 |
| Segle XV. Lo rellotge de la Seu Vella. Els vells engranatges del mecanisme del rellotge del segle XVI de la catedral lleidatana, ara arraconat en un angle de l'església (foto: Jaume Oller). |
 |
| 1851. «Viage literario a las iglesias de España», tom 16, Jaume Villanueva (Xàtiva, 1756 - Londres, 1824), (BVMC). «Muy firme y vistos se conserva a un ángulo exterior de los claustros la magnífica torre de las campanas, de las cuales se sirve todavía la catedral», tot i que llavors ja era ocupada pels espanyols. El campanar fou construït amb CCCL pedres al riu d'Aspa per ops [necessitat] de la torre: ço són, xambranes i pinyacles i pedres de fil, C croes i C filloles». Una xambrana és una motllura que es fa al voltant d'una porta, d'una finestra o d'una xemeneia; un pinyacle o pinacle, un element arquitectònic terminal, generalment acabat en punxa; pedra de fil, un carreu prim; croa, una mènsula: i fillola, una llosa o pedra plana. |
 |
| 1851. «Viage literario a las iglesias de España», tom 16, Jaume Villanueva (Xàtiva, 1756 - Londres, 1824), (BVMC). El campanar «concluyose antes de 1416, en que ya se trató de fundir una gran campana para el relox, la qual se encargó a Joan Adam... Fundiose en 1418, y después de vairas resoluciones salió de peso de 160 quintales... es enorme campana, que tendrá de ocho a nueva palmos de diámetro». O sigui, 16.ooo quilets, que en aquells temps van haver d'ésser pujats a aquelles alçades. El campaner que la fongué era d'origen francès. L'autor cita la inscripció llatina de la Silvestra, la campana que tocava les hores, amb un so digne d'elogi: «cuius sonitu et mentis vulnera sanari, et divinitatis singularis gratia possit conquiri»: el so de la qual pot curar les ferides de la ment, i pot conquerir la gràcia singular de la divinitat. |
 |
| 1851. «Viage literario a las iglesias de España», tom 16, Jaume Villanueva (Xàtiva, 1756 - Londres, 1824), (BVMC). Al segle XV, el campanar disposava de 14 campanes, set de grosses i set de petites, i tota la torre 232 graons. La majoria d'aquestes campanes eren ja fetes a final del segle XIV, algunes fetes pel campaner cerverí Tibaut Rahart, «mestre de senys», o sigui, de grans campanes. Els batalls provenien de la vall aragonesa de Bielsa, segons l'autor, i sobre el rellotge afirma que «en 1390 hállase ya construido un gran relox por Antonio Core, Boloñés». |
 |
| 2015. Rellotge de la Seu Vella. Les campanes Silvestra i Mònica. Les campanes de la torre de la Seu Vella s'emplacen a la planta més alta. N'hi ha 7, les dos d'origen medieval del segle XV, la gran o Silvestra, que és la que toca les hores, i la petita o Mònica, que és la dels quarts, i que sempre s'havien mantingut en aquelles alçades preeminents sobre els ciutadans i la plana lleidatana. Al 8 de maig de 2014, però, la Mònica fou baixada del campanar per primer cop des del 1468, i transportada a la ciutat alemanya de Nürtingen, on serà restaurada de mans expertes. La Mònica 'només' pesa 600 quilets i fa uns quatre pams d'ample, 87 cm. exactament. Durant més de cinc segles ha tocat 156 quarts cada dia! Les altres cinc campanes són elèctriques, de mitjan segle XX passat, amb finalitat litúrgica. Se'n diuen: Bàrbara, Puríssima, Crist, Marieta i Meuca, que reemplaçaren les desaparegudes al 1936, i que foren foses per uns fonedors ambulants, els Menezo, al 1945-46. |
 |
| 1994. Caterina Argilés, El rellotge medieval de la Seu Vella de Lleida, pp. 259-273, «Acta historica et archaeologica mediaevalia», 14-15, UB. El pas del món medieval al món modern va comportar un canvi «substancial en el concepte del temps». L'antiga mesura natural i primària de dia i nit, que seguirà en vigor en el món agrari durant molts de segles encara, s'anirà substituint per una divisió abstracta. «Lògicament, el pas d'un sistema a l'altre va ésser lent, en primer lloc perquè significava un canvi de mentalitat, en segon lloc perquè els mecanismes dels primers rellotges mecànics s'espatllaven amb molta facilitat». Des de la segona meitat del segle XIV les ciutats que volen donar-se prestigi s'afanyen a incorporar aquest nou mecanisme, «del qual els ciutadans se n'enorgullien; també pel fet que la possessió d'un rellotge públic es convertí en símbol d'autoritat i poder». |
