Seguidors

20250416

[2659] La secla de Fontanet i la de Torres, més

 

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Los orígens sarraïns de la secla de Fontanet. La boquera, cap al començament del terme d'Alcoletge, no devia ser tan amunt com en l'època cristiana, que fou traslladada a Térmens. Fou la primera gran infraestructura hidràulica lleidatana. 

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Des del límit de Térmens amb Castellpagès, l'antiga Vilanova de la Barca, la secla s'amplià en època feudal i esdevingué, amb los molins fariners que movia, peça fonamental de l'economia lleidatana baixmedieval fins a la fi de l'Antic Règim.

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Lo magnífic treball d'aquest grup d'estudiosos.

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
La peixera de Térmens fou l'entrador de la secla de Fontanet durant segles. Les avingudes del riu de ben segut que la devien desmuntar una vegada i una altra, i calia refer-la. Quedà en desús en fer-se la boquera del Canal de Balaguer.

Peixera, Joan Coromines (DECLC).
En lo sentit de resclosa o barratge de construcció vegetal, amb estacada de pals i pedres per desviar un curs d'aigua, lo mot peixera no deriva de peix, sinó del romànic PAXILLUS*, diminutiu del llat. PAXUS, pal. De tota manera, lo reforç del mot peix en la ment dels parlants lo degué acabar de fixar. 

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
La concessió feudal de la secla de Fontanet feta pel rei català Alfons I n'allargava lo cap de dalt, des d'Alcoletge fins a la peixera de Térmens, i també lo cap inferior, car en concedia l'allargament fins a Gebut. 

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
La fotografia dels anys 1920 deixa entreveure l'entrador de la peixera de Tèrmens, a on encara s'hi observen algunes grans pedres que la formaven. 

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Durant segles, la destrucció i refeta de la boquera de l'entrador fou constant. Cap al segle XVIII fou traslladada més avall, en arribant a Vilanova de la Barca, poble que travessa per una mina subterrània.

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
A Alcoletge, la secla principal se divideix: hi naix la Secleta (a l'esquerra), que en regarà bona part del terme fins al començament del de Lleida, a l'actual polígon del Segre. Per fer possible la desviació de l'aigua, s'hi feren uns estelladors amb dos comportes. En tancar-se totalment o parcialment, l'aigua entrava a la secla petita, a banda esquerra de l'original, per resseguir la corba de nivell que permetrà regar la major part de l'hora alcoletgenca.
A la dreta de la casa dels estelladors, hi hagué lo sobreeixidor, al qual podien incrustar-se uns taulons per aixecar-ne l'alçada. Amb la gran pala de la Secleta tancada i les comportes dels estelladors abaixades, l'aigua remuntava ben bé metre i mig, de manera que permetia de regar les tres o quatre darreres finques de la secla principal a repèl. Que volia dir precisament això: aixecar-hi lo nivell per fer entrar l'aigua a aquests pocs trossos del marge esquerre, que habitualment no es regaven per llei física.
Dos travesses de tren permetien saltar la secleta i accedir a la casa de comportes dels estelladors. Quantes vegades les havia travessat tot jugant de petit, mentre los pares s'afanyaven a collir los prèssics (los sucosos ditxarrets, los gegants redglòvers) o pomes (stàrquing o golden). Com a molt, un vigila no caigos, de la mare. Cada dissabte a partir de les tres de la tarda, lo padrí Josep (lo meu pare) tenia permís per tancar les comportes i regar los repèls, que així se'n deia dels trossos que se regaven amb aquest sistema. Un cop posats los taulons al sobreeixidor, comportes tancades, oberts los portillons i les pales del tros, només calia esperar: ho feia ajagut a l'altra punta del tros, tot fent migdiada a l'ombra. Quan l'aigua li tocava los peus, lo feia despertar. Lo tros ja era regat. 

