Anys 70-80. El cotxe de línia Lleida-Menàrguens.
Quan busquem i remenem per aquest vast oceà que és internet, de vegades podem topar-nos de morros (com me n'agrada, aquesta serendipitat!) amb un petit trosset del nostre propi passat. Això em va ocórrer no fa gaire, quan sense pensar-ho em va caure a la pantalla un bitlletet d'aquells que ens donaven a «lo Menàrguens», quan pujàvem de Lleida. A casa, al poble, tots en dèiem així, «lo Menàrguens», de l'altre cotxe de línia d'Alcoletge.
La línia principal de transport públic era regentada per l'Alsina Graells, i parava a la plaça del poble. Cada matí, uns poquets nois i encara menys noies, i parlo de l'any 78, acabat el 8è d'EGB i arribat el setembre, anàvem a l'Institut. Cap a un quart de nou del matí, amb l'Alsina. Llavors encara no s'havia inventat tot aquest muntatge del transport escolar, ni pensàvem pas que l'ESO pogués arribar i quedar-se a les nostres vides, a les dels qui ens vam fer profes. Crec que fèiem fins a quatre tardes, però potser només eren tres. La memòria sempre, ni que sigui lentament i pausada, se'ns va emboirant. Posem-hi, doncs, tres tardes. A les quals fèiem tres horetes de classe, que devien ser de 50' o així. A l'hivern, quan en sortíem, ja era fosc, diria que cap a tres quarts de sis o les sis. L'autocar de l'Alsina no sortia fins a quarts de vuit. Havíem de passar l'estona, i, si no havíem de passar per la llibreria Deisa, a l'avinguda de Madrid, o per la llibreria Catalunya o Dilagro, a l'avinguda de Catalunya, havíem de matar el temps pel vestíbul de l'estació d'autobusos, llavors encara no tan degradada com en anys venidors. Encara molta gent del poble que anava a fer encàrrecs o comprar a la capital agafaven l'autocar de transport públic, lo cotxe de línia. No havíem assolit el nomenament oficial de nou-rics, que arribaria ben aviat: a partir dels anys 90, per posar una data, tothom agafarà el cotxe propi per anar a Lleida. El transport públic restarà reservat, parlant en general i amb les excepcions que calgui, a les persones de l'escala social més baixa, sobretot immigrants. Des de llavors, la subvenció pública de les rutes va esdevindre una necessitat... que encara perdura.
L'estona fins a pujar a l'autocar també la passàvem al Simago, el primer gran híper de la ciutat. S'hi estava calent i sempre hi havia coses per mirar. Quan ja vam ser un pèl més grans, a punt de fer COU, aquesta estona la matàvem al Senglar (sénglar), la cafeteria de moda entre el jovent, amb unes taules rectangulars de color verdós i unes cadires de disseny. Els més avançats hi feien una cerveseta. Pas jo, que no portava pas més diners que els de comprar el bitllet de tornada. També fumaven. Pas jo, que no tenia diners ni vocació de fumador. Era un xicot formalet, servidor. Després a la uni, ja em vaig posar al dia, de fumar i de cervesa. Tot i que mai no m'ha agradat gaire, ni l'una cosa ni l'altra. D'adult, he preferit sempre el vi a la cervesa, que ara només suporto quan a la nostra plana urgellenca arribem als 40º i hom se la pot beure gairebé gelada. Llavors no li noto l'amargoreta, i me la puc empassar. De fumar, vaig anar fent fum a temporades més, altres no tant, fins a la remissió i abandó definitius, ja en fa una bona colla d'anys.
No podíem agafar el tren, perquè la línia de ferrocarril passa a tres quarts de quinze del poble. Llavors l'estació era més enllà dels afores, a les hortes, gairebé a tocar de la Gavernera. No era una opció. El tren només l'agafàvem algun dissabte, quan tenies prou temps per baixar-hi. I de tornada, l'evitàvem tant com podíem, perquè tot era pujada fins al poble, primer pel camí de la Corinsa, travessar la carretera, i carrerada amunt. Un fet similar passava a Lleida: l'estació de tren quedava a l'altra punta de la ciutat, al costat oposat al dels instituts.
De normal, tampoc no arribàvem a temps a l'autocar de Menàrguens que, si no em falla el magí, devia sortir cap a tres quarts de sis. Només algun dia que no teníem fèiem l'última classe, teníem l'opció d'agafar-lo. Anàvem ben avisats de casa: si podeu, agafeu «lo Menàrguens». Els primers anys també tenia un inconvenient similar al del tren, tot i que no tan llarg: per imperatiu legal, segons que es deia, no podia pujar fins al poble, i ens deixava a peu de carretera, de la carretera de Balaguer, a on s'anava formant un petit barri de cases. Parava davant de cal Badejo, el casal que feia cantonada, i que tenia un enorme mural enrajolat dels Nitrats de Xile. Llavors, amb la cartera al coll (tampoc teníem encara motxilles escolars) havíem d'enfilar carrerada amunt, pel caminet de la cooperativa. Em ve present la cara del xofer, més aviat de cabell ros, amb un bon bigoti. Que certament ja la deu ballar al port amb la desconeguda. Cap a les acaballes (del meu ús el transport regular, a punt ja de disposar del carnet de conduir), crec que va arribar a pujar fins a mitja carrerada, a on feia maniobra per girar.
Anys 70-80. El cotxe de línia Lleida-Menàrguens.
L'altra gran troballa: «lo Menàrguens» en carn i os. Deu ser una foto del dia que el portaren a desballestar. Llegeixo en algun article que hi ha per la xarxa que recull les antigues línies i rutes, que l'empresa Castellà n'era la concessionària des del 1955, i probablement abans i tot. S'hi explica que aquesta concessió comportava el pagament d'un cànon a Renfe del 11,40% per coincidència de recorregut... fins a Térmens.
Anys 50. El cotxe de línia Lleida-Menàrguens.
Un quadre, fet a màquina d'escriure, no pas amb «inserir taula» del Word, en què s'hi detallen els preus i horaris del servei. Als inicis, 3 pta d'Alcoletge a Lleida. No hi havia estació d'autobusos a la capital, i no n'hi hagué fins a començament dels 70. Paraven sota una marquesina que hi havia a on ara hi ha la seu del Sabadell a Rambla de Ferran, al lateral, davant per davant del Gobierno Civil espanyol. Tan espanyol que al carrer, els ocupants, li posaren José Antonio. Apa, busqueu a la viquipèdia els més joves qui era, aquest malparit.
Recordo haver-hi pujat i baixat allà, amb ma mare, quan anàvem a comprar roba per Pasqua, o per anar a l'otorrino, que sempre vaig tindre mal d'orella recurrent de petit. Però en la meua època d'estudiant de secundària, ja fèiem el trajecte des de l'estació d'autobusos nova. En recordo el quiosc, enorme i ple d'ostentoses revistes de «destape», a l'entrada de la porta del costat de Blondel, que era el costat que ens tocava al nostre poble amb l'Alsina. Amb l'altre autocar calia anar a comprar el bitllet a les finestretes del vestíbul del costat del riu. Sovint, però, coses de la canalla, coi de canalla, l'agafàvem en sortint ja el vehicle de l'estació. Sort que ens carregava, «lo Menàrguens»!