 |
| 1994. Caterina Argilés, El rellotge medieval de la Seu Vella de Lleida, pp. 259-273, «Acta historica et archaeologica mediaevalia», 14-15, UB. La primera notícia d'un rellotge a la Seu data del 1380 i era un clepsidre, «un rellotge d'aigua, tipus de rellotge predecessor del rellotge mecànic de contrapès». Al 1388 hi ha notícia d'un altre rellotge: «eren, segurament, rellotges de mida petita... a la sagristia o en una altra dependència de la catedral que no fos la torre del rellotge... emprats per a l'ordenament de les tasques diàries dels membres del Capítol». |
 |
| 1900 ca. Seu Vella. Una vista de la catedral lleidatana des de la mitja lluna al cap del Pont Vell. Els arcs tapiats i pintats de blanc de calç són testimoni de l'ocupació espanyola. El rellotge del campanar també mostra l'esfera pintada de blanc, destacant sobre la pedra per afavorir la lectura de les hores des de baix a la ciutat. |
 |
| 1994. Caterina Argilés, El rellotge medieval de la Seu Vella de Lleida, pp. 259-273, «Acta historica et archaeologica mediaevalia», 14-15, UB. Al 1390 es contracta el mestre bolonyès Antoni Core per a la instal·lació d'un rellotge monumental a la Seu lleidatana, però no al campanar, sinó es preveia que s'instal·lés «a la torre romànica, sobre la capella de Santa Llúcia, situada al creuer, al costat de l'Epístola». Que la societat lleidatana decidís d'invertir en un rellotge públic demostra que al llarg d'aquell segle XIV en la vida diària de les ciutats s'havia imposat la consideració moderna del temps en la nostra societat capitalista, llavors en formació: el famós time is money. |
 |
| 1994. Caterina Argilés, El rellotge medieval de la Seu Vella de Lleida, pp. 259-273, «Acta historica et archaeologica mediaevalia», 14-15, UB. El rellotge lleidatà de Core era un rellotge de mecanisme d'esperit, amb dos contrapesos, major i menor, i «amb esfera dividida en 24h, cosa que permetia saber a cada moment quina hora era». Se sap que tocava les hores i els quarts, però no si ho feia de manera mecànica o manual. |
 |
| Segle XV. Lo rellotge de la Seu Vella. Detall dels engranatges del rellotge renaixentista (Fotos: M.Carme Álvaro i F. Llop). |
 |
| 1994. Caterina Argilés, El rellotge medieval de la Seu Vella de Lleida, pp. 259-273, «Acta historica et archaeologica mediaevalia», 14-15, UB. Una nova campana per al rellotge fou encarregada al mestre Tibaut Rafart aquell mateix any 1391, amb diversos avatars durant la construcció, «però un cop acabada de fer, enlloc de pujar-la a la torre del rellotge, es va pujar amb la resta de campanes a la torre-campanar situada a l'angle sud-oest del claustre, que encara estava en construcció». O sigui, que el rellotge del campanar romànic restà sense campana nova de seny major. |
 |
| 1994. Caterina Argilés, El rellotge medieval de la Seu Vella de Lleida, pp. 259-273, «Acta historica et archaeologica mediaevalia», 14-15, UB. El rellotge s'espatllava amb freqüència i això portà al Capítol catedralici a fer al 1403 un contracte al mestre ferrer Guilló en què aquest «es comprometia a tenir cura del seu bon funcionament i de les reparacions que fessin falta, a canvi d'un salari». Amb els anys, el prestigi de l'ofici d'encarregat del rellotge de la Seu fou tan gran que «una de les travessies del carrer Major, avui desapareguda, era el Carrer del Rellotger, que apareix en documents del segle XVIII. En aquest carrer hi vivia el rellotger encarregat del rellotge de les hores de la Seu Vella. Fins al segle XVI, s'encarregaven d'aquesta funció els argenters que vivien en aquest carrer» (elblogdelsenyori.blogspot.com). |
 |
| 1994. Caterina Argilés, El rellotge medieval de la Seu Vella de Lleida, pp. 259-273, «Acta historica et archaeologica mediaevalia», 14-15, UB. El mecanisme (probablement renaixentista) de l'antic rellotge és exposat en una capella de la Seu. La Mònica o campana dels quarts fou fosa al 1486 per Nicolau Barrot. La Silvestra o campana de les hores fou fosa per Joan Adam al 1418, ben aviat farà sis-cents anys. |
 |