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Los censos pels drets de reg eren pagats a la Paeria, i a partir de 1758 a la Junta de Sequiatge de Pinyana i Fonanet. S'hi pagava amb espècie, un quartà de blat per jornal, que fou canviat per pagament en diners a la segona dècada del segle XX. Durant aquest segle, també començaran los usos industrials, nova font de conflictes, en especial amb lo polígon del Segre. Los cobraments eren religiosament anotats al Llibre de Sequiatge de la ciutat lleidatana.

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
L'evolució històrica de les ordinacions de les secles de Pinyana i Fontanet. Lo regiment de l'aigua generava nombrosos conflictes d'interessos i despeses de manteniment i reparació. 


2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Un esplèndid croquis de la secla de Fontanet, amb los principals punts del seu recorregut.

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
La parcel·lació dels trossos entre Alcoletge i Granyena remet a dos mil anys d'antiguitat, a l'època de l'Ilerda romana. Allà en diem sorts, estretes parcel·les allargades i rectangulars.

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Lo vell molí de Cervià, que passà d'aquesta família a la Paeria ja al segle XIV. És lamentable l'estat ruïnós en què el trobem. 

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Lo molí de Vilanoveta és de propietat municipal lleidatana des del segle XVI. 

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Lo Llibre del pesador del blat i la farina, segle XVIII, AML.

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Al primer terç del segle XX, lo Tòfol, pagès de l'horta, feia també lo servei de pas de barca. Era dels pocs que tenia llicència de pescador al Segre, activitat molt regulada i restringida. A aquests personatges, «la societat els associava a un model de vida arcaic i els vinculava a un entorn marginal i feréstec del riu». 
Lo camí vell d'Albatàrrec, secla de Torres avall, i que passava pel xoperal del Tòfol i lo pont del Boc de Biterna, ha sigut lloc de trànsit intens. També la família de Màrius Torres hi tingué un mas, i lo poeta en recorda més d'una vegada les passejades amb lo padrí i lo pare. 

1910. Les barques del Tòfol.
«El Ideal», de 19 d'octubre (FPIEI).
La celebració de l'aplec catalanista i republicà a l'espai del xoperal, només dit així més actualment, car llavors sempre fou les barques del Tòfol.

2016. La secla de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Los orígens de l'allargament de la secla de Fontanet se situen al segle XII, i lo nou rec se coneixerà com a secla de Torres. La seua història vindrà molt marcada per la Comanda dels Hospitalers de Sant Joan, que eren los grans propietaris de les terres del final del traçat i sempre van haver de pledejar perquè l'aigua els arribés en quantitat suficient.

2016. La secla de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Obres de millora i manteniment constants.

2016. La secla de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Plànol del traçat de la secla des de Lleida fins a Utxesa.

2016. La secla de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Lo Canal de Seròs seguirà quasi paral·lel per l'exterior la secla de Torres.  


2016. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).



[2658] Les històriques secles de Fontanet i de Torres i los molins de Cervià i de Vilanoveta


Quinalafem.blogspot.com

Posted by
Labels: , , , , , , , ,

20250414

[2658] Les històriques secles de Fontanet i de Torres i los molins de Cervià i de Vilanoveta

 


1789. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Plan que manifiesta por mayor algunas particularides de la Azequia llamada del Comendador, y de los Riegos de los Términos de Lérida, Pedrós, Albatarre, Montoliu, Sudanell, y Torres de Segre, que se valen de las Aguas de dicha Azequia para sus Riegos y otros usos» (ACA, PARES).
Lo plànol setcentista de les secles del marge esquerre del Segre, que «acompaña a una relación, de 9 de marzo de 1789, del arquitecto Simón Ferrer, experto nombrado de oficio en la causa seguida en el tribunal de la Real Audiencia de Cataluña por Pedro Gerónimo Net, comendador de la encomienda de Torres de Segre de la Orden de San Juan de Jerusalén, contra varios particulares y los ayuntamientos de Albatàrrec, Montoliu de Lleida y Sudanell, acerca del uso de las aguas del río Segre que pasan por la acequia de Torres de Segre». 
La secla de Torres també era dita del «Comendador» [comanador], per tal com d'Albatàrrec per avall regava una gran extensió de terres dels santjoanistes al Baix Segre.

