és realment eixordador, són molt drets». Llavors constatava que «Espot viu ja totalment del turisme. Sobretot, amb la inauguració de l'estació de Super-Espot, del turisme d'hivern».
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
Una esplèndida imatge del fotògraf lleidatà, amb les muntanyes i arbredes mil·limètricament reflectides damunt l'aigua plana del pantà. «Prop de la Guingueta, a la riba final abans d'Esterri, l'embassament de la Torrassa. La capçalera de la Noguera Pallaresa presenta aquestes embassades modestes, molt planes, manses». I afegeix sobre el poble que «la Guingueta, lloc que originàriament vol dir barraqueta, és ara una alineació de cases de pagès i hostals al llarg de la carretera a banda i banda».
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Esterri d'Àneu, amb la punxa, tan pallaresa, del seu campanar, els alts del massís de la Bonaigua a l'esquerra i el riu ocupant l'amplada de l'escenari. A la dreta. la carretera que mena a la central».
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
Detalls de l'Esterri de fa gairebé 50 anys. «Esterri és una carrer -la carretera-, a la riba dreta del riu, més un pont d'esquena d'ase, amb la barana del nord més alta que la del sud -qüestió de vents i de torbs- i el poble vell a la riba esquerra. Esterri, com tota aquesta vall, és un cul de món. Ara les coses poden canviar si es duu a terme el túnel de Salau, amb comunicació cap a França. De moment, l'única comunicació vers el nord és cap a la Vall d'Aran pel Port de la Bonaigua, un dels desencerts més grans que els enginyers europeus hagin fet mai». Encara avui tots dos túnels, tant el de Salau com el de la Bonaigua, són reclamats. Espero, en la meua modesta opinió, que no s'arribin a fer. Ja n'hi ha prous i massa, de turistes urbanites, al Pirineu! Perquè hi hagi futur, cal viure també d'altres sector més lligats a l'entorn i a la terra -crec.
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«El Pont d'Esterri d'Àneu, que uneix el barri nou i el vell. País de nevades, hi són necessaris els esglaons als pendents, i també al pont, la barana de la banda nord, aixecada com una paret».
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
Detall del campanar d'Esterri, vist des del pont, i d'un parell de personatges del país.
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Aquesta caràtula d'Isavarre ens fa present que, a tota la vall, amunt, fins a Alòs de Gil [Isil], trobarem aquest mateix tipus d'escultura. Quasi totèmiques, aquestes caràtules no són mai agressives». L'autor garriguenc comenta la visita al campanar de l'església romànica d'Isavarre: «la campanera ens convida a pujar al campanaret, que avui hi ha funeral. A cada estirada de corda la campanera prega:
Santes ànimes difuntes al cel mos puguem veure juntes. Una de les campanes és esquerdada, però l'habilitat de la senyora Conxita n'arrenca modulacions suaus. Un gos es posa a udolar quan sent les campanes. Deuen ésser els reflexos condicionats». |
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Pallaresa amunt, a Borén, hom troba alguns ponts ja en desús. Les masses del fons conserven, tot i l'estiu, cintes de neu, i l'aigua baixa de Montgarri escumejant».
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«L'estany o embassament de Borén, molt enfonyat entre els alts impressionants que, per l'esquerra, s'enfilen al massís de la Bonaigua. A mitja muntanya, al fons, Àrreu». Una imatge preciosa del fotògraf Sirera.
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Borén. Pica d'aigua beneita. Gairebé paleolítica, aquesta fera ens esguarda des d'un silenci de segles. La pedra ha estat simplement buidada, però amb prou feines desbastada exteriorment».
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Sant Joan de Gil [Isil] és un enorme esglesiot arran del cementiri, a sis-cents metres del poble, aigües avall. Heus-en ací la portada, elegant en la seva sobrietat i exactitud de proporcions».
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Gil [Isil]: el pont, d'arc graciós; a l'esquerra, l'illa que conté una esplanada i l'església entre els dos braços de la Pallaresa. Ensota el pont, el desguàs de la sèquia de la serradora». S'hi afegeix que es tracta del «poble de les falles. La paraula, ací, ha conservat tot el seu regust medieval. La Pallaresa fa una illa al mig del poble, illa on com a París hi ha l'església. Aquestsa île de la Cité deixa un barri de bordes i mitges casetes enllà del braç esquerre, i tot el poble més antic enllà del braç dret. Naturalment, hi ha dos ponts. A l'illa de la ciutat hi ha també una serradora, que havia estat molí i, naturalment, fou la primera productora d'electricitat al poble. Per cert que la màquina per a aquesta central la portaren arrossegada per bous a través del Port d'Aulàs, ara fa uns setanta anys: de la Pobla en amunt, Gil [Isil] fou la primera població que tingué enllumenat elèctric».
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
Detalls del campanar i del pont de Gil, ara dit més acadèmicament Isil. La pronúncia col·loquial com a Gil fou oïda per Coromines a Esterri, Alós i Sort als anys 1920, i la corrobora encara als anys 1970s en Vallverdú. Diu en Coromines: «avui és encara la pronúncia vulgar més estesa entre la gent de la vall; però després de la guerra s'ha reintroduït Isil en l'ús corrent».
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Mai no havíem vist un cementiri arran de l'aigua com el de Gil. El perfum, la netedat de l'aire, la fressa de l'aigua, l'alegria del cabal, esbandeixen qualsevol idea fúnebre». L'autor s'esplaia en la vella tradició de les falles d'Isil: «Al cim d'una muntanya a la riba dreta s'encenen brancs grossos de pi i entre 11 i 12 de la nit els homes joves els baixen en un descens verticalitzat i fantasmal, llançant-los i recollint-los pels barrancs. La dansa de les falles és espectral. Així arriben aigües avall fins a la gran església de Sant Joan, i amb el cremall fan una creu a la porta dient: Tu ho vas fer, jo també. Tornen a Gil, i a la plaça fan la gran foguera, i ho celebren amb vi, pastes, ball i fanfara. Per trenta cases habitades, la festa ja està bé». Actualment, tot s'ha desmesurat.
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«A Alós ja jo hi queda gent. El campanar sembla que gemegui, tot el fustam corcat, mentre ens hi enfilem. Les quatre vaques d'una casa surten a pasturar, acompanyades d'una vella que sembla formar part de la terra. Les balconades s'estan enfonsant, les bostes de vaca omplen els carrers...» I descobreixen les estatuetes del primitiu romànic de la portada de l'església, «aquestes figures deformes, simplificades en el tractament de la pedra, que evoquen l'època negra de Picasso...»
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Alós de Gil, on els escultors de tota la vall, des d'Isavarre fins pràcticament a la frontera, han deixat mostres d'una tosquedat i expressivitat corprenedores». Certament, semblen minairons petrificats.Les figures d'Adam i Eva al frontis de l'església de cap a l'any 1000 duen la signatura de l'artista, Arnal Piher [Pierre].
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«A Gil, una antiga conducció desvia un cabal d'aigua que ha fet de tot: moure la serradora, alimentar la central elèctrica local i proporcionar aigua neta -i fresca- per a les bugaderes».
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Les cases de Montgarii, a la pista que des dels Pla de Beret segueix el curs de la Noguera Pallaresa, prop de la frontera, i rera el massís del mateix nom de Montgarri». De manera natural, el Pla de Beret s'estén entre les dos Nogueres, la Pallaresa i la Ribagorçana.
|
