Seguidors

20220316

[2361] La fàbrica de licors dels germans Lamolla

1878 ca. La fàbrica d'Enric Lamolla, Lleida.
Fundada al 1835.

1875. La fàbrica d'Enric Lamolla, Lleida.
«El Cronicón Ilerdense», de 15 de gener (FPIEI).


1875. La fàbrica d'Enric Lamolla, Lleida.
«El Cronicón Ilerdense», d'1 de febrer (FPIEI).
Tota mena de licors i vins 'generosos': de cireres o marrasquino, rom, conyacs, anisets, i a preus avantatjats.

Segle XIX. La fàbrica d'Enric Lamolla, Lleida.
Catàleg dels productes amb els preus. Diverses menes de licors i cremes de licors. Els uns a 6 pta el litre, els altres, al doble! En garrafes i botes, només a 10 rals. 

1879. Fàbrica d'Enric Lamolla, Lleida.
«El Viajero Ilustrado», d'1 de gener (HDH).
Anuncis de l'Aniset Lamolla, «gran fàbrica de espíritus y aguardientes», casa fundada al 1835. 

1880. Aniset Lamolla, Lleida.
«El Diluvio», de 24 de setembre (ARCA).
Distribució a la capital catalana.

1880. Fàbrica d'Enric Lamolla, Lleida.
«La Publicidad», d'1 de gener (ARCA).
La marca publicava un almanac acolorit «tirado en París» i que anunciava el celebrat aniset de la casa. El dibuix representava un diluvi en què l'arca de Lamolla, sota l'arc de Sant Martí, surava sobre totes les altres marques. Ah, si s'hagués conservat! 

1885. Fàbrica d'Enric Lamolla, Lleida.
«La Ilustración», de 8 de novembre (HDH).
La casa Lamolla participà a l'exposició aragonesa d'aquell any, l'estand de la qual «es, a no dudarlo, por su sencillez, elegancia y buen gusto, una de las instalaciones más relevantes de esta sección».

1888. La fàbrica d'Enric Lamolla, Lleida, 
«La Vanguardia», de 7 de desembre (LV).
A les envistes de la campanya de Nadal, la fàbrica devia treballar de valent, al màxim. La màquina de vapor no va aguantar, i va provocar grans destrosses a l'edifici i la maquinària. Com que la casa era forta, va recuperar-se'n. Però la notícia va valer un breu al diari barceloní, cosa que degué fer patir a més d'un pel desabastiment, oi? 


1888. La fàbrica d'Enric Lamolla, Lleida, 
«Diario de Huesca», de 9 de juliol.
La nova llei d'alcohols no fou gens de ben rebuda pels fabricants. La notícia deia que tant l'Enric Lamolla com el Sr. Reñé de Fondarella «se han dado de baja en sus industrias, por las trabar que a la fabricación ha puesto la citada ley». No podem esbrinar l'abast d'aquesta afirmació, però la gran producció d'aquests dos fabricants lleidatans, que destil·laven més de 12.ooo hectolitres anuals de vins del país, continuà amb impostos inclosos. Aquesta gran producció em fa pensar en l'extensió àmplia que degué tindre la vinya a la plana de Lleida al segle XIX i fins a la fil·loxera, i fins que l'aigua del canal començà a canviar-ne els conreus tradicionals.

S'inicià amb aquella llei la tradició impositiva de l'Estat sobre els alcohols, que es fixà en 0,75 pta per grau d'alcohol pur per hectolitre per als vins de més de 20º, i d'aleshores fins avui aquests impostos especials als alcohols han anat en augment constant.

1893. Lo fàbrica d'Enric Lamolla, Lleida.
«El Correo Militar», de 16 de desembre (HDH).
L'Anisette Lamolla era «El Anís del Ejército Español» era fabricat per Lamolla, que li assegurava enormes  vendes. 
  «Mientras nuestros valerosos soldados se disponen á castigar la osadía de los rifeños […] la casa Lamolla se apresura á elaborar para nuestros soldados un exquisito Anís que les entone, recree y alegre. [Así mismo, se] mandará una caja al Sultán y á sus ministros, con objeto de que sepan que la nación que elabora productos tan exquisitos y confortantes como el heroico ¡Pum! y el patriótico Anís del Ejército Español, jamás, jamás será vencida […]».