1789. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Plan que manifiesta por mayor algunas particularides de la Azequia llamada del Comendador...» (ACA, PARES).
La vista vertical s'acosta una mica més a la representació mental que en tenim.

1789. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Plan que manifiesta por mayor algunas particularides de la Azequia llamada del Comendador...» (ACA, PARES).
La secla de Fontanet en arribant a la ciutat de Lleida (A), amb lo vell pont inconfusible. A l'extrem esquerra, lo molí de Cervià (F) i més avall, a la Bordeta, lo molí de Vilanoveta (G). Alguns braçals secundaris se'n derivaven. Des de la Mitjana lleidatana, una boquera (M) hi prenia l'aigua per a la Secla de Torres. La de Fonanet li abocava la poca aigua que li restava al final de son recorregut (LS) al terme de Pedrós, un cop superat lo Torrent de la Femosa (PQR) per mitjà d'un aqüeducte (I). Potser al mateix lloc que lo Pont del Boc de Biterna.

2016. Lo Pont del Boc de Biterna, Lleida.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
La Femosa a punt d'arribar al desguàs amb lo Segre. Un lloc màgic o tenebrós, segons cada punt de vista, de reunió de bruixes, que hi foren empaitades al 1627. Al nostre país sempre hem sigut culs de sagristia, i així ens va... 

1855. Los molins de Cervià i de Vilanoveta, Lleida.
«Boletín Oficial de la Venta de Bienes Nacionales de la provincia de Lérida», 
de 28 de setembre (FPIEI).
 Els molins de Cervià i de Vilanoveta (o de Sant Anastasi), possessions de la Paeria durant una colla de segles de l'Antic Règim, foren subastats [jo ja me nego a escriure subhasta, subhastar: simplifiquem l'ortografia, és urgent!] per l'Estat (espanyol) per mitjà de la desamortització de bens municipals de 1855. L'escrit en detalla les propietats i la taxació. Tots dos disposaven de tres pedres de mola, però només dos d'actives perquè calia derivar aigua per al reg.

2016. Lo Molí de Cervià, Lleida.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Detalls de lo Molí de Cervià, a Granyena. L'escultura de Sant Anastasi (i probablement l'escut de la ciutat) per subratllar-ne la possessió municipal.

2016. Lo Molí de Vilanoveta, la Bordeta, Lleida.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Detalls de lo Molí de Vilanoveta, a la Bordeta.

1789. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Plan que manifiesta por mayor algunas particularides de la Azequia llamada del Comendador...» (ACA, PARES).
La secla de Torres aigües avall de la ciutat de Lleida: Albatàrrec (B), Montoliu (C), Sudanell (D). Entre aquests dos darrers pobles, la secla fa un retomb molt pronunciat per tal de guardar lo nivell i poder fer lo salt del riu Set. 
Passats los anys, a la segona mitat del segle XIX, les escorrialles del nou Canal d'Urgell superaria la secla en arribant als Patamolls de Montoliu; a començament del segle XX, lo Canal de Seròs hauria de fer lo mateix colze pronunciat que la secla a mig camí de Sudanell, i amb un gran aqüeducte, anomenat Pont de les Cinc Boqueres, hauria de superar lo Set. 

1789. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Plan que manifiesta por mayor algunas particularides de la Azequia llamada del Comendador...» (ACA, PARES).
Un cop encarada ja cap a Torres de Segre (E, sense pont al Segre llavors), la secla encara mouria un altre molí: lo del Comanador de l'orde santjoanista (J), just a l'inici del terme (Z). Aquest antic molí medieval fou conegut com a molí de la Coniaquera o, popularment, Consaquera [Un sistema hidráulico feudal en el valle del Segre: la acequia de Torres, Josep Marfull Oromí, 1990, enllaç], que no s'ha de confondre amb lo molí que los regants de Torres construïren cap al 1880 a la sortida del poble i que avui fa de museu. L'antic molí medieval s'extingí amb la desamortització i degué enrunar-se, per la qual cosa en calgué un de nou. 