| 1994. Caterina Argilés, El rellotge medieval de la Seu Vella de Lleida, pp. 259-273, «Acta historica et archaeologica mediaevalia», 14-15, UB. Els contratemps en el funcionament, reparacions i fins substitucions del mecanisme del rellotge i del toc manual o no de les hores, foren constants en aquells començaments del segle XV. |
 |
| 1994. Caterina Argilés, El rellotge medieval de la Seu Vella de Lleida, pp. 259-273, «Acta historica et archaeologica mediaevalia», 14-15, UB. A mesura que el magne nou campanar s'anava acabant, s'imposava la idea d'emplaçar-hi el rellotge. Ja hi havia les campanes i només hi mancava l'artilugi. El canvi també comportava una gran responsabilitat pública, atès que el rellotge restaria proper «de les grades majors de la Seu, la gran escalinata que accedia des de la plaça de la Suda a la Porta dels Apòstols». L'encàrrec s'efectuà al mestre rellotger de Saragossa, Mateu Alemany, al 1406. |
 |
| 1994. Caterina Argilés, El rellotge medieval de la Seu Vella de Lleida, pp. 259-273, «Acta historica et archaeologica mediaevalia», 14-15, UB. El rellotge de pesos de la torre de les hores de Solsona, amb un mecanisme similar al primers rellotges mecànics de la Seu Vella. |
 |
| 1994. Caterina Argilés, El rellotge medieval de la Seu Vella de Lleida, pp. 259-273, «Acta historica et archaeologica mediaevalia», 14-15, UB. «El rellotge fer per Mateu Alemany era també mecànic, però no tocava les hores mecànicament. Les hores eren tocades mitjançant l'esforç de l'home... L'any 1409 el salari que rebien els sonadors del rellotge era una responsabilitat compartida del Capítol, la Paeria i l'Estudi... Possiblement fos a partir de la instal·lació del rellotge de Mateu Alemany, que es podia veure des de tots els indrets de la ciutat, quan la Paeria i l'Estudi contribuïren a la despesa dels sonadors de les campanes». |
 |
| 1994. Caterina Argilés, El rellotge medieval de la Seu Vella de Lleida, pp. 259-273, «Acta historica et archaeologica mediaevalia», 14-15, UB. A partir de 1418, Capítol catedralici i Paeria acorden la fosa d'una gran campana horària, a semblança d'altres ciutats del país i de la Corona d'Aragó, amb un projecte de gran envergadura econòmica: «havia de ser una campana de gran magnitud i bellesa, que donés prestigi a la ciutat. Per aquest motiu es va fer seguint el model de l'Honorata, la gran campana del rellotge de la Seu de Barcelona, a on el Capítol havia enviat una persona a prendre'n les mides». Dos mestres senyers francesos, Joan Adam i Joan Xipot van fondre la Silvestra, que «estigué apta per tocar les hores a finals del mes d'abril de 1420». |
 |
| 1929. Seu Vella lleidatana. Foto: Josep Salvany. El rellotge de la torre-campanar s'ubicà en la posició que li donava més visibilitat des de baix a la ciutat i des del burg universitari. |
 |
| 1971. Campanar de la Seu Vella, «Guia de Catalunya» de Josep Pla Foto: Francesc Català-Roca. |
 |
| 1994. Caterina Argilés, El rellotge medieval de la Seu Vella de Lleida, pp. 259-273, «Acta historica et archaeologica mediaevalia», 14-15, UB. Les avaries i reparacions foren freqüents, fins i tot per causa d'algun llamp caigut sobre la torre de la Seu Vella. |
 |
| 1994. Caterina Argilés, El rellotge medieval de la Seu Vella de Lleida, pp. 259-273, «Acta historica et archaeologica mediaevalia», 14-15, UB. «Finalment l'any 1486, responent novament a la iniciativa compartida entre el Capítol i la Paeria, va ésser Jaume Ferrer, mestre de rellotgers de Barcelona, qui va construir un rellotge que tocava les hores i els quarts mecànicament... Va rutllar, adobat i reformat diverses vegades, durant un segle, fins que l'any 1587 va ésser reemplaçat per un nou rellotge que va fer el mestre rellotger Joan Bodin. Aquest nou rellotge ja forma part del conjunt de rellotges renaixentistes que es van construir a Catalunya». |
 |
| 1989. Mecanisme del rellotge de la Seu Vella. Fotos: J.Ignacio Gonzalo. Aquest és el mecanisme actual del rellotge. |
 |
| 1994. Caterina Argilés, El rellotge medieval de la Seu Vella de Lleida, pp. 259-273, «Acta historica et archaeologica mediaevalia», 14-15, UB. Contracte amb el mestre Mateu Alemany. |