La presència a Lleida de l'exèrcit (espanyol), aquarterat a la Seu Vella des de 1707, va crear, juntament amb els funcionaris estatals, els dirigents locals, els terratinents i els pocs grans industrials una classe dirigent provinciana d'altes pretensions socials, que dirigia la ciutat al seu gust i manera, sempre en castellà i promonàrquica. A la qual, per exemple, pertanyia per orígens socials la família Lamarca de la dona de l'oficial militar Francesc Macià. Caldrà esperar, a partir dels dos darrers decennis de segle, l'arribada del republicanisme, del catalanisme i de la Renaixença, per tal de, a poc a poc, recuperar l'essència pròpia de la cultura, la història i la tradició pròpies, als antípodes de la proclama del lema publicitari: 
«¡Tronó en África el cañón, ahora saltará el tapón!»

1894. La fàbrica d'Enric Lamolla, Lleida.
«La Publicidad», de 24 de juny (ARCA).
La col·laboració de l'industrial amb les autoritats militars de la ciutat queda testimoniada amb aquesta breu nota periodística. Les coneixences polítiques i militars (espanyoles), i els favors mutus, eren a l'ordre del dia per tal d'aconseguir contractes milionaris. Res que no sapiguem des dels orígens de la humanitat i fins avui. 

1905. La fàbrica d'Enric Lamolla, Lleida.
«El Pallaresa», de 15 de desembre (FPIEI).
Els tres productes principals de la gran fàbrica de licors lleidatana: el ponx PUM, l'anís TUTE i l'Anisette Lamolla. Sovint, descrits com a digestius o estomacals. La fàbrica fou fundada al 1935 per Joaquim Lamolla, pare de l'Enric. Disposa de 28.000 metres quadrats amb diferents naus i edificacions. S'hi incloïen els edificis destinats a la fabricació de mobles, l'altra gran indústria familiar, dita «La Artística Industrial», descrita com a «hermosa fábrica de muebles y camas torneadas que... está merecidamente acreditada por el buen gusto de su producción, su solidez y la economia de sus precios». L'article es clou amb la reclamació de la modificació de la «funesta ley de alcoholes», tan dolenta per a l'economia de l'industrial i dels pagesos que el proveïen.  

Tombant de segle XIX-XX. Aniset Lamolla, Lleida.
«Diario de Tarragona».
«Es un alcoholato aromàtico, el más recomendado para las digestiones difíciles, bien sea solo o mezclado con el Thé o Café».
1906. Anís TUTE, d'Enric Lamolla, Lleida.
L'anís dolç de la casa.

1908. La fàbrica d'Enric Lamolla, Lleida.
«La Actualidad Finaciera», de 29 de juliol (HDH).
Generació elèctrica d'un salt al Noguerola, per portar corrent a la gran fàbrica que tingué en aquella esplanada, llavors despoblada i només plena de naus industrials, a prop de l'estació de ferrocarril, a on hi hagué gran tràfec de licors de la fàbrica cap a les grans ciutats, punts de consum. 

1920-30. La fàbrica d'Enric Lamolla, Lleida.
Una ampolla d'Anisette Lamolla.

Segle XIX. Anunci d'Anisette Lamolla.

1905. Aniset Lamolla, Lleida.
«El Pallaresa», de 15 de desembre (FPIEI).
Cartell de preus. La botiga era a Rambla Ferran, 30.