1886. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Diario de Lérida», de 7 de febrer (FPIEI).
Actualment, les activitats de la Junta de Sequiatge i les vicissituds de les secles d eFontanet i de Torres passen del tot desapercebudes per a la ciutadania. Però hi hagué un temps, en què foren part essencial de la vida de la Lleida pagesa. Que encara espera el seu gran museu a la nostra ciutat.

2016. La secla de Fontanet i la de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
S'apunta que la secla de Fontanet fou excavada cap al segle X, època de desenvolupament urbà i social de la Larida sarraïna. Fa uns dotze quilòmetres, des de la boquera de Vilanova de la Barca, tot i que abans de la construcció del Canal de Balaguer prenia l'aigua de l'entrador de Térmens, uns vuit quilòmetres més amunt. La de Torres té origen cristià: del mateix segle XII, poc després de la conquesta de la ciutat, al 1184, quan lo rei català Alfons I autoritza la continuïtat de Fontanet fins a Torres i Gebut. 

2016. La secla de Fontanet i la de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
A l'entrada del poble de Vilanova de la Barca, la secla s'amaga per una mina subterrània fins a la sortida de la població. No gaire més avall, hi hagué lo Molí de la Nora, conegut als anys 60 i 70 del segle passat per la seua adequació com a restaurant, que esdevingué prou anomenat. Ja ben endins del terme de la partida de Granyena, un altre molí medieval, lo de Cervià, datat del segle XIII, fou mogut secularment per la força de les aigües de Fontanet. 

2016. La secla de Fontanet i la de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Lo molí de Sant Anastasi a la Bordeta lleidatana va funcionar fins als anys 90 del segle XX, tota una fita històrica, quan ja era envoltat de cases i carrers per totes bandes.
Lo xoperal del Tòfol és lo punt de desguàs de la secla de Fontanet, que mor al torrent de la Femosa, que de seguida s'aboca al Segre, després de passar per sota del Pont del Boc de Biterna. Ací hi hagué un conegut pas de barca, molt important per a la comunicació d'aquesta zona de l'horta lleidatana. Actualment, una esplèndida passera permet fer lo salt del riu. 










Posted by
Labels: , , , , ,

20250410

[2657] Lo País Valencià de Gustave Doré, 1874

 

1874. País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
(Bib.Virtual M.de Cervantes).
Lo tribunal de les aigües deliberant davant la porta de la Seu valenciana.

1874. Lo País Valencià.
1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
(Bib.Virtual M.de Cervantes).
Detalls del tribunal medieval, que s'ha perpetuat fins al segle XXI. Què no donaríem per disposar d'unes transcripcions d'actes! Quin parlar valencià més ric no hi trobaríem, oi? [

M'encanta aquest ús col·loquial de la partícula no com a conjunció, en funcions d'un que:  amaga-ho abans no víngon, que diem al Segrià i les Garrigues. «Amb oracions subordinades introduïdes per abans que. Per exemple: Començarem a cuinar abans que (no) arribin els convidats. Ara bé, quan no hi ha la conjunció que, l'ús de l'adverbi no és obligatori. Per exemple: Fes-li la proposta abans no se'n vagi». Gramàtica de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (35.6), vegeu-hi més usos del no expletiu]. 

1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
(Bib.Virtual M.de Cervantes).
Quaranta hores de carruatge per baixar de Barcelona a València, «avec une chaleur et une poussière abominables». Los il·lustres viatgers estrangers sempre s'han extasiat amb aquesta denominació de la València del Cid. Doncs res, que sempre és bona aquesta referència sobiranista respecte de la monarquia castellana! 
Los tres-cents cloquers de la ciutat, segons que digué Víctor Hugo, són testimoni de la implacable dictadura religiosa viscuda a Occident des de la caiguda de l'Imperi Romà.

1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
(Bib.Virtual M.de Cervantes).
Una batussa, probablement per alguna aposta no pagada, al joc de la bola.