 |
2015. Campanar de la Seu Vella.
Detall actual del rellotge després de la restauració recent del campanar.
|
Segons que llegim a www.campaners.com:
«En 1989 les campanes ja havien sigut motoritzades per GUIXÀ de Monistrol de Montserrat, amb una intervenció duríssima, que va suposar de fet el final de totes les tradicions lleidatanes. Les instal·lacions estaven ja rovellades i plenes de brutícia de coloms. En primer lloc es van baixar les campanes del rellotge de les seves bigues de fusta fixes, i es van instal·lar, en la mateixa sala, penjant de bigues metàl·liques. La instal·lació és força arcaica, perquè no utilitza soldadura sinó reblons, per unir les diverses peces de ferro.
«L'extraordinària campana dels quarts, desafinada per als gustos de l'empresa instal·ladora, no fou afortunadament mecanitzada per brandar a la manera alemanya, és a dir, mitjançant oscil·lacions regulars sense arribar a més de 70º-80º d'alçada, amb el batall pegant per inèrcia en la part alta i no en la part baixa de la campana. No obstant, fou posada a baixa altura, per la qual cosa el seu so era encara més afectat, després de substituir la biga original de fusta, millor solució acústica per a les campanes. L'única cosa bona d'aquesta posició baixa és la possibilitat d'estudiar a fons una campana tan extraordinària.
«La gran campana de les hores fou instal·lada en una imposant estructura metàl·lica, que ocupa tota la sala, i que permet que brandi a la manera alemanya, la qual cosa suposa, degut a l'absència de contrapès, que l'impacte horitzontal produït per la campana multipliqui per 2 o per 3 el seu pes. Cal recordar que les campanes disposades a la manera catalana fan un esforç lateral menor del 0,1 del pes del bronze en cada eix, però cal tenir també en compte que una campana del rellotge no era mai brandada, i que sovint, amb les excepcions de Girona i de Reus, no hi participava en els tocs ordinaris ni extraordinaris.
«De manera semblant les cinc petites campanes de la sala de campanes foren disposades en dues estructures metàl·liques, que tenen dos i tres campanes cadascuna i que reposen sobre dues enormes bigues de ferro embotides en la fàbrica del campanar. Aquestes estan també disposades de manera a tocar a l'alemanya i fins i tot no totes tenen electromall extern, sense haver-hi cap possibilitat de brandar-les, fins i tot d'eixa manera, manualment.
«Tot el conjunt estava coordinat per un costós i complicat (i exacte) rellotge electromecànic de precisió, amb una sèrie de mecanismes per posar en marxa les anomenades soneries.
El gran volum ocupat per les estructures, així com la baixa disposició de les campanes, exclusivament per motius dinàmics i no acústics, impedeix pràcticament la visita de les sales, amb el perill afegit del moviment de campanes o d'electromalls.
«Les campanes, disposades així, ni poden ser tocades manualment ni executen cap dels tocs tradicionals del Campanar de la Seu Vella de Lleida. En 2002 els vells motors electromecànics no funcionaven de manera regular i calia pujar fins a ells per iniciar els tocs, per defectes deguts a l'ús. En 2004 poques coses han canviat. Els motors inicials electromecànics han sigut substituïts per altres de control electrònic; s'ha dotat a les cinc campanes litúrgiques de sengles electromalls i s'han repintat les instal·lacions.