[2360] «PUM!», lo ponx lleidatà d'Enric Lamolla


Posted by
Labels: , ,

20220312

[2360] «PUM!», lo ponx lleidatà d'Enric Lamolla

1887 ca. Lo ponx PUM d'Enric Lamolla, Lleida.
«Polka para piano dedicada al inventor el exquisito licor PUM, D. Enrique Lamolla», 
d'Antonio Sánchez Jiménez (BDH).
La fama del licor lleidatà havia traspassat fronteres, i va esdevindre tot un referent dels anisets de l'Estat (espanyol) durant la segona meitat del segle XIX. La portada ens mostra l'Agustina de Fulleda al peu del canó, literalment (veg. enllaç). Havia mort al 1857 i el licor que l'homenatjava va aparèixer no gaire després. El nom explosiu ja denota el mercat militar (món d'homes i gran consumidor) al qual anava principalment destinat. Sens dubte que aquestes polques, peces de ritme marcat per al ball i la gresca, no faltaven als saraus del moment, des de les classes dirigents i burocràtiques estatals fins a la soldadesca. 

 Segle XIX. Lo ponx PUM d'Enric Lamolla, Lleida.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
Sense dubte, al costat del popular Anís Infernal i la gran campanya de màrqueting que Enric Serra en feu, el licor PUM fou l'altra gran marca, entre moltes, sorgida de les destil·leries lleidatanes. 
El licor PUM ja va merèixer al 1878 una medalla de bronze a l'exposició de París. Abans d'arribar-hi, ja devia portar certa difusió en el mercat nacional i en l'espanyol. Sembla que a l'estació de tren lleidatana hi hauria hagut «un gran cartelón», com els versets recullen.

 Segle XIX. Lo ponx PUM d'Enric Lamolla, Lleida.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
El licor PUM no era un anisat, sinó un ponx de rom «importat directament de Jamaica i que a l'exposició internacional de 1888 a Barcelona va ser distingit amb la medalla d'or». Se serví en un àpat del Cercle Tradicionalista carlí lleidatà, fet que confirma les tendències de mercat del producte del més famós envasador i distribuïdor lleidatà dinovesc, senyor Lamolla.

1875. Lo ponx PUM d'Enric Lamolla, Lleida.
«El Cronicón Ilerdense», de 15 de gener (FPIEI).

1885. Lo ponx PUM d'Enric Lamolla, Lleida.
«Tributo al inventor del tan excelente y delicioso ponche R. Benevent» (HDH).
Un altra peça musical dedicada al licor PUM, el ponx de rom lleidatà.
1885. Lo ponx PUM d'Enric Lamolla, Lleida.
«Tributo al inventor del tan excelente y delicioso ponche R. Benevent» (HDH).
Detall del gran galop, peça musical que en la meua ignorància diria que es tracta d'una mena de polca, de ritme marcat, probablement apta per al ball. Aquestes peces s'interpretaven en els salons de l'alta societat, de manera que hem de concloure que el licor hi degué ser altament famós. Això fa deduir que, efectivament, un ponx dolcet era més apte per al consum de tots els assistents, dames i senyors, en la terminologia del moment.

1889. Lo ponx PUM d'Enric Lamolla, Lleida (HDH).
Anunci del ponx de rom, que ja lluïa la medalla d'or de l'Exposició Universal de Barcelona de l'any anterior. La fama ja precedia el licor. El tema militar patriòtic (espanyol) l'havia fet ben conegut arreu de l'Estat. Això sí, «una copita de este ponche regenera, fortalece el organismo, recrea el paladar y despeja la inteligencia». És clar que totes les masses fan mal, com deia la padrina, una preciosa dita que juga amb l'homofonia de masses (excessos) i maces (de picar).

Les ampolles del PUM eren de cristall blau fosc, amb un fil al coll d'on penjava l'etiqueta amb la signatura de la fàbrica. L'etiqueta principal, en color, presentava l'Agustina de Fulleda («la inmortal Agustina de Aragón») en son acte heroic a la capital aragonesa durant la Guerra del Francès. S'hi empegaven dos etiquetes més («de papel blanco, impresos en dos tintas, negro y rojo»),  l'un amb l'analítica química del producte, l'altre amb les indicacions d'ús.