1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
(Bib.Virtual M.de Cervantes).
Celebració del suau clima valencià. La referència moresca a l'aspecte de la vila és un tòpic dels autors nordencs europeus. També s'hi fa la descripció del vestit tradicional del llauraor. S'hi esforça per enumerar los noms en espanyol de calces, calçons i calcer, però a la fi ha de reconèixer «qu'on apelle espardines», espardenyes. Això sí; «un Valencien ne sort jamais sans sa mante, qu'il porte tantost roulée autour du bras, tantost negligenment jetée sur l'épaule». Mantes de fabricació local, com cal. La manta servia de farcell, o també per fer de sella a l'hora de muntar a cavall, o per fer de jaç. «Il serait très dificile de dire ce que peut durer cette mante; il y en q aqui servent probablement à plus d'une génération». I no com avui, que tot ho fem anar per llançar-ho al cap de no res, i tornem-ho a comprar, en el cercle pervers del capitalisme que tant ens enlluerna: estrenar, sempre estrenar...

1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
(Bib.Virtual M.de Cervantes).
Llauraors valencians.

1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
(Bib.Virtual M.de Cervantes).
El mercat, amb tot el bé de déu de fruites i verdures de quilòmetre zero, és l'altra cosa que el sorprèn «nous allions tous les matins faire notre promenade au marché». La sorpresa continua en veure tantes valencianes blondes, «qu'on aurait pu.. prendrepour des Allemandes ou pour des Hollandaises». Ara que cal no oblidar, segons l'autor, que «ces femmes», les dones valencianes, «vieillissent très vite, beaucoup plus vite que celles des climats septentrionaux». I és que sempre ho hem dit, que lo fred tot ho conserva. La tia Vicenta com a
 mostra. 

1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
(Bib.Virtual M.de Cervantes).
Detall d'un llauraor valencià. 

1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
(Bib.Virtual M.de Cervantes).
Gent del poble. Als viatgers els cridava molt l'atenció tota la fauna humana de baixa condició. Els gravats de Gustave Doré pretenien de copsar-ne l'aspecte i l'ànima, expressió sublim de l'esperit arromanticat dinovesc. Se solen caracteritzar per l'ús del clarobscur, fet que els confereix una atmosfera evocadora, de vegades dramàtica. Aquesta fascinació per la lletjor o la deformitat, pel més petit rastre grotesc i de certa 'monstruositat' en el cos humà no era sinó una manera de celebrar la individualitat, potser també la nostra vulnerabilitat.

1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
(Bib.Virtual M.de Cervantes).
No veu l'autor la fama de violents dels valencians en aquell temps. Fins i tot, un cop que autor i dibuixant se refugiaren en una barraca de l'horta durant una tronada, fou obsequiat amb fruits pel llaurador, «et voulut nous faire gouter son vin nor et sucré». Aquests europeus del nord no eren més rucs perquè no s'entrenaven. O potser sí. I s'hagueren de fer els colonialistes fent-li acceptar una pesseteta. Considera lo valencià «un peu moins rude que le catalan et que le majorquin, dont il se rapproche beaucoup». A ell li recordàvem lo llemosí, «patois de midi de la Francé». 

1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
(Bib.Virtual M.de Cervantes).
Los hortolans amb les síndries o melons d'Alger a plaça.

1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
(Bib.Virtual M.de Cervantes).
Descripció de la preciosa Llotja a la plaça del mercat. Lo comerç de la soja era encara important, «et on en voit une grande quantité suspendu en enormes tresses blondes aux murailles de la Llotja». Calia també descobrir la Seu i lo Micalet amb lo rellotge,, «qui sert à annoncer aux laboureurs de la huerta les heures des irrigations». De l'horta, vol dir. La vista dels encontorns és (era) meravellosa: tota la ciutat i l'horta més enllà, l'Albufera i lo port del Grau. Sobretot és a la posta de sol «que nous aimions à jouir de ce spectacle, sans pouvoir jamais nous rassasier».

