Seguidors

20230916

[2520] L'escola «menagère» agrícola de noies del Castell del Remei, 1910, més

 


1917. Lleida. L'escola de les Germanes Terciàries Dominiques del Pare Coll.
Revista «Feminal», núm. 128, de 30 de desembre (ARCA).
Un documentat reportatge en una de les revistes més interessants per al públic femení d'ara fa cents, en descrivia les singularitats, de l'escola menagera lleidatana. L'article també es fa ressò de l'altra escola que, perduda a la plana urgellenca, havien fundat els Girona al 1910, seguint la seua inclinació religiosa i pietosa, i segons els nous corrents pedagògics que sorgiren en aquells temps. La labor de les escoles menageres dominiques apareixia retratada a les planes barcelonines més xic del moment, que ben segur llegien a can Girona. A la imatge, una de les aules de les noies grans, les normalistes o que es preparaven per a mestra, amb aquells vetustos i pesants pupitres de fusta amb el forat per encabir-hi els tinters. 
Les fotografies de l'article són de l'escola lleidatana, al costat de la catedral nova, però poden servir com a bona referència de com era l'escola del Castell del Remei, pel que fa a instal·lacions i pel que fa a la disposició, uniforme i capteniment de les noies i xiquetes.

1917. Lleida. L'escola de les Germanes Terciàries Dominiques del Pare Coll.
Revista «Feminal», núm. 128, de 30 de desembre (ARCA).
L'article comença amb un recordatori de la tasca escolar de les terciàries dominiques, que ja tenien escola a la ciutat de Lleida (des del 1875 o abans fins i tot, i que adoptaria la pedagogia menagera en aquell inici de segle). Aquest primer edifici era al carrer de l'Almodí, i l'escola ja fou traslladada al carrer de Vallcalent al 1960. L'antic edifici de l'institut del Pare Coll, com se'l solia anomenar, darrerament ha passat a ser una residència per a persones sense llar.

1917. Lleida. L'escola de les Germanes Terciàries Dominiques del Pare Coll.
Revista «Feminal», núm. 128, de 30 de desembre (ARCA).
La classe de música per a les parvuletes.

1917. Lleida. L'escola de les Germanes Terciàries Dominiques del Pare Coll.
Revista «Feminal», núm. 128, de 30 de desembre (ARCA).
La classe de brodat. Calia intruir la dona, però dins d'un ordre social, de l'ordre patriarcal propi de fa cent anys a Europa. 

1917. Lleida. L'escola de les Germanes Terciàries Dominiques del Pare Coll.
Revista «Feminal», núm. 128, de 30 de desembre (ARCA).
Dins d'aquest ordre patriarcal no podia faltar la classe de planxar. Certament, hi havia instrucció, però també i sobretot adoctrinament moral. Per cert, les planxes eren d'aquelles de ferro massís, que s'escalfaven damunt l'estufa de llenya. 
1917. Lleida. L'escola de les Germanes Terciàries Dominiques del Pare Coll.
Revista «Feminal», núm. 128, de 30 de desembre (ARCA).
Ara a classe de tall i confecció. Molts mapes penjant de les parets, que de segur que també repassaven, però sense oblidar el lloc social que la dona havia d'ocupar... a casa. 

1917. Lleida. L'escola de les Germanes Terciàries Dominiques del Pare Coll.
Revista «Feminal», núm. 128, de 30 de desembre (ARCA).
Vista de la classe de pintura. Sense tantes programacions ni paperassa, les classes surten millor... a qui s'hi aplica. La resta (l'escola actual), miracles a Lurdes, que deia la padrina.

1917. Lleida. L'escola de les Germanes Terciàries Dominiques del Pare Coll.
Revista «Feminal», núm. 128, de 30 de desembre (ARCA).
Les monges ja havien fundat, abans que l'Escola Normal Menagera Santa Anna del Castell del Remei, una escola d'aquestes característiques a Horta, llavors població que havia estat incorporada al municipi barceloní.

1917. Lleida. L'escola de les Germanes Terciàries Dominiques del Pare Coll.Revista «Feminal», núm. 128, de 30 de desembre (ARCA).
L'escola de les Dominiques lleidatana havia muntat una exposició de labors en diferents sales del col·legi, per on desfilà tot Lleida, segons l'article. No endebades aquesta institució escolar albergava «450 deixebles assedegades de l'ensenyança dominicana».

1924. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.
 «Crònica targarina», de 25 d'octubre (FPIEI).
La festa major de la colònia del Castell del Remei, en honor, és clar, de la Marededeu del Remei. L'articulista afirma haver visitar el Col·legi Escola Menagère, a on «poguérem apreciar que la higiena i la senzillesa... són els millors ornaments... i ademés que l'ensenyança que allí reben les alumnes, tant internes com externes, és purament pràctica... dirigits al desempenyo de sa pròpia missió i educar-la des de petita perquè sia bona mestressa de casa». D'aquesta visió de la dona, en fa tot just cent anys, uf! 
Es dedueix de l'article que a l'escola hi havia també internat per a les xiquetes 'externes', o sia,  que hi anaven de més a lluny, com ara de Tàrrega.

1924. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.
 «Crònica targarina», de 28 de novembre (FPIEI).
Un altre article a la revista targarina sobre la utilitat formativa de la dona a l'Escola Menagère Santa Anna del Castell del Remei, al cor de l'Urgell. Llegir per entendre-ho: «Trist és veure avui la joventut femenina que es dona de menys d'ocupar-se dels treballs propis com és manegar el plumero, l'escombra i tot el de la cuina...» 

1924. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.
Revista «Urgell», Mollerussa, de 29 de novembre (FPIEI).
 L'anunci remet als «sistemes novíssims de la moderna pegagogia» de l'escola, amb internat, i alumnes des de parvuletes fins a l'anomenada escola domèstica, École Mengère, «en la qual es prepara la joveneta per a llur missió pròpia d'esposa, mare i administradora i mestressa de la llar».

1924. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.
Revista «Urgell», Mollerussa, de 15 de novembre (FPIEI).
REssenya sobre l'escola de les Dominiques de l'Anunciata a al Castell del Remei, «vulgarment conegut per Torre del Bisbe, un col·legi inernat i externat». Llavors, Anna Jové ja era vídua d'Ignasi Girona i Vilanova, finat feia un any. «Menagères hauries de ser totes les escoles de noies. L'Escola de la llar ha d'esser avui l'única escola de les futures dones de la terra». 
Sens dubte que la instrucció bàsica per a les noies fou un avenç social en comparació a segles passats, però a quin preu d'adoctrinament! Quan guaitem cap enrere, és desesperant la lentitud en el progrés dels drets humans, de les dones i de les classes desafavorides. 

1924. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.
Revista «Renaixement», Artesa de Segre (FPIEI).

1927. La Festa Major del Castell del Remei.
 «Diario de Lérida», de 7 d'octubre (FPIEI).
Tradicionalment, el segon diumenge d'octubre se'n celebra la festivitat, de la Marededeu del Remei, i, per tant, la festa major de la colònia i escola del Castell. Eren molt habitual a totes les festes majors, les curses del gran cos de la cordera, que ja no es premiaven amb l'animal, com antigament, sinó amb calés i licor de camamilla. No hi podia faltar l'acte de caritat dels amos, en la «repartició de sopa als pobres». També hi hagué sardanes, focs japonesos o articifials, i cucanyes per a la canalla. La música anà a càrrec de la cobla-orquestrina Barrot de Balaguer.

1929. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.
 «Boletín oficial dle Fomento Nacional de la Horticultura», núm. 25, d'agost (HDH).
Un article crític amb la poca ambició de les escoles menageres de les dominiques, i que els reclamava una més important formació botànica i hortícola. 

1939. Castell del Remei (la Noguera d'Urgell).
Destrucció de l'edifici principal, al 20 de gener, quan ja les tropes feixistes havien ocupat la plana urgellenca. Per algun descuit, n'explotà el polvorí que hi havia, i hi provocà una gran mortaldat, i l'enorme destrucció de l'estructura.
1980. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.
Comparació de l'edifici original amb la residència actual.

Anys 1910-20. Lo Castell del Remei.

1908. Lo Castell del Remei.
«La Veu de Catalunya», de 4 de maig (ARCA).
Descripció de les activitats i la vida al Castell del Remei, poc abans de la inauguració de l'escola.


[2519] L'escola «menagère» agrícola de noies del Castell del Remei, 1910


Posted by
Labels: ,

[2519] L'escola «menagère» agrícola de noies del Castell del Remei, 1910



Anys 1930-1940. L'escola «menagère agricole» de noies,
Castell del Remei (la Noguera d'Urgell).
L'edifici de l'escola, un pèl apartat del conjunt principal dels edificis i celler de la finca, ben regada de la segona sèquia del Canal d'Urgell. Potser en aquests anys, ja hi havia algun afegit a l'edifici original, que (em sembla) fou construït expressament al 1910 per a estatjar la comunitat religiosa i escolar. L'escola tancà al 1975, no sabem si perquè no pogué sobreviure al règim (no cal dir quin) o a la crisi de la pagesia. En total, 65 anys d'història ininterrompuda de formació agrícola i domèstica, i d'adoctrinament (catòlic) de les dones ponentines. Poc després, potser dos o tres anys, obria com a centre dels pares franciscans de la Creu Blanca per a l'atenció de discapacitats intel·lectuals, que encara hi segueix fent servei. 

1910. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.
«Correo Leridano», de 19 de novembre (FPIEI).
L'inici de l'escola del Castell del Remei tingué lloc aquell 1910. S'inspirava en la tradició valona de les «écoles menagères agricoles», o sia, escoles domèstiques rurals. Va començar amb 53 alumnes, suposem que majorment urgellenques, sota la vigilància de tres monges dominiques vingudes de Vic. Una peça més en la tasca redemptora d'Ignasi Girona i Vilanova (1857-1923, net de l'Ignasi fundador de la nissaga de poder), «agricultor i senador del reino». Tot un ver titulàs, sí senyor.

1910. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.
«El Ideal», de 30 d'agost (FPIEI). 
Una altra breu informació a la premsa lleidatana sobre la inauguració de l'escola, destinada a la mitjana pagesia urgellenca, en què les pubilles havien de maridar un propietari rural, i com més jornals de terra, millor. Les cabaleres, a fer de mestres, bibliotecàries, infermeres... o mongetes.

Anys 1910-20. L'escola «menagère agricole» de noies,
Castell del Remei (la Noguera d'Urgell).
Encara que un pèl borrosa, la imatge és impagable: les quadres i el galliner amb un lateral de l'edifici principal del Castell del Remei al fons, amb banderoles al vent damunt de cadascuna de les torres. 

1913. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.
«Diario de Lérida», de 19 de novembre (FPIEI).
Tres anys després d'inaugurada, ja eren vuit les germanes dominiques que s'ocupaven de l'escola. La germana directora havia anat personalment a Bèlgica a fixar-se com funcionaven les menagères originals i com treballaven en la pedagogia social. Ja tenien 150 xiquetes i noies «de las poblaciones circundantes a la hermosa finca». A la mateixa colònia hi havia prop de cinc-cents estadants, tot un petit poble. S'hi explica que les alumnes retornaven al final del dia a casa seua, als pobles veïns, i que s'hi havien d'emportar el dinar, que era complementat amb un plat calentet de sopeta o verdura a l'escola. També sabem que l'obra de caritat de la família Girona, no ho dubtàvem pas, era a càrrec de «su distinguida esposa».
 
1914. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.
«Diario de Lérida», de 22 de gener (FPIEI).
El testimoni d'un inspector d'ensenyament sobre l'excel·lent preparació de la germana directora Maria Dolors Sureda. Cal reconèixer, doncs, que la família Girona havia decidit de fer-ne una de les millors.

 
1914. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.
«Diario de Lérida», de 22 de gener (FPIEI).
A banda de l'ensenyament teòric escolar, s'hi dedicaven molts esforços a les pràctiques. Una concepció, en efecte, molt moderna. En aquest cas, aquestes pràctiques eren destinades «a los íntimos detalles de cosas ligadas a los quehaceres domèsticos, de utilísima aplicación a lo que necesita saber la buena ama de casa». L'amo, senyor Girona, s'encarregava de fornir la biblioteca a cada viatge seu a l'estranger. 
L'article acabar amb un prec: «sed agradecidas a tanto beneficio recibido», que reflecteix la pobra concepció ètica que sobre la dona i la feminitat hi havia en aquells temps de tot just fa cent anys.

Anys 1920-30. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.

1914. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.
Revista «Feminal», núm. 86, de 31 de maig (ARCA).
«La nostra terra compta, en la possessió dels senyors Girona-Jové, anomenada Castell del Remei, amb una escola que podríem dir casolana i agrícola, per a les pageses».

1914. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.
Revista «Feminal», núm. 86, de 31 de maig (ARCA).
«Apartades de rutines negatives, les pageses allí aprenen el cultiu de l'hora i del jardí, els cuidados del corral i l'apicultura». L'escola urgellenca rebé aquell any la medalla d'or que atorgava l'Institut Agrícola de Sant Isidre.

Anys 1910.  L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.
Una imatge dels corrals avícoles de l'escola. Al darrere del més que majestuós galliner hi veiem una de les torres dels angles del castell. 

1914. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.
Setmanari «Lo Pla d'Urgell», Bellpuig, de 10 d'octubre (FPIEI).
Una notícia sobre la festa major de la Torre del Bisbe, que és com la gent dels voltants coneixia la finca rebatejada pel primer Girona com a Castell del Remei. Curiós el comentari del prohom catalanista i conservador, gran folklorista de les nostres terres ponentines sobre el fet que «lo ball que s'hi fa,... per dissort no té res de típicament catalanesc».

1916. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.
Setmanari «Lo Pla d'Urgell», Bellpuig, de 2 de març (FPIEI).
En la revista urgellenca s'insisteix en el nom tradicional de la finca, dita «Torre del Bisbe», des dels temps anteriors a la desamortització per ésser de propietat episcopal solsonenca. Sabem que, a més de cereal, produïen licors: conyacs (al més pur estil cognac, car n'havien importat alguna família pagesa i un enòleg de Burdeus), licor de camamilla i anís. «Però lo que per a mi no té preu d'aquella institució, lo que més m'excità l'entusiasme —diu el reporter— fou aquella escola per a fer de les noies mestresses de les cases».

Anys 1940-50. L'escola «menagère agricole» de noies,
Castell del Remei (la Noguera d'Urgell).
Vistes de l'edifici durant la primera postguerra, cap a mitjan segle XX.
Posted by
Labels: , ,

20230907

[2518] La Setmana del Cinema Català, 1933: primer doblatge en català, «Draps i ferro vell»

 



1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«La Rambla: esport i ciutadania», de 2 de maig (ARCA).
Ara fa cent anys, la nostra societat no era pas tan barrejada ni multicultural com la que tenim avui. Sobretot, era molt més monolingüe, tot i que amb un pes immens de segles de diglòssia, amb el castellà com a llengua de comunicació formal. Aquesta diglòssia va condemnar la nostra llengua a una posició marginal en els rètols del cinema mut, i després en els diàlegs del cinema sonor. Explica Joaquim Romaguera, un dels grans experts en aquesta qüestió, si no l'únic, que certament els explicadors (que eren els qui llegien els rètols en veu alta i feien comentaris sobre el film mut), quan n'hi havia a la sala de projecció, sovint buscaven la complicitat del públic amb l'ús del català. Poca cosa més. 
Sabem com costa alliberar-nos d'aquest pes: en l'actualitat, en el món de l'exhibició cinematogràfica (i en alguns altres àmbits socials), no estem gaire millor que fa un segle! Després de cent anys, totes les teòriques obligacions d'ús del català, acaben en paper mullat, i cal confiar de la bona voluntat de la gent... que no sempre hi és, per tantsemenfotisme o desídia, (mal)hàbit, autoodi i tot en el cas dels compatriotes ciutadanos amb qui «convivim».

El cas és que aquell 1933 s'intentà una Setmana del Cinema Català, al Cinema Catalunya barceloní, a càrrec de la distribuïdora Seleccions Murià, impulsada per un denominat Comitè Pro Catalanització reconegut per la Generalitat de Catalunya. Però aquella empenta dels primers anys republicans, va ser com la flor d'un dia: mai més no se'n sabé res, ni del Comitè ni de la catalanització del cinema exhibit o fet a Catalunya. Cert és que aquell any se feu el rodatge de la primera pel·lícula de llengua i temàtica catalanes, El Cafè de la Marina, l'obra teatral d'en Sagarra. Però poca cosa més, i aviat arribà la guerra... i l'ensulsiada nacional del 39, que ja feren inviable que el gran mitjà d'entreteniment de masses, el cinema, parlés en la llengua nacional. A diferència de la ràdio, que des dels inicis incorporà el català fins que en fou bandejat pels feixistes. 
 
1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«La Publicitat», de 28 d'abril (ARCA).
«Totalment dialogada i cantada en català», deia la promoció de la comedieta vodevilesca francesa «Draps i ferro vell», que fou el primer film doblat a Catalunya i a l'Estat (espanyol). Tenia una durada de poc més de mitja horeta, i el programa es complementava amb altres films retolats en català. L'estrena tingué lloc al 4 de maig al Cinema Catalunya, amb assistència d'autoritats inclosa.

1933. «Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«Guia d’espectacles», Lleida, de 10 de maig (FPIEI).
La Guia d'Espectacles lleidatana anunciava al 10 de maig, vigília de festa major, aquell primer film doblat al català «Draps i ferro vell», al Saló Nova Catalunya per a ben aviat.


1933. «Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«República», Cervera, de 17 de juny (FPIEI).
També a Cervera, al mes següent, se'n feia estrena, segons el setmanari «República» de la capital segarrenca.
 
1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
(filmoteca.cat)
Portada de la novel·leta que en aquells anys era costum de publicar per acompanyar l'estrena dels films. 

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
(filmoteca.cat)
Primera pàgina interior de la novel·leta, que es venia a 30 cèntims de pta. Novel·la i cançons de la primera pel·lícula parlada i cantada en català». No hi consta nom de traductor o adaptador.  

1933. «Mercedes», primer film sonor a Catalunya. 
(filmoteca.cat)
Aquell mateix mes s'estrenava a les sales catalanes la comèdia «Mercedes», rodada en castellà amb breus acotacions dites en llengua catalana, i de concepció totalment diglòssica. És considerat el primer film del cinema sonor a Catalunya, dirigida per Josep Maria Castellví i interpretada per Josep Santpere, pare de polifacètica vedet de la postguerra, Mary Santpere. Plena dels més que típics tòpics vodevilescos, la crítica s'hi abraonà, però fou un èxit immens de públic. 

1933. «Mercedes», primer film sonor a Catalunya. 
Anunci del film a la premsa del moment.
(Cinema de la República).

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
(filmoteca.cat)
Els llibrets resumien l'argument del film i eren una manera prou assequible de reviure'l i comentar-lo. Llavors les noves produccions no es cremaven a la velocitat de la llum, com avui, sinó que els tempos eren molt més pausats.

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«Mirador, setmanari de literatura, art i política», núm. 233, de 20 de juliol (ARCA).
A més de pel·liculeta i llibret novel·lat, també se n'edità la banda sonora en disc, amb minsa valoració crítica.  

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«Catalunya Ràdio», núm. 39, de 28 de gener (ARCA).
Notícia avançada del doblatge del film.

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«La Vanguardia», de 30 de març.

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«La Humanitat», núm. 452, de 21 d'abril (ARCA).
La notícia breu de la primera pel·lícula parlada en català al costat de la Betty Boop i el Bimbo, icones dels cartoons americans del moment.

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«El Diluvio», núm. 101, de 28 d'abril (ARCA).
Anunci de la Setmana cinematogràfica. 

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«La Veu de Catalunya», de 30 d'abril (ARCA).

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«Xut!», núm. 551, de 2 de maig (ARCA).
L'optimisme del redactor: «podria ésser que l'any vinent hi hagués un local destinat exclusivament a films en català», encara espera de materialitzar-se.

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«La Humanitat», núm. 460, de 2 de maig (ARCA).
El programa preparat pel Comitè Pro-Catalanització del Cinema. Sobre aquesta entitat, llegim a «Cuándo el cine empezó a hablar en catalán», Joaquim Romaguera i Ramió, Actas del IV Congreso de la A.E.H.C., Madrid, Editorial Complutense, 1993, pp. 139-153 (enllaç):

«Contemporáneamente a Mercedes se produce la primera reacción cívica de carácter positivo para empezar a normalizar la presencia del catalán en las salas de cine. Se trata de la creación de un Comité Pro-Catalanizació, que a primeros de febrero de 1933 el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) presentó ante la opinión pública con un bando-llamamiento que aparece en la prensa y se dirige a las entidades culturales, políticas y patrióticas del país. El objetivo perseguido era sumar esfuerzos para la campaña de «catalanización de los catalanes», por lo que uno de los campos en que se debía actuar era el del espectáculo en general, por ser popular y de masas, y en el cine con un interés especial por el hecho de estar ya sonorizado, de que ya hablaba.

«El Comité no sólo pedía adhesiones, sino también aportaciones económicas para poder ser más efectivo. Dos meses y medio después de esta llamada cívico patriótica, vemos ya anunciarse la primera acción del Comité en el campo ci nematográfico, consistente en doblar un cortometraje al catalán y en subtitular un largometraje al catalán, y presentarlos en una sesión de gala como Setmana de Cinema Catalá patrocinada por dicho Comité, entidad que mientras tanto había conseguido el reconocimiento oficial al ser declarada de utilidad pública por el Gobierno de la Generalitat de Catalunya,

«El estreno se produce el mismo día que también se presentai en el Kursaal, el jueves día 4 de mayo de 1933. Al cabo de una semana el programa desaparece del Cine Cataluña, por lo que la anunciada Setmana de Cinema Catalá en mayúsculas debe entenderse como 'una semana de cine en catalán' en minúsculas, que es lo que fue, aunque los títulos que la constituyeron no fueran catalanes, sino extranjeros».

Malauradament, al nostre país sense Estat (o sovint amb l'Estat en contra), aquestes entitats han hagut de fer el paper que no podien fer les institucions públiques. De vegades, amb més voluntarisme que res, i poques nous al capdavall. Llegim encara a «Historia del Cine en Cataluña», X. Ripoll (enllaç), tot plegat ben semblant al que hem viscut aquests darrers decennis... gairebé un passats cent anys:

 «Los primeros títulos salidos de los estudios sonoros estaban hablados en castellano, por razones de mercado y por el origen foráneo de muchos de sus autores. Pero un sector de la burguesía catalana más culta se interesó por las posibilidades culturales, ideológicas y económicas de un cine catalán y en catalán. Por ello, en septiembre de 1932 se crea un Comité de Cine por parte del consejero Ventura Gassol, de la Consejería de Cultura de la Generalitat, bajo la presidencia del pedagogo Alexandre Galí; sus objetivos principales: difundir el cine propio, promover films educativos que reflejen aspectos de Cataluña y regir la política cinematográfica del Principado. Incluso se piensa en montar un centro productor y escuela de cine. También se doblan al catalán cintas educativas extranjeras y se producen algunas de propias para mostrar aspectos de Cataluña. El film ya mencionado basado en la obra homónima de Sagarra, "El cafè de la Marina", primer largometraje en catalán (aunque también tuvo su versión castellana), no tuvo el éxito esperado -a pesar de que había sido un proyecto ambicioso impulsado por sectores cultos-, quizá debido a que, en la mitad del rodaje, se acabó el presupuesto y el film tuvo que terminarse con prisas.

«Este fracaso posiblemente contribuyó a que potenciales empresarios de futuros films en catalán no invirtieran más. El cine argumental en catalán no se reharía desde entonces; y no por el fracaso puntual de una película, sino por otros posibles aspectos, como la falta de más cineastas autóctonos cualificados o la falta de interés de la burgesía local inversora, reacia a la posible creación de un mercado catalanohablante. En el sector de la exhibición, en 1936 en Barcelona hay 114 salas sonoras y 2 mudas».

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«Catalunya Ràdio», núm. 53, de 6 de maig (ARCA).
La primera sessió de cinema en català de la història.

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«El Be negre», núm. 100, de 16 de maig (ARCA).
El setmanari satíric barceloní denuncia amb causticitat la resposta dels programadors cinematogràfics, corretja de transmissió de les cases nord-americanes de cinematografia (les avui dites majors) davant del primer film doblat en la llengua del país. Passats gairebé cent anys, (gairebé) res no ha canviat. També s'hi fa befa de la poca ambició i qualitat del film escollit per a la provatura d'aquest primer doblatge: «els actors hi parlen tant, que més que doblat en català sembla triplicat», ahahaha...
 
1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«La Veu de Catalunya», de 6 de maig (ARCA).
Una crítica sense matisos al film triat per a l'ocasió: «una mostra del que cal evitar en la futura producció catalana».

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«Mirador, setmanari de literatura, art i política», núm. 223, d'11 de maig (ARCA).
«El primer pas per introduir el català dins la pantalla sonora no ha estat precisament afortunat». Ni el film elegit era l'adequat ni el treball dels (poc experimentats) dobles o dobladors no era a l'alçada. 

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
(filmoteca.cat)

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
(elcinèfil.cat)

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
(filmoteca.cat).
Visioneu el film de 33', veritable història sonora del cinema en català.

1991. Joaquim Romaguera i Ramió, 
«Quan el cinema començà a parlar en català».

1966. Cinema en llengua catalana, «Maria Rosa».
«Destino», núm. 1527, de 12 nov. 1966 (BdC).
Després dels intents poc primorosos del primer doblatge en català, «Draps i ferro vell», i del primer film rodat en llengua catalana, «El Cafè de la Marina» sagarrenc, tots dos del 1933, hagueren de passar més de 30 anys (dictadura espanyola obligada) per disposar del tercer film sonor en la llengua del país, una «Maria Rosa» guimeriana, encarnada per Núria Espert i un Marçal amb paper de Paco Rabal. Tots dos, actor i actriu, repetirien càsting a la «Laia» espriuenca (1970).



[2451] L'estrena lleidatana de 'Quo Vadis'


Quinalafem.blogspot.com

Posted by
Labels: , , ,
Subscriure's a: Comentaris (Atom)