Aquestes etiquetes portaven truc: «Fijarse en el siguiente e impostantísimo detalle», s'hi escrivia en lletres majúscules a l'anunci. No estaven envernissades, de manera que es deslluïen amb facilitat i, si algun falsificador hagués volgut fer-ne servir l'envàs, se li hauria vist la trampa.

1889. Lo ponx PUM d'Enric Lamolla, Lleida (HDH).
Detall de l'ampolla original del Punch, escrit així a l'etiqueta.

1888. Lo ponx PUM d'Enric Lamolla, Lleida, 
«Diario de Lérida», de 18 d'agost (FPIEI).
Una publicitat senzilla i efectiva del licor, del qual se'n diu que és apte tant com a aperitiu com a digestiu. De manera que no podia fallar!

1888. Lo ponx PUM d'Enric Lamolla, Lleida.
«La Correspondencia de España», de 2 de desembre (HDH).
Venda a cafès, confiteries i ultramarins, amb seu majorista a Madrid, Saragossa i Barcelona. A la capital del nostre Estat veí, ben a propet del Congrés, a la Calle del Sordo (actualment calle de Zorrilla).
La freqüència de publicitat als voltants de Nadal em fa pensar si el ponx fou beguda de moda entre les classes benestants de l'època per aquestes dates, quan el xampany només era encara francès. 

 1888. Lo ponx PUM d'Enric Lamolla, Lleida.
«La Publicidad», de 24 de desembre (ARCA).
En aquest anunci, se'n recomana l'obsequi com a estrenes de Nadal.

1889. Lo ponx PUM d'Enric Lamolla, Lleida.
«Diario de Lérida», de 4 d'abril (FPIEI).
Anunci del licor a la premsa local. 

1889. Lo ponx PUM d'Enric Lamolla, Lleida.
«Diario de Lérida», de 28 de desembre (FPIEI).
En el dia dels Innocents, que potser ja era popular en aquelles dates, uns versets satírics són dedicats al PUM. No en sabem l'autor, però sí que li reconeixem l'enginy en el lleidatà popular del carrer, i que recordava als lectors:

«I aquest mot tan retumbant
que avui fa tanta farrolla,
és un higiènic calmant
degut a l'ingeni gran
de l'industrial senyor Lamolla».

Ep, pareu atenció al savi consell:

«Que t'arriba algun parent?
i amb aquesta boira humida
no es pot veure mai calent?
Amb tan poderós element
lo retornes de seguida!»

1891. Lo ponx PUM d'Enric Lamolla, Lleida.
«La República», de 17 de març (HDH).
En el dia dels pares, tampoc no podia faltar. 


1897. Lo ponx PUM d'Enric Lamolla, Lleida.
«El Imparcial», de 24 de desembre (HDH).
No se'n deixava passar ni una, d'ocasió per promocionar el PUM. Fins i tot, en la guerra de Filipines i de Cuba. Fa gràcia la designació, en castellà, de tarro per a l'ampolla, no sabria dir si habitual o tècnica de màrqueting, com a mot més familiar.

1886. Lo ponx PUM d'Enric Lamolla, Lleida.
«Diario de Mataró», de 25 de desembre (XAC).
Els punts de venda mataronins, cafès, casinos i ateneus. Si no era allà, calia desconfiar si te'n servien. Això sí, «recomendado por la ciencia médica».

1899. La fàbrica d'Enric Lamolla, Lleida.
«Diario de Tortosa», de 7 de desembre (XAC).
L'heroïna fulledenca disparant el PUM.

1907. Lo ponx PUM d'Enric Lamolla, Lleida.
«El Pallaresa», de 17 d'abril (FPIEI).
Qualsevol ocasió era bona per a la promoció: també les eleccions. Diu amb ironia: «pídase en cafés, ultramarinos y mesas electorales». 