1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
(Bib.Virtual M.de Cervantes).
Sobre lo Guadalaviar o riu Túria, que a València ja hi tenia quatre ponts de pedra, se'n comenta la sequera durant tres quartes parts de l'any. Com malauradament sabem, «en revanche, il déborde quelquefois l'hiver, et cause des dégts terribles». Els recs són la font principal de la riquesa del país, amb los canals d'origen sarraí per permetre de regar a manta rlos camps. «La fertilité des environs de Valence est proverbiale: la terre ne se repose jamais, et un récolte ne tard pas à être remplacée par une autre». De les qüestions de rec, se'n feia i se'n fa càrrec lo Tribunal de les Aigües d'orígens medievals... sarraïns.

1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
(Bib.Virtual M.de Cervantes).
Un mosso o macip del port.

1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
(Bib.Virtual M.de Cervantes).
Joves valencianes amb grans càntirs d'aigua.

1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
(Bib.Virtual M.de Cervantes).
Detall dels traços dels dibuixos de Doré.

1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
(Bib.Virtual M.de Cervantes).
Lo Tribunal de les Aigües fou instituït al 920 pel regne taifa valencià. En arribar-hi Jaume I, ja portava tres segles de rodatge!: «se garda bien de toucher à cette institution». La millor manera de gestionar aquesta font inexhaurible de conflictes fou deixar-la en mans dels mateixos llauraors, que fan de síndics. L'autor fa una descripció d'una sessió que té lloc cada dijous a migdia en havent sonat les campanes del Micalet. 

1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
(Bib.Virtual M.de Cervantes).
A la porta de la Seu, uns cecs captaires. Gairebé totes les imatges de Doré són de la baixa societat, la que no comptava, la que sempre s'amagava en les obres pictòriques o literàries, però la més habitual a places i carrers.

1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
(Bib.Virtual M.de Cervantes).
Durant la visita a la Seu, se sorprèn de les lletanies musicades que dos cecs interpretaven en una de les portalades, «en l'honneur de divers saints, sur un rhythme étrange et avec les modulations les plus innatendues». No se n'especifica la llengua, però la cosa esperada és que fossin en la llengua del país. 
Fa també una exploració a la biblioteca de la ciutat, bressol de la impremta catalana i de tota la península al 1474. Hi contempla «le fameux roman de chevalerie 'Tirant lo Blanc', en vulgar lengua valenciana, imprimé a Valence en 1490», i fins en comenta l'episodi cervantí que el salvà de la crema. 
A continuació, fa parada al convent de la Mercè per fer-hi inventari de pintures, a on hi hagué dos palmeres gegantines, de més de dent anys, en un dels patis. 

1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
(Bib.Virtual M.de Cervantes).
Finalment, la fabricació de ceràmica és també comentada amb grans elogis. De Manises, és clar, «un joli village à deux lieues de Valence», a on hi fan cap amb una tartana de lloguer. N'hi havia per arreu, des de les més comunes fins a les «bourgeoises», amb bona suspensió.


1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
(Bib.Virtual M.de Cervantes).
Lo tartanero va pregar-los de no faltar a una corrida de bous. Lo narrador torna a confondre los valencians amb los espanyols, cosa habitual en los forasters de llavors i d'ara.

1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
(Bib.Virtual M.de Cervantes).
L'horta entre Elx i Oriola «nous offrit... l'aspect d'un verger meraveilleusement fertile... plus encore que dans les hortes de royaume de Valence». L'exuberància de la vegetació, la precisió dels recs, los gira-sols i los àloes...
Lo dibuixant, però, se decidí per lo retrat d'una gitana al costat del foc.

1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
(Bib.Virtual M.de Cervantes).
Oriola «est assez une grade ville, separée en deux par le Segura» que tot i les grans irrigacions que alimenta, «il à le rare privilege de n'être jamais à sec, même pendant les plus fortes chaleurs».

1874. Lo País Valencià.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
(Bib.Virtual M.de Cervantes).
Pagès oriolà.


[2311] Amb l'Espinàs per la costa mediterrània, 1959: De Miami Platja a Torrevella (v)


Quinalafem.blogspot.com

Posted by
Labels: , , ,
Subscriure's a: Comentaris (Atom)