QUINA LA FEM?: [2519] L'escola «menagère» agrícola de noies del Castell del Remei, 1910

20230916

[2519] L'escola «menagère» agrícola de noies del Castell del Remei, 1910

Anys 1930-1940. L'escola «menagère agricole» de noies,

Castell del Remei (la Noguera d'Urgell).

L'edifici de l'escola, un pèl apartat del conjunt principal dels edificis i celler de la finca, ben regada de la segona sèquia del Canal d'Urgell. Potser en aquests anys, ja hi havia algun afegit a l'edifici original, que (em sembla) fou construït expressament al 1910 per a estatjar la comunitat religiosa i escolar. L'escola tancà al 1975, no sabem si perquè no pogué sobreviure al règim (no cal dir quin) o a la crisi de la pagesia. En total, 65 anys d'història ininterrompuda de formació agrícola i domèstica, i d'adoctrinament (catòlic) de les dones ponentines. Poc després, potser dos o tres anys, obria com a centre dels pares franciscans de la Creu Blanca per a l'atenció de discapacitats intel·lectuals, que encara hi segueix fent servei.

1910. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.

«Correo Leridano», de 19 de novembre (FPIEI).

L'inici de l'escola del Castell del Remei tingué lloc aquell 1910. S'inspirava en la tradició valona de les «écoles menagères agricoles», o sia, escoles domèstiques rurals. Va començar amb 53 alumnes, suposem que majorment urgellenques, sota la vigilància de tres monges dominiques vingudes de Vic. Una peça més en la tasca redemptora d'Ignasi Girona i Vilanova (1857-1923, net de l'Ignasi fundador de la nissaga de poder), «agricultor i senador del reino». Tot un ver titulàs, sí senyor.

1910. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.

«El Ideal», de 30 d'agost (FPIEI).

Una altra breu informació a la premsa lleidatana sobre la inauguració de l'escola, destinada a la mitjana pagesia urgellenca, en què les pubilles havien de maridar un propietari rural, i com més jornals de terra, millor. Les cabaleres, a fer de mestres, bibliotecàries, infermeres... o mongetes.

Anys 1910-20. L'escola «menagère agricole» de noies,

Castell del Remei (la Noguera d'Urgell).

Encara que un pèl borrosa, la imatge és impagable: les quadres i el galliner amb un lateral de l'edifici principal del Castell del Remei al fons, amb banderoles al vent damunt de cadascuna de les torres.

1913. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.

«Diario de Lérida», de 19 de novembre (FPIEI).

Tres anys després d'inaugurada, ja eren vuit les germanes dominiques que s'ocupaven de l'escola. La germana directora havia anat personalment a Bèlgica a fixar-se com funcionaven les menagères originals i com treballaven en la pedagogia social. Ja tenien 150 xiquetes i noies «de las poblaciones circundantes a la hermosa finca». A la mateixa colònia hi havia prop de cinc-cents estadants, tot un petit poble. S'hi explica que les alumnes retornaven al final del dia a casa seua, als pobles veïns, i que s'hi havien d'emportar el dinar, que era complementat amb un plat calentet de sopeta o verdura a l'escola. També sabem que l'obra de caritat de la família Girona, no ho dubtàvem pas, era a càrrec de «su distinguida esposa».

1914. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.

«Diario de Lérida», de 22 de gener (FPIEI).

El testimoni d'un inspector d'ensenyament sobre l'excel·lent preparació de la germana directora Maria Dolors Sureda. Cal reconèixer, doncs, que la família Girona havia decidit de fer-ne una de les millors.

1914. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.

«Diario de Lérida», de 22 de gener (FPIEI).

A banda de l'ensenyament teòric escolar, s'hi dedicaven molts esforços a les pràctiques. Una concepció, en efecte, molt moderna. En aquest cas, aquestes pràctiques eren destinades «a los íntimos detalles de cosas ligadas a los quehaceres domèsticos, de utilísima aplicación a lo que necesita saber la buena ama de casa». L'amo, senyor Girona, s'encarregava de fornir la biblioteca a cada viatge seu a l'estranger.

L'article acabar amb un prec: «sed agradecidas a tanto beneficio recibido», que reflecteix la pobra concepció ètica que sobre la dona i la feminitat hi havia en aquells temps de tot just fa cent anys.

Anys 1920-30. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.

1914. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.

Revista «Feminal», núm. 86, de 31 de maig (ARCA).

«La nostra terra compta, en la possessió dels senyors Girona-Jové, anomenada Castell del Remei, amb una escola que podríem dir casolana i agrícola, per a les pageses».

1914. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.

Revista «Feminal», núm. 86, de 31 de maig (ARCA).

«Apartades de rutines negatives, les pageses allí aprenen el cultiu de l'hora i del jardí, els cuidados del corral i l'apicultura». L'escola urgellenca rebé aquell any la medalla d'or que atorgava l'Institut Agrícola de Sant Isidre.

Anys 1910. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.

Una imatge dels corrals avícoles de l'escola. Al darrere del més que majestuós galliner hi veiem una de les torres dels angles del castell.

1914. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.

Setmanari «Lo Pla d'Urgell», Bellpuig, de 10 d'octubre (FPIEI).

Una notícia sobre la festa major de la Torre del Bisbe, que és com la gent dels voltants coneixia la finca rebatejada pel primer Girona com a Castell del Remei. Curiós el comentari del prohom catalanista i conservador, gran folklorista de les nostres terres ponentines sobre el fet que «lo ball que s'hi fa,... per dissort no té res de típicament catalanesc».

1916. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.

Setmanari «Lo Pla d'Urgell», Bellpuig, de 2 de març (FPIEI).

En la revista urgellenca s'insisteix en el nom tradicional de la finca, dita «Torre del Bisbe», des dels temps anteriors a la desamortització per ésser de propietat episcopal solsonenca. Sabem que, a més de cereal, produïen licors: conyacs (al més pur estil cognac, car n'havien importat alguna família pagesa i un enòleg de Burdeus), licor de camamilla i anís. «Però lo que per a mi no té preu d'aquella institució, lo que més m'excità l'entusiasme —diu el reporter— fou aquella escola per a fer de les noies mestresses de les cases».