Posted by
Labels: , , ,

20220309

[2359] Rellegint «La importància de ser Frank» o de la hipocresia social

Ebook (anglès) a Projecte Gutemberg 

«L'obra juga amb l'equívoc, la paradoxa, la mentida, la dualitat universal i la ignorància de la pròpia identitat en el món aristocràtic victorià de final del segle XIX. L'argument està tan ben travat que fer-ne la més breu informació és impossible perquè destruiríem el seguit de grans sorpreses constants en aquesta comèdia. Només direm que hi ha tants embolics que, al final arribem a un veritable conflicte sense solució, que és com Goethe defineix la tragèdia, i aquests finals tràgics, només es poden resoldre amb l'aparició d'un deus ex machina. Al 1895 no hi havia ja deus que baixessin del cel amb una màquina, però Wilde ho va saber resoldre mitjançant un dels personatges, el qual, atabalat i distret com és, i sense adonar-se'n, és clar, actua com un deus ex machina i ho acaba resolent tot» (enllaç).

in 4 Minutes.

FILMS
 1:35:00. English subtitled.
The Importance of Being Earnest (1951), film (wikipedia).
eBiblio: anglès subtitulada en català.
 
 1:50:00
The Importance of Being Earnest (1986), film

 1:33:00
The Importance of Being Earnest (2002), film

Substital: afegiu subtítols a Youtube 👉enllaç
Extensió de Chrome (que funciona prou bé) per trobar i afegir subtítols als vídeos en diferents llengües. Sempre que puguem, cal veure les pel·lícules en la V.O. (versió original).

«És en aquests moments quan coneix Alfred Douglas, Bosie, un jovenet fill de la classe alta britànica, coneixença que coincidirà amb l’inici de la seva triomfal carrera en el món del teatre. El 1892 s’estrena la comèdia Lady Windermere’s Fan amb un gran èxit, i el 1893 A Woman of No Importance: Wilde ja és l’autor londinenc de moda. El 1895 és l’any del seu cim i l’inici del seu precipitat descens: estrena, amb un èxit absolut, An Ideal Husband i The Importance of Being Earnest, i es veu amb cor de dur a judici el pare de Bosie, el marquès de Queensberry, per haver-lo insultat (el noble li havia fet arribar una nota que deia «To Oscar Wilde, posing as a somdomite»: la falta d’ortografia és seva). Òbviament, la justícia va sentenciar a favor del marquès, que tot seguit va dur Wilde davant del tribunal. Ara sí, aquest el va condemnar a dos anys de presó amb treballs forçats per «grossa obscenitat», i el novembre de 1895 va ingressar a la presó de Reading. Tres mesos després va morir la seva mare. A l’inici de 1897, de la presó estant, Oscar Wilde escriu la llarga, emocionant carta adreçada a Lord Alfred Douglas De Profundis (Epistola: in carcere et vinculis). El maig surt de la presó i s’instal·la a Berneval, a la costa francesa, on adopta el nom de Sebastian Melmoth. El mes de juny escriu el llarg poema The Ballad of Reading Gaol, i poc després es retroba, a Nàpols, amb Bosie. A final de 1897 se separen i Wilde marxa a París, on des d’aleshores viurà pràcticament en la misèria. Abans de morir, encara va tenir ocasió de conèixer la mort de la seva dona (l’abril de 1898) i del seu germà (el 1899), i de fer un darrer viatge a Itàlia. Probablement una meningitis cerebral (però també va ser víctima d’una otitis que es va complicar i, potser, d’un rebrot de sífilis) el va dur a la mort el 30 de novembre de 1900, en una habitació del parisenc Hôtel d’Alsace. Va ser enterrat el 3 de desembre al cementiri de Bagneux, als afores de la capital. El 1909, les despulles van ser traslladades al cementiri del Père Lachaise».
👉enllaç  
 
👉viquipèdia    

Temes de comentari i debat — 
cinefòrum escolar:
—L'autor i l'obra en el seu context.
—L'autor com a víctima de la societat victoriana.
—Les diverses versions cinematogràfiques.
—Motivació del nom: Earnest.
—Les aparences i el jo autèntic.
—La natura del matrimoni.
—Els límits de la moralitat i la mentida: els dobles personatges.
—La hipocresia i la doble moral.
—La importància de ser honest (franc).
—L'humor i la ironia.
—La simbologia capgirada: 
el ritual del bateig, 
el nadó abandonat. 