«No obstant, tant en el moment d'arrancar les campanes com de parar, el toc no és regular, potser degut a defectes de la instal·lació o potser per limitacions de la regulació dels motors, de manera que els batalls no sonen per igual en ambdós costats, sinó que comencen i acaben per una part de la campana, produint-hi ritmes irregulars. S'ha instal·lat igualment un nou ordinador, ubicat en la primera sala del campanar, que permet de programar diversos tocs, de manera automàtica.
«Per altra banda s'ha publicat amb força difusió que ara els tocs són interpretats per la Confraria de Campaners de Catalunya, una associació cultural dedicada a la difusió de les activitats dels campaners tradicionals, la qual té la seu principal en el poblet d'Os de Balaguer, ubicat a la Noguera i del bisbat de Lleida. La informació no és del tot certa, ja que els membres de la Confraria es limiten a proposar el calendari anual de tocs automàtics, que introdueix a l'ordinador l'empresa Carvajal i Corredera d'Alcoletge, encarregats de la conservació del conjunt.
«En la segona visita de 2004 per completar la informació replegada es va verificar que la campana dels quarts o Mònica, probablement la més interessant de tot el conjunt, estava esquerdada, tot i que continuava tocant els quarts, per la qual cosa es va proposar que aquell toc fos interpretat, fins a la restauració del timbre gòtic, per la campana "Meuca". La Generalitat de Catalunya, competent en la conservació de la Seu Vella, va accedir a la nostra proposta per la qual cosa els quarts sonen ara amb la més petita de les campanes litúrgiques.
«En la visita del 2013, durant la finalització dels treballs de restauració exterior del Campanar, documentem que continuen encara una sèrie de mecanismes (antenes i altres elements radioelèctrics) presumiblement de la Policia Municipal, ubicats tant en la sala de les campanes del rellotge com en la part superior, sense respectar ni el monument ni la pròpia conservació dels mecanismes (p.ex. ordinadors coberts amb bosses de plàstic): es tracta d'instal·lacions indignes de la conservació del patrimoni, i contràries a la llei en allò relacionat amb el respecte dels monuments, també per les institucions públiques.
«Cal assenyalar que la restauració del Campanar no inclou en el projecte la part que determina la seva existència, com és el conjunt de campanes, ni la reposició de la sonoritat i dels tocs originals, ni tampoc l'accés públic a les sales de campanes, ara impossibilitat per unes obsoletes estructures metàl·liques».
«En 1989 les campanes ja havien sigut motoritzades per GUIXÀ de Monistrol de Montserrat, amb una intervenció duríssima, que va suposar de fet el final de totes les tradicions lleidatanes. Les instal·lacions estaven ja rovellades i plenes de brutícia de coloms. En primer lloc es van baixar les campanes del rellotge de les seves bigues de fusta fixes, i es van instal·lar, en la mateixa sala, penjant de bigues metàl·liques. La instal·lació és força arcaica, perquè no utilitza soldadura sinó reblons, per unir les diverses peces de ferro.
«L'extraordinària campana dels quarts, desafinada per als gustos de l'empresa instal·ladora, no fou afortunadament mecanitzada per brandar a la manera alemanya, és a dir, mitjançant oscil·lacions regulars sense arribar a més de 70º-80º d'alçada, amb el batall pegant per inèrcia en la part alta i no en la part baixa de la campana. No obstant, fou posada a baixa altura, per la qual cosa el seu so era encara més afectat, després de substituir la biga original de fusta, millor solució acústica per a les campanes. L'única cosa bona d'aquesta posició baixa és la possibilitat d'estudiar a fons una campana tan extraordinària.
«La gran campana de les hores fou instal·lada en una imposant estructura metàl·lica, que ocupa tota la sala, i que permet que brandi a la manera alemanya, la qual cosa suposa, degut a l'absència de contrapès, que l'impacte horitzontal produït per la campana multipliqui per 2 o per 3 el seu pes. Cal recordar que les campanes disposades a la manera catalana fan un esforç lateral menor del 0,1 del pes del bronze en cada eix, però cal tenir també en compte que una campana del rellotge no era mai brandada, i que sovint, amb les excepcions de Girona i de Reus, no hi participava en els tocs ordinaris ni extraordinaris.
«De manera semblant les cinc petites campanes de la sala de campanes foren disposades en dues estructures metàl·liques, que tenen dos i tres campanes cadascuna i que reposen sobre dues enormes bigues de ferro embotides en la fàbrica del campanar. Aquestes estan també disposades de manera a tocar a l'alemanya i fins i tot no totes tenen electromall extern, sense haver-hi cap possibilitat de brandar-les, fins i tot d'eixa manera, manualment.
«Tot el conjunt estava coordinat per un costós i complicat (i exacte) rellotge electromecànic de precisió, amb una sèrie de mecanismes per posar en marxa les anomenades soneries.
El gran volum ocupat per les estructures, així com la baixa disposició de les campanes, exclusivament per motius dinàmics i no acústics, impedeix pràcticament la visita de les sales, amb el perill afegit del moviment de campanes o d'electromalls.
«Les campanes, disposades així, ni poden ser tocades manualment ni executen cap dels tocs tradicionals del Campanar de la Seu Vella de Lleida. En 2002 els vells motors electromecànics no funcionaven de manera regular i calia pujar fins a ells per iniciar els tocs, per defectes deguts a l'ús. En 2004 poques coses han canviat. Els motors inicials electromecànics han sigut substituïts per altres de control electrònic; s'ha dotat a les cinc campanes litúrgiques de sengles electromalls i s'han repintat les instal·lacions.
«No obstant, tant en el moment d'arrancar les campanes com de parar, el toc no és regular, potser degut a defectes de la instal·lació o potser per limitacions de la regulació dels motors, de manera que els batalls no sonen per igual en ambdós costats, sinó que comencen i acaben per una part de la campana, produint-hi ritmes irregulars. S'ha instal·lat igualment un nou ordinador, ubicat en la primera sala del campanar, que permet de programar diversos tocs, de manera automàtica.
«Per altra banda s'ha publicat amb força difusió que ara els tocs són interpretats per la Confraria de Campaners de Catalunya, una associació cultural dedicada a la difusió de les activitats dels campaners tradicionals, la qual té la seu principal en el poblet d'Os de Balaguer, ubicat a la Noguera i del bisbat de Lleida. La informació no és del tot certa, ja que els membres de la Confraria es limiten a proposar el calendari anual de tocs automàtics, que introdueix a l'ordinador l'empresa Carvajal i Corredera d'Alcoletge, encarregats de la conservació del conjunt.
«En la segona visita de 2004 per completar la informació replegada es va verificar que la campana dels quarts o Mònica, probablement la més interessant de tot el conjunt, estava esquerdada, tot i que continuava tocant els quarts, per la qual cosa es va proposar que aquell toc fos interpretat, fins a la restauració del timbre gòtic, per la campana "Meuca". La Generalitat de Catalunya, competent en la conservació de la Seu Vella, va accedir a la nostra proposta per la qual cosa els quarts sonen ara amb la més petita de les campanes litúrgiques.
«En la visita del 2013, durant la finalització dels treballs de restauració exterior del Campanar, documentem que continuen encara una sèrie de mecanismes (antenes i altres elements radioelèctrics) presumiblement de la Policia Municipal, ubicats tant en la sala de les campanes del rellotge com en la part superior, sense respectar ni el monument ni la pròpia conservació dels mecanismes (p.ex. ordinadors coberts amb bosses de plàstic): es tracta d'instal·lacions indignes de la conservació del patrimoni, i contràries a la llei en allò relacionat amb el respecte dels monuments, també per les institucions públiques.
«Cal assenyalar que la restauració del Campanar no inclou en el projecte la part que determina la seva existència, com és el conjunt de campanes, ni la reposició de la sonoritat i dels tocs originals, ni tampoc l'accés públic a les sales de campanes, ara impossibilitat per unes obsoletes estructures metàl·liques».
 |
| 2014. Seu Vella, Lleida. La torre restaurada de la Seu Vella, que l'11 de Setembre de 2013 va donar el toc d'inici a la Via Catalana. Esperem i desitgem que ses centenàries campanes ben aviat puguin anunciar la llibertat estelada de la nova República Catalana. |