 2:09:00 
The Trials of Oscar Wilde, 1960 
Peter Finch

Posted by
Labels: ,

20220305

[2358] Alcarràs, lo poble dels cirerers (i de la Carla Simon)

 


1989-1997. Alcarràs, 
Joan Coromines (Onomasticon).
Modernament, sempre amb r múltiple, forta, és un topònim sec i potent, ço que va enamorar la Carla Simon per encomanar-li el títol de la premiada cinta a la Berlinale 22. Aquests dies es fa difícil parlar del poble, poble gran des de la darrera bufada demogràfica just abans de la bombolla immobiliària del 2008, i que fa que rondi, i a l'estiu sobrepassi, els 10.000 habitants. Ara ens ha descobert TV3: a veure si d'aquesta aconseguíssim un presentador del TN que fos de dialecte occidental, que ja en fora hora, oi?

Els dos versets populars que ens documenta Coromines, són (eren) ben coneguts a Ponent. A l'altre cap del Segrià, a on m'hi vaig criar, també els coneixíem. La primera rima, aplicada a qualsevol altre mot que jugués amb cabàs, com ara mon segon cognom: recordo com el pare me'n feia la rimeta per fer-me enfadar. La segona, referida als pobles de la Femosa: Juneda, Borges, Puigverd i, finalment, Artesa, la flor del ram. La segmentació popular de l'article aglutinat amb la síl·laba inicial -AL, del Carràs (per d'Alcarràs) també és típica en alguns dels altres pobles que manifesten aquest tret toponímic aràbic: del Coletxe (d'Alcoletge), del Batarri (d'Albatàrrec)..., sentides fa anys per mi mateix a casa. Aquesta segmentació popular del topònim fora a l'origen del gentilici: carrassí, carrassina, carrassins, carrassines. Coromines el cita a partir de la font de l'Atles Lingüístic de Catalunya (1923). El recull oficial dels gentilicis catalans, editat pel Parlament de Catalunya al 1918, així ho reconeix. 

Sovint, no identifiquem la vila amb el Segre, perquè ben bé no hi passa a tocar del poble. Però el poble no fora ço que és sense el riu, que en rega bona part del terme, i el converteix en una feraç horta. Com bé diu Coromines, «vila cabdal a la dreta del Segre, aigües avall de Lleida, enmig d'aquella gran rodalia hortícola».

1989-1997. Alcarràs, 
Joan Coromines (Onomasticon).
El nostre savi mestre etimòleg, a la fi, se'n convencé: Alcarràs és un ètim d'origen aràbic amb el significat d'«el cirerer». És clar, era una horta regada ja en aquells segles andalusins, després treballada pels moriscos sota les grans cases nobiliàries catalanes que se'n repartiren el terme al segle XII, fins a la gran expulsió d'aquest col·lectiu del 1607 decretada pel monarca Felip III.  
Uns quants segles després, l'arribada dels conreus fruiters a l'engròs, en règim de monocultiu, han fet honor a l'antic topònim. Encara que ben bé cirerers no tants, més aviat préssics i, darrerament, nectarines. 

1989-1997. Alcarràs, 
Joan Coromines (Onomasticon).
L'ètim  inicial amb -r simple s'hauria convertit a erre múltiple a partir del segle XIII, si fem cas de la documentació de la Crònica del Conqueridor, i d'altres mots que feren el mateix procés fonètic. 

2007. Alcarràs (MDC). 
L'homenatge de Carla Simon al petit pagès tradicional no té ja res a veure amb la majoria dels propietaris actuals, bàsicament terratinents, amb producció de centenars de milers de quilos. De fet, la tradició fruitera té a penes poc més de seixanta anys, que en termes històrics és un no-res. La tradició pagesa va saber reinventar-se a Ponent en una època en la qual la indústria i la ciutat estiraven de valent, i amb el monocultiu de la fruita se'n va evitar el despoblament. En aquells inicis, i fins al canvi de segle cap al XXI o poc més, un petit pagès podia viure amb una mica de terra, i tot se feia casolanament: des de l'esporga fins a la collita, els de casa eren els principals treballadors al tros. Tots, petits i grans, homes i dones. Aquestes darreres dos dècades, però, la industrialització dels processos agrícoles s'ha emportat la cultura pagesa: les tasques són contractades als temporers, magrebins i subsaharians, en alguns casos en pèssimes condicions laborals i de vida, i els amos i familiars a penes van al tros: amb el 4x4 amunt i avall procuren la intendència del procés de treball, mentre que els caps de colla i capatassos s'encarreguen del treball a peu d'arbre.

Igualment ocorre a les centrals fruiteres: centenars de treballadores romaneses, vingudes de juny a octubre, amb horaris de treball de fins a catorze i quinze hores. Sí, sí, no és cap broma. No fa gaires dies m'explicaven d'un parell de joves del nostre país, a qui sa mare va voler fer-los-hi anar, a triar fruita, com ella havia fet al seu moment, trenta anys enrere. Les van despatxar al tercer dia: no podien resistir el ritme ni el temps de treball, no sé si legal al capdavall, però que les mateixes treballadores demanen per aprofitar l'estada. Els i les nostres joves ja són d'una altra pasta. Rebullida, que deia mon pare. D'altra banda, quan algunes d'aquestes treballadores forasteres conten què fa el marit allà al seu país mentre elles no paren, s'arriba a la conclusió que no tots els casos d'abusos estan tipificats encara. 

  No tot són, doncs, paisatges florals idíl·lics i dolços préssics, ni cantarella de l'aigua a les fasseres de reg, ni postes rogenques de sol. Enguany, un meu fill n'ha fet la campanya d'estiu, al tros. De collidor, en una tropa de 95 persones i mitja dotzena de màquines collidores (que tot i aquest nom no cullen pas soles, sinó que només carreguen collidors i palots): a les cinc del matí ja formaven, amb llum artificial muntada sobre l'estructura de la màquina i tela mosquitera de barret per cobrir-se la cara i evitar les picades dels mosquits durant el dia. Fins a 2/4 de tres de la tarda. Coneixeu la calorada abrusadora de migdia a les nostres comarques? Sabeu de la picassor que fa el borrissol dels préssics sobre la pell suada? No sé a qui caldria anomenar pagès: si a l'amo a l'ombra o al treballador al sol. En resum, un panorama gens bucòlic: aquesta és la realitat a la fruita avui. 

A la inversa, aquest és un dels grans encerts de Simon: retratar un món ja desaparegut, aquell collir fruita de la nostra infantesa, també d'algun estiu de la seua segons que explica ella mateixa, quan anar al tros era un afer casolà, de subsistència familiar, de trets gairebé etnogràfics, encara pas obertament capitalista per totes bandes.

Sempre m'ha dolgut no haver-ne fet fotos d'aquells temps i d'aquelles tasques agrícoles, però llavors revelar no era barat, i ni en començar la jornada a punta de dia i encara menys a l'acabar-la no estàvem per delectances. La càmera de fer retratos, que deia la mare, només es tocava els dies de mudar, com el cotxe, sovint tapat amb un llançol al cobert o magatzem tota la setmana. 

Gràcies, Carla, per posar imatges al nostre record, 
al temps fugitiu de quan érem xiquets!

2018. Torres de Segre, Baix Segrià (ARA).

P.S. Afegeixo aquesta postil·la: la naturalitat buscada de la història per mitjà de paisatges autèntics i autors no professionals del país, es veu traïda en un moment concret: en les manifestacions dels pagesos. Per què? Doncs perquè s'hi han censurat les banderes, estelades o quadribarrades, sempre orgulloses i onejants al vent damunt les cabines en les marxes de tractors. Suposo que la mateixa directora no va poder oposar-se a l'autocensura que els catalans practiquem com a esport nacional. Fins quan?


[2026] Del prèssic del Pèrsic i de la persiana de Pèrsia

Posted by
Labels: , